La bareta màgica d'en Woody

Si hi ha actualment un director amb aires de mag, aquest és sense cap mena de dubte Woody Allen. No en el sentit més ampli del terme. No per fer films enigmàtics, plens d’efectes especials, on de vegades la tècnica està per damunt de l’argument. Si no en la seva vessant de prestidigitador, d’il·lusionista, capaç de treure’s de la txistera una gran pel·lícula com el qui treu conills, ocells o mocadors de clors. El seu talent, la seva imaginació, el seu repertori de gags i acudits sembla no tenir final. Pot arribar a donar la sensació que Allen fa una i altre vegada la mateixa pel·lícula any rere any. Cosa que als seus detractors no els hi discutiré. El que si queda clar és el fet que no para de reinventar-se i aportar elements nous que enriqueixen la seva més que nodrida filmografia. La seva darrera joia dur el títol de Scoop, terme anglès que s’utilitza per referir-se a obtenir una bona exclusiva a nivell periodístic. En el seu periple de rodatges per Europa, aquesta és la seva segona obra ubicada a la ciutat de Londres, la primera fou l’anterior Match Point. Un periple que el durà si les coses no es torcen a l’estiu del 2007 a la ciutat de Barcelona.

Si a Match Point, Allen es posava un xic més seriós del normal per relatar-nos la història d’un aprofitat i medrador social, en un film ple d’infidelitats, robatoris i assassinats. A Scoop recupera la seva cara més còmica. En aquesta ocasió ens relata l’aventura en la que es trobarà immersa una jova estudiant de periodisme americana que està de vacances a Londres. Una nit acudeix a un espectacle de màgica on un mag la fa pujar per què participi en un dels seus trucs. Mentre ella es troba tancada a la caixa xinesa, un espectre en forma de famós periodista li revela l’exclusiva de l’any. Que no és cap altre que el nom del famós assassí del Tarot que porta de corcó a tota la policia londinenca. A partir d’aquell instant la jova amb la col·laboració involuntària del mag es convertiran en improvisats detectius a la recerca de les proves per desemmascarar el sospitós assassí del Tarot. Però amb el que no comptarà la jova Sondra és el fet d’enamorar-se del màxim sospitós. Un jove, ric i atractiu , membre d’una aristocràtica família anglesa, de nom Peter Lyman.
Per aquesta nova comèdia envoltada d’aire de film de suspens, Woody Allen torna a repetir amb la protagonista del seu anterior projecte. Scarlett Johansson dóna vida a la jova Sondra Pransky que en el seu intent d’escalar en la seva professió s’embolica en la trama de l’assassí del Tarot. A diferència de Match Point, aquí Allen es reserva el paper del mag Sid Waterman, més conegut pel seu nom artístic, el gran Splendini. Paper fet a mida per ell, i que torna a ser un recopilatori dels personatges que ha anat interpretant tots aquests anys. Personatges porucs, maldestres, despistats, però amb un gran sentit de la fidelitat, amb gran cor i de tant en tant i xic valents. Juntament amb la parella protagonista tenim l’actor australià Hugh Jackman, més conegut per interpretar al personatge de Lobezno a la saga del X-men, encarna al jove Peter Lyman. Personatge el de Lyman que ens recorda al de Cary Grant a Sospecha, o el del tiet Charlie a La sombra de una duda, interpretat per Joseph Cotten. Personatges tots ells seductors, incapaços de fer mal a una mosca a primer cop de vista. Però que amaguen tots ells un costat fosc que, les figures femenines que li donen la rèplica intentaran desemmascarar.

Pel que fa a la figura de Scarlett Johansson, s’ha parlat molt després de la seva segona col·laboració amb Woody Allen que aquest ha trobat de nou una nova musa. Com ja ho varen ser amb anterioritat Diane Keaton, Mia Farrow o Dianne Wiest. La Johansson sembla haver-les agafat el relleu. En paraules del seu propi director “És com si et toqués la loteria. Simplement ho té tot. La vida ha estat generosa amb ella: és bella, sexy, molt llesta, divertida, ocurrent i bona companya de feina.”.En aquest aspecte haig de confessar que com li succeeix al petit director novaiorquès tinc un debilitat per Scarlett Johansson. I com jo, molts ens varem enamorar una mica d’aquella noia trista i abandonada a Lost in Translation. Això no treu que sigui una gran actriu, que veritablement ho és. Capaç de fer tota mena de papers en tota mena de registres. A Scoop, Allen li sap treure la seva vena més còmica.
Com apunto a l’inici molts dels seus detractors l’acusen de ser un director que es repeteix. Scoop els hi torna a posar en safata aquest argument, ja que els personatges de la Sondra i Splendini ens recorden terriblement als del matrimoni Lipton, del film Misteriós assassinat a Manhattan. Una parella del tot normal que per casualitat es converteixen en investigadors d’un crim. No és d’estranyar que Allen recuperi l’ànima de Misteriós assassinat a Manhattan, ja que ell mateix la considera un dels seus films favorits i l’oportunitat de nou de tornar a l’univers de les històries de misteri que tant li agradaven de jove. Altre element que Allen recupera és tot el relacionat amb la màgia. “odio la realitat. I per desgràcia, la realitat é l’únic lloc on podem aconseguir un bon filet per sopar”. Per fugir doncs d’aquesta realitat que tant l’amoïna, que millor que crear-se un món ple d’imaginació, fantasia i màgia.

Com gran amant del setè art, moltes de les escenes dels seus films són un homenatge als grans del cinema. Mai ha amagat la seva passió pels mestres europeus com Buñuel, Fellini i Bergman. Scoop no n’és una excepció. Estimable és la seva visió de la mort, la d’un vaixell viatjant cap a no res comandat per la icona de la mort amb la dalla. Una mort que ens recorda a la que Bergman representà en un dels films preferits d’Allen, El setè segell. I per a homenatges el que fa a la figura del mestre absolut del suspens, Hitchcock. Com el mateix Woody explica “ va fer tantes pel·lícules de misteri i vas utilitzar tants trucs que és impossible fer alguna cosa de suspens sense que d’alguna manera ens recordi amb ell”. I és que amb en Woody no solament ens assemblem amb l’alçada i les ulleres de pasta. Sinó que professem una quasi malaltissa passió pel cinema.

Martin is back

Es podrien utilitzar multitud d’adjectius per descriure la darrera obra de Martin Scorsese. Poderosa, trepidant, fosca, dura, realista, exuberant, angoixant, opressora, hipnòtica. Entre totes la millor definició que se’n pot fer és dir que és un film Scorsese en estat pur. I és que el mestre novaiorquès ha tornat als orígens per delectar-nos una vegada més amb el seu enorme talent. The Departed , traduït com Infiltrats, és un thriller que pels que som més que admiradors de Martin Scorsese feia temps que enyoràvem. Scorsese, tot i que no crec que hagi estat el cas ja que el talent és una cosa que no es perd, ha recuperat el pols, l’essència del cinema que més l’ha caracteritzat i del que més elogis i reconeixements ha rebut. Ha recuperat la seva senya d’identitat, amb un cinema centrat en gàngsters locals, reproduint amb minuciositat el món criminal que els envolta i com utilitzen tots els recursos al seu abast per mantenir la seva quota de poder. El crim, l’extorsió, la corrupció, la mentida són el pa de cada dia d’aquests personatges que com cap altre director ha sabut dibuixar Scorsese.

Infiltrats, és un film inspirat en un film hongkonguès titulat Infernal Affairs del director Wai Keung. Alguns diran que és un remake però en paraules del propi Scorsese “Infernal Affairs és un bon exemple de per què ens encanta el cine de Hong Kong, si bé Infiltrats no és un remake d’aquesta pel·lícula. Em vaig inspirar en Infernal Affairs per la naturalesa de la història i dels seus personatges.” Si bé el film de Scorsese es basa en la trama principal del film de Wai Keung, de la mà del guionista William Monahan i del toc Scorsese donen una volta més i aprofundeixen en la vida dels seus protagonistes. És sabut que en el cine de Hong Kong el que prima és l’estil per sobra del fons. En aquest cas Scorsese, sense perdre les senyes del seu propi estil, centre la seva mirada a mostrar-nos el procés d’esfondrament moral de cada un dels seus protagonistes. És un cas semblant al que va dur a terme amb un film anterior, El Cabo del miedo. Aleshores si que era més un remake d’un film dels anys seixanta, El cabo del terror. En aquella ocasió Scorsese ho va aprofitar per donar-li una volta de rosca més. Posant èmfasi en aspectes que en el film anterior no varen ser tractats com el cas de la tensió entre el matrimoni, i la forta sexualitat que radiava el personatge de la filla.

L’argument d’Infiltrats té com a punt de partida el fet que el Departament de policia de Massachussets i més concretament de la ciutat de Boston busca per tots els mitjans acabar amb el regnat del clan mafiós de Frank Costello. En el seu intent de desmantellar la seva organització, un departament especialitzat en operacions secretes recluta a un jove prometedor, Bill Costigan per què s’infiltri en l’organització de Costello . Mentre Costigan intenta guanyar-se la confiança de Costello, un altre jove policia, Collin Sullivan, puja ràpidament de categoria dins de la policia de l’Estat fins arribar a un lloc de responsabilitat a l’unitat d’Investigacions Especials. El que no saben en el seu departament és que mentre la policia té un infiltrat a l’organització de Costello. El popi Costello té el seu propi infiltrat en el departament de policia.

