El conflicte dels Simpson

En aquesta dèria generalitzada, deguda en gran mesura per la manca d’imaginació alarmant de guionistes i productors de Hollywood, de transportar al cine qualsevol sèrie de televisió. El fet que la sèrie d’animació més llogava de la història no hagués encara sucumbit a la temptació era tota una sorpresa. Finalment, després de 20 anys en antena, i de varies propostes i intents frustrats, el seu creador Matt Groening, i la munió de productors, guionistes i directors que ha tingut la sèrie, encapçalat per James L. Brooks han donat el pas definitiu. Així, l’estiu del 2007 serà recordat entre altres coses a nivell cinematogràfic pel salt a la gran pantalla de la família més iconoclasta, irreverent, maldestre, entranyable i inclassificable, que no són altres que els Simpson.

“The Simpsons the movie” ha estat el següent esglaó en la llarga carrera de reconeixements a tot nivell, en premis i crítiques d’una de les sèries de televisió que ha revolucionat el medi. Els Simpsons que varen néixer de forma totalment espontània a la sala d’espera d’una productora de la imaginació de Matt Groening han esdevingut tot un fenomen arreu del món. Arran del seu tremebund èxit, era d’esperar que el cinema truqués a les portes dels Simpsons. Tot i això, ha estat un camí llarg i meditat pels seus creadors. En paraules d’uns dels responsables Al Jean “ Hem esperat 18 anys pe realitzar la pel·lícula perquè no vàrem voler fer-la per la sola raó que la poguéssim fer-la. Vàrem voler crear un argument que ens exigís les possibilitats que ens brinda una pel·lícula. “The Simpsons the movie” no són tres episodis de la sèrie posats un rera l’altre”. El resultat final, doncs puc dir que no m’ha decebut. I és que com succeeix quan una sèrie de televisió, un còmic, o un llibre és dut al cinema, la gran incògnita és la resposta dels seus fans més acèrrims. I puc afirmar sense cap mena de vergonya que sóc un obsés dels simpsons. Sóc dels que els segueix des de que la 2 de TVE els va estrenar. Una TVE que mai va saber trobar-li el lloc, ja que si bé era una sèrie de dibuixos, no era precisament per a nens. Aleshores va arribar A3 que l’està rendibilitzant i exprimint fins a les últimes conseqüències.

La base argumental de “The Simpsons” no s’allunya gaire del que podria ser un capítol més. Un Homer inconscient de les repercussions dels seus actes, en fa una de les seves. Una acció que posteriorment haurà de resoldre. En aquest cas sense fer cas a les advertències de no abocar residus al llac de Springfield condemna al seu poble a un desastre ecològic de terribles conseqüències pels seus veïns. La seva enèmissima ficada de pota no solament l’obligarà a tornar-se a guanyar-se l’afecta dels seus amics i veïns, sinó sobretot el respecte i estima de la resta de la seva família, Marge, Bart, Lisa i Maggie.
En la ment de Groening, un dels objectius del projecte era poder fer un film que pogués interessar de la mateixa manera als espectadors que són fidels seguidors de les desventures dels simpsons televisius, com dels que no ho són. Que el fet de conèixer tots i cada un dels personatges no fos un impediment per poder entendre la pel·lícula, les situacions i reaccions dels seus protagonistes. En aquest aspecte cal dir que Groening i companyia possiblement han encertat. Però precisament aquest sigui a la par un dels punts on, al meu parer flaqueja més la pel·lícula. Els protagonistes indiscutibles són els Simpons i això fa que alguns dels personatges secundaris que a la sèrie tenen un fort protagonisme quedin eclipsats. Ara estic pensant per exemple en el Sr. Burns, que ja que el film tracte el tema de l’ecologisme té un paper irrisori. També estic pensant en el bo de Moe, encara que té un parell de gags boníssims. Apu i el seu “badulaque”, Barnie l’inseparable company de birra d’en Homer, el director Skinner l’arxienemic d’en Bart són alguns dels personatges que practicament no tenen cabuda en el film. El que tinc clar que fora impossible fer cabre en 90 minuts a tots els personatges que han aparegut durant aquests 20 anys. Tot i que Groening té un sensacional detall al respecte en una de les escenes. A pesar de tot i el fet que cada membre de la família Simpson té el seu conflicte particular el film no se’n recent. Així tenim un Homer preocupat per salvar els seus per poder salvar-se a si mateix. Una Marge que intenta salvar un matrimoni que es va esquerdant per l’egoisme d’en Homer. Una Lisa enamorada i un Bart en plena crisi fraternal que el dur a preferir el “hola, holita” de Flanders al seu pare.

