Crims a la ciutat del somins

Agafo un llibre sobre cinema i busco la definició que en fa del gènere de cinema negre. I em trobo que un tret característic eren els seus personatges. Gàngsters, policies, polítics corruptes, mafiosos, femmes fatales i detectius privats que vivien sempre al límit, i que es movien segons el seu codi moral, tot en un món violent, generalment dels baixos fons de la ciutat. Si a aquests personatges hi col·loquem un terrible, violent i truculent assassinat com a vèrtex a partir del qual gira tota l’acció, tenim com a resultat el nou film de Brian De Palma. The Black Dahlia, La Dàlia negre, és la nova proposta d’aquest director, abordant de ple tots els tòpics de l’anomena’t cine noir.

Los Angeles, anys 40. Hollywood comença a viure l’inici de la seva època daurada. Això atrau a multitud de joves aspirants a actius. Una crida al somni americà que en moltes ocasions acaba en tragèdia. A la cara frívola, alegre, de diversió, entreteniment del Hollywood que es veia a les pantalles, s’hi amagava una altre realitat molt més fosca. Crim, extorsió, prostitució, corrupció. Una de les víctimes fou la jove Elizabeth Short, de 22 anys que somiava en ser una gran estrella però que fou trobada el 15 de gener del 1947 brutalment assassinada. El seu cos fou trobat en un descampat completament nu, seccionada per la cintura, l’havien extret tots els òrgans vitals i sexuals, i l’hi havien tallat la boca d’orella a orella. La jove Betty Short era coneguda com la Dalia Negre, pel fet que sempre anava vestida de negre. Aquest escabrós cas, que succeí realment, serveix com a punt de partida del film de De Palma .

Com en els mítics films de cine negre, l’obra es basa en la novel·la d’un dels grans escriptors actuals del gènere. Si durant els anys 40 i 50 foren els Dashiell Hammet o Raymond Chandler la font d’inspiració del gran cinema negre d’aquells anys. Avui en dia, el testimoni l’ha pres, amb gran èxit l’escriptor James Ellroy. Una de les seves anteriors novel·les ja fou adaptada a la gran pantalla, fou l’extraordinària L.A. Confidential. En aquesta ocasió, La Dàlia Negre neix de la novel·la homònima del seu creador. Una obra que fou com una mena d’exercici d’exorcisme pel mateix Ellroy ja que relatava la violació i assassinat d’una jove, en unes circumstàncies molt semblants a les que varen envoltar la mort de la seva pròpia mare l’any 1958. Partint del cas real de la mort de la Dàlia Negre, primer Ellroy en la seva novel·la i després De Palma en el seu film, dibuixen una visió fosca del Hollywood dels 40 molt allunyada del glamour habitual.
Prenent les bases del cine negre més clàssic, tenim a dos joves detectius del departament de la policia de Los Angeles que es veuen immersos en la investigació del cas de la Dàlia Negre. Bucky Bleichert, i Lee Blanchard , a part de tenir en comú la seva professió, també comparteixen un mateix passat com a boxejadors. A més a tots dos els unirà l’amor cap a la mateixa dóna, una jove atractiva, Kay Lake. Les seves indagacions els porten als baixos fons de la ciutat. On abunden les prostitutes, bars de lesbianes, mafiosos poderosos, i magnats del cine porno. En aquest particular viatge, hi apareix la figura de la Madeleine Linscott, nena rica, filla d’un adinerat constructor que per mirar de fugir del seu decadent entorn familiar és una habitual dels ambients més decadents de la meca del cinema. Les històries de cada un dels personatges van entrelligant-se tenint tots els com a punt central la figura de la Betty Short.
Brian de Palma ha estat un director quelcom irregular. Un director que s’ha mogut sempre en el terreny del films de suspens ( molts en homenatge al seu admirat Hitchcock ), acció i de gàngsters. I que quan ha volgut abordar altre tipus de gèneres o històries el resultat no ha estat del tot satisfactori. Aquí, tenim certes pinzellades del seu talent a l’hora de narrar-nos una història enrevessada, de descriure’ns una atmosfera fosca, i uns personatges molts d’ells que amaguen un passat un tèrbol, tal i com demanen els cànons del cine negre. El fet de portar el més fidedignament la novel·la d’Ellroy a la pantalla, es barregin diverses trames paral·leles a la de la investigació de l’assassinat de la Elizabeth Short. Una mescla que pot en certs moments descol·locar a l’espectador que si hi està del tot atent i va retenint el nom de cada un dels personatges que van apareixen, pot acabar perdut en aquesta mena de trencaclosques en que de vegades es converteix el film de De Palma.

Punt i seguit és el treball dels actors. En el paper del jove protagonista, Brian de Palma recorre a un jove amb projecció. Josh Hartnett dóna vida a Bucky Bleichert, un jove agent de policia que aconsegueix l’ascens gràcies a les seves dots pugilístiques i sacrificant un parell de dents. Josh Harnett està correcte en la seva interpretació de l’agent Bucky. Transmetent-nos l’angoixa, a part de la que li suposa l’investigació del cas d’assassinat, en la que es veurà atrapat en un doble triangle amorós de tràgiques conseqüències. Doble ja que per un costat s’enamorarà de la parella del seu amic i company Blanchard, Kay Lake. I per altre banda es debatrà entre l’amor més romàntic vers la Kay, i la relació basada en el sexe i la passió que encarna el personatge de la Madeleine Linscott. Dos homes i una dóna, i un home i dues dones. El resultat, al més pur estil de tragèdia grega. La rèplica masculina la don l’actor Aaron Eckhart com a Lee Blanchard. Policia de prestigi al cos, el qual el cas de la Dàlia Negre l’obsessionarà, fins fer-li perdre la poca cordura que li resta. Els papers femenins del film recauen, per un costat al de l’actriu canadenca Mia Kirshner, que dóna vida a l’Elizabeth Short. Actriu que la veren descobrir en aquells sensuals balls eròtics al film Exòtica, del director Atom Egoyan. Actriu de mirada penetrant que guarda una gran semblança física a la verdadera Betty Short. Pels papers de femme fatals, De Palma aconsegueix els serveis de dues de les actrius més sol·licitades del moment. El paper de la rossa, tendre, melancòlica, vulnerable, recau en la figura de Scarlett Johansson. I el seu contrapunt, el de la morena, sensual, dura, enigmàtica, recau en l’oscaritzada Hillary Swank. Que després de guanyar un parell d’estatuetes, una fent de noi atrapat en un cos de noia, i després en una noia volent triomfar com a boxejadora. Veure-la ara fent d’autèntica femme fatal, traspuant sensualitat a cada pla se’ns fa si més no una mica estrany.

Tot i això, el resultat és un film convincent i un retorn més que digna al vell gènere cinematogràfic que tantes obres mestres ha donat a aquest art. De Palma surt airós en aquest intent de recuperar una forma de fer cinema i un gènere clàssic com el del cine noir.