Scorsese canvia els carrers perillosos de la seva estimada New York, que tant bé coneix i que ha plasmat de forma meravellosa en films mítics com Malas Calles, Taxi Driver i Un dels nostres, pels carrers de la ciutat de Boston. Aquest canvi és fruit del guió que firma William Monahan que explica que va decidir ubicar la història a la ciutat de la costa est per què “ el projecte em va arribar en un moment de la meva vida que estava pensant en Boston , d’on jo vinc, i en al gent que havia perdut durant la meva pròpia vida, així que em va permetre explorar temes que m’eren molt personals.”. Aquest viatge implica també que si bé en anteriors films fos la màfia d’origen italià l’objecte de la mirada de Scorsese, en aquest cas és la màfia d’origen irlandès l’epicentre de l’acció. A pesar d’això, la naturalesa violenta de tots dos clans fa que Scorsese s’hagi mogut amb la desimboltura de sempre a l’hora de narrar-nos la seva vida quotidiana. Monahan i Scorsese teixeixen una història triangular entre els personatges de Bill Costigan, Collin Sullivan i Frank Costello. Un triangle en el qual els personatges de Costigan i Sullivan descriuen un desenvolupament vital aparentment paral·lel. Tots dos personatges s’han criat als carrers més desfavorits de Boston. Tots dos, per motius diferents ingressen a l’acadèmia de policia. I tots dos es veuran immersos en un joc envoltat per la mentida, i l’aparences que posarà en perill la seva vida. Una situació que els posarà a prova, duent-los al límit de la resistència psicològica. Com molt bé descriu el propi director “ és com si Billy i Collin estiguessin recorrent camins paral·lels...però al final els camins acaben per col.lisionar”. I em mig de tots està la figura de Costello. Una figura que bé a representar el mal absolut, despietat, desconfiat, i que com a gran capo no dubta a utilitzar el terror i la violència més atroç per mantenir el seu imperi.

Infiltrats suposa pels amants del cine de Scorsese gaudir d’un Scorsese que no vèiem des de feia més d’una dècada. El seu immens prestigi, guanyat a base d’obres mestres, fa que Martin Scorsese sigui dels pocs autors de Hollywood que puguin dirigir els films que ell vol podent tenir el control i la llibertat final del resultat, cosa si més no inusual a la indústria nord-americana. Aquest aspecte ha fet que els últims anys s’hagi perdut en projectes amb aires de grans superproduccions que poden donar la sensació que estaven molt allunyades de l’essència del cinema scorsenià. Kundun, Gangs of New York o l’Aviador són els exemples d’obres que sense ser mals films, tot el contrari, no arribaven a l’alçada d’altres projectes anteriors. Amb aquest regrés a un món i uns personatges que coneix bé, amb el que sembla estar agust, còmode fa en el seu conjunt treure el millor de Scorsese. Feina quasi 11 anys de la seva última incursió en el món de l’hampa amb la crònica de la màfia a la ciutat de Las Vegas a Casino l’any 1995. I 16 anys de la seva obra culminant de la màfia dels suburbis de la ciutat de New York a la imponent Un del nostres. I vist el resultat final, l’espera ha valgut la pena. Afirmar si Infiltrats és millor que Casino o Un dels nostres és difícil. El que si es pot asseverar és que com a mínim hi està a l’alçada.

El fet que es consideri a Infiltrats un retrobament amb el Scorsese més visceral, no és solament un mèrit del seu director, que en el fons ho és. Sinó també és mèrit d’un equip amb el qual Scorsese s’ha sabut envoltar. A part de l’excel·lent guió de William Monahan, els altres dos pilars amb els que Scorsese posa els fonaments de la seva obra són el seu director de fotografia i la seva muntadora. Michael Ballhaus i Thelma Schonmaker respectivament són dos dels seus col·laboradors més veterans. Amb Michael Ballhaus porta més de vint anys treballant junts, des de After Hours seva és la fotografia de films com La última temptació de crist, Un dels nostres, L’edat de la Innocència, Gangs of New York i aquesta darrera Infiltrats. I si porta vint anys amb Ballhaus, amb Thelma Schonmaker en porta més de trenta. Des de Toro Salvaje, totes i cada un dels films de Scorsese porta la signatura en el seu muntatge de la Thelma. Ella, juntament amb Martin són els responsables finals que Infiltrats tingui un dels ritmes cinematogràfics més vertiginosos que recordi en molt de temps. Són dues hores i mitja que passen en un sospir. No hi ha temps per la respiració, no val a badar, no val parpellejar, qualsevol gest que impedeixi distreure la mirada de la pantalla pot fer que ens perdem un instant cabdal del film. És una cursa a tot velocitat, no hi ha temps pel descans. Des del segon u fins al darrer és una successió d’escenes plenes d’acció, de moments de tensió. Scorsese, tal i com ho feia el gran mestre Hitchcock, ens obliga a ser partícips de l’angoixa constant dels seus protagonistes. És un ritme que té similituds amb l’arrencada i final de Casino. I també amb la part final d’Un dels nostres. Si ja Thelma Schonmaker va aconseguir l’Oscar l’any 2005 per l’Aviador, no m’estranyaria que ho tornés a aconseguir pel seu prodigiós treball a Infiltrats.

Altre aspecte que Scorsese cuida i que moltes vegades passa desapercebut per la gran majoria del públic és la música. A Infiltrats torna a treballar amb el compositor Howard Shore, autor de la banda sonora del seu anterior film l’Aviador. Però el que més destaca i que és una marca d’identitat en els films de Scorsese és la seva magnífica selecció de temes musicals contemporanis. Rollings Stone, John Lennon, Beach Boys, Patsy cline, The Allman brothers band o Roy Buchanan entre d’altres formen part de la particular banda sonora que acompanya l’acció d’aquests infiltrats. Gran amant de la música de la seva època té un gust exquisit i un do per inserir temes que serveixen d’embolcall perfecte pel transcurs de la narració. Un do com el que tenia Kubrick, o el té actualment Woody Allen, Clint Eastwood i Tarantino per escollir el tema concret pel moment adequat.

I he deixat pel final el comentari respecte al repartiment de la pel·lícula. A Scorsese sempre se l’ha considerat un gran director no solament pel seu domini de la narració, i de la tècnica cinematogràfica. Sinó sobretot per ser un magnífic director d’actors. Per les seves mans han passat la flor i nata dels actors de Hollywood, i com li succeeix a Woody Allen els actors es moren per treballar amb ell. A Infiltrats ha aconseguit reunir un estratosfèric grup d’actors, i no solament això, sinó que a més tots i cadascun d’ells està esplendorosos en el seu paper. Leonardo Dicaprio, Matt Damon, Jack Nicholson, Mark Wahlberg, Martin Sheen, Alec Baldwin, Ray Winstone i Vera Farmiga conformen l’elenc d’actors que amb la seva actuació posen la cirereta final al gran pastís que és Infiltrats. Leonardo Dicaprio dóna vida a Billy Costigan el jove policia que s’infiltrarà en l’organització de Frank Costello per mirar de reunir proves amb l’objectiu de detenir-lo. Matt Damon és Collin Sullivan, el seu contrapunt, el jove policia que ascendeix ràpidament en el departament però que treballa per Costello. Jack Nicholson és Frank Costello, capo mafiós, autèntica representació del mal. Mark Wahlberg és Digman que juntament amb el personatge que dóna vida Martin Sheen , el capità Queenan, són l’enllaç de Costigan amb el cos de policia. Sent els únics que coneixen la seva real identitat i autèntica missió. Del treball excel·lent de tots ells, vull destacar-ne dos per sobre de tots. Per un costat el del gran Jack Nicholson. Autèntic mite i monstre de la interpretació ens torna a regalar una autèntica classe magistral del que és ser un actor en majúscules. Per acceptar el paper de Costello, Nicholson va posar com a condició que creixés el seu paper al guió i pogués modificar els diàlegs. Només els grans tenen reservat aquest privilegi. I a fe que s’ho mereix perquè composa un autèntic dimoni. És dels últims actors que sols amb la seva presència ja es menja l’escena. No cal que digui res, només amb un gest en té prou per transmetre aquesta sensació de terror que envaeix el seu personatge. I donant-li la rèplica hi ha a un superb Leonardo Dicaprio. Tercera col·laboració consecutiva amb Martin Scorsese i no serà l’última. Dicaprio sembla haver arribat a la maduració com actor amb Scorsese. I Scorsese sembla haver trobat el relleu generacional del seu actor fetitxe, Robert de Niro, en el jove Leonardo. Scorsese ha aconseguit que Dicaprio anés esborrant de mica en mica els clixés d’actor guapo, d’ulls blaus per consagrar-lo com un gran actor. Finalment ha extret el talent i el potencial que duia dins Dicaprio. En resum, un guió poderós, un ritme trepidant, una música exuberant, uns actors extraordinaris, una ciutat, uns carrers perillosos, la màfia, la policia, corrupció, assassins, morts, violència . En definitiva Martin is back.

El laberint de la imaginació

Com de poderosa pot arribar a ser la imaginació. Ella sola és capaç de transportar-nos a móns plens d’éssers mitològics, fascinants, de vegades terrorífics. I és que una de les finalitats de la imaginació és fer-nos viatjar a llocs llunyans i fantàstics per mirar de fugir de la realitat que ens envolta. Una realitat que en masses ocasions, és una realitat crua, dura, molt propera al que podem pensar que és l’infern. Doncs aquesta és la premissa amb la que juga el director d’origen mexicà Guillermo del Toro en el seu film El laberinto del Fauno.

