Orgia de sang a les Termòpiles

Frank Miller és un escriptor de còmics de gran prestigi i reputació als Estats Units. Moltes de les seves obres ha servit de base argumental per a projectes cinematogràfics. Exemples d’això són “Batman: Year One” amb el qual Christopher Nolan s’inspirà per la seva versió de l’heroi ratpenat a “Batman Begins”, o “Elektra:Assassin”. L’èxit li vingué després de l’acurada versió de la famosa tira còmica “Sin City” que el mateix Frank Miller co-dirigí amb Robert Rodriguez, i de la qual per cert ja es preparen la segona i tercera part. Però abans que arribin a les pantalles de tot el món, tenim el darrer exemple de simbiosi entre formats tant dispars com cinema, còmic, videoclip i videojoc. “300” és la visió de Frank Miller d’un dels episodis mítics en la història de l’antiga Grècia. En ella se’ns narra la lluita totalment desigual entre els 300 guerrers del Rei espartà Leònides i el descomunal exercit de l’emperador Perse Xerxes a les Termòpiles.

L’encarregat de dur “300” a la gran pantalla ha estat un jove realitzador que va fer el salt del món del videoclip i la publicitat per llançar-se als braços del germà gran. Zack Snyder compleix amb escreix la missió de plasmar cada detall de la novel·la gràfica de Miller. En aquest aspecte ha seguit l’estela deixada per Rodriguez, és a dir, intentar ser el màxim de respectuós sobre l’obra original. Per a fer-ho s’han valgut de las darreres innovacions digitals i sobretot una molt cuidada fotografia a càrrec de Larry Fong. Tot plegat per regalar a l’espectador una enorme experiència visual.
De vegades no ens gens fàcil transformar els dibuixos i vinyetes , en imatges i personatges de carn i ossos. La força i contundència que poden contenir les seqüències del còmic perden l’esperit inicial en que varen ser concebudes al portar-les al cinema. No és el cas de “300”, on Zack Snyder aconsegueix un admirable resultat. Si es té l’oportunitat de poder visionar el còmic en el qual es base el film, s’observa clarament que Snyder ha fet una extraordinària feina. Si deixem de banda la rigorositat històrica dels fets que se’n descriuen, que és del tot dubtosa i escandalosament exagerada en certs aspectes, “300” s’ha la prendre com un producte enfocat al divertiment i el pur entreteniment. Si es planteja el seu visionat amb aquestes dues premisses de segur que no us decebrà. Tot qualla a la perfecció. És un film amb un trepidant ritme, aconseguit per les constants escenes de batalles que es van succeint una rere l’altre sense descans, ni pausa.
Precisament han estat les escenes on es relaten els enfrontaments entre els virils i valents tres-cents espartans de Leònides i les tropes de Xerxes, les que han generat més polèmica al voltant del film. Una polèmica que com ve sent una constant ha estat la millor campanya publicitària possible. Zack Snyder no s’ha estat de res a l’hora de rodar amb tota crueltat la batalla de les Termòpiles. Sang a dojo, i membres humans volant a tort i a dret, caps, braços, cames, una autèntica classe d’anatomia volant. Tot utilitzant el recurs, que anys enrere va posar en pràctica un mestre de la violència com Peckinpah, com el de la càmera lenta. Element aquest que ens pot semblar un xic passat de voltes, però que no ens ha d’estranyar gaire i personalment crec que no dista gaire de la realitat. Ja que si avui en dia veiem dia rere dia com de crua pot arribar a ser la guerra. Per un moment imaginem que havia de ser en aquells temps on les armes eren llances, fletxes i espases i la lluita era cos a cos. Que s’hagi exagerat més de la compte amb objectius comercials, probablement. Però que això nos ens dugui a l’error que temps enrere l’home era més noble en la batalla. La guerra ha estat sempre la guerra , ara i fan 2500 anys.

Per últim fer esment a l’altre polèmica que ha suscitat el film de Snyder. Part de la classe dirigent d’Iran ha posat el crit al cel per la imatge que es dóna dels perses en aquesta pel·lícula. Éssers despietats, quasi inhumans que arrasaven amb tot el que es trobaven pel davant. Amb un emperador, Xerxes, que se’l pinta més a prop de la imatge d’una drag Queen que la d’un guerrer d’aquella època. On la violència, el sexe i la luxúria anaven agafades de la mà, en la insaciable ambició de l’emperador Persa en el seu camí per crear l’Imperi més gran mai vist fins aleshores. Personalment crec que la imatge que pugui transmetre el film dels perses no és el que veritablement els ha molestat. El que de debò els ha molestat és que la gent pugui associar els actes de l’exèrcit Persa en el seu afany conqueridor i imperialista amb que actualment desprèn el gran enemic i dimoni com són els Estats Units. En un moment polític tant delicat com l’actual, un film on es relata la lluita fins a les últimes conseqüències d’un petit poble per mantenir la seva independència i llibertat, enfront d’un enorme i gegantí força estrangera. Val per a moltes reflexions i comparacions. I segurament als iranians no els deu fer molta gràcia que els comparin amb els americans. Però la realitat és que si fem ciència ficció històrica, així és.