Una cosa queda clara, i és que la munió de guionistes comandats pel tòtem Groening ha volgut centrar el seu film en tres pilars. Per un costat la vessant més americana amb un cant a la família. És del tot sabut que la base de la societat nord-americana és aquesta obsessió pels valors familiars. I tot i que els Simpsons no siguin la família més exemplar, si que representen un estereotip molt pròxim i exagerat del que són la família tipus americana. El segon pilar, és la seva vessant més crítica, posant el dit a la nafra en el paper dels polítics. Molt s’ha criticat als Simpons que al llarg dels anys han anat perdent la seva mala llet, la seva puteria, la seva mala bava, que havien deixat de mossegar al poder establert. Que altres sèries que havien anat apareixen a l’estela dels Simpons com “Padre de Familia” o “American Dad” eren en l’aspecte de crítica social i política molt més dures que els Simpons. Possiblement sigui així, però sembla que el format cinematogràfic ha fet recuperar en gran mesura aquell esperit crític. De tal manera que tenim un president, ( amb una visió de futur un xic sinistre ) de nom arnold Swarzennegger amb poques llums i totalment manipulable pels seus assessors. Un assessor que és la viva imatge de la corrupció pel poder. I que etziba la frase més demolidora del film “Si, el poder me ha vuelto loco. Ya que cuando no tienes poder, nadie te hace caso”. Això em fa venir el cap a cert personatge amb bigoti, que des que va perdre el poder ha perdut més el cap del que ja l’havia perdut mentre mantenia aquest poder. I en tercer terme, l’altre pilar del film és la seva vessant més universal si se’n pot dir d’aquesta forma, amb la seva conscienciació i crida que fan els Simpsons al tema de l’ecologisme. En aquesta mena de “moda” que s’ha convertit avui en dia el fer-nos veure dels perills de la contaminació i del canvi climàtic, no ja solament són exvicepresidents, o actors que es llancen a realitzar documentals, sinó que són els propis Simpsons qui ens adverteixen de les horribles i tremendes conseqüències que esperen al nostre planeta si comencem a cuidar-lo.

Però on els Simpsons han marcat diferència han estat sense cap mena de dubte, i més enllà de les delirants situacions en les que els hem vist involucrats a cada un dels membres d’aquesta singular família, en els petits detalls i sobretot en uns diàlegs plens de segones intencions. El film en aquest aspecte no n’ha estat una excepció. Només dos petits exemples : fixeu-vos en qui és el president dels EEUU que dóna l’alternativa al ratolí de Rasca i Pica en el film que estan veient els Simpsons. I molta atenció a la frase que Bart escriu com a càstig, autèntica declaració d’intencions amb molta sorna per part de Groening i companyia.

En definitiva hi haurà gent que prefereixi els Simpsons de la tele. Que tot i no estar en contra de la pel·lícula potser no hagi cobert les expectatives creades a priori. Personalment entrava al cinema amb certs recels, i en vaig sortir satisfet. Probablement no sigui una obra mestre, i que hi hagi episodis que superin el film. Però el que no es pot negar que tot i haver passat 20 anys, aquesta carismàtica família de color groc no ha perdut la seva capacitat de fer-nos riure. Ahh!! per cert i a qui no li agradi i despotriqui, doncs com diria en Bart “ Multiplícate por cero”.