Director amb una carrera on el cinema fantàstic hi predomina, ens regala una altre delicatessen no tant sols per la vista sinó per a tots els sentits. En un panorama cinematogràfic, i és un comentari que ha anat repetint en alguns comentaris anteriors, on la originalitat no és que abundi. Un film com el de Guillermo del Toro és tota una raresa. Del Toro és un director que a l’igual que alguns dels seus compatriotes treballa a cavall entre Hollywood i el seu país. Després de l’experiència del Espinazo del Diablo, torna a Espanya per rodar El Laberinto del Fauno. I sembla que el fet de ser mexicà, país destinatari de molts dels exiliats per la guerra civil espanyola ( sense anar més lluny el grandíssim Luís Buñuel ), faci que els dos films que ha rodat a terres espanyoles tinguin com a teló de fons o bé la guerra civil, o la postguerra.

El laberinto del Fauno ens narra la història duna nena, Ofelia, que viatge amb la seva mare embarassada al mig d’un bosc de l’Espanya franquista. Allí l’espera al nou marit de la seva mare, un militar despietat i cruel que comanda un destacament encarregat de perseguir i exterminar els petits reductes de maquis que amagats a les muntanyes, es resisteixen i combaten al franquisme. Tot plegat amb la banal esperança de poder-los vèncer i fer fora al dictador del poder. La relació entre Ofelia i el Capità Vidal no és gens cordial. En aquesta situació Ofelia, topa en mig d’un laberint amb la figura d’un fauno. Una estranya criatura que li explica l’extraordinària història en la que ella és la reencarnació d’una princesa d’un món màgic. I per demostrar-ho haurà de passar tres proves, a qual d’elles més difícil. Proves que posaran a prova la fe i actitud de la jove Ofelia, en la seva aventura per demostrar que realment ella és la princesa.

La combinació i contraposició entre el món d’aquella Espanya de postguerra, amb un franquisme en plena etapa repressiva de qualsevol reducte de republicanisme. I el món fabulós en el que Ofelia es veurà immersa és prodigiosa. Ofelia, que té una dèria com és la de llegir contes de fades, intentarà fugir de tot allò que l’envolta creant-se un món paral·lel que la pugui transportar una realitat més acollidora.
Comentar que gran part del mèrit del film està, més enllà del treball de guió i direcció del propi Guillermo del Toro. En el magnífic treball de tots i cadascun dels actors del film. Superbiós i gegant en Sergi López en el paper de Capità Vidal. Personatge marcat terriblement per la figura paterna, i d’una crueltat extrema. Radiant i poderosa Maribel Verdú en el paper de Mercedes. Una Maribel Verdú que sona a tòpic però que com els bons vins sembla guanyar amb el pas del temps. Sabent escollir molt bé els seus personatges i dotant-los del caràcter i força que atresora tot el seu talent interpretatiu. Després tenim en papers una mica més secundaris a Ariadna Gil , en el paper de Carmen la mare d’Ofelia, i un Álex Ángulo que encarna el metge encarregat de cuidar de la salut dels membres de la contrada. Un personatge que acabarà simbolitzant la rebel·lió del poble enfront la barbàrie franquista. Ah, i no voldria oblidar a la gran protagonista del film, la nena Ivana Baquero que dóna vida a Ofelia i que si sap cuidar la seva carrera, doncs crec que té molt de futur en això del cine.

Amb tot Guillermo del Toro teixeix un viatge fantàstic al fons del nen que tots duem dins. Una infantesa que a diferència del que poguéssim pensar no és dolça i edulcorada sinó tot el contrari. Va una mica més lluny del mite d’Alícia en el país de les meravelles. Guillermo fa una revisió molt sui generis del mite creat per Lewis Carroll. A més, utilitza molt sàviament la figura omnipresent del laberint, per obligar al propi espectador a ser partícip del viatge d’Ofelia. Al final és el mateix espectador qui sembla ficat dins del laberint, seguint les indicacions del Fauno. Anhelant aconseguir arribar al món màgic per deixar enrere als patiments del món real. Una mica ve a ser tot plegat una gran metàfora sobre l’art cinematogràfic. Que no és altre cosa que l’art que a través de les imatges i les històries que allí s’hi representen, estimula la nostra imaginació. I durant l’estona que dura la projecció oblidem totes les penúries amb les quals em de conviure dia a dia.

Perquè t'estimo en 65 paraules

De vegades un cúmul de casualitats fan que un arribi a un estat de felicitat tant gran que té la sensació que no es tornarà a repetir mai més. Això mateix és el que li succeeix al protagonista del darrer film de Maria Ripoll. Tu vida en 65’ ha estat una grata, enorme, feliç, agradable, magnífica, meravellosa sorpresa. Haig d’entonar el mea culpa pel gran i greu prejudici que tinc vers l’actual cinema espanyol. No he estat mai un gran defensor del cine que es fa avui en dia a Espanya. Del passat en sóc un enamorat de directors com Buñuel, Bardem o Berlanga. I del cine més recent sempre he considerat que se salven tres grans noms: Almodóvar que tot i els seus detractors és un director dels anomenats d’autor, fent un cine personal reconegut i admirat més fora que dins. Després tenim a Amenábar que ha sabut fer un gir amb Mar adentro per treure’s l’etiqueta de director de films de por per demostrar tot el seu talent. I finalment a Julio Medem, que amb el seu cine enigmàtic, hipnòtic i de gran bellesa visual per mi és un dels grans.

Tot això bé arran del meu prejudici cap el cine espanyol. Possiblement després d’aquesta jornada, curiosament dia de la Hispanitat, aquesta concepció canviï. I és que la pel·lícula de Maria Ripoll no és que m’hagi agradat, que si que ho ha fet i molt. Sinó que m’ha frapat. Tu vida en 65’ ens explica com una confusió pot dur-nos per camins que mai hauríem esperat. Un diumenge com els altres, tres amics llegeixen al diari l’esquela d’un noi que probablement havia estat company seu a l’escola. Aleshores decideixen anar al seu enterrament. Allí descobreixen que no és ell, però un dels nois coneix a la germana del mort. Aquest encontre canviarà radicalment la vida dels dos personatges, teixint una història d’amistat, d’amor i de mort.

En moltes ocasions he sentit dir allò que el cine espanyol està en crisi. Que la gent no va a veure pel·lícules espanyoles. Veient Tu vida en 65’ un no entén a qué venen aquestes afirmacions. Una de les conclusions que he extret després de veure-la és que salvant les distàncies, a nivell de qualitat, d’originalitat, de frescura, de bon cinema. El cine espanyol no dista gaire del que passa al cine nordamericà, i m’explicaré. Tant allà com aquí crec que es dóna massa pes a les grans produccions. Els films amb molt de pressupost són les que més publicitat i renom aconsegueixen. Però posteriorment resulten ser uns films sense res aportar, mers productes de consum. Solament se salven els grans noms que gràcies a la seva llarga i meritosa trajectòria podent fer productes de gran pressupost sense perdre la qualitat final. Paral·lelament és en el cinema, anomenat independent, underground, fora del control dels grans estudis on trobem les obres de més talent. I això mateix és el que succeeix amb Tu vida en 65’. Un film petit, humil, que ens narra una història senzilla. Rere aquesta humilitat hi ha un film digne de ser reconegut com un dels grans films espanyols de l’any. Estic segur en que els Volver, Alatriste i Borgias aconseguiran moltes nominacions als premis Goya. Però de veritat cap d’elles, a excepció de l’Almodóvar, supera a la de Maria Ripoll.

Maria Ripoll aconsegueix la difícil tasca de combinar en un mateix film, el drama, la comèdia, el somriure, el plor, l’alegria i la tristesa. Tu vida en 65’ és un cant a l’amistat, a l’amor, a la mort i definitiva a tot allò que constitueix la vida.
I és que al mateix que li passa al protagonista, quan li ha d’escriure una carta expressant tot l’amor que sent a la xicota, de la qual se n’acaba d’enamorar. 65 paraules en són poques.

Canviar el nostre destí

¿ Podem llaurar-nos una vida millor ? ¿ Podem deslliurar-nos de l’entorn que ens envolta per aconseguir un futur més esperançador ? ¿ O simplement de vegades som tant covards que ens autoenganyem i decidim tirar pel camí més fàcil ? Aquestes són algunes de les qüestions que se’ns plantegen un cop finalitza el visionat de l’opera prima del director espanyol Daniel Sánchez Arévalo. AzulOscuroCasiNegro és un clar exemple que el cine espanyol encara té salvació. Ja que entre totes les mediocritats que donen mala fama al cine espanyol, hi ha petits exemples de gent amb talent que sense tants mitjans i amb poca publicitat ens regala cine de qualitat.

