Zhang Yimou és probablement un dels directors xinesos més coneguts fora de les seves fronteres i el que segurament ha acumulat més premis arreu del món. Films com “Sorgo rojo”, “La linterna roja”, “Vivir” i les més recents “Hero” o la “Casa de las dagas voladoras” han cimentat una carrera sòlida i de gran repercussió arreu on presenta les seves obres. Un director que al començament de la seva carrera es va especialitzar el films on descrivia la societat xinesa, sobretot en el seu àmbit rural i tradicional. A principis del 2000 després de rodar la celebrada Happy Times ( de la qual cal dir que no hi ha una edició el DVD pel nostre país ), i influït sobretot per l’èxit del film de Ang Lee “Tigre y dragón”. Zhang Yimou va donar un gir en la seva obra i va realitzar dos pel·lícules d’arts marcials com foren les ja esmentades “Hero” i “La casa de las dagas voladoras”. Films on primava l’espectacularitat de les escenes d’acció amb una coreografia cuidada fins el mínim detall, i amb una extraordinària i meravellosa fotografia on els jocs cromàtics eren quasi un més dels personatges. Exemple paradoxal fou el cas de “Hero” on cada personatge representava un dels colors primaris de l’art de Sant Martí. Ara està apunt d’estrenar-se, esperem, la seva darrera incursió en aquest estil de pel·lícules d’acció que dur per nom “Curse of the Golden Flowers”. Però entre unes i altres, Yimou va rodar el 2005 un film més intimista, una mena de retorn als orígens. El títol en xinés fou “Qian li zou dan qi”, en anglès es va traduir per “Riding alone for Thousands of miles” i en castellà quedà en “La búsqueda”, ja veieu, coses dels traductors. A falta del nostre coneixement del xinés ens refiem del títol anglès, i més si atenem a l’argument del film.
Yimou ens narra la història d’un pare que dur molt de temps sense parlar-se amb el seu fill. Una greu malaltia d’aquest últim,fa que el pare es replantegi la seva relació i decideixi fer un darrer gest per poder-se reconciliar. Això el dur a terres xineses a la recerca d’un cantant d’òpera tradicional xinesa per filmar la seva representació de l’òpera titulada “Caminant mil milles en solitari”, precisament el títol que don nom el film i metàfora de les vivències del protagonista. El que no preveia és que el llarg viatge estarà ple de dificultats. Que alhora es convertiran en una mena de travessia cap a la redempció i reconciliació no ja amb el seu fill sinó amb el seu esperit interior.
Amb aquell estil seré, pausat de molts films asiàtics, Zhang Yimou ens fa partícips d’aquesta mena de road movie del seu protagonista. Aquest fet, li serveix al mateix temps per dibuixar-nos altre cop la societat actual xinesa que vull fora de les grans metròpolis. Altre cop Yimou posa el seu ull sobre la població rural xinesa, una societat que viu amb el mínim, però que tot i així és una gent amable, hospitalària, agraïda, i molt, molt solidària. Aquest element també li serveix a Yimou per contraposar-ho amb la presència del protagonista que és d’origen Japonès. L’etern enemic xinés, necessita la seva ajuda pels seus fins. Una societat eminentment metropolitana, que viu en grans ciutats, capitalista, competitiva i egoista, enfront a la gent senzilla dels pobles xinesos. Contrapès que té el seu punt d’inflexió en la relació que entaularà el protagonista amb el un nen xinés i que vindrà a ser l’acció que salvarà la seva ànima.
De nou Zhang Yimou ens mostra el seu talent per realitzar films senzills, austers, directes i commovedors. Un cert parèntesi entre tant salt increïble i espases volant. Segurament Yimou necessitava una mena de relax després de l’esgotadora experiència que li devia resultar els rodatges dels seus dos anteriors films. Experiències que no havien estat del tot negatives, vist el seu retorn al gènere. Tot i així, celebrem que Yimou ens regali de tant en tant aquestes petites joies, que malgrat la poca vista i respecte d’alguns directius, aliens al propi Yimou. Faci que en gaudim encara que sigui al sofà de casa.
I des del mateix sofà de casa, en un cas semblant al de Yimou, hem hagut de veure el final de la trilogia sobre la venjança del director coreà Chan-wook Park. Encetava la trilogia amb “Sympathy for Mr. Vengeance”, a la que seguiria la celebrada, aclamada i premiada “Oldboy”. I tancava el seu recorregut amb “Sympathy for lady Vengeance”. En aquest últim episodi Park no es desvia gaire del que ja va deixa entreveure a “Oldboy”. Un cinema dur, contundent, sense concessions, on la cruesa, la violència descarnada conviuen al certes dosi d’humor ( el mínim ).
De nou el film de Park ens explica la història d’un venjança planejada. Com en el cas d’”OldBoy”, en aquest cas la seva protagonista, li és arrabassada una part de la seva vida. Si bé en l’anterior film de Park el seu protagonista era segrestat i tancat durant 15 anys en una habitació d’hotel, a “Sympathy for Lady Vengeance” és una jove la que és enviada a la presó durant 14 anys per un delicte de segrest i assassinat d’un nen. Al sortir de la presó decideix venjar-se del veritable culpable dels crims i l’individu que amb el seu silenci la va condemnar a estar-s’hi tot aquell temps entre reixes. Una venjança que comença a gestar-se en el mateix instant en que entra a la presó. Allí entaularà amistat amb altres recluses. Una amistat que utilitzarà posteriorment per què l’ajudin a complir el seu objectiu. Per guanyar-se la seva amistat i respecte, les ajudarà a sobreviure al món carceller. Dins i amb pas del temps la protagonista començarà a endurir el seu caràcter, que li farà preparar-se per la seva missió posterior.
Vist en la seva totalitat , alguns la podrien acusar d’autèntica apologia de la venjança, de la llei de l’ull per l’ull. Però “Oldboy” també ho era , a més era una venjança per partida doble. Això, nos ens ha desviar del valor del film. Park segueix l’estela i el bon regust que va deixar amb la seva anterior obra. Tot i que possiblement no arribi al nivell de “Oldboy” , aquest nou film és una mostra més que actualment l’originalitat i la qualitat ve del món asiàtic. Tal i com succeïa a “Oldboy” el film transcorre a ritme d’òpera, cosa que ajuda la seva banda sonora. Una òpera amb un clar rerefons de tragèdia grega. I que com a bona tragèdia grega o obra shakeaspiriana acaba en un bany de sang.
Punt i apart mereix el paper de la seva protagonista, qui dur completament el pes del film. Yeong-ae Lee està esplèndida en el paper de la venjança. La seva mirada trista i profunda, però plena d’odi, ressentiment i rancúnia. Ella és, juntament amb el aquest sentiment primari de l’ésser humà com és la venjança, les dues veritables protagonistes del film de Park.
No hay comentarios:
Publicar un comentario