Infiltrats, és un film inspirat en un film hongkonguès titulat Infernal Affairs del director Wai Keung. Alguns diran que és un remake però en paraules del propi Scorsese “Infernal Affairs és un bon exemple de per què ens encanta el cine de Hong Kong, si bé Infiltrats no és un remake d’aquesta pel·lícula. Em vaig inspirar en Infernal Affairs per la naturalesa de la història i dels seus personatges.” Si bé el film de Scorsese es basa en la trama principal del film de Wai Keung, de la mà del guionista William Monahan i del toc Scorsese donen una volta més i aprofundeixen en la vida dels seus protagonistes. És sabut que en el cine de Hong Kong el que prima és l’estil per sobra del fons. En aquest cas Scorsese, sense perdre les senyes del seu propi estil, centre la seva mirada a mostrar-nos el procés d’esfondrament moral de cada un dels seus protagonistes. És un cas semblant al que va dur a terme amb un film anterior, El Cabo del miedo. Aleshores si que era més un remake d’un film dels anys seixanta, El cabo del terror. En aquella ocasió Scorsese ho va aprofitar per donar-li una volta de rosca més. Posant èmfasi en aspectes que en el film anterior no varen ser tractats com el cas de la tensió entre el matrimoni, i la forta sexualitat que radiava el personatge de la filla.
L’argument d’Infiltrats té com a punt de partida el fet que el Departament de policia de Massachussets i més concretament de la ciutat de Boston busca per tots els mitjans acabar amb el regnat del clan mafiós de Frank Costello. En el seu intent de desmantellar la seva organització, un departament especialitzat en operacions secretes recluta a un jove prometedor, Bill Costigan per què s’infiltri en l’organització de Costello . Mentre Costigan intenta guanyar-se la confiança de Costello, un altre jove policia, Collin Sullivan, puja ràpidament de categoria dins de la policia de l’Estat fins arribar a un lloc de responsabilitat a l’unitat d’Investigacions Especials. El que no saben en el seu departament és que mentre la policia té un infiltrat a l’organització de Costello. El popi Costello té el seu propi infiltrat en el departament de policia.
Scorsese canvia els carrers perillosos de la seva estimada New York, que tant bé coneix i que ha plasmat de forma meravellosa en films mítics com Malas Calles, Taxi Driver i Un dels nostres, pels carrers de la ciutat de Boston. Aquest canvi és fruit del guió que firma William Monahan que explica que va decidir ubicar la història a la ciutat de la costa est per què “ el projecte em va arribar en un moment de la meva vida que estava pensant en Boston , d’on jo vinc, i en al gent que havia perdut durant la meva pròpia vida, així que em va permetre explorar temes que m’eren molt personals.”. Aquest viatge implica també que si bé en anteriors films fos la màfia d’origen italià l’objecte de la mirada de Scorsese, en aquest cas és la màfia d’origen irlandès l’epicentre de l’acció. A pesar d’això, la naturalesa violenta de tots dos clans fa que Scorsese s’hagi mogut amb la desimboltura de sempre a l’hora de narrar-nos la seva vida quotidiana. Monahan i Scorsese teixeixen una història triangular entre els personatges de Bill Costigan, Collin Sullivan i Frank Costello. Un triangle en el qual els personatges de Costigan i Sullivan descriuen un desenvolupament vital aparentment paral·lel. Tots dos personatges s’han criat als carrers més desfavorits de Boston. Tots dos, per motius diferents ingressen a l’acadèmia de policia. I tots dos es veuran immersos en un joc envoltat per la mentida, i l’aparences que posarà en perill la seva vida. Una situació que els posarà a prova, duent-los al límit de la resistència psicològica. Com molt bé descriu el propi director “ és com si Billy i Collin estiguessin recorrent camins paral·lels...però al final els camins acaben per col.lisionar”. I em mig de tots està la figura de Costello. Una figura que bé a representar el mal absolut, despietat, desconfiat, i que com a gran capo no dubta a utilitzar el terror i la violència més atroç per mantenir el seu imperi.
Infiltrats suposa pels amants del cine de Scorsese gaudir d’un Scorsese que no vèiem des de feia més d’una dècada. El seu immens prestigi, guanyat a base d’obres mestres, fa que Martin Scorsese sigui dels pocs autors de Hollywood que puguin dirigir els films que ell vol podent tenir el control i la llibertat final del resultat, cosa si més no inusual a la indústria nord-americana. Aquest aspecte ha fet que els últims anys s’hagi perdut en projectes amb aires de grans superproduccions que poden donar la sensació que estaven molt allunyades de l’essència del cinema scorsenià. Kundun, Gangs of New York o l’Aviador són els exemples d’obres que sense ser mals films, tot el contrari, no arribaven a l’alçada d’altres projectes anteriors. Amb aquest regrés a un món i uns personatges que coneix bé, amb el que sembla estar agust, còmode fa en el seu conjunt treure el millor de Scorsese. Feina quasi 11 anys de la seva última incursió en el món de l’hampa amb la crònica de la màfia a la ciutat de Las Vegas a Casino l’any 1995. I 16 anys de la seva obra culminant de la màfia dels suburbis de la ciutat de New York a la imponent Un del nostres. I vist el resultat final, l’espera ha valgut la pena. Afirmar si Infiltrats és millor que Casino o Un dels nostres és difícil. El que si es pot asseverar és que com a mínim hi està a l’alçada.