El títol del film és el color d’un vestit metàfora del que s’interposa entre el que cada un dels personatges són. I del que realment volen i desitgen o aparenten ser. AzulOscuroCasiNegro ens dibuixa un fresc de personatges als quals la vida no els ha tractat gairebé. Atrapats per diverses raons en un món que no els correspon. Atrapats en un carreró que sembla no tenir sortida. Però cada un d’ells intenta pels mitjans que sigui mirar de trobar la porta que els obri el camí cap el canvi, cap una vida més pròspera. Jorge és un jove amb aspiracions que veu com la seva vida dóna un tomb el dia que al seu pare li dóna un infart cerebral. I a més de fer-se càrrec d’ell, heretarà la seva feina en una porteria d’un gran edifici. Per fugir d’un destí que sembla inevitable decideix estudiar empresarials a distància. A més, Jorge té un germà a la presó. Un germà, Antonio que troba una núvia a la presó, la Paula que li proposa que la deixi embarassada per així deixar el mòdul de les presoneres, on és contínuament maltractada per altres recluses i anar al mòdul de maternitat. Per circumstàcies que no desvelaré Jorge, Antonio i Paula conformaran un curiós triangle. A tots ells se’ls uneix el millor amic de Jorge, Israel a qui se li presentarà un fort dilema vers la seva orientació sexual. I finalment tenim a Natalia que ve a ser el símbol de la vida a la que Jorge aspira.

El film de Daniel Sánchez Arévalo furga en el drama quotidià dels seus personatges. Gent normal, gent corrent, gent que li demana a la vida, no una segona oportunitat, sinó simplement una oportunitat. Gent a qui la vida, i tirant de tòpic, no els ha regalat res. Tot el contrari, els ha posat en unes situacions gens agradables. De tal manera que han de ser forts i trobar la manera de deslliurar-se’n. Jorge veu la sortida estudiant una carrera i mirant d’aconseguir feina per deixar la porteria. Mentre la Paula vol tenir un fill per sentir-se una mica més viva, i per tenir una raig d’esperança que li faci més suportable la seva estada entre els barrots de la presó.

Recolzat en un sòlid guió, que dóna molt de pes als seus protagonistes. Uns protagonistes que estant esplèndidament interpretats per cada un dels actor als quals donen vida. Amb tot Daniel Sánchez com deia al principi aconsegueix posar un xic d’esperança vers el cine espanyol. Per què com a tot arreu de talent hi ha però cal una petit ajuda per fer-lo sortir de l’anonimat en el qual es troba. Gent que realment s’arrisqui a donar oportunitats a gent que se la mereix i no sempre destinar els diners als mateixos.

El vent que agita les conciències

Aquesta mateixa setmana apareixia una notícia en la que el govern britànic assegurava que el IRA renunciava definitivament a les armes per emprendre la via política. Grata notícia per un conflicte que dura ja fa més de 80 anys. I és que el conflicte irlandès ha donat molt de si, havent estat dut a la gran pantalla en diverses ocasions. Cal dir que la gran majoria de vegades no absenta de polèmica. Precisament això és el que ha envoltat l’últim film que toca un tema tant delicat com el del naixement del IRA ( Exercit, Republicà d’Irlanda). I és curiós observar com ha hagut de ser un director anglès qui de nou posi el dit sobre la nafra sobre quins foren els orígens de l’aparició del IRA i com un poble tant pacífic com el irlandès decidís seguir la via de la violència, la via de les armes per aconseguir la desitjada llibertat. Seguint amb la seva coherència d’artista compromès, controvertit, valent, arriscat i polèmic el veterà director Ken Loach torna a posar potes avall el govern britànic amb la seva darrera i per cert premiada obra , El vent que agita la civada (The Wind That Shakes The Barley ).

En aquesta ocasió Loach ens narra com uns camperols de la Irlanda del 1920 decideixen unir-se i crear un exercit per fer front a la que ells consideren invasió de l’Imperi britànic sobre les seves terres. És la bíblica i eterna lluita entre un Goliat , Gran Bretanya, amb un exercit poderós i un David, Irlanda, país de camperols. Però que pren derroters dramàtics quan després de la firma del tractat de pau, una part de la població irlandesa decideix acceptar l’anomenat estat lliure però depenent de Londres. Un tractat que no serà acceptat per l’altre part que decidirà seguir amb la lluita armada per aconseguir la independència total, una part representada pel IRA.).

Ken Loach , abonat als temes que couen als seus compatriotes, descriu la seva visió de les causes que varen dur a l’aparició del IRA. A l’esclat d’un terrible conflicte que durà pràcticament uns 80 anys i que ha deixat milers de morts , amb episodis terribles d’atemptats indiscriminats contra població civil i militar , sumant-hi els excessos de les forces d’ocupació britàniques. La primera escena del film és un clar exemple d’això. En una pacífica casa situada en mig del camp de sobte apareixen un grup de militars anglesos, coneguts en aquells temps com els Black and Tans ( negres i caquis ) degut el color dels seus uniformes. Amb el poder que donen les armes, amenacen, humilien homes i dones donant com a resultat la mort d’un pobre noi a pals pel sol fet de respondre en irlandès. Un gota que feu vessar el vas de tants segles d’estar subjugats al gran Imperi Britànic. La mirada de Loach torna a ser directa, buscant el màxim de realisme. L’estil i la forma de narrar-ho recorden a anteriors treballs en que també rememorava un dels grans i greus conflictes del segle XX, com fou la guerra civil espanyola en la seva recordada Terra i Llibertat.).

Més enllà de la seva postura de clara denúncia al govern britànic per la situació creada a Irlanda i que desembocaren en els terribles fets que tots coneixem. Un punt interessant del film és el dibuix de la fractura que es visqué en la societat irlandesa. Si bé en un principi gran part de la població s’enfrontà al gegant opressor anglès, el fet la signatura del Tractat anglo-irlandès del 1921 suposà l’enfrontament entre els mateixos irlandesos. Una fractura que Loach la representa en la figura de dos germans Teddy i Damian. L’un prenent partit per la via institucional a favor de l’Estat Lliure i l’altre per la via de la total independència postura promulgada pel IRA. El resultat, la guerra civil entre germans d’una mateix poble.
Sé que les comparacions en moltes ocasions són tremendament odioses i més en casos històrics, i a més si són fets històrics terribles que donen com a resultat la mort de centenars de milers de persones innocents. Però veient el film de Loach, un no pot deixar de reflexionar sobre uns esdeveniments que contínuament i malauradament veiem en tots els mitjans de comunicació. No vull posar noms, ni cognoms, només us dic a veure si us sona d’alguna cosa. Tenim un país que és envaït per un altre amb l’excusa de posar pau, ordre i instaurar una verdadera democràcia. El país ocupant ho fa per la força fent valer el seva enorme i poderosa maquinària militar. Però la seva ocupació crea un fort sentiment de resistència entre la població civil que es llança a una mena guerra de guerrilles contra les forces invasores. Però això no es tot, la instauració d’un govern tutelat pel govern invasor fa que es produeixi una forta divisió entre la societat del país ocupat. Una divisió social, política i sobretot religiosa que s’agreuja amb la guerra. I que acaba enfrontant gent del mateix país. En una escalda de la violència i l'horror que sembla no tenir final.
Us sona d’alguna cosa !!!

Nou pedaços de vida

Es pot resumir la vida d’una persona en menys de 15 minuts. Feina arriscada, però si ets fill d’un dels grans escriptors del segle XX com Gabriel Garcia Márquez, la feina pot resultar una mica més senzilla. Doncs precisament això és el que aconsegueix Rodrigo Garcia en el seu últim film , Nou Vides (Nine Lives). 9 dones, 9 relats, 9 situacions, 9 dilemes, 9 decisions, en definitiva 9 vides. 9 vides en aparença inconnexes de 9 dones en aparença diferents. Però en el fons amb dos forts lligams, el primer i el més clar és que totes elles formen part del sexe femení. I per l’altre, que en un moment donat la vida els posa a prova a totes elles en 9 situacions en les quals han de decidir per on volen que la seva vida flueixi.

Rodrigo Garcia enllaça de manera magistral 9 curts sobre un pedaç de vida de 9 dones. Una mare que tem la pèrdua de l’amor de la seva filla pel fet d’estar ella a la presó. Una futura mare que veu trontollar tot el seu entorn per la trobada fortuïta d’ull vell amor del passat. Una filla amb un greu trauma del passat que ho vol resoldre enfrontant-se amb el que considera el gran culpable, el seu pare. Una dona insatisfeta amb la seva parella i la vida en comú que duen. Una filla adolescent que decideix sacrificar el seu futur per dedicar-se a cuidar del seu pare minusvàlid. La ex-dona d’un home sord a qui la seva actual dona acaba de suïcidar-se es presenta al seu funeral amb l’esperança de recuperar el que en un temps va ser seu. Una dona madura es replanteja el futur del seu matrimoni tenint una aventura amb el tutor de la seva filla. Una dona aterrida pel futur que l’espera degut a l’operació en la qual li han d’extirpar un pit. I finalment una mare i una filla que passen el dia al cementiri al costat de la tomba d’un familiar.

Nou moments de la vida de nou persones explicats de manera condensada, precisa, contundent, amb intensitat, amb un dur realisme. No es pot descriure més en tant poc temps. En a penes 15 minuts per relat Rodrigo Garcia ens dibuixa d’una forma magnífica la vida passada i present dels seus personatges, a més de deixar obert el seu futur més pròxim. Amb poques paraules, amb uns diàlegs potents, amb uns gestos clarificadors i unes mirades descriptives en té prou per donar-nos tota la informació que ens cal sobre la vida de les seves nou protagonistes. Aquest exercici de concentració s’aconsegueix amb un treball de guió excepcional.

