Una de les grans sagnies a la que Àfrica s’ha vist avocada ha estat el constant espoli dels seus recursos naturals. Una terra rica en minerals de tota classe, ha estat espectadora impotent davant la extrema ambició de l’home blanc del robatori a la que ha estat sotmesa. Un robatori que no només ha empobrit els seus habitants. Sinó que per dur a terme aquest robatori, a l’home blanc no li ha tremolat ni el pols ni la consciència en incentivar, instigar, preparar, i subvencionar tota una munió de conflictes bèl·lics als diferents països africans. El darrer film del director nordamericà Edward Zwick alça la veu sobre aquest fet, centrant-se en els terribles esdeveniments que varen ocórrer a Sierra Leona i més concretament sobre el tràfic de diamants. “Blood diamond” és el títol del film, i és el nom amb el que es coneixen els diamants tacats de sang. De sang de la gent que com a esclaus es veuen obligats a buscar-los i extreure’ls dels rius i mines africanes en països en conflicte. Un d’aquest països fou Sierra Leona que a mitjans dels noranta fou víctima d’una cruenta guerra civil entre faccions rebels i el govern. Tot no solament pel poder sinó sobretot pel control de les mines i els diners que reportava el contraban de diamants.
Zwick que en treballs anterior havia realitzat epopeies al servei de la gran estrella de hollywood, tal són els casos de “El último samurai” amb Tom Cruise o “Leyendas de pasión” amb Brad Pitt. A “Blood diamond” ens narra un altre tipus d’epopeia. Una història molt més real i crua. Una història de dolor, sofriment, traïcions, violència, tragèdia, injustícia que malauradament no apareixen als mitjans. Ja que avui en dia és més important el que succeeix allí on hi ha petroli, que el que passa a Àfrica. “Blood diamond” és en essència un film d’aventures, amb un bon ritme gràcies a les constants escenes d’acció. Una acció que ens mostren la terrorífica situació política i social en la que estava immersa Sierra Leona durant els anys dolorosos de guerra civil. En aquest aspecte cal agrair al director que no escatimés realisme a l’hora de tractar temes tant escabrosos com les de les constants matances per part de faccions armades de pobles sencers, de la situació dels refugiats, i en especial el tema dels nens de la guerra. Una situació tremendament esgarrifosa que no és exclusiva del continent negre, sinó de tot aquell país víctima d’un conflicte bèl·lic, en la seva gran mesura del tercer món.
Bona part del mèrit i el resultat del film recau en la seva estrella, Leonardo di Caprio. Com ja apuntava en el comentari realitzat arran del seu paper a “Infiltrados”, definitivament aquest xicot ha arribat a la maduresa com actor. Esplèndid en la seva interpretació del mercenari Danny Archer, un tipus fill d’Àfrica, que no té cap tipus d’escrúpols ni ideologia. L’únic que el mou és primer el seu instint de supervivència i en segon terme els diners. Una interpretació que li ha valgut una nominació a l’oscar. En definitiva aquell nen bonic de Titanic crec que ha mort en favor d’un gran actor que pot donar encara més de si, sempre i quan segueixi escollint i dirigint amb criteri la seva carrera. Els companys de repartiment de Di Caprio són per un costat l’actor de color Djimon Hounsou. Dóna vida a Solomon Vandy, un humil pescador qui és separat de la seva família per part de la guerrilla que l’obliga a treballar buscant diamants. I per això no fos prou descobrirà com el seu fill Dia es converteix en un més d’aquells nens de la guerra. Ell i Archer s’embarcaran en la recerca de la pedra a la qual gira tot el film i que tots dos busquen amb l’esperança que canvi el rumb de les seves existències. Finalment el contrapunt femení el posa Jennifer Connelly en el paper de la reportera americana Maddy Bowen. Possiblement el seu personatge sigui el testimoni del que allí està passant.
Ja que ni a la gent autòctona, ni protagonistes directes com el mercenari se’ls dóna mai veu, ella ha de ser el transmissor al món per colpir la consciència. Una consciència que si fem cas a la resposta de les grans potències i de les grans institucions internacionals, dóna la impressió que no els preocupa en excés. I és que com sentencia el propi Danny Archer “fa molt de temps que déu va marxar d’aquesta terra.”
No hay comentarios:
Publicar un comentario