Adéu mestre

- ¿ Qui ets tu ?

- Sóc la Mort

Aquesta setmana, el dilluns 30 de juliol, finalment la mort ha aconseguit guanyar-li la partida d’escacs al director suec Ingmar Bergman. A l’edat de 89 anys ens deixava per sempre un dels grans, un mestre, un referent. Amb la seva mort, mora també un estil i una manera de fer cinema que malauradament s’ha perdut. I és que avui en dia, un cinema que obliga a l’espectador a pensar, a reflexionar, a qüestionar, que despulla la realitat cruel de l’ésser humà, les seves relacions afectives, les seves febleses, les seves pors, les seves contradiccions no té lloc a la cartellera. Bergman amb aquesta etiqueta de cineasta intel·lectual, va crear un munt d’obres mestres al llarg d’una filmografia extensa i densa.

Com molts altres el meu primer Bergman va ser la que probablement sigui la seva obra més internacional, “ Det Sjunde inseglet” , el “Séptimo sello” del 1956. Amb va impactar de tal manera que creà en mi la imperiosa necessitat de més films bergmanians. Posteriorment vingueren “El manantial de la doncella”, “Los comulgantes”, “Gritos y susurros”, “Fresas salvajes”. I gràcies a les edicions en DVD doncs he pogut visionar pràcticament la totalitat de la seva obra per cinema, films com “persona”, “de la vida de las marionetas”, “Secrets d’un matrimoni”, “L’hora del llop”, “Un verano con Monika”, “Fanny y Alexander” i la seva darrera obra pel cinema “Saraband”. Tot en el seu conjunt conformen una monumental filmografia d’un no menys que monumental artista. Director, escriptor, dramaturg , Ingmar Bergman va compaginar al llarg de la seva carrera, el cinema, el teatre, i la televisió.

Al final de la biografia d’una altre mestre del setè art, Akira Kurosawa sentenciava :
“ Haig de finalitzar aquí. Jo faig pel·lícules; les pel·lícules són el meu mèdium real. Crec que per saber el que va succeir després de “Rashomon”, el procediment més raonable seria buscar-me en els personatges de les pel·lícules que he fet després. L’ésser humà és incapaç de parlar de sí mateix amb honestedat, però és molt més difícil eludir la veritat fingint ser un altre. Sovint aquesta postura revela molt sobre un mateix d’una manera molt directe. No hi ha res que digui més sobre un creador que el propi treball que realitza” .
Aquestes mateixes paraules les podem atribuir a Bergman. El seu cinema fou un reflex inequívoc de totes les dèries que l’atormentaven. La mort, la religió, la por, la culpa, la venjança, l’amor, el matrimoni, la comunicació, la incomunicació, la gelosia, la fidelitat foren les constants en la seva obra. Bergman sense cap mena de dubte fou el cineasta de l’esperit humà. Possiblement sigui el director que més i millor ha sabut descriure l’ànima de l’home amb un estil directe, en ocasions fred, fugint d’artificis tècnics, simplement l’home front les circumstàncies que l’envoltaven.
“Busqueu-me en els personatges de les pel·lícules que he fet després”. Si fem cas a Kurosawa, podem esbrinar un mica més la difícil i hermètica personalitat del director suec. Del seu film més autobiogràfic “Fanny i Alexander” se’n desprèn el seu amor pel teatre, per les imatges en moviment. El fet de créixer sota l’estricte i opressora educació religiosa el marcà de manera molt profunda, i es veurà reflexat en multitud de films posteriors. Si hem de buscar Bergman a través dels seus personatges, no ens podem oblidar al grup d’actors que li varen servir d’alter ego a la gran pantalla. Ingmar Bergman es va envoltar d’actors que foren una senya d’identificació més del cinema que firmava. Max Von Sydow, Gunnar Björnstrand, Bibi Andersson, Victor Sjöström, Ingrid Thulin, Harriet Andersson o Erland Josephon en foren els més destacats.

Tot i la seva irreparable pèrdua, com es diuen en aquests casos, sempre ens quedarà la seva obra. Descansi en pau mestre.