Però també compte el treball indescriptible de les seves actius. Elpidia Carrillo, Robin Wright Penn, Lisa Gay Hamilton, Holly Hunter, Amanda Seyfried, Amy Brenneman, Syssy Spacek, Kathy Baker, Dakota Fanning i Glenn Close estan absolutament enormes dotant als seus personatges de la intensitat emocional que el paper requereix. Amb tot i per dotar encara de més força als seus relats, Rodrigo Garcia va rodar cada un dels episodis amb un sol pla-seqüència. És a dir, traslladar la màgia i l’espontaneïtat del teatre al cinema. Això fa que la part tècnica del film també sigui remarcable. Ja que el seu treball és impecable. Tot plegat fa que la suma d’un guió extraordinari, unes actrius meravelloses, i el treball tècnic per part del director pulcre i sense estridències, el resultat sigui una experiència cinematogràfica gratificant i deliciosa.

Cop de puny a Amèrica

Fa algun temps vaig veure el monumental documental en clau d’homenatge que el director Martin Scorsese va dedicar a la història del cinema nord-americà. El documental estava estructurat en capítols. I un d’ells resava així : “El director com iconoclasta”. En aquell moment no tenia ni idea que volia dir allò d’iconoclasta. I és clar, quan un no sap una cosa doncs pren dues decisions. Seguir en la ignorància, o agafar un diccionari i esbrinar quin significat té el terme. Aleshores, vaig prendre el segon camí, agafant un diccionari i llegint la definició d’iconoclasta: “ Iconoclasta és una persona que s’oposa a la veneració d’imatges i ídols. També s’utilitza per referir-se a aquella persona que va a contracorrent i el comportament del qual és contrari als ideals, normes o models de la societat actual o a la autoritat de mestres dins d’aquesta. Sense que impliqui una connotació negativa de la seva figura.” . Aquesta introducció al terme iconoclasta em serveix de manera perfecta per definir la figura d’un dels directors de cinema nord-americans més controvertits i polèmics del moment. M’estic referint al inclassificable Todd Solondz.

I és que cada nou film de Solondz és una mostra més que a pesar de la pressió dels grans estudis a Hollywood, encara hi ha personatges que resisteixen. Sent capaços de mostrar l’altre cara d’Amèrica. Palindromos, que així és om es titula la última aventura cinematogràfica d’aquest autèntic guerrer, és una nova demostració del seu esperit combatiu i crític. Seguint l’estela d’anteriors treballs com Benvinguts a la casa de nines, o la celebrada i premiada Happiness, Solondz torna a obrir en canal amb un afilat bisturí la societat nord-americana. En aquesta ocasió ens narra les peripècies d’una jove de nom Aviva, d’aquí el títol del film. Ja que Aviva és un palíndrom , és a dir, una paraula que es llegeix igual cap endavant com enrere.

Aviva és una noia faltada d’afecta que per omplir aquest buit vol tenir un fill. Aleshores queda embarassada molt joveneta, la qual cosa no fa gens de gràcia als seus pares que intentaran per tots els mitjans impedir-ho. Tant és així que la sotmeten a una operació d’avortament, la qual no acaba de sortir del tot bé. En aquestes, Aviva decideix fugir de casa i emprendre una aventura que la durà a recórrer i conèixer la cara d’una societat cínica, hipòcrita i intolerant.
Un dels grans encerts dels film, i que pot descol·locar a l’espectador és que per cada un dels segments del film en el que es narra un fet relacionat amb la protagonista. Solondz decideix que l’interpreti una actriu diferent. És a dir, que el personatge d’Aviva, pren la forma d’una noia d’uns 4 ó 5 anys negre al principi, després pren la forma d’una jove regordeta, passant per una noia prima pèl-roja amb el cabell llis, una joveneta amb el cabell curt, una adolescent negre amb un greu problema de sobrepès i fins i tot la d’una no tant jove i un xic demacrada que en un deliciós cameo interpreta l’actriu Jenifer Jason Leigh. Amb aquest recurs Solondz ens pretén advertir que els successos que descriu poden passar-li a qualsevol persona, que no depèn de l’aspecte físic que un pugui tenir.

En aquest recorregut, que va més enllà de l’amèrica profunda, Solondz torna a incidir amb personatges que ja va tractar a Happiness com és el cas de la pedofília. Però de tots els moments del film , el més destacat és el de la casa de Mama Sunshine. Una recreació, amb aire a homenatge al film Freaks del seu quasi homònim Tod Browning. Tot plegat li serveix a Solondz per donar un contundent cop de puny al centre de l’estómac a l’acomodada societat nord-americana. Els prejudicis, la religió, la doble moral, l’exclusió social, la hipocresia són alguns dels termes que Solondz té clar que estan enquistats a la idealitzada Amèrica de les oportunitats, la democràcia i la infinita llibertat. Aquesta visió extremadament crítica dels seus semblants fa que la figura de Todd Solondz no sigui gaire ben rebuda dins de les seves fronteres. I de vegades tampoc ben entesa i apreciada fora d’elles. La qual cosa fa que Solondz sigui en realitat un supervivent en una jungla com és la indústria del cine americà, on el que compte i ven no és furgar en lo més podrit d’una societat malalta i que requereix de personatges com Solondz per fer obrir els ulls i les consciències.

Alien

Aquesta setmana els cinemes Icaria celebren el seu 10è aniversari. I per celebrar-ho fan sessions gratuites de diverses pel·lícules. Així que aprofitant aquesta oferta, m’he decidit revisar un clàssic del terror de ciència-ficció. El 1979 el director Ridley Scott firmava el que possiblement sigui el film de terror espacial més mític de la història del cinema. I sens dubte des del dia de la seva estrena es va convertir en un clàssic, més enllà del cinema de ciència-ficció. Alien és per moltes raons una enorme pel·lícula i una de les obres bàsiques del seu creador.
Un es pot preguntar per què anar a veure un film que té més de 25 anys. Sobretot per dues raons primordials. La primera perquè no havia tingut l’oportunitat d’anar a veure-la al cinema. I un gran clàssic com aquest s’ha de veure’l en tot el seu esplendor a la gran pantalla. I la segona raó és poder-la disfrutar en V.O. cosa que avui en dia només és possible mitjançant el DVD. I cal dir que el resultat ha estat el que m’esperava. Una autèntica passada.

Quan un es qüestiona per què un film passa a ser de simple pel·lícula a convertir-se en clàssic, ha de tenir present unes quantes premisses. Crec que la més important és que a un clàssic el pas del temps sembla no afectar. Alien fou rodada exactament fa 27 anys, i en alguns passatges del film pot donar la sensació que estèticament o tècnicament no han aguantat gairebé el pas del temps. Simplement pel fet que fa 27 anys les limitacions tècniques eren les que eren. Però en essència el film de Ridley Scott encara manté la seva força, el seu magnetisme, la tensió, el misteri, el suspens, i de tant en tant un bon susto. I és que la història i el personatge que varen idear Dan O’Bannon i Ronald Shusett és avui en dia tot un referent en el món de la ciència-ficció. La història la coneix tothom, una nau comercial que retorna a la Terra , veu interromput el seu rumb per recepció d’una senyal desconeguda realitzada des d’una planeta desconegut. En la missió de reconeixement, un dels tripulants és atacat per un ésser estrany. Un ésser que es dedicarà a matar un per un a tots el membres de la tripulació.

Vista amb la perspectiva que dóna el pas del temps fer les següents consideracions. En primer terme dir que el film suposà el definitiu impuls d’una actriu de gran prestigi actualment. El 1979 Sigourney Weaver era una completa desconeguda. Però el paper de la mítica Tinent Ripley a Alien va mostrar una actriu tot terreny. Era el seu primer gran paper protagonista, i la gran repercussió del personatge, unida a les diverses seqüeles dels film feu que el personatge de Ripley el perseguís durant anys. En segon terme un dels grans encerts del film és la constant sensació claustrofòbica que viuen els personatges i que es transmet als espectadors. La sensació de no escapatòria. Un escenari fosc, tancat, tenebrós, de passadissos interminables, de canals laberíntics per on la bèstia es mou com vol i els pobres humans són com ratolinets esperant que el caçador els atrapi. La falta de grans efectes especials, es substitueix amb enorme talent per part de Scott. I és que sempre s’ha dit que la falta de mitjans aguditza l’enginy. Ridley Scott va utilitzar el mateix mètode que anys enrere va fer servir el gran Jacques Tourneur al seu film “La dona pantera”. On per augmentar el desassossec del personal va enviar en tot moment mostrar la bèstia. Va recórrer a les ombres, a la foscor per emfatitzar la sensació de terror dels seus personatges i de pas la del públic que anava a veure el film. Una cosa semblant va fer Ridley Scott, tot i que aquí si que acaba mostrant el monstre. Un recurs que fou imitat fins a la sacietat en posteriors films. I és que l’estètica d’Alien fou repetidament plagiada en films de terror ambientats a l’espai exterior, des d’aquell 1979 fins a dia d’avui.
Un tercer element és que al fet de considerar un film com a clàssic ha d’incloure una imatge, una escena que quedi en gravat en la memòria col·lectiva. I sense cap mena de dubte, l’escena de l’aparició de la bèstia sortint del pit de l’actor John Hurt és un hite dins del cine de ciència-ficció.

