Takeshi versus Takeshi

A la vida de tot creador artístic arriba a un punt on s’interroga cap a on ha de dirigir la seva carrera. En el camp del cinema, alguns directors han optat per realitzar films en clau autobiogràfica per mostrar al món com de difícil és ser un cineasta admirat i reconegut per tothom, o com pot arribar a minar i destruir la personalitat pròpia tot el que envolta el procés creatiu cinematogràfic. Dos grans exemples són per un cantó el film “Vuit i mig” de Fellini on de la mà del seu alter ego Matroianni descrivia tot el seu ideari, tot el seu món interior i es qüestionava sobre l’ofici de director i es despullava metafòricament davant l’espectador. I per altre, encara més descarnat fou el film “All that jazz” on el director i coreògraf Bob Fosse no tenia cap mena de mania a representar-se com un tipus enganxat a les drogues, faldiller però entregat a la seva passió que no era cap altre que la dansa. A mig camí entre tots dos trobem la pel·lícula del director japonès Takeshi Kitano “Takeshis’”.

Artista multidisciplinari va iniciar la seva carrera com a còmic, passant posteriorment per la televisió fins fer el salt definitiu al cine. La marca Kitano es caracteritzà per films violents, plens de escenes d’acció, on policies i yakuzes omplien cada un dels plans. Més endavant, a mesura que madurava com autor va intercalar altres experiències com comèdies familiars a “El verano de Kikujiro”, drames demolidors a “Dolls” o estranys musicals de samurais a “Zatoichi”. No sabem ben bé perquè, però sembla que tots aquests reconeixements, distincions i premis a la seva trajectòria ha arribat per cansar-li. I ha decidit donar-hi a tot plegat un tomb radical. El resultat és aquest desconcertant retrat sobre si mateix, sobre el seu cinema i sobre tota la seva obra anterior. En paraules del seu propi creador, el film és el somni dins un altre somni del seu protagonista. Un protagonisme que per més enrevessament està compartit pel mateix Kitano que encarna a dos personatges enfrontats. A un cantó del mirall encarna al reputat i exitós actor Beat Kitano, i de l’altre dóna vida a Kitano, un humil caixer de supermercat la màxima aspiració del qual és convertir-se en actor.

El film és un compendi de l’obra kitaniana fins el dia actual. Tant és així que la resta del repartiment està composat per la gran majoria d’actors que l’han acompanyat en els seus films anteriors. Susumu Terajima, Tetsu Watanabe o Kayoko Kishimoto en són una representació. “Takeshis’” és una experiència onírica, desbordant, metafòrica, poètica, delirant, surrealista i experimental. Un film solament recomanable pels fans més acèrrims de Kitano, i per a qui ha seguit de prop la seva filmografia. Ja que si no és així, la pel·lícula ja sent un xic incomprensible de per si, pot esdevenir per l’espectador no immers en l’univers personal de Kitano un autèntic suduko irresoluble. Si la intenció de Kitano era trencar amb tot el que havia fet fins ara per reprendre i replantejar-se el seu futur com a director cinematogràfic, doncs queda clar que “Takeshis’” és un magnífic punt i a part. En ella no té cap problema a parodiar-se de forma insolent en la figura que més l’ha marcat, és a dir, de dur i violent yakuza. L’escena a la platja on el personatge de Beat Kitano dispara sense descans sobre un grup de policies, i sobre la resta del repartiment que s’abalancen sobre ell és el veritable punt d’inflexió del film.

Què és el que realment pretén Kitano amb aquesta cinta ? Cap a on vol dirigir els seus pròxims films ? De debò vol trencar amb la imatge i l’estil que més èxit comercial l’hi ha donat ? O simplement ens ha volgut transmetre el seu propi desconcert artístic ?. Totes les respostes crec que les trobarem en el seu següent film d’aquest enigmàtic, genial i inexpressiu japonès.