Moltes d’aquestes petites joies són completament desconegudes pel gran públic. Només gràcies a la globalització d’Internet és possible arribar a visualitzar-les. Al llarg d’aquestes línees intentarem, tot i que ho trobo un xic pretensiós i arriscat per la meva part, desgranar el contingut dels primers curts de David Lynch, i d’obres més recents realitzades per televisió. De tal manera que analitzarem per ordre cronològic les següents obres : Six figures Getting Sick, The Alphabet, The Grandmother, The Amputee, The cowboy and the Frenchman, Industrial Symphony No 1 : The Dream of the Broken Hearted, Hotel Room, segment del film Lumière et compagnie, Dumbland, Darkened Room.
Six figures Getting Sick (1966)
Primer curt de la carrera de David Lynch. És un film animat on es van repetint de manera consecutiva i fins a sis vegades la mateixa escena, una i altre vegada. Caps i figures que representen sis persones que acaben vomitant sang. Tot amb una música de sirena de fons. I és que la traducció del títol vindria a ser “Sis figures posant-se malaltes”. En aquesta primera incursió de Lynch en el cinema hi veiem una primera constant que serà recurrent al llarg de tota la seva carrera. La malaltia, la sang, el patiment, el dolor, són elements intrínsecs en l’ésser humà i que Lynch explorarà i explotarà una i altre vegada. La fosca ment de Lynch començava a posar-se a treballar i a plasmar les seves més internes obsessions a la pantalla.
The Alphabet (1968)
El segon projecte neix d’un malson de la neboda de la dona de David Lynch, Peggy Lynch. Com ell mateix explica, en un dels viatges a la casa dels pares de la seva dona. S'hi van trobar a la seva neboda que li explicà que hi havia una habitació fosca amb un llit on tenia un malson on estava ella recitant l’alfabet. Aquest és doncs el punt de partida de The Alphabet. El curt comença amb una introducció animada, en un estil semblant a l’utilitzat al seu anterior treball. Finalment apareix una nena cantant la típica sonata recitant l’alfabet. Si bé a Six figures Getting Sick plasmava aquesta obsessió per la malaltia i el dolor, a The Alphabet ens trobem amb una altre constant a la filmografia Lynchiana, el malson. El món dels somnis serà un recurs que Lynch utilitzarà de forma obsessiva. Uns somnis que li permetrà donar via lliure a la seva infinita imaginació. És el seu primer treball amb actors de carn i ossos. La qual cosa ens permet altre cop anotar una nova constant en films posteriors. La protagonista del curt, la nena ( interpretada per la seva dona Peggy) ens apareix amb el rostre totalment maquillat de clor blanc i ressaltant els llavis d’un color vermell intents. Aquest tipus d’imatge pàl·lida serà la representació de la mort, de la por, del terror. Pilars tots ells de la seva filmografia.
The Grandmother (1970)
Dos anys va trigar ha presentar el nou projecte, The Grandmother. Si ens els seus dos anteriors curts ja es deixava entreveure per a on anaven les obsessions de Lynch. The Grandmother és la confirmació i recull de tots els elements que conformaran la seva posterior filmografia. The Grandmother és la història d’un noi que és maltractat i no rep l’amor dels seus pares. Per compensar aquesta buidor decideix crear la figura de l’àvia. I ho fa plantant una llavor al llit d’on creix un arbre del qual brotarà l’àvia. Ella li donarà l’amor i comprensió que no rep dels pares.
Fosc, torbador, obsessiu, surrealista, enigmàtic, críptic, simbòlic, són els adjectius que millor el defineixen. A més de fons una música repetitiva que és el complement perfecte per descriure aquesta atmosfera. Torna a recorre al maquillatge pàl·lid, i a una animació inicial per presentar-nos l’acció. Juntament amb tot això, la primera seqüència del curt, amb el pare, la mare i el fill sorgint de la terra ens mostra d’una forma clarivident quins devien ser els referents de David Lynch. L’estètica i l’estil recorda de manera inevitable a les dues primeres obres del mestre del surrealisme cinematogràfic. M’estic referint a Luís Buñuel i al seu “El Perro Andaluz” i sobretot a “La edad de Oro”. Lynch és el digne successor del mestre aragonès. Ell com ningú ha dotat a totes i cadascuna de les seves obres d’un aire surrealista que li ha servit de vehicle per plasmar les seves obsessions més internes i profundes.