Un quart element és el transfons de crítica política que molt subtil conté el film. Avui en dia on paraules com guerra biològica o armes de destrucció massiva estan presents als mitjans de comunicació. És interessant i temible veure com ja a l’any 1979 aquesta idea estava present. I és que el fosc i enigmàtic personatge de Ash , interpretat de forma magnífica per Ian Holm, representa la conspiració governamental per fer-se amb la que probablement segui l’arma biològica més terrible i mortífera de la història.

Un cinquè element és la música que va composar el malauradament desaparegut Jerry Goldsmith. Goldsmith és probablement i juntament amb el seu col·lega John Williams, els dos grans revolucionaris dins de la música per a cinema. Jerry Goldsmith va canviar la perspectiva de la música sobretot en el gèneres de terror o la ciència-ficció. La partitura d’Alien va marcar un camí a seguir per a posteriors films.
En resum, i per tot plegat Alien és un extraordinari film. Poden haver passat 27 anys, però estic segur que passaran 27 més i aquesta bestiola que neix d’un gran ou, que surt del pit dels humans, que es dedica a menjar-se’ls, i que té àcid per sang seguirà provocant-nos crits d’espant.

Univers David Lynch

Avui en dia no hi ha al panorama cinematogràfic mundial un director tant extrem com David Lynch. Utilitzo el terme extrem per definir la postura que cap a la seva obra desperta entre crítics, productors, gent relacionada amb el món del cine o simplement espectadors mundans com jo. És d’aquells artistes l’obra de la qual o t’apassiona fervorosament o et repugna de manera visceral. Amb David Lynch no crec que hi hagi terme mig. És un director que a diferència de molts altres col·legues seus, ha mantingut una coherència tremenda reflexada en tots els seus films des dels seus inicis fins al dia d’avui. A l’espera de la seva última pel·lícula, Inland Empire , recentment estrenada al Festival de Venècia on se li ha tributat un homenatge a la seva carrera, trobo interessant furgar en els orígens i en les obres menys conegudes d’aquest director nascut a l’estat de Montana ara fa tot just 60 anys.

Moltes d’aquestes petites joies són completament desconegudes pel gran públic. Només gràcies a la globalització d’Internet és possible arribar a visualitzar-les. Al llarg d’aquestes línees intentarem, tot i que ho trobo un xic pretensiós i arriscat per la meva part, desgranar el contingut dels primers curts de David Lynch, i d’obres més recents realitzades per televisió. De tal manera que analitzarem per ordre cronològic les següents obres : Six figures Getting Sick, The Alphabet, The Grandmother, The Amputee, The cowboy and the Frenchman, Industrial Symphony No 1 : The Dream of the Broken Hearted, Hotel Room, segment del film Lumière et compagnie, Dumbland, Darkened Room.

Six figures Getting Sick (1966)

Primer curt de la carrera de David Lynch. És un film animat on es van repetint de manera consecutiva i fins a sis vegades la mateixa escena, una i altre vegada. Caps i figures que representen sis persones que acaben vomitant sang. Tot amb una música de sirena de fons. I és que la traducció del títol vindria a ser “Sis figures posant-se malaltes”. En aquesta primera incursió de Lynch en el cinema hi veiem una primera constant que serà recurrent al llarg de tota la seva carrera. La malaltia, la sang, el patiment, el dolor, són elements intrínsecs en l’ésser humà i que Lynch explorarà i explotarà una i altre vegada. La fosca ment de Lynch començava a posar-se a treballar i a plasmar les seves més internes obsessions a la pantalla.

The Alphabet (1968)

El segon projecte neix d’un malson de la neboda de la dona de David Lynch, Peggy Lynch. Com ell mateix explica, en un dels viatges a la casa dels pares de la seva dona. S'hi van trobar a la seva neboda que li explicà que hi havia una habitació fosca amb un llit on tenia un malson on estava ella recitant l’alfabet. Aquest és doncs el punt de partida de The Alphabet. El curt comença amb una introducció animada, en un estil semblant a l’utilitzat al seu anterior treball. Finalment apareix una nena cantant la típica sonata recitant l’alfabet. Si bé a Six figures Getting Sick plasmava aquesta obsessió per la malaltia i el dolor, a The Alphabet ens trobem amb una altre constant a la filmografia Lynchiana, el malson. El món dels somnis serà un recurs que Lynch utilitzarà de forma obsessiva. Uns somnis que li permetrà donar via lliure a la seva infinita imaginació. És el seu primer treball amb actors de carn i ossos. La qual cosa ens permet altre cop anotar una nova constant en films posteriors. La protagonista del curt, la nena ( interpretada per la seva dona Peggy) ens apareix amb el rostre totalment maquillat de clor blanc i ressaltant els llavis d’un color vermell intents. Aquest tipus d’imatge pàl·lida serà la representació de la mort, de la por, del terror. Pilars tots ells de la seva filmografia.

The Grandmother (1970)

Dos anys va trigar ha presentar el nou projecte, The Grandmother. Si ens els seus dos anteriors curts ja es deixava entreveure per a on anaven les obsessions de Lynch. The Grandmother és la confirmació i recull de tots els elements que conformaran la seva posterior filmografia. The Grandmother és la història d’un noi que és maltractat i no rep l’amor dels seus pares. Per compensar aquesta buidor decideix crear la figura de l’àvia. I ho fa plantant una llavor al llit d’on creix un arbre del qual brotarà l’àvia. Ella li donarà l’amor i comprensió que no rep dels pares.

Fosc, torbador, obsessiu, surrealista, enigmàtic, críptic, simbòlic, són els adjectius que millor el defineixen. A més de fons una música repetitiva que és el complement perfecte per descriure aquesta atmosfera. Torna a recorre al maquillatge pàl·lid, i a una animació inicial per presentar-nos l’acció. Juntament amb tot això, la primera seqüència del curt, amb el pare, la mare i el fill sorgint de la terra ens mostra d’una forma clarivident quins devien ser els referents de David Lynch. L’estètica i l’estil recorda de manera inevitable a les dues primeres obres del mestre del surrealisme cinematogràfic. M’estic referint a Luís Buñuel i al seu “El Perro Andaluz” i sobretot a “La edad de Oro”. Lynch és el digne successor del mestre aragonès. Ell com ningú ha dotat a totes i cadascuna de les seves obres d’un aire surrealista que li ha servit de vehicle per plasmar les seves obsessions més internes i profundes.

The Amputee (1974)

Poc abans de dirigir el seu primer llargmetratge The Eraserhead, David Lynch signa el seu següent curt. Un experiment rodat amb càmera de vídeo. The Amputee és un pla fix en el qual una dona amb les dues cames amputades, es troba asseguda i redactant una mena de carta on descriu les vivències i sensacions relacionades amb coneguts seus. I mentre ella reflexiona en veu alta i ho va escrivint en el seu quadren, apareix un infermer, curiosament interpretat pel mateix Lynch, que intenta primer rentar les ferides de les cames. Però al llarg de la seva intervenció veurà com la sang començarà a brotar de forma exagerada. Espantat, l’infermer marxa en busca d’ajuda, mentre la dona absorta en els seus pensaments i aliena a tot segueix redactant la carta.
Un dels elements a ressenyar del curt, és un humor negre del qual Lynch en farà gala en molts moments de les seves posterior obres. En un ambient, i situacions que no inviten al riure, Lynch insereix accions o escenes que serveix per deixar anar un petit somriure per desdramatitzar la realitat.

The cowboy and the Frenchman (1988)

Després de rodar The Amputee, Lynch aconseguia fer realitat el seu somni de dirigir un llargmetratge. El primer fou The Eraserhead el 1977, tota una declaració d’intensions del que seria la figura i obra de Lynch. Li seguirien The Elephant man del 1980, Dune del 1984, i Blue Velvet del 1986. L’èxit de Blue Velvet va ser la consagració de Lynch com a gran director, i un director amb un món molt personal. Entre film i film, li van proposar un capítol d’una sèrie que s’estava fent a la televisió sobre la relació entre els Estats Units i França. Quan li van presentar el projecte, va decidir rodar-ne un en el que posés de relleu els tòpics de la societat nord-americana, i els tòpics dels francesos. D’aquí neix el capítol The Cowboy and the Frenchman que forma part de la sèrie Les Français vus par.

Era la seva primera incursió en el medi televisiu. No sé si fou pel caràcter del projecte, o per fugir dels seus últims films, el segment fuig un xic dels elements Lynchianians. En contrapartida Lynch presenta un gran sentit de l’humor. Un humor hilarant per destripar la imatge dels americans dibuixant-los com a uns cowboys mig ignorants i desconfiats vers l’estranger. I per contra presenta el francès com un tipus refinat i bigotet amb una maleta plena de formatge, cargols i figures de la Torre Eiffel.

