Epopeia italiana

Un dels riscos que es corra a l’hora d’abordar un film que retrata un període històric, és el caure en el pamflet polític. Hi ha directors que des del seu escepticisme polític, mantenen una certa distància i es dediquen amb més o menys encert a mostrar els fets, intentant ser el més acurat amb els esdeveniments històrics. Aquest posicionament no seria el cas del director Bernardo Bertolucci que a mitjans dels anys setanta va firmar el seu sentit homenatge al Comunisme i de retruc fer un fresc del primer mig segle de la Itàlia del XX. De clara ideologia d’esquerres, Bertolucci dirigí “Novecento” l’any 1976, un monumental film que pretenia dibuixar-nos la Itàlia rural de principis del segle passat.

El film és un recorregut al voltant dels aproximadament primers 50 anys de la història del país transalpí. Tot s’inicia amb la mort d’un grans icones i mites de la cultura italiana com fou Verdi, que morí el gener del 1901. Aquell mateix dia neixen a l’hora dos nadons. L’un és el net del gran patriarca i terratinent de la família dels Berlinghieri, i l’altre d’origen humil és descendent dels treballadors de la finca dels Berlinghieri. A partir d’aquell instant les seves vides seran el punt d’unió en la travessia pel novecento Itàlia. Olmo Dalco i Alfredo Berlinghieri seran els espectadors privilegiats dels canvis que fustigaran la convulsa història italiana del segle XX.

Curiosament la gran distància social que els separava no fou obstacle perquè creixés una forta amistat entre ambdós xicots. Amistat que patirà una forta ruptura a mesura que s’anava crebantant la mateixa societat. Els dos gran protagonistes, Olmo i Alfredo són la metàfora de la lluita social que experimentà Itàlia durant aquell període de la seva història. Període marcat per tres grans esdeveniments. Per un cantó l’entrada en la Primera Guerra Mundial. Les conseqüències de la Gran Guerra fou un gran descontentament general. Les classes més desprotegides, siguin obrers o treballadors de la terra veien com els seus drets eren cada cop menys reconeguts. A més el ressò dels aconteixements que s’estaven produint a Rússia, augmentà la consciència social, creant tot un conjunt d’associacions que desembocaren en l’eclosió del partit comunista. Aquesta presa de consciència de les classes treballadores, sumat a la sensació d’abandó que patien gran part de la burgesia, i sobretot els grans terratinents per part del govern, davant la seva passivitat enfront aquest augment del poder del proletariat. Portà com a conseqüència l’ascens del feixisme que finalitzà amb l’arribada al poder de Mussolini. El naixement, desenvolupament i ascens del feixisme a Itàlia estarà representat en la figura d’Attila, que arropat amb la seva camisa negre és la imatge de la que probablement sigui la pàgina més fosca de l’extensa història italiana. Un Feixisme que té el seus declivi amb el tercer dels esdeveniments que posa punt i final al film com és l’entrada de les tropes aliades i el final de la Segona Guerra Mundial. Un final que dur al proletariat i a les forces d’esquerra a fer-se amb el govern, i la dissolució de les grans propietats i el finals dels patriarcats.

