jueves, octubre 12, 2006

Perquè t'estimo en 65 paraules

De vegades un cúmul de casualitats fan que un arribi a un estat de felicitat tant gran que té la sensació que no es tornarà a repetir mai més. Això mateix és el que li succeeix al protagonista del darrer film de Maria Ripoll. Tu vida en 65’ ha estat una grata, enorme, feliç, agradable, magnífica, meravellosa sorpresa. Haig d’entonar el mea culpa pel gran i greu prejudici que tinc vers l’actual cinema espanyol. No he estat mai un gran defensor del cine que es fa avui en dia a Espanya. Del passat en sóc un enamorat de directors com Buñuel, Bardem o Berlanga. I del cine més recent sempre he considerat que se salven tres grans noms: Almodóvar que tot i els seus detractors és un director dels anomenats d’autor, fent un cine personal reconegut i admirat més fora que dins. Després tenim a Amenábar que ha sabut fer un gir amb Mar adentro per treure’s l’etiqueta de director de films de por per demostrar tot el seu talent. I finalment a Julio Medem, que amb el seu cine enigmàtic, hipnòtic i de gran bellesa visual per mi és un dels grans.

Tot això bé arran del meu prejudici cap el cine espanyol. Possiblement després d’aquesta jornada, curiosament dia de la Hispanitat, aquesta concepció canviï. I és que la pel·lícula de Maria Ripoll no és que m’hagi agradat, que si que ho ha fet i molt. Sinó que m’ha frapat. Tu vida en 65’ ens explica com una confusió pot dur-nos per camins que mai hauríem esperat. Un diumenge com els altres, tres amics llegeixen al diari l’esquela d’un noi que probablement havia estat company seu a l’escola. Aleshores decideixen anar al seu enterrament. Allí descobreixen que no és ell, però un dels nois coneix a la germana del mort. Aquest encontre canviarà radicalment la vida dels dos personatges, teixint una història d’amistat, d’amor i de mort.

En moltes ocasions he sentit dir allò que el cine espanyol està en crisi. Que la gent no va a veure pel·lícules espanyoles. Veient Tu vida en 65’ un no entén a qué venen aquestes afirmacions. Una de les conclusions que he extret després de veure-la és que salvant les distàncies, a nivell de qualitat, d’originalitat, de frescura, de bon cinema. El cine espanyol no dista gaire del que passa al cine nordamericà, i m’explicaré. Tant allà com aquí crec que es dóna massa pes a les grans produccions. Els films amb molt de pressupost són les que més publicitat i renom aconsegueixen. Però posteriorment resulten ser uns films sense res aportar, mers productes de consum. Solament se salven els grans noms que gràcies a la seva llarga i meritosa trajectòria podent fer productes de gran pressupost sense perdre la qualitat final. Paral·lelament és en el cinema, anomenat independent, underground, fora del control dels grans estudis on trobem les obres de més talent. I això mateix és el que succeeix amb Tu vida en 65’. Un film petit, humil, que ens narra una història senzilla. Rere aquesta humilitat hi ha un film digne de ser reconegut com un dels grans films espanyols de l’any. Estic segur en que els Volver, Alatriste i Borgias aconseguiran moltes nominacions als premis Goya. Però de veritat cap d’elles, a excepció de l’Almodóvar, supera a la de Maria Ripoll.

Maria Ripoll aconsegueix la difícil tasca de combinar en un mateix film, el drama, la comèdia, el somriure, el plor, l’alegria i la tristesa. Tu vida en 65’ és un cant a l’amistat, a l’amor, a la mort i definitiva a tot allò que constitueix la vida.
I és que al mateix que li passa al protagonista, quan li ha d’escriure una carta expressant tot l’amor que sent a la xicota, de la qual se n’acaba d’enamorar. 65 paraules en són poques.

1 comentario:

Anónimo dijo...

Només dos afegits:
pensó que el guió en aquesta pel·licula té molta importància. És de l'Albert Espinosa. Personatge que ha aportat coses molt interessants al cinema "espanyol".
La segona és una petita reflexió sobre el titol de la pel·licula, quant dura un programa normal de rentat d'una rentadora?

Joan