Cop de puny a Amèrica

Fa algun temps vaig veure el monumental documental en clau d’homenatge que el director Martin Scorsese va dedicar a la història del cinema nord-americà. El documental estava estructurat en capítols. I un d’ells resava així : “El director com iconoclasta”. En aquell moment no tenia ni idea que volia dir allò d’iconoclasta. I és clar, quan un no sap una cosa doncs pren dues decisions. Seguir en la ignorància, o agafar un diccionari i esbrinar quin significat té el terme. Aleshores, vaig prendre el segon camí, agafant un diccionari i llegint la definició d’iconoclasta: “ Iconoclasta és una persona que s’oposa a la veneració d’imatges i ídols. També s’utilitza per referir-se a aquella persona que va a contracorrent i el comportament del qual és contrari als ideals, normes o models de la societat actual o a la autoritat de mestres dins d’aquesta. Sense que impliqui una connotació negativa de la seva figura.” . Aquesta introducció al terme iconoclasta em serveix de manera perfecta per definir la figura d’un dels directors de cinema nord-americans més controvertits i polèmics del moment. M’estic referint al inclassificable Todd Solondz.

I és que cada nou film de Solondz és una mostra més que a pesar de la pressió dels grans estudis a Hollywood, encara hi ha personatges que resisteixen. Sent capaços de mostrar l’altre cara d’Amèrica. Palindromos, que així és om es titula la última aventura cinematogràfica d’aquest autèntic guerrer, és una nova demostració del seu esperit combatiu i crític. Seguint l’estela d’anteriors treballs com Benvinguts a la casa de nines, o la celebrada i premiada Happiness, Solondz torna a obrir en canal amb un afilat bisturí la societat nord-americana. En aquesta ocasió ens narra les peripècies d’una jove de nom Aviva, d’aquí el títol del film. Ja que Aviva és un palíndrom , és a dir, una paraula que es llegeix igual cap endavant com enrere.

Aviva és una noia faltada d’afecta que per omplir aquest buit vol tenir un fill. Aleshores queda embarassada molt joveneta, la qual cosa no fa gens de gràcia als seus pares que intentaran per tots els mitjans impedir-ho. Tant és així que la sotmeten a una operació d’avortament, la qual no acaba de sortir del tot bé. En aquestes, Aviva decideix fugir de casa i emprendre una aventura que la durà a recórrer i conèixer la cara d’una societat cínica, hipòcrita i intolerant.
Un dels grans encerts dels film, i que pot descol·locar a l’espectador és que per cada un dels segments del film en el que es narra un fet relacionat amb la protagonista. Solondz decideix que l’interpreti una actriu diferent. És a dir, que el personatge d’Aviva, pren la forma d’una noia d’uns 4 ó 5 anys negre al principi, després pren la forma d’una jove regordeta, passant per una noia prima pèl-roja amb el cabell llis, una joveneta amb el cabell curt, una adolescent negre amb un greu problema de sobrepès i fins i tot la d’una no tant jove i un xic demacrada que en un deliciós cameo interpreta l’actriu Jenifer Jason Leigh. Amb aquest recurs Solondz ens pretén advertir que els successos que descriu poden passar-li a qualsevol persona, que no depèn de l’aspecte físic que un pugui tenir.

En aquest recorregut, que va més enllà de l’amèrica profunda, Solondz torna a incidir amb personatges que ja va tractar a Happiness com és el cas de la pedofília. Però de tots els moments del film , el més destacat és el de la casa de Mama Sunshine. Una recreació, amb aire a homenatge al film Freaks del seu quasi homònim Tod Browning. Tot plegat li serveix a Solondz per donar un contundent cop de puny al centre de l’estómac a l’acomodada societat nord-americana. Els prejudicis, la religió, la doble moral, l’exclusió social, la hipocresia són alguns dels termes que Solondz té clar que estan enquistats a la idealitzada Amèrica de les oportunitats, la democràcia i la infinita llibertat. Aquesta visió extremadament crítica dels seus semblants fa que la figura de Todd Solondz no sigui gaire ben rebuda dins de les seves fronteres. I de vegades tampoc ben entesa i apreciada fora d’elles. La qual cosa fa que Solondz sigui en realitat un supervivent en una jungla com és la indústria del cine americà, on el que compte i ven no és furgar en lo més podrit d’una societat malalta i que requereix de personatges com Solondz per fer obrir els ulls i les consciències.