Terror oriental

Des de fa un temps ençà gran part del cinema que prové de països asiàtics copa la selecció oficial de qualsevol festival internacional. I no només això, sinó que a més aconsegueix fer-se amb els premis més importants. En un moment com l’actual on la industria americana peca d’una falta d’originalitat i símptomes alarmants d’estar en decadència creativa. I pel que fa a l’europea no és capaç, no sense excepcions, d’aportar un aire fresc com ho havia pogut fer durant els anys 50, 60 i fins i tot als 70. Ara mateix la frescor ve d’orient. Un dels gèneres on el cinema asiàtic ha aconseguit revolucionar i dotar d’un nou impuls al mitjà , ha estat sense cap mena de dubte en el del terror. Tant és així que Hollywood s’ha dedicat a copiar i fer remakes de films procedents d’aquelles contrades. Una mostra del cinema de terror realitzat en el continent asiàtic és el film “Three...Extremes”. Pel·lícula que recupera la vella fórmula de film estructurat en capítols, cada un d’ells rodat per un director diferent. Aquí, té la particularitat que cada un dels directors és d’un origen diferent. I a més, cada un d’ells és un representant de les que probablement siguin avui en dia les tres grans meques del cinema asiàtic, Hong Kong, Corea del Sud i Japó.
El primer dels segments el signa el realitzador de Hong Kong, Fruit Chan i dur per títol “Dumplings”. En ell Fruit Chan fa una descarnada crítica al culte a la bellesa. Una dona madura es posa en mans d’una mena de curandera perquè li prepari uns plats que li faran ser més jove. El sorprenent i terrorífic del cas, és l’ingredient principal d’aquest suculent banquet. Tot i no estar convençuda en un primer moment, i posteriorment rebutjar-ho a l’esbrinar de que està fet el plat. El conseqüent descobriment que el sacrifici té els seus resultats. Farà que la desconfiança inicial es torni obsessió, fins el punt de deixar al final entreveure certa addicció. Ara que arran del programa (terrorífic si se’m permet la llicència) “Cambio Radical” de A3, ha tornat al primer pla el tema de les operacions d’estètica i aquest extrem culte per estar guapo o guapa o eternament jove costi el que costi. És interessant la metàfora final del film, ja que Chan ens adverteix que compte amb el que un desitja. Perquè no només es pot arribar a complir sinó que pot arribar a consumir-nos com a persones, convertint-nos en algú que realment no som. Esmentar que Fruit Chan degut el cert èxit del film, va aprofitar la base del seu curt per rodar el que és el seu darrer film, titulat de la mateixa forma en que ho és el segment “Dumpling”.

El segon dels segments correspon al director sudcoreà Chan-wook Park. “Cut” és el títol del fragment i ens narrar la terrible experiència a la que s’ha d’enfrontar un director de cinema quan es segrestat per un fanàtic actor que havia treballat com a extra en tots els seus films. Park recorre de nou a un ambient del tot claustrofòbic, i on sentiments com la venjança i revenja són el motor de la història. La veritat no sé que li succeeix aquest director però realment té certa fixació amb el tema de la venjança. Molt més crua, molt més explícita, molt més violenta, molt més aterridora que l’anterior fragment. Park ens mostra de la manera més colpidora i ferotge possible fins on és capaç de sucumbir l’ésser humà en els seus instints més bàsics, sobretot en pro de la supervivència.

El tercer i darrer segment recau en el director japonès Takashi Miike. “Box” és la història d’una novel·lista a la que un fet del passat la persegueix i turmenta en forma de malson. Miike, gran especialista en el gènere de terror, de la víscera i l’exageració afronta el seu segment des de la mesura. Una mesura disfressada d’una aureola tenebrosa, inquietant, de constant intranquil·litat. Com en una mena de trencaclosques, Miike va desgranant l’acció amb petites dosis, explicant-nos pas a pas l’origen del turment de la seva protagonista. Pares, filles, germanes, enveja, foc, morts, fantasmes, incest, tot amanit en un relat al més pur estil asiàtic i que tants bons resultats ha estat donant darrerament a les taquilles d’arreu del món.

En síntesi “Three Extrems” són tres exemples agrupats en un sol film de quina mena de cinema s’està fent a orient. Un cinema deslligat dels lligams morals, polítics o socials que imperen en cinemes com l’americà o europeu. Un cinema molt més lliure on les situacions i l’acció es porta fins a l’extrem. Però això no seria suficient sense les dosis de talent dels realitzadors que les perpetren.