The Amputee (1974)
Poc abans de dirigir el seu primer llargmetratge The Eraserhead, David Lynch signa el seu següent curt. Un experiment rodat amb càmera de vídeo. The Amputee és un pla fix en el qual una dona amb les dues cames amputades, es troba asseguda i redactant una mena de carta on descriu les vivències i sensacions relacionades amb coneguts seus. I mentre ella reflexiona en veu alta i ho va escrivint en el seu quadren, apareix un infermer, curiosament interpretat pel mateix Lynch, que intenta primer rentar les ferides de les cames. Però al llarg de la seva intervenció veurà com la sang començarà a brotar de forma exagerada. Espantat, l’infermer marxa en busca d’ajuda, mentre la dona absorta en els seus pensaments i aliena a tot segueix redactant la carta.
Un dels elements a ressenyar del curt, és un humor negre del qual Lynch en farà gala en molts moments de les seves posterior obres. En un ambient, i situacions que no inviten al riure, Lynch insereix accions o escenes que serveix per deixar anar un petit somriure per desdramatitzar la realitat.
The cowboy and the Frenchman (1988)
Després de rodar The Amputee, Lynch aconseguia fer realitat el seu somni de dirigir un llargmetratge. El primer fou The Eraserhead el 1977, tota una declaració d’intensions del que seria la figura i obra de Lynch. Li seguirien The Elephant man del 1980, Dune del 1984, i Blue Velvet del 1986. L’èxit de Blue Velvet va ser la consagració de Lynch com a gran director, i un director amb un món molt personal. Entre film i film, li van proposar un capítol d’una sèrie que s’estava fent a la televisió sobre la relació entre els Estats Units i França. Quan li van presentar el projecte, va decidir rodar-ne un en el que posés de relleu els tòpics de la societat nord-americana, i els tòpics dels francesos. D’aquí neix el capítol The Cowboy and the Frenchman que forma part de la sèrie Les Français vus par.
Era la seva primera incursió en el medi televisiu. No sé si fou pel caràcter del projecte, o per fugir dels seus últims films, el segment fuig un xic dels elements Lynchianians. En contrapartida Lynch presenta un gran sentit de l’humor. Un humor hilarant per destripar la imatge dels americans dibuixant-los com a uns cowboys mig ignorants i desconfiats vers l’estranger. I per contra presenta el francès com un tipus refinat i bigotet amb una maleta plena de formatge, cargols i figures de la Torre Eiffel.
Industrial Symphony No1: The Dream of the Broken Hearted (1990)
Poc temps després de la realització d’una de les seves pel·lícules més recordades, Wild at Heart ( Corazón Salvaje) del 1990, Lynch i el compositor habitual Angelo Badalamenti van unir-se en la producció d’un nou experiment visual. Sempre obert a noves experiències, Lynch i Badalamenti crearen una mena de musical partint de la relació trencada entre els dos protagonistes de Wild at Heart. Tant és així que el musical comença amb la conversa entre Sailor Ripley i la seva promesa Lula Fortune. On ell decideix trencar la relació i dir-li adéu. Aleshores comença el somni del cor trencat. Traducció de l’obra : Industrial Symphony No1: The Dream of the Broken Hearted. L’obra es desenvolupa en un escenari que resulta ser una mena de fàbrica, on apareix la cantant Julee Cruise interpretant les cançons, les lletres de les quals són obra de Lynch i música de Badalamenti.
Aquesta era la tercera col·laboració entre Lynch i Badalamenti, després de treballar a Blue Velvet i Wild at Heart. Lynch i Badalamenti és una d’aquelles societats perfectes que de tant en tant es donen al món del cine. Si no concebem un Hitchcock sense un Herrmann, o un Spielberg sense un Williams o un Kitano sense un Hisaishi, tampoc concebem un Lynch sense un Badalamenti. Director i compositor conformen un tot complementaris en el qual el director ha sabut trobar en el talent del compositor la peça última de la seva maquinària imaginativa. Aquest món fosc, torbador, surrealista, d’insomni de Lynch requeria d’una música igual de fosca i torbadora. I la va aconseguir el dia que va conèixer a Angelo Badalamenti. La seva col·laboració va comença ara fa 20 anys, el 1986 amb la banda sonora de Blue Velvet i des d’aquell dia no han parat mai de treballar junts. No hi ha projecte que presenti Lynch on no aparegui Badalamenti. Lynch sap el que vol i Badalamenti sap donar-li exactament el que precisa. En el cas de Industrial Symphony Nº 1, la música i els temes que s’interpreten seran una clara antesala del que aquell mateix any 1990 posarà en escena en una de les sèries de televisió de culte més importants de la història, Twin Peaks.
