Hi ha futur sense nens ?

Moltes són actualment les veus que s’alcen per advertir que o ens conscienciem tots a nivell ecològic o al món li queden 4 dies comptats. S’està parlant molt sobre l’emissió excessiva de CO2 i l’augment del forat de la capa d’ozó, de la caça indiscriminada d’espècies animals en perill d’extensió, del canvi climàtic que porta a inundacions terribles a una part del planeta i sequera mortal a l’altre. En definitiva que mica en mica ens anem carregant l’anomenat planeta blau. Tot pensant que la raça humana és alguna cosa així com indestructible, i que sobreviurem al nostre entorn. Però el que les classes dirigents, que són al cap i a la fi les que poden donar un tomb a tot això, i també les que no ho són no s’han parat a pensar és què passaria si fos la mateixa raça humana la que estigués en veritable i real perill d’extinció. Doncs aquest el plantejament inicial del film del director d’origen mexicà Alfonso Cuarón. Hijos de los hombres, Children of men, neix de la novel·la de P.D. James on es dibuixa una humanitat a la vora de la desaparició.

Som a l’any 2027 i fa 18 anys que no neix ni un nen a la terra. La dona pateix una estranya infertilitat la qual cosa posa en perill el futur de la raça humana. A Anglaterra hi ha una obsessiva persecució a l’immigrant il·legal, la qual cosa crea un ambient d’estat policial. Aquesta extrema situació propicia l’existència de grups l’objectiu del qual és alliberar i dotar a tothom dels mateixos drets, utilitzant qualsevol mitjà per aconseguir-ho, fins i tot la violència més visceral. En mig d’aquest caos apareix en Theo, un paio que ha perdut tota esperança en l’home i que l’únic que el preocupa és intentar sobreviure dia rere dia. Però de cop i volta, sense voler-ho se li encomana la missió d’aconseguir uns papers per una jova que ha de ser enviada a la seu d’una enigmàtica organització humanitària. Una jova que resultar portar al damunt l’última esperança per la salvació.

Servint-se de la novel·la de P.D. James, Alfonso Cuarón realitza una extraordinària faula futurista sobre un món replet d’injustícies, i que o bé canvien les coses o no li espera un demà gaire prometedor. Children of men és una mena d’advertència del que ens pot passar en un futur pròxim. Tant és així que Cuarón situa l’acció en un temps no massa allunyat d’avui dia, segurament amb la intenció de fer-nos veure que això que ens relata no és una cosa que pugui succeir d’aquí centenars d’anys. Sinó que o vigilem o ho tenim a l’altre costat del carrer. Tot i així el propi Cuarón afirma que la seva no és una visió pessimista del futur, sinó una visió realista del present. Una visió en la que mescla varis temes. Per un costat el tema de l’extinció de la raça humana. Un fet que ens pot semblar del tot remot, però ja que cada dia apareixen noves i més mortíferes malalties. Per què no elucubrar sobre un efecte que fes que la dona deixés de ser fèrtil i no pogués procrear. Que passaria aleshores?. Curiosa és una de les conseqüències d’aquesta situació, doncs els membres més joves del planeta són tractats com estrelles mediàtiques, com a símbols de la darrera llum d’il·lusió d’una humanitat sumida en la desesperança. Un sentiment aquest que Cuarón plasma a la pantalla, pintant els carrers anglesos tenyits en un ambient fred, gris i plujós. Altre tema que Cuarón aborda al film és el de la immigració. Un assumpte que actualment està candent, i portada diària de mitjans escrits i televisius, el tracta de forma bastant apocalíptica. Anglaterra, que ve a ser un país que se sent orgullós de ser un país acollidor de tota classe de persones, de tota classe de races, de tota classe de religions. S’ha convertit, en aquest futur pròxim, en un Estat Policial on la repressió a l’immigrant agafa un caire de tracte inhumà. Veient les escenes de persones que parlen diferents idiomes recloses en gàbies com si fossi animals. O les escenes a l’arribada a la presó, ens recorden malauradament als terribles episodis viscuts a les presons de Guantánamo o a les de l’Iraq.

El cocktail dissenyat per Cuarón, es veu amenitzat amb un bon ritme i amb trepidants escenes d’acció. A destacar les de la persecució en cotxe i sobretot les escenes de l’assalt al gueto on tenen reclosos als immigrants il·legals. Hi ha una pla seqüència on la càmera segueix al protagonista entre les runes, i em mig d’un mar de bales xiulant per tot arreu que és un prodigi de tècnica cinematogràfica.
Amb tot no voldria deixar-ho sense fer un petit incís sobre el treball dels actors que apareixen al film. Magnífiques les aparicions ens papers secundàries de la sempre estel·lar Julianne Moore, i de l’extraordinari Michael Caine. Però vull aturar-me en el treball de l’actor Clive Owen. Aquest actor anglès ha aconseguit de mica en mica fer-se un lloc en el panorama cinematogràfic. A base de solvents actuacions, és un actor a tenir en compte. Té una presència imponent, i en aquest cas interpreta de forma magistral la figura d’en Theo. Un tipus amb un passat combatiu però que un fet tràgic del passat l’ha marcat convertint-lo en un ésser reflex de la societat que l’envolta. Una societat egoista, egocèntrica, freda, distant que passa del que té al voltant i que només pensa en salvar el seu cul. Però el topar-se amb la jove Kee i la seva càrrega, fan ressorgir el Theo més vigorós, generós i abnegat amb la causa. Una imatge del que no tot està encara perdut, que encara hi ha un xic d’esperança. Si a un bon guió, li sumes una bona utilització de la tècnica, i a més uns magnífics actors el resultat és un excel·lent exercici de cinema entretingut però amb un clar i contundent missatge de transfons. És un clar exemple que de tant en tant la diversió, i l’acció no està renyida amb la reflexió.