Canviar el nostre destí

¿ Podem llaurar-nos una vida millor ? ¿ Podem deslliurar-nos de l’entorn que ens envolta per aconseguir un futur més esperançador ? ¿ O simplement de vegades som tant covards que ens autoenganyem i decidim tirar pel camí més fàcil ? Aquestes són algunes de les qüestions que se’ns plantegen un cop finalitza el visionat de l’opera prima del director espanyol Daniel Sánchez Arévalo. AzulOscuroCasiNegro és un clar exemple que el cine espanyol encara té salvació. Ja que entre totes les mediocritats que donen mala fama al cine espanyol, hi ha petits exemples de gent amb talent que sense tants mitjans i amb poca publicitat ens regala cine de qualitat.

El títol del film és el color d’un vestit metàfora del que s’interposa entre el que cada un dels personatges són. I del que realment volen i desitgen o aparenten ser. AzulOscuroCasiNegro ens dibuixa un fresc de personatges als quals la vida no els ha tractat gairebé. Atrapats per diverses raons en un món que no els correspon. Atrapats en un carreró que sembla no tenir sortida. Però cada un d’ells intenta pels mitjans que sigui mirar de trobar la porta que els obri el camí cap el canvi, cap una vida més pròspera. Jorge és un jove amb aspiracions que veu com la seva vida dóna un tomb el dia que al seu pare li dóna un infart cerebral. I a més de fer-se càrrec d’ell, heretarà la seva feina en una porteria d’un gran edifici. Per fugir d’un destí que sembla inevitable decideix estudiar empresarials a distància. A més, Jorge té un germà a la presó. Un germà, Antonio que troba una núvia a la presó, la Paula que li proposa que la deixi embarassada per així deixar el mòdul de les presoneres, on és contínuament maltractada per altres recluses i anar al mòdul de maternitat. Per circumstàcies que no desvelaré Jorge, Antonio i Paula conformaran un curiós triangle. A tots ells se’ls uneix el millor amic de Jorge, Israel a qui se li presentarà un fort dilema vers la seva orientació sexual. I finalment tenim a Natalia que ve a ser el símbol de la vida a la que Jorge aspira.

El film de Daniel Sánchez Arévalo furga en el drama quotidià dels seus personatges. Gent normal, gent corrent, gent que li demana a la vida, no una segona oportunitat, sinó simplement una oportunitat. Gent a qui la vida, i tirant de tòpic, no els ha regalat res. Tot el contrari, els ha posat en unes situacions gens agradables. De tal manera que han de ser forts i trobar la manera de deslliurar-se’n. Jorge veu la sortida estudiant una carrera i mirant d’aconseguir feina per deixar la porteria. Mentre la Paula vol tenir un fill per sentir-se una mica més viva, i per tenir una raig d’esperança que li faci més suportable la seva estada entre els barrots de la presó.

Recolzat en un sòlid guió, que dóna molt de pes als seus protagonistes. Uns protagonistes que estant esplèndidament interpretats per cada un dels actor als quals donen vida. Amb tot Daniel Sánchez com deia al principi aconsegueix posar un xic d’esperança vers el cine espanyol. Per què com a tot arreu de talent hi ha però cal una petit ajuda per fer-lo sortir de l’anonimat en el qual es troba. Gent que realment s’arrisqui a donar oportunitats a gent que se la mereix i no sempre destinar els diners als mateixos.