Un altre element que apareix en aquest experiment musical de Lynch s’encarna en la figura d’un dels seus actors fetitxe i que es convertirà en marca de la casa. M’estic referint a l’actor Michael J. Anderson que per qui no el recordi és aquell actor nan que el trobarem en els somnis de l’Agent Especial Cooper a Twin Peaks fent de l’home d’una altre lloc.
Hotel Room (1993)
Twin Peaks suposà tota una revolució en el camp de les sèries de televisió. El seu impacte fou brutal convertint-se des del primer segon en una sèrie de culte. Paral·lelament al mitjà cinematogràfic Lynch ho ha compaginat amb el de la televisió. D’aquí parteixen diverses col·laboracions i entre elles és Hotel Room del 1993. També titulada David Lynch’s Hotel Room, és una mini sèrie que consta de tres episodis que transcorren en una mateixa habitació, d’un mateix hotel en tres èpoques diferents. Dels tres episodis, dos d’elles estan dirigits pel mateix Lynch, són els que duen per títol Tricks i Blackout. El tercer episodi el signa James Signorelli. Anotar que el guió dels dos episodis dirigits per Lynch estan escrits per Barry Gifford, el mateix que signarà els guions de Wild at Heart i Lost Highway, dos films de Lynch.
En aquest cas els dos segments que firma Lynch és una continuació de la descripció d’aquests ambients opressius i contradictoris que tant bé sap dibuixar. El primer “Trick” el situa a l’any 1969, un desconegut acompanya per una jova entren a l’habitació 603 de l’hotel. Poc després apareix un vell conegut del primer home, el qual comença a explicar cert passatge del passat d’aquest, relacionat amb la seva dona. Personatges estanys, amb un passat fosc, enigmàtic i que tenen un gran secret a amagar. Són premisses que Lynch explotarà en moltes de les seves obres. Tal és el cas del segment “Tricks”. Un dels punts destacats és el treball de per un costat un altre dels actors fetitxe de Lynch, en Harry Dean Staton el qual ha treballat en films com Wild at Heart, Twin Peaks: Fire walk with me, The Straight Story i la darrera Inland Empire . I Freddie Jones que va participar en films com The Elephant man, Wild at Heart o Dune.
El segon dels segments es titula “Blackout”. El centre a la mateixa habitació 603, i durant l’any 1936. Una parella comença a explicar-se les veritats en mig de l’apagada que sofreix l’hotel. Entre penombres i només a la llum de les espelmes, la dona intenta allunyar els seus fantasmes. Mentre ell, vol que la seva dona vegi un metge per mirar de curar-la ja que tot i el que li digui, creu que no hi toca gaire. Tornem a tenir un parell de personatges amb un passat no gaire clar, i en un ambient tant pertorbador com el d’una habitació d’un hotel a les foques.
Segment Lumière et compagnie (1995)
A raó del centenari aniversari del cinema com a art. Es va plantejar a 40 directors el desafiament de rodar en només 52 segons un curt, en la mateixes condicions que ho varen fer 100 anys enrere els germans Lumière els inventors d’aquest meravellós mitjà que és el cinema. Amb el mateix tipus de càmera i en les mateixes condicions tècniques aquests 40 directors havien de rodar un petit curt de 52 segons. Aquest experiment es va titular Lumière et compagnie. Un d’aquests 40 directors escollits fou David Lynch. Un director acostumbrat a rodar obres de quasi dues hores de durada, el fer un film de només 52 segons era tot un repte. El títol del segment fou Premonitions following an evil deed. I el resultat no pot ser més Lynchinià. Un mort, policia, tortures, homes estranys, i una sensació de desassossec per la premonició de la pèrdua d’una conegut són les pautes que plasma Lynch en menys d’un minut. I és que els grans mestres no els fa falta grans recursos tècnics per desplegar el seu enorme talent com a narradors d’històries i creadors d’atmosferes pròpies i personalíssimes. Que són un senyal d’identitat d’una manera d’entendre i fer cinema.