Bertolucci davant de tant magna empresa ( més de 5 hores de metratge ), estructurà el film en dos actes. El primer abasta des de l’any 1901 iniciant-se amb el naixement dels dos protagonistes del film , Olmo i Alfredo. Per finalitzar amb l’adveniment del feixisme, i l’anomenada marxa sobre Roma que durà als camises negres del Duce Mussolini al poder el 1922. El segon dels actes cobrirà doncs des de la Itàlia feixista dels anys 20 fins el final de la guerra el 1945. Més enllà de les connotacions polítiques del film ,que les té. Novecento és un cant a Itàlia. Una Itàlia que en poc menys de 50 anys veu com el ferri sistema quasi feudal de les grans propietats que imperava en les zones rurals trontolla amb l’aparició d’idees que pregonen el socialisme. Que té com a reacció furibunda la promoció del feixisme, que malauradament s’estengué com una plaga per l’europa d’entreguerres. I que veu amb esperança un nou ressorgiment amb el final del règim, i la presa del poder per part de la gent del poble. La visió extremadament marxista del film pot fer-nos creure a priori que va en detriment de la qualitat final del resultat. Res més lluny de la realitat. Un dels grans encerts del director de Parma és el saber mantenir l’equilibri entre el missatge polític que transpira el film en cada una de les seves escenes, i l’exquisidesa a l’hora de rodar-la. No en va, Bertolucci va tenir el privilegi d’envoltar-se d’un extraordinari equip que no feu més que exaltar més si cabia l’obra final. Començant pel seu elenc d’actors. En els papers dels dos protagonistes, Bertolucci reuní a dos actors joves per aquells anys que ja eren tota una garantia. El paper d’Olmo Dalco, el jove i rebel obrer, recaigué en l’actor francès Gerard Depardieu. El seu aspecte robust, salvatge, quadrava perfectament amb el paper del lluitador i inconformista Olmo. Que s’enfrontarà i alçarà la veu contra les injustícies de la seva gent i sobremanera contra el camises negres feixistes. En l’altre cantó , l’Alfredo Berlinghieri, a qui dóna vida un atractiu, benplantat i refinat Robert de Niro. És la imatge de la burgesia benestant, privilegiada que viu de la feina dels altres i de les rendes que li dóna la seva posició social. Despreocupat i llibertí haurà de prendre partit quan s’haurà de fer càrrec de la finca familiar. Una posició que no li serà grata ja que haurà de lidiar no solament amb les protestes dels seus treballadors i el caldo de cultiu socialista. Sinó sobretot haurà d’evitar els excessos i impunitat amb la que els feixistes actuaven durant els anys del seus màxim apogeu. Finalment, com molts altres patrones serà jutjat per un tribunal popular, encapçalat pel seu gran amic d’infància i joventut Olmo Dalco. En d’altres papers secundaris ens trobem a Donald Sutherland, encarnant a Attila. Un Attila que és la viva imatge de l’ascens, triomf i declivi del feixisme. Attila que durant la primera guerra entra com administrador de la finca, mica en mica anirà agafant protagonisme. I davant la passivitat dels seus patrons, en especial en Alfredo, aglutinarà a un jove grup de burgesos per convertir-se en la branca dels camises negres en les terres dels Berlinghieri. La seva mirada penetrant, sàdica, visceral, obsessiva, ambiciosa és la descripció perfecte del que vingué a ser el feixisme, no solament a Itàlia sinó del feixisme regnant a Europa d’aquell període tumultuós. Pel que fa als personatges femenins, Dominique Sanda interpretà a Ada Fiastri, la que acabarà sent la muller d’Alfredo. Si el paper de Rober de Niro era la representació de la burgesia rural, el de la Dominique Sada era el de la urbana i moderna. Amant de la poesia, dels cotxes, i de les drogues com la cocaïna és el contrapunt en la figura d’Alfredo. Una urbanita que davant la solitud a la que es veurà abocada durant el seu matrimoni entaularà una forta amistat al Olmo Dalco. La qual cosa farà créixer en Alfredo un fort sentiment de gelosia vers en Olmo. Que no farà més que augmentar el distanciament amb el seu vell amic. Per altre banda tenim a Laura Betti, en el paper de la cosina d’Alfredo Berlinghieri, Regina. Si Donald Sutherland és la cara del feixisme, Laura Betti és la imatge de la Itàlia casada amb el feixisme. Ambiciosa, despòtica, no dubte ni un segon en apropar-se al poder dels feixistes per aconseguir el seu gran objectiu que no és cap altre que mantenir els seus privilegis. Una clara descripció d’aquella Itàlia que permeté l’ascens dels feixistes fins arribar al poder. Finalment en els papers de la vella Itàlia del segle XIX que donarà pas a les noves generacions tenim dos veterans d’autèntic luxe. El vell patrone dels Berlinghieri està interpretat pel grandiós Burt Lancaster. Superb, orgullós i magnànim, Lancaster està esplèndid donant vida l’ancià Alfredo Berlinghieri. Una supèrbia la seva, que no accepta el pas dels anys, ni l’arribada de la vellesa. I prefereix morir penjat entre les vaques, abans d’esperar com el seus cos es pansi com una flor. I l’altre cara és en Leo Dalco, patriarca dels Dalco que treballen des de fa generacions la finca dels Berlinghieri. El gran Sterling Hayden dóna vida al descregut Leo Dalco. Conscient dels seus orígens, veu amb escepticisme i incredulitat l’ascens del socialisme. Bonica és la pregunta que li fa al seu net Olmo, al veure com els amos es veuen obligats a treballar la terra davant la vaga dels pagesos. “Olmo!, serà això el socialisme ?”.
Si el repartiment era estel·lar, no menys ho eren els encarregats de la fotografia i de la música. Habitual col·laborador de Bertolucci , Vittorio Storaro feu gala del seu enorme talent. Amb una fotografia de tons càlids per remarcar el color de la terra del camp. Vermells, grocs i taronges marquen la fotografia al llarg del film. I si la fotografia estava en mans d’un geni, la música fou encarregada pel que amb tota seguretat sigui el gran mestre italià pel que fa a música pel cinema. Ennio Morricone composa de nou una magnífica partitura al servei de la gran epopeia que és Novecento.

Algú va descriure Novecento com la versió marxista d’Allò que el vent s’endugué. La forta càrrega ideològica en cap moment eclipsa la qualitat fílmica de l’obra de Bertolucci. Del que se’l pot acusar és de ser massa partidista, i ser massa condescendent amb el proletariat. Però del que estar clar, és que les grans víctimes d’aquella societat feudal, els grans damnificats de l’adveniment del feixisme, fou el poble. Un poble en la seva gran part que vivia en el camp. Una societat, la italiana de principis de segle XX eminentment rural i que fou patidora en primera persona dels terribles esdeveniments que patir el seu país. Unes veus, la de la gent que durant molt de temps havien estat silenciades. I que Bertolucci decideix, a través de la figura d’Olmo Dalco, i a la seva manera, donar-hi veu.