Els nois de Clerks ataquen de nou

L’any 1994 un jove director de New Jersey acaparava premis arreu dels festivals de cine independent on anava. La seva opera prima fou tot una sorpresa. Un film fresc, divertit, irònic, amb diàlegs enginyosos, i amb un ventall de personatges d’allò més surrealistes. Aquell divertiment de joventut fou Clerks. Era la història de dos joves que treballaven, l’un en un petit supermercat i l’altre al videoclub del costat. I les seves relacions amb els diversos clients per allí passaven. Prenent-los el pèl ( com avui en dia fa el Dr. House ), i discutint amb ells de temes tant apassionants com si els treballadors de l’estrella de la mort de l’Imperi Contraataca eren o no autònoms.
Aquest film va donar a conèixer al seu director, Kevin Smith, que a partir d’aquell moment es convertia en referent dins la cinematografia independent nord-americana. Han passat 12 anys i Smith s’ha decidit a recuperar aquell grup de personatges. I el resultat és Clerks II. Com cada dia Dante va a treballar a la botiga, però aquell dia no serà el mateix, la botiga ha quedat totalment destruïda per un incendi. Això l’obligarà a ell i el seu amic inseparable Randal a buscar una nova feina. I no troben cap lloc millor que de dependents d’un restaurant de menjar ràpid. Així doncs tenim a Dante i a Randal despatxant a la fauna que passa cada dia per un típic fast food. Juntament amb ells , els acompanyen dos personatges secundaris, en Jay i Bob el silenciós. Secundaris que varen tenir el seu paper protagonista en un altre film anterior de Smith.

La base argumental d’aquest Clerks II en referència a l’anterior dista poc. Situacions, algunes d’elles totalment passades de voltes ( escena del regal d’acomiadament de Randal a Dante ) , cameos dels amics de Kevin Smith ( Ben Affleck, Jason Lee ), i elucubracions sobre pel·lícules d’actualitat ( genial el resum que fa Randal de la trilogia del Senyor dels Anells ). Tot conforma un cocktail que funciona, possiblement no tant bé com la primera part, però funciona.

En paraules del seu propi creador era una decisió arriscada recuperar a uns personatges que havien tingut un gran èxit. Però crec que el gran encert de Kevin Smith en aquesta segona entrega és situar aquests mateixos personatges doncs això, 12 anys més tard. 12 anys són molts i no és mateix tenir 21 anys que tenir-ne 33. Les aspiracions, els plans de futur, el que esperes de la vida, aquests tipus de plantejaments són d’una forma als 21 que als 33. La teoria diria que als 33 has de ser un tio madur, amb més seny, i que afrontes el dia a dia amb una altre visió de la vida. Aquesta teoria no casa amb el dibuix que fa Smith dels seus personatges. Segueixen sent tios que han trobat la fórmula màgica del treballar poc i disfrutar al màxim. Tot i sabent que es troben atrapats en una ciutat com New Jersey i amb una feina futur. Amb tot, Smith introdueix un element de conflicte ja que un d’ells, en Dante decideix deixar-ho tot i intentar començar una nova vida, casant-se amb una jove atractiva i anar-se’n a viure a Florida. Aquest fet, crearà un crisi profunda en l’amistat entre els dos protagonistes. Ja que tots dos s’adonen que l’edat adulta ja els ha arribat i això d’una manera o altre els espanta.

Unes pors que hauran d’afrontar junts, ja que un dels gran missatges finals del film és que per damunt de tot està l’amistat. I com molt bé resa la dita, qui té un amic té un tresor. I tenint això es pot anar fins a la fi del món. I això ho sap molt bé Kevin Smith, en Dante, en Randal i Jay i bob el silenciós.