Dumbland (2002)
Com a bon cul de mal asseure que és, Lynch torna a experimentar amb un nou mitjà. En aquest cas el del còmic i Internet. Si ja havia treballat en el tema de l’animació en els seus primers curts, ara s’atreveix amb la realització d’una mena de tira còmica animada. Dumbland és un recull de 8 episodis d’aproximadament 5 minuts cadascun on es descriuen les reaccions d’un pare de família un pel violent i repulsiu. Reaccions vers diverses situacions quotidianes i vers els éssers més pròxims, ja sigui la seva dona, el seu fill, el metge o el veí. Realitzada en blanc i negre i en paraules del seu propi creador, Dumbland és : “És una crua, estúpida, violenta i absurda sèrie. I si és graciosa, és graciosa perquè veiem l’absurditat de tot plegat.”
Veient-la ens pot semblar alguns dels episodis una sèrie totalment passada de voltes. Però en l’exageració està la descripció d’una cura realitat. Que persones com les que apareixen a Dumbland, tot i que ens sembli impossible, campen i viuen més a prop del que ens pensem.
Rabbits (2002)
Internet li ha ofert a Lynch una plataforma idònia per presentar alguns dels seus últims projectes. Ja fou el cas de Dumbland i ho torna a ser en el cas de Rabbits. Una mini sèrie d’uns 8 capítols centrada en el devenir d’una singular família. I dic singular per dir alguna cosa, ja que els tres protagonistes són un pare, una mare i la filla vestits amb una indumentària de conill. Una càmera fixa, una habitació de menjador, un ambient molt Lynchinià i la música repetitiva i torbadora de Badalamenti dóna el toc Lynch aquest nou experiment. Diàlegs críptics, per moments que semblen no tenir connexió. Silencis angoixants i somriures enllaunats com el de les sèries de televisió creen un ambient que només pot crear una ment tant retorçada com la de Lynch. Què ens vol transmetre?, què vol expressar?, què vol plasmar?... això sincerament només crec que ho sàpiga el propi Lynch. Una sensació que es repeteix cada vegada que veu una obra del director nord-americà.
Darkened Room (2002)
Aquest últim curt ve a ser un compendi del món de Lynch. Rodat i disponible solament a Internet, Lynch ens presenta aquest cop una noia tancada en una habitació, en una habitació fosca, Darkened Room. El curt comença amb una noia de faccions orientals dient que té una amiga. Una amiga que veurem en mig d’una habitació, plorant i amb un semblant d’estar aterrida. Per què ? doncs no ho sabem. De cop apareix una tercera dona que li va recriminant el fet de per què ella es troba en aquesta situació. Però com ve sent habitual en Lynch, no ens dóna cap pista, cap indici que ens aclareixi el per què. Solament ens quedem amb la imatge d’aquesta pobre noia, amb els ulls plorosos i cara de por.
Darkened Room és un extraordinari resum de món de Lynch. Un món on els seus protagonistes sense saber ben bé ni perquè ni com acaben endinsats en un univers fosc, misteriós, perillós, tenebrós i angoixant. Tal són els casos de Jeffrey Beaumont a Blue Velvet, Sailor Ripley i Lula Fortune a Wild at Heart, l’Agent Especial Cooper a Twin Peaks, Fred Madison i Renee Madison a Lots Highway, o Betty Elms i Rita a Mulholland Dr. Tots tenen en comú aquest viatge cap a lo desconegut, cap aquest món creat per la ment d’un visionari com és David Lynch. Un univers en el qual és difícil i complicat entrar-hi. Amb sinceritat he desistit de provar de comprendre’l. No és que no vulgui obrir la porta del seu ideari i gaudir del seu món. Però crec que hi ha tantes portes i tants camins que em dóna la sensació que la seva ment és una mena de laberint infinit on només ell sap el camí de sortida. I tot aquell que decideix endinsar-s’hi corra el perill de quedar-s’hi atrapat. D’aquí que un hagi decidit solament gaudir del seu art. Arran d’això sempre explico l’anècdota del dia que vaig anar a veure al cinema Lost Highway ( Carretera Partida). Un cop vaig haver sortit del cinema vaig tenir la sensació de no haver entès res de res del film. Però havent tingut la sensació al mateix temps d’haver vist una pel·lícula que era cinema en estat pur. I crec que al cap i a la fi David Lynch és això, cinema en estat pur.
No hay comentarios:
Publicar un comentario