Industrial Symphony No1: The Dream of the Broken Hearted (1990)

Poc temps després de la realització d’una de les seves pel·lícules més recordades, Wild at Heart ( Corazón Salvaje) del 1990, Lynch i el compositor habitual Angelo Badalamenti van unir-se en la producció d’un nou experiment visual. Sempre obert a noves experiències, Lynch i Badalamenti crearen una mena de musical partint de la relació trencada entre els dos protagonistes de Wild at Heart. Tant és així que el musical comença amb la conversa entre Sailor Ripley i la seva promesa Lula Fortune. On ell decideix trencar la relació i dir-li adéu. Aleshores comença el somni del cor trencat. Traducció de l’obra : Industrial Symphony No1: The Dream of the Broken Hearted. L’obra es desenvolupa en un escenari que resulta ser una mena de fàbrica, on apareix la cantant Julee Cruise interpretant les cançons, les lletres de les quals són obra de Lynch i música de Badalamenti.
Aquesta era la tercera col·laboració entre Lynch i Badalamenti, després de treballar a Blue Velvet i Wild at Heart. Lynch i Badalamenti és una d’aquelles societats perfectes que de tant en tant es donen al món del cine. Si no concebem un Hitchcock sense un Herrmann, o un Spielberg sense un Williams o un Kitano sense un Hisaishi, tampoc concebem un Lynch sense un Badalamenti. Director i compositor conformen un tot complementaris en el qual el director ha sabut trobar en el talent del compositor la peça última de la seva maquinària imaginativa. Aquest món fosc, torbador, surrealista, d’insomni de Lynch requeria d’una música igual de fosca i torbadora. I la va aconseguir el dia que va conèixer a Angelo Badalamenti. La seva col·laboració va comença ara fa 20 anys, el 1986 amb la banda sonora de Blue Velvet i des d’aquell dia no han parat mai de treballar junts. No hi ha projecte que presenti Lynch on no aparegui Badalamenti. Lynch sap el que vol i Badalamenti sap donar-li exactament el que precisa. En el cas de Industrial Symphony Nº 1, la música i els temes que s’interpreten seran una clara antesala del que aquell mateix any 1990 posarà en escena en una de les sèries de televisió de culte més importants de la història, Twin Peaks.

Un altre element que apareix en aquest experiment musical de Lynch s’encarna en la figura d’un dels seus actors fetitxe i que es convertirà en marca de la casa. M’estic referint a l’actor Michael J. Anderson que per qui no el recordi és aquell actor nan que el trobarem en els somnis de l’Agent Especial Cooper a Twin Peaks fent de l’home d’una altre lloc.

Hotel Room (1993)

Twin Peaks suposà tota una revolució en el camp de les sèries de televisió. El seu impacte fou brutal convertint-se des del primer segon en una sèrie de culte. Paral·lelament al mitjà cinematogràfic Lynch ho ha compaginat amb el de la televisió. D’aquí parteixen diverses col·laboracions i entre elles és Hotel Room del 1993. També titulada David Lynch’s Hotel Room, és una mini sèrie que consta de tres episodis que transcorren en una mateixa habitació, d’un mateix hotel en tres èpoques diferents. Dels tres episodis, dos d’elles estan dirigits pel mateix Lynch, són els que duen per títol Tricks i Blackout. El tercer episodi el signa James Signorelli. Anotar que el guió dels dos episodis dirigits per Lynch estan escrits per Barry Gifford, el mateix que signarà els guions de Wild at Heart i Lost Highway, dos films de Lynch.
En aquest cas els dos segments que firma Lynch és una continuació de la descripció d’aquests ambients opressius i contradictoris que tant bé sap dibuixar. El primer “Trick” el situa a l’any 1969, un desconegut acompanya per una jova entren a l’habitació 603 de l’hotel. Poc després apareix un vell conegut del primer home, el qual comença a explicar cert passatge del passat d’aquest, relacionat amb la seva dona. Personatges estanys, amb un passat fosc, enigmàtic i que tenen un gran secret a amagar. Són premisses que Lynch explotarà en moltes de les seves obres. Tal és el cas del segment “Tricks”. Un dels punts destacats és el treball de per un costat un altre dels actors fetitxe de Lynch, en Harry Dean Staton el qual ha treballat en films com Wild at Heart, Twin Peaks: Fire walk with me, The Straight Story i la darrera Inland Empire . I Freddie Jones que va participar en films com The Elephant man, Wild at Heart o Dune.

El segon dels segments es titula “Blackout”. El centre a la mateixa habitació 603, i durant l’any 1936. Una parella comença a explicar-se les veritats en mig de l’apagada que sofreix l’hotel. Entre penombres i només a la llum de les espelmes, la dona intenta allunyar els seus fantasmes. Mentre ell, vol que la seva dona vegi un metge per mirar de curar-la ja que tot i el que li digui, creu que no hi toca gaire. Tornem a tenir un parell de personatges amb un passat no gaire clar, i en un ambient tant pertorbador com el d’una habitació d’un hotel a les foques.

Segment Lumière et compagnie (1995)

A raó del centenari aniversari del cinema com a art. Es va plantejar a 40 directors el desafiament de rodar en només 52 segons un curt, en la mateixes condicions que ho varen fer 100 anys enrere els germans Lumière els inventors d’aquest meravellós mitjà que és el cinema. Amb el mateix tipus de càmera i en les mateixes condicions tècniques aquests 40 directors havien de rodar un petit curt de 52 segons. Aquest experiment es va titular Lumière et compagnie. Un d’aquests 40 directors escollits fou David Lynch. Un director acostumbrat a rodar obres de quasi dues hores de durada, el fer un film de només 52 segons era tot un repte. El títol del segment fou Premonitions following an evil deed. I el resultat no pot ser més Lynchinià. Un mort, policia, tortures, homes estranys, i una sensació de desassossec per la premonició de la pèrdua d’una conegut són les pautes que plasma Lynch en menys d’un minut. I és que els grans mestres no els fa falta grans recursos tècnics per desplegar el seu enorme talent com a narradors d’històries i creadors d’atmosferes pròpies i personalíssimes. Que són un senyal d’identitat d’una manera d’entendre i fer cinema.

Dumbland (2002)

Com a bon cul de mal asseure que és, Lynch torna a experimentar amb un nou mitjà. En aquest cas el del còmic i Internet. Si ja havia treballat en el tema de l’animació en els seus primers curts, ara s’atreveix amb la realització d’una mena de tira còmica animada. Dumbland és un recull de 8 episodis d’aproximadament 5 minuts cadascun on es descriuen les reaccions d’un pare de família un pel violent i repulsiu. Reaccions vers diverses situacions quotidianes i vers els éssers més pròxims, ja sigui la seva dona, el seu fill, el metge o el veí. Realitzada en blanc i negre i en paraules del seu propi creador, Dumbland és : “És una crua, estúpida, violenta i absurda sèrie. I si és graciosa, és graciosa perquè veiem l’absurditat de tot plegat.”

Veient-la ens pot semblar alguns dels episodis una sèrie totalment passada de voltes. Però en l’exageració està la descripció d’una cura realitat. Que persones com les que apareixen a Dumbland, tot i que ens sembli impossible, campen i viuen més a prop del que ens pensem.

Rabbits (2002)

Internet li ha ofert a Lynch una plataforma idònia per presentar alguns dels seus últims projectes. Ja fou el cas de Dumbland i ho torna a ser en el cas de Rabbits. Una mini sèrie d’uns 8 capítols centrada en el devenir d’una singular família. I dic singular per dir alguna cosa, ja que els tres protagonistes són un pare, una mare i la filla vestits amb una indumentària de conill. Una càmera fixa, una habitació de menjador, un ambient molt Lynchinià i la música repetitiva i torbadora de Badalamenti dóna el toc Lynch aquest nou experiment. Diàlegs críptics, per moments que semblen no tenir connexió. Silencis angoixants i somriures enllaunats com el de les sèries de televisió creen un ambient que només pot crear una ment tant retorçada com la de Lynch. Què ens vol transmetre?, què vol expressar?, què vol plasmar?... això sincerament només crec que ho sàpiga el propi Lynch. Una sensació que es repeteix cada vegada que veu una obra del director nord-americà.

Darkened Room (2002)

Aquest últim curt ve a ser un compendi del món de Lynch. Rodat i disponible solament a Internet, Lynch ens presenta aquest cop una noia tancada en una habitació, en una habitació fosca, Darkened Room. El curt comença amb una noia de faccions orientals dient que té una amiga. Una amiga que veurem en mig d’una habitació, plorant i amb un semblant d’estar aterrida. Per què ? doncs no ho sabem. De cop apareix una tercera dona que li va recriminant el fet de per què ella es troba en aquesta situació. Però com ve sent habitual en Lynch, no ens dóna cap pista, cap indici que ens aclareixi el per què. Solament ens quedem amb la imatge d’aquesta pobre noia, amb els ulls plorosos i cara de por.

Darkened Room és un extraordinari resum de món de Lynch. Un món on els seus protagonistes sense saber ben bé ni perquè ni com acaben endinsats en un univers fosc, misteriós, perillós, tenebrós i angoixant. Tal són els casos de Jeffrey Beaumont a Blue Velvet, Sailor Ripley i Lula Fortune a Wild at Heart, l’Agent Especial Cooper a Twin Peaks, Fred Madison i Renee Madison a Lots Highway, o Betty Elms i Rita a Mulholland Dr. Tots tenen en comú aquest viatge cap a lo desconegut, cap aquest món creat per la ment d’un visionari com és David Lynch. Un univers en el qual és difícil i complicat entrar-hi. Amb sinceritat he desistit de provar de comprendre’l. No és que no vulgui obrir la porta del seu ideari i gaudir del seu món. Però crec que hi ha tantes portes i tants camins que em dóna la sensació que la seva ment és una mena de laberint infinit on només ell sap el camí de sortida. I tot aquell que decideix endinsar-s’hi corra el perill de quedar-s’hi atrapat. D’aquí que un hagi decidit solament gaudir del seu art. Arran d’això sempre explico l’anècdota del dia que vaig anar a veure al cinema Lost Highway ( Carretera Partida). Un cop vaig haver sortit del cinema vaig tenir la sensació de no haver entès res de res del film. Però havent tingut la sensació al mateix temps d’haver vist una pel·lícula que era cinema en estat pur. I crec que al cap i a la fi David Lynch és això, cinema en estat pur.

