La bareta màgica d'en Woody

Si hi ha actualment un director amb aires de mag, aquest és sense cap mena de dubte Woody Allen. No en el sentit més ampli del terme. No per fer films enigmàtics, plens d’efectes especials, on de vegades la tècnica està per damunt de l’argument. Si no en la seva vessant de prestidigitador, d’il·lusionista, capaç de treure’s de la txistera una gran pel·lícula com el qui treu conills, ocells o mocadors de clors. El seu talent, la seva imaginació, el seu repertori de gags i acudits sembla no tenir final. Pot arribar a donar la sensació que Allen fa una i altre vegada la mateixa pel·lícula any rere any. Cosa que als seus detractors no els hi discutiré. El que si queda clar és el fet que no para de reinventar-se i aportar elements nous que enriqueixen la seva més que nodrida filmografia. La seva darrera joia dur el títol de Scoop, terme anglès que s’utilitza per referir-se a obtenir una bona exclusiva a nivell periodístic. En el seu periple de rodatges per Europa, aquesta és la seva segona obra ubicada a la ciutat de Londres, la primera fou l’anterior Match Point. Un periple que el durà si les coses no es torcen a l’estiu del 2007 a la ciutat de Barcelona.

Si a Match Point, Allen es posava un xic més seriós del normal per relatar-nos la història d’un aprofitat i medrador social, en un film ple d’infidelitats, robatoris i assassinats. A Scoop recupera la seva cara més còmica. En aquesta ocasió ens relata l’aventura en la que es trobarà immersa una jova estudiant de periodisme americana que està de vacances a Londres. Una nit acudeix a un espectacle de màgica on un mag la fa pujar per què participi en un dels seus trucs. Mentre ella es troba tancada a la caixa xinesa, un espectre en forma de famós periodista li revela l’exclusiva de l’any. Que no és cap altre que el nom del famós assassí del Tarot que porta de corcó a tota la policia londinenca. A partir d’aquell instant la jova amb la col·laboració involuntària del mag es convertiran en improvisats detectius a la recerca de les proves per desemmascarar el sospitós assassí del Tarot. Però amb el que no comptarà la jova Sondra és el fet d’enamorar-se del màxim sospitós. Un jove, ric i atractiu , membre d’una aristocràtica família anglesa, de nom Peter Lyman.
Per aquesta nova comèdia envoltada d’aire de film de suspens, Woody Allen torna a repetir amb la protagonista del seu anterior projecte. Scarlett Johansson dóna vida a la jova Sondra Pransky que en el seu intent d’escalar en la seva professió s’embolica en la trama de l’assassí del Tarot. A diferència de Match Point, aquí Allen es reserva el paper del mag Sid Waterman, més conegut pel seu nom artístic, el gran Splendini. Paper fet a mida per ell, i que torna a ser un recopilatori dels personatges que ha anat interpretant tots aquests anys. Personatges porucs, maldestres, despistats, però amb un gran sentit de la fidelitat, amb gran cor i de tant en tant i xic valents. Juntament amb la parella protagonista tenim l’actor australià Hugh Jackman, més conegut per interpretar al personatge de Lobezno a la saga del X-men, encarna al jove Peter Lyman. Personatge el de Lyman que ens recorda al de Cary Grant a Sospecha, o el del tiet Charlie a La sombra de una duda, interpretat per Joseph Cotten. Personatges tots ells seductors, incapaços de fer mal a una mosca a primer cop de vista. Però que amaguen tots ells un costat fosc que, les figures femenines que li donen la rèplica intentaran desemmascarar.

Pel que fa a la figura de Scarlett Johansson, s’ha parlat molt després de la seva segona col·laboració amb Woody Allen que aquest ha trobat de nou una nova musa. Com ja ho varen ser amb anterioritat Diane Keaton, Mia Farrow o Dianne Wiest. La Johansson sembla haver-les agafat el relleu. En paraules del seu propi director “És com si et toqués la loteria. Simplement ho té tot. La vida ha estat generosa amb ella: és bella, sexy, molt llesta, divertida, ocurrent i bona companya de feina.”.En aquest aspecte haig de confessar que com li succeeix al petit director novaiorquès tinc un debilitat per Scarlett Johansson. I com jo, molts ens varem enamorar una mica d’aquella noia trista i abandonada a Lost in Translation. Això no treu que sigui una gran actriu, que veritablement ho és. Capaç de fer tota mena de papers en tota mena de registres. A Scoop, Allen li sap treure la seva vena més còmica.
Com apunto a l’inici molts dels seus detractors l’acusen de ser un director que es repeteix. Scoop els hi torna a posar en safata aquest argument, ja que els personatges de la Sondra i Splendini ens recorden terriblement als del matrimoni Lipton, del film Misteriós assassinat a Manhattan. Una parella del tot normal que per casualitat es converteixen en investigadors d’un crim. No és d’estranyar que Allen recuperi l’ànima de Misteriós assassinat a Manhattan, ja que ell mateix la considera un dels seus films favorits i l’oportunitat de nou de tornar a l’univers de les històries de misteri que tant li agradaven de jove. Altre element que Allen recupera és tot el relacionat amb la màgia. “odio la realitat. I per desgràcia, la realitat é l’únic lloc on podem aconseguir un bon filet per sopar”. Per fugir doncs d’aquesta realitat que tant l’amoïna, que millor que crear-se un món ple d’imaginació, fantasia i màgia.

Com gran amant del setè art, moltes de les escenes dels seus films són un homenatge als grans del cinema. Mai ha amagat la seva passió pels mestres europeus com Buñuel, Fellini i Bergman. Scoop no n’és una excepció. Estimable és la seva visió de la mort, la d’un vaixell viatjant cap a no res comandat per la icona de la mort amb la dalla. Una mort que ens recorda a la que Bergman representà en un dels films preferits d’Allen, El setè segell. I per a homenatges el que fa a la figura del mestre absolut del suspens, Hitchcock. Com el mateix Woody explica “ va fer tantes pel·lícules de misteri i vas utilitzar tants trucs que és impossible fer alguna cosa de suspens sense que d’alguna manera ens recordi amb ell”. I és que amb en Woody no solament ens assemblem amb l’alçada i les ulleres de pasta. Sinó que professem una quasi malaltissa passió pel cinema.