La mirada de Kiarostami (I) L'amistat

Ara que estem en ple estiu, i en teoria tindrem temps lliure. Hi ha gent que es dedica a llegir, altres a viatjar i d’altres a no fer res de res . Doncs bé, un servidor aprofitarà