Recordant el 11S

D’aquí pocs dies es commemora el cinquè aniversari d’un dels fets més terribles de la història de la humanitat. El 11S del 2001, els Estats Units patien un dels pitjors atacs terroristes de la seva història. Quatre avions foren segrestats en ple vol. Dos varen estavellar-se contra les torres bessones del World Trade Center de New York, un tercer “suposadament” es va estimbar contra el Pentàgon, mentre que el tercer , l’objectiu del qual presumiblement era el Capitol o la Casa Blanca, es va estavellar-se a mig camí, en un descampat.
Han passat cinc anys i avui encara aquelles imatges encara fan posar la pell de gallina. Han passat cinc anys i tot i que la ferida a les ments dels nord-americans possiblement no s’hagi tancat del tot, alguns cineastes han considerat que és moment per rememorar aquella tragèdia. A l’espera del film del sempre polèmic Oliver Stone, ens arriba l’última obra del director anglès Paul Greengrass. “United 93” relata en temps real, la història dels passatgers i la tripulació del vol 93 de la United Airlines en aquell negre 11S. Uns passatgers que varen revelar-se contra els seus segrestadors i van fer que l’avió en que viatjaven no aconseguís el seu objectiu.

Amb un estil semidocumental, Paul Greengrass ens mostra com varen ser aquells fatídics 90 minuts des de que els passatgers del United 93 varen arribar a l’aeroport fins al seu tràgic desenllaç. Paral·lelament, i és una de les parts més interessants del film, se’ns descriu com varen ser aquells 90 minuts a les diferents torres de control aeri. Com la tensió, el descontrol, el pànic, la desesperació, la por, la falta clara de resposta a una situació mai vista i totalment imprevisible. Al llarg del film hi ha varis moments sobrecollidors. Un és la creixent tensió que es va apoderant de la gent de terra, controladors aeris, gent de la central de control aeri de tot el país, la gent de l’aeroport de New York, i en els militars. Observar com aquella gent veuen els avions canviar de rumb, i de sobte desaparèixer de les seves pantalles. Per després comprovar com s’estimben sobre les Torres Bessones, impressiona. Aquells moments, de total indefensió i descontrol és que més impacta.

D’altra banda, si bé tota la trama dels membres de terra es recrea amb la major exactitud possible. I per donar més realisme hi ha membres de les torres de control, i dos militars que apareixen al film s’interpreten a ells mateixos. L’altra part de la història és una recreació-ficció del director, ja que solament la gent, els 40 passatgers, membres de la tripulació i els segrestadors saben el que va succeir en aquell vol 93 de la United Airlines. L’únic real són els missatges d’acomiadament dels diferents passatgers que preveient el final truquen a les seves famílies. El que més colpeix és no ja l’acció, sinó és intentar posar-nos en la pell dels diferents familiars que estiguin veient el film. Deu ser molt fort, veure com varen morir els teus éssers estimats, marit, muller, pare, mare, germà, germana ... Per donar més credibilitat al fet, el propi director va demanar una per una a les famílies el permís per fer el film, i els va demanar la seva col·laboració. Fins i tot a la web hi havia un apartat per mantenir constantment el contacte amb els familiars.Per moments un pot pensar que està veient una altre pel·lícula de segrestos aeris. Però la enorme diferència és que aquí no hi ha l’heroi musculat de torn que salva a tot el passatge. Sinó que aquí, són un grapat de gent anònima que en breus minuts decideixen fer alguna cosa i no esperar. I encara més, la infinita distància és que en el cas de “United 93” la història malaurada i terriblement és real.