Els nois de Clerks ataquen de nou

L’any 1994 un jove director de New Jersey acaparava premis arreu dels festivals de cine independent on anava. La seva opera prima fou tot una sorpresa. Un film fresc, divertit, irònic, amb diàlegs enginyosos, i amb un ventall de personatges d’allò més surrealistes. Aquell divertiment de joventut fou Clerks. Era la història de dos joves que treballaven, l’un en un petit supermercat i l’altre al videoclub del costat. I les seves relacions amb els diversos clients per allí passaven. Prenent-los el pèl ( com avui en dia fa el Dr. House ), i discutint amb ells de temes tant apassionants com si els treballadors de l’estrella de la mort de l’Imperi Contraataca eren o no autònoms.
Aquest film va donar a conèixer al seu director, Kevin Smith, que a partir d’aquell moment es convertia en referent dins la cinematografia independent nord-americana. Han passat 12 anys i Smith s’ha decidit a recuperar aquell grup de personatges. I el resultat és Clerks II. Com cada dia Dante va a treballar a la botiga, però aquell dia no serà el mateix, la botiga ha quedat totalment destruïda per un incendi. Això l’obligarà a ell i el seu amic inseparable Randal a buscar una nova feina. I no troben cap lloc millor que de dependents d’un restaurant de menjar ràpid. Així doncs tenim a Dante i a Randal despatxant a la fauna que passa cada dia per un típic fast food. Juntament amb ells , els acompanyen dos personatges secundaris, en Jay i Bob el silenciós. Secundaris que varen tenir el seu paper protagonista en un altre film anterior de Smith.

La base argumental d’aquest Clerks II en referència a l’anterior dista poc. Situacions, algunes d’elles totalment passades de voltes ( escena del regal d’acomiadament de Randal a Dante ) , cameos dels amics de Kevin Smith ( Ben Affleck, Jason Lee ), i elucubracions sobre pel·lícules d’actualitat ( genial el resum que fa Randal de la trilogia del Senyor dels Anells ). Tot conforma un cocktail que funciona, possiblement no tant bé com la primera part, però funciona.

En paraules del seu propi creador era una decisió arriscada recuperar a uns personatges que havien tingut un gran èxit. Però crec que el gran encert de Kevin Smith en aquesta segona entrega és situar aquests mateixos personatges doncs això, 12 anys més tard. 12 anys són molts i no és mateix tenir 21 anys que tenir-ne 33. Les aspiracions, els plans de futur, el que esperes de la vida, aquests tipus de plantejaments són d’una forma als 21 que als 33. La teoria diria que als 33 has de ser un tio madur, amb més seny, i que afrontes el dia a dia amb una altre visió de la vida. Aquesta teoria no casa amb el dibuix que fa Smith dels seus personatges. Segueixen sent tios que han trobat la fórmula màgica del treballar poc i disfrutar al màxim. Tot i sabent que es troben atrapats en una ciutat com New Jersey i amb una feina futur. Amb tot, Smith introdueix un element de conflicte ja que un d’ells, en Dante decideix deixar-ho tot i intentar començar una nova vida, casant-se amb una jove atractiva i anar-se’n a viure a Florida. Aquest fet, crearà un crisi profunda en l’amistat entre els dos protagonistes. Ja que tots dos s’adonen que l’edat adulta ja els ha arribat i això d’una manera o altre els espanta.

Unes pors que hauran d’afrontar junts, ja que un dels gran missatges finals del film és que per damunt de tot està l’amistat. I com molt bé resa la dita, qui té un amic té un tresor. I tenint això es pot anar fins a la fi del món. I això ho sap molt bé Kevin Smith, en Dante, en Randal i Jay i bob el silenciós.

Terror a la mar

Proposta interessant la que el director Hans Horn ens planteja en el seu darrer llargmetratge “A la deriva”, el títol original del qual és “Adfit”. Sis amics es reuneixen per celebrar l’aniversari d’uns d’elles en plena mar abord d’un gran iot. En plena travessia tots ells acaben llançant-se a l’aigua. El problema esclata quan s’adonen que no hi ha l’escala per pujar-hi. Aleshores comença una lluita contrarellotge per mirar de tornar a dalt el vaixell. I mentre dura la lluita per la supervivència, la tensió entre els sis components de l’aventura marina es fa cada cop més insuportable. Amb tràgic final inclòs.

És millor revelar gaire més del film, ja que és un film del tot auster. És a dir, sis personatges principals, un sol escenari, un iot i la immensitat de la mar. És l’home enfront l’adversitat. La tensió i el que fa del film interessant és veure com aquell grup de persones que han estat tant estúpides com per tirar-se a l’aigua des d’un iot sense tenir en compte com pujar després, poden resoldre aquest problema. També és interessant l’etern plantejament que s’ha fet en multitud de films i s’han escrit centenars de llibres al respecte, sobre l’instin de supervivència. En moments de crua adversitat l’home sempre tendeix a mostrar el pitjor d’ell mateix. I el film de Hans Horn n’és un bon exemple. Com una situació límit posa a prova la que sembla una amistat indestructible.

En aquest tipus de films no és gaire bo desvetllar res ni de la trama, ni dels personatges, ni per suposat del desenllaç. Per aquest motiu, solament animar a aquells que no tingueu res més a fer a la tornada de vacances. A anar al cinema a reflexionar sobre el plantejament de “A la deriva”. Ja que com assenyala el cartell promocional “Fins quan podràs resistir?”. O més enllà “Creus de el sentiment d’amistat és més fort que el teu instint de supervivència?”

Recordant el 11S

D’aquí pocs dies es commemora el cinquè aniversari d’un dels fets més terribles de la història de la humanitat. El 11S del 2001, els Estats Units patien un dels pitjors atacs terroristes de la seva història. Quatre avions foren segrestats en ple vol. Dos varen estavellar-se contra les torres bessones del World Trade Center de New York, un tercer “suposadament” es va estimbar contra el Pentàgon, mentre que el tercer , l’objectiu del qual presumiblement era el Capitol o la Casa Blanca, es va estavellar-se a mig camí, en un descampat.
Han passat cinc anys i avui encara aquelles imatges encara fan posar la pell de gallina. Han passat cinc anys i tot i que la ferida a les ments dels nord-americans possiblement no s’hagi tancat del tot, alguns cineastes han considerat que és moment per rememorar aquella tragèdia. A l’espera del film del sempre polèmic Oliver Stone, ens arriba l’última obra del director anglès Paul Greengrass. “United 93” relata en temps real, la història dels passatgers i la tripulació del vol 93 de la United Airlines en aquell negre 11S. Uns passatgers que varen revelar-se contra els seus segrestadors i van fer que l’avió en que viatjaven no aconseguís el seu objectiu.

Amb un estil semidocumental, Paul Greengrass ens mostra com varen ser aquells fatídics 90 minuts des de que els passatgers del United 93 varen arribar a l’aeroport fins al seu tràgic desenllaç. Paral·lelament, i és una de les parts més interessants del film, se’ns descriu com varen ser aquells 90 minuts a les diferents torres de control aeri. Com la tensió, el descontrol, el pànic, la desesperació, la por, la falta clara de resposta a una situació mai vista i totalment imprevisible. Al llarg del film hi ha varis moments sobrecollidors. Un és la creixent tensió que es va apoderant de la gent de terra, controladors aeris, gent de la central de control aeri de tot el país, la gent de l’aeroport de New York, i en els militars. Observar com aquella gent veuen els avions canviar de rumb, i de sobte desaparèixer de les seves pantalles. Per després comprovar com s’estimben sobre les Torres Bessones, impressiona. Aquells moments, de total indefensió i descontrol és que més impacta.

D’altra banda, si bé tota la trama dels membres de terra es recrea amb la major exactitud possible. I per donar més realisme hi ha membres de les torres de control, i dos militars que apareixen al film s’interpreten a ells mateixos. L’altra part de la història és una recreació-ficció del director, ja que solament la gent, els 40 passatgers, membres de la tripulació i els segrestadors saben el que va succeir en aquell vol 93 de la United Airlines. L’únic real són els missatges d’acomiadament dels diferents passatgers que preveient el final truquen a les seves famílies. El que més colpeix és no ja l’acció, sinó és intentar posar-nos en la pell dels diferents familiars que estiguin veient el film. Deu ser molt fort, veure com varen morir els teus éssers estimats, marit, muller, pare, mare, germà, germana ... Per donar més credibilitat al fet, el propi director va demanar una per una a les famílies el permís per fer el film, i els va demanar la seva col·laboració. Fins i tot a la web hi havia un apartat per mantenir constantment el contacte amb els familiars.Per moments un pot pensar que està veient una altre pel·lícula de segrestos aeris. Però la enorme diferència és que aquí no hi ha l’heroi musculat de torn que salva a tot el passatge. Sinó que aquí, són un grapat de gent anònima que en breus minuts decideixen fer alguna cosa i no esperar. I encara més, la infinita distància és que en el cas de “United 93” la història malaurada i terriblement és real.