El 1990 la vall de Koker, situada al nord d’Irán va sofrir un terrible terratrèmol. Aquest és el punt de partida del següent film d’Abbas Kiarostami. Dos anys més tard, el 1992 , Kiarostami roda el que es considera la segona part de l’anomenada Trilogia del Koker. El títol del film és tota una declaració d’intencions si es té en compte el que se’ns narra. A “Zendegi va digar hich” que en la seva traducció seria “I la vida continua”, Kiarostami ens torna embarcar a l’espectador en una mena d’aventura o viatge iniciàtic per les terres més afectades pel terrible sisme. En aquest cas, és un pare ( no per casualitat director de cinema de professió) i el seu fill que damunt del seu vehicle decideixen anar cap a la vall del Koker per esbrinar que s’ha fet de dos nois que havien estat protagonistes del seu anterior film “On és la cas del meu amic?”. D’aquesta manera tant subtil, Kiarostami utilitza el seu protagonista com el seu alter ego al film. Durant el viatge fins a Koker, para i fill mantindran un interessant conversa, sobre aspectes de la mort i de la vida. I com a bon film de viatges, durant al trajecte els dos protagonistes s’aniran trobant tota mena de personatges que ens donaran no solament a ells , sinó a l’espectador tota una lliçó d’esperança vers l’adversitat.
El film reuneix totes les pautes que caracteritzen els films de Kiarostami. Pausa, ritme vital de les coses, plànols del paisatge, ens col·loca la càmera amb la intenció de semblar que no hi sigui. En aquest aspecte és genial, com en una escena, en mig d’un gran embussament en una carretera anant cap a Koker. La càmera es posiciona en el punt de vista subjectiu del conductor per la finestra del seu vehicle. És a dir, obliga a l’espectador a veure el mateix que està veient el conductor des del cotxe. Altre pauta que caracteritzarà els seus següents films és el fet de posar el cine dins el cine. Enllaça el seu anterior film, amb aquest fent que l’objectiu del protagonista sigui el trobar dos nois que varen participar en el seu anterior film. Fins i tot apareix un personatge fent d'ell mateix i relatant com va ser la seva presència al film "On és la casa del meu amic?" encarnant a un dels vells que hi surten.
Alguns crítics defineixen aquest film com una gran entrevista. Pel fet que el guió es a base de preguntes i respostes entre els seus protagonistes. Entre pare i fill, entre el personatge del pare i els diferents habitants que varen trobant-se pel camí, i fins i tot entre el nen i una dóna al poble de koker. Tot amb la finalitat de mostrar-nos com de sorprenent i meravellós pot arribar a ser en ocasions l’home. Fins i tot davant la més terrible de les adversitats, treu forces per seguir endavant. Si “ On és la casa del meu amic” era un film que versava sobre la responsabilitat i sobretot sobre l’amistat. “ I la vida continua” és un film que versa sobre la solidaritat, sobre la resignació, sobre l’esperança. És un cant a la vida, entre tant misèria, mort i destrucció, la gent pren la decisió de tirar endavant. Fins i tot hi ha exemples sorprenents com el del noi i la seva promesa que tot i perdre mitja família, tiets, cosins, decideixen casar-se i emprendre l’aventura d’una vida en parella. O impacten el fet de la fredor i naturalitat amb la que alguns dels personatges relaten la mort de familiars molt pròxims com pares, mares, o germans. Per ells la mort sembla una cosa natural. O més aviat és la idea que ja no s’hi pot fer res. I el que cal ara és mirar endavant, ja que a pesar de la tragèdia que els hi ha tocat viure, la vida continua per a tots.
No hay comentarios:
Publicar un comentario