El vent que agita les conciències

Aquesta mateixa setmana apareixia una notícia en la que el govern britànic assegurava que el IRA renunciava definitivament a les armes per emprendre la via política. Grata notícia per un conflicte que dura ja fa més de 80 anys. I és que el conflicte irlandès ha donat molt de si, havent estat dut a la gran pantalla en diverses ocasions. Cal dir que la gran majoria de vegades no absenta de polèmica. Precisament això és el que ha envoltat l’últim film que toca un tema tant delicat com el del naixement del IRA ( Exercit, Republicà d’Irlanda). I és curiós observar com ha hagut de ser un director anglès qui de nou posi el dit sobre la nafra sobre quins foren els orígens de l’aparició del IRA i com un poble tant pacífic com el irlandès decidís seguir la via de la violència, la via de les armes per aconseguir la desitjada llibertat. Seguint amb la seva coherència d’artista compromès, controvertit, valent, arriscat i polèmic el veterà director Ken Loach torna a posar potes avall el govern britànic amb la seva darrera i per cert premiada obra , El vent que agita la civada (The Wind That Shakes The Barley ).

En aquesta ocasió Loach ens narra com uns camperols de la Irlanda del 1920 decideixen unir-se i crear un exercit per fer front a la que ells consideren invasió de l’Imperi britànic sobre les seves terres. És la bíblica i eterna lluita entre un Goliat , Gran Bretanya, amb un exercit poderós i un David, Irlanda, país de camperols. Però que pren derroters dramàtics quan després de la firma del tractat de pau, una part de la població irlandesa decideix acceptar l’anomenat estat lliure però depenent de Londres. Un tractat que no serà acceptat per l’altre part que decidirà seguir amb la lluita armada per aconseguir la independència total, una part representada pel IRA.).

Ken Loach , abonat als temes que couen als seus compatriotes, descriu la seva visió de les causes que varen dur a l’aparició del IRA. A l’esclat d’un terrible conflicte que durà pràcticament uns 80 anys i que ha deixat milers de morts , amb episodis terribles d’atemptats indiscriminats contra població civil i militar , sumant-hi els excessos de les forces d’ocupació britàniques. La primera escena del film és un clar exemple d’això. En una pacífica casa situada en mig del camp de sobte apareixen un grup de militars anglesos, coneguts en aquells temps com els Black and Tans ( negres i caquis ) degut el color dels seus uniformes. Amb el poder que donen les armes, amenacen, humilien homes i dones donant com a resultat la mort d’un pobre noi a pals pel sol fet de respondre en irlandès. Un gota que feu vessar el vas de tants segles d’estar subjugats al gran Imperi Britànic. La mirada de Loach torna a ser directa, buscant el màxim de realisme. L’estil i la forma de narrar-ho recorden a anteriors treballs en que també rememorava un dels grans i greus conflictes del segle XX, com fou la guerra civil espanyola en la seva recordada Terra i Llibertat.).

Més enllà de la seva postura de clara denúncia al govern britànic per la situació creada a Irlanda i que desembocaren en els terribles fets que tots coneixem. Un punt interessant del film és el dibuix de la fractura que es visqué en la societat irlandesa. Si bé en un principi gran part de la població s’enfrontà al gegant opressor anglès, el fet la signatura del Tractat anglo-irlandès del 1921 suposà l’enfrontament entre els mateixos irlandesos. Una fractura que Loach la representa en la figura de dos germans Teddy i Damian. L’un prenent partit per la via institucional a favor de l’Estat Lliure i l’altre per la via de la total independència postura promulgada pel IRA. El resultat, la guerra civil entre germans d’una mateix poble.
Sé que les comparacions en moltes ocasions són tremendament odioses i més en casos històrics, i a més si són fets històrics terribles que donen com a resultat la mort de centenars de milers de persones innocents. Però veient el film de Loach, un no pot deixar de reflexionar sobre uns esdeveniments que contínuament i malauradament veiem en tots els mitjans de comunicació. No vull posar noms, ni cognoms, només us dic a veure si us sona d’alguna cosa. Tenim un país que és envaït per un altre amb l’excusa de posar pau, ordre i instaurar una verdadera democràcia. El país ocupant ho fa per la força fent valer el seva enorme i poderosa maquinària militar. Però la seva ocupació crea un fort sentiment de resistència entre la població civil que es llança a una mena guerra de guerrilles contra les forces invasores. Però això no es tot, la instauració d’un govern tutelat pel govern invasor fa que es produeixi una forta divisió entre la societat del país ocupat. Una divisió social, política i sobretot religiosa que s’agreuja amb la guerra. I que acaba enfrontant gent del mateix país. En una escalda de la violència i l'horror que sembla no tenir final.
Us sona d’alguna cosa !!!