El laberint de la imaginació

Com de poderosa pot arribar a ser la imaginació. Ella sola és capaç de transportar-nos a móns plens d’éssers mitològics, fascinants, de vegades terrorífics. I és que una de les finalitats de la imaginació és fer-nos viatjar a llocs llunyans i fantàstics per mirar de fugir de la realitat que ens envolta. Una realitat que en masses ocasions, és una realitat crua, dura, molt propera al que podem pensar que és l’infern. Doncs aquesta és la premissa amb la que juga el director d’origen mexicà Guillermo del Toro en el seu film El laberinto del Fauno.

Director amb una carrera on el cinema fantàstic hi predomina, ens regala una altre delicatessen no tant sols per la vista sinó per a tots els sentits. En un panorama cinematogràfic, i és un comentari que ha anat repetint en alguns comentaris anteriors, on la originalitat no és que abundi. Un film com el de Guillermo del Toro és tota una raresa. Del Toro és un director que a l’igual que alguns dels seus compatriotes treballa a cavall entre Hollywood i el seu país. Després de l’experiència del Espinazo del Diablo, torna a Espanya per rodar El Laberinto del Fauno. I sembla que el fet de ser mexicà, país destinatari de molts dels exiliats per la guerra civil espanyola ( sense anar més lluny el grandíssim Luís Buñuel ), faci que els dos films que ha rodat a terres espanyoles tinguin com a teló de fons o bé la guerra civil, o la postguerra.

El laberinto del Fauno ens narra la història duna nena, Ofelia, que viatge amb la seva mare embarassada al mig d’un bosc de l’Espanya franquista. Allí l’espera al nou marit de la seva mare, un militar despietat i cruel que comanda un destacament encarregat de perseguir i exterminar els petits reductes de maquis que amagats a les muntanyes, es resisteixen i combaten al franquisme. Tot plegat amb la banal esperança de poder-los vèncer i fer fora al dictador del poder. La relació entre Ofelia i el Capità Vidal no és gens cordial. En aquesta situació Ofelia, topa en mig d’un laberint amb la figura d’un fauno. Una estranya criatura que li explica l’extraordinària història en la que ella és la reencarnació d’una princesa d’un món màgic. I per demostrar-ho haurà de passar tres proves, a qual d’elles més difícil. Proves que posaran a prova la fe i actitud de la jove Ofelia, en la seva aventura per demostrar que realment ella és la princesa.

La combinació i contraposició entre el món d’aquella Espanya de postguerra, amb un franquisme en plena etapa repressiva de qualsevol reducte de republicanisme. I el món fabulós en el que Ofelia es veurà immersa és prodigiosa. Ofelia, que té una dèria com és la de llegir contes de fades, intentarà fugir de tot allò que l’envolta creant-se un món paral·lel que la pugui transportar una realitat més acollidora.
Comentar que gran part del mèrit del film està, més enllà del treball de guió i direcció del propi Guillermo del Toro. En el magnífic treball de tots i cadascun dels actors del film. Superbiós i gegant en Sergi López en el paper de Capità Vidal. Personatge marcat terriblement per la figura paterna, i d’una crueltat extrema. Radiant i poderosa Maribel Verdú en el paper de Mercedes. Una Maribel Verdú que sona a tòpic però que com els bons vins sembla guanyar amb el pas del temps. Sabent escollir molt bé els seus personatges i dotant-los del caràcter i força que atresora tot el seu talent interpretatiu. Després tenim en papers una mica més secundaris a Ariadna Gil , en el paper de Carmen la mare d’Ofelia, i un Álex Ángulo que encarna el metge encarregat de cuidar de la salut dels membres de la contrada. Un personatge que acabarà simbolitzant la rebel·lió del poble enfront la barbàrie franquista. Ah, i no voldria oblidar a la gran protagonista del film, la nena Ivana Baquero que dóna vida a Ofelia i que si sap cuidar la seva carrera, doncs crec que té molt de futur en això del cine.

Amb tot Guillermo del Toro teixeix un viatge fantàstic al fons del nen que tots duem dins. Una infantesa que a diferència del que poguéssim pensar no és dolça i edulcorada sinó tot el contrari. Va una mica més lluny del mite d’Alícia en el país de les meravelles. Guillermo fa una revisió molt sui generis del mite creat per Lewis Carroll. A més, utilitza molt sàviament la figura omnipresent del laberint, per obligar al propi espectador a ser partícip del viatge d’Ofelia. Al final és el mateix espectador qui sembla ficat dins del laberint, seguint les indicacions del Fauno. Anhelant aconseguir arribar al món màgic per deixar enrere als patiments del món real. Una mica ve a ser tot plegat una gran metàfora sobre l’art cinematogràfic. Que no és altre cosa que l’art que a través de les imatges i les històries que allí s’hi representen, estimula la nostra imaginació. I durant l’estona que dura la projecció oblidem totes les penúries amb les quals em de conviure dia a dia.