El fet que es consideri a Infiltrats un retrobament amb el Scorsese més visceral, no és solament un mèrit del seu director, que en el fons ho és. Sinó també és mèrit d’un equip amb el qual Scorsese s’ha sabut envoltar. A part de l’excel·lent guió de William Monahan, els altres dos pilars amb els que Scorsese posa els fonaments de la seva obra són el seu director de fotografia i la seva muntadora. Michael Ballhaus i Thelma Schonmaker respectivament són dos dels seus col·laboradors més veterans. Amb Michael Ballhaus porta més de vint anys treballant junts, des de After Hours seva és la fotografia de films com La última temptació de crist, Un dels nostres, L’edat de la Innocència, Gangs of New York i aquesta darrera Infiltrats. I si porta vint anys amb Ballhaus, amb Thelma Schonmaker en porta més de trenta. Des de Toro Salvaje, totes i cada un dels films de Scorsese porta la signatura en el seu muntatge de la Thelma. Ella, juntament amb Martin són els responsables finals que Infiltrats tingui un dels ritmes cinematogràfics més vertiginosos que recordi en molt de temps. Són dues hores i mitja que passen en un sospir. No hi ha temps per la respiració, no val a badar, no val parpellejar, qualsevol gest que impedeixi distreure la mirada de la pantalla pot fer que ens perdem un instant cabdal del film. És una cursa a tot velocitat, no hi ha temps pel descans. Des del segon u fins al darrer és una successió d’escenes plenes d’acció, de moments de tensió. Scorsese, tal i com ho feia el gran mestre Hitchcock, ens obliga a ser partícips de l’angoixa constant dels seus protagonistes. És un ritme que té similituds amb l’arrencada i final de Casino. I també amb la part final d’Un dels nostres. Si ja Thelma Schonmaker va aconseguir l’Oscar l’any 2005 per l’Aviador, no m’estranyaria que ho tornés a aconseguir pel seu prodigiós treball a Infiltrats.
Altre aspecte que Scorsese cuida i que moltes vegades passa desapercebut per la gran majoria del públic és la música. A Infiltrats torna a treballar amb el compositor Howard Shore, autor de la banda sonora del seu anterior film l’Aviador. Però el que més destaca i que és una marca d’identitat en els films de Scorsese és la seva magnífica selecció de temes musicals contemporanis. Rollings Stone, John Lennon, Beach Boys, Patsy cline, The Allman brothers band o Roy Buchanan entre d’altres formen part de la particular banda sonora que acompanya l’acció d’aquests infiltrats. Gran amant de la música de la seva època té un gust exquisit i un do per inserir temes que serveixen d’embolcall perfecte pel transcurs de la narració. Un do com el que tenia Kubrick, o el té actualment Woody Allen, Clint Eastwood i Tarantino per escollir el tema concret pel moment adequat.
I he deixat pel final el comentari respecte al repartiment de la pel·lícula. A Scorsese sempre se l’ha considerat un gran director no solament pel seu domini de la narració, i de la tècnica cinematogràfica. Sinó sobretot per ser un magnífic director d’actors. Per les seves mans han passat la flor i nata dels actors de Hollywood, i com li succeeix a Woody Allen els actors es moren per treballar amb ell. A Infiltrats ha aconseguit reunir un estratosfèric grup d’actors, i no solament això, sinó que a més tots i cadascun d’ells està esplendorosos en el seu paper. Leonardo Dicaprio, Matt Damon, Jack Nicholson, Mark Wahlberg, Martin Sheen, Alec Baldwin, Ray Winstone i Vera Farmiga conformen l’elenc d’actors que amb la seva actuació posen la cirereta final al gran pastís que és Infiltrats. Leonardo Dicaprio dóna vida a Billy Costigan el jove policia que s’infiltrarà en l’organització de Frank Costello per mirar de reunir proves amb l’objectiu de detenir-lo. Matt Damon és Collin Sullivan, el seu contrapunt, el jove policia que ascendeix ràpidament en el departament però que treballa per Costello. Jack Nicholson és Frank Costello, capo mafiós, autèntica representació del mal. Mark Wahlberg és Digman que juntament amb el personatge que dóna vida Martin Sheen , el capità Queenan, són l’enllaç de Costigan amb el cos de policia. Sent els únics que coneixen la seva real identitat i autèntica missió. Del treball excel·lent de tots ells, vull destacar-ne dos per sobre de tots. Per un costat el del gran Jack Nicholson. Autèntic mite i monstre de la interpretació ens torna a regalar una autèntica classe magistral del que és ser un actor en majúscules. Per acceptar el paper de Costello, Nicholson va posar com a condició que creixés el seu paper al guió i pogués modificar els diàlegs. Només els grans tenen reservat aquest privilegi. I a fe que s’ho mereix perquè composa un autèntic dimoni. És dels últims actors que sols amb la seva presència ja es menja l’escena. No cal que digui res, només amb un gest en té prou per transmetre aquesta sensació de terror que envaeix el seu personatge. I donant-li la rèplica hi ha a un superb Leonardo Dicaprio. Tercera col·laboració consecutiva amb Martin Scorsese i no serà l’última. Dicaprio sembla haver arribat a la maduració com actor amb Scorsese. I Scorsese sembla haver trobat el relleu generacional del seu actor fetitxe, Robert de Niro, en el jove Leonardo. Scorsese ha aconseguit que Dicaprio anés esborrant de mica en mica els clixés d’actor guapo, d’ulls blaus per consagrar-lo com un gran actor. Finalment ha extret el talent i el potencial que duia dins Dicaprio. En resum, un guió poderós, un ritme trepidant, una música exuberant, uns actors extraordinaris, una ciutat, uns carrers perillosos, la màfia, la policia, corrupció, assassins, morts, violència . En definitiva Martin is back.
No hay comentarios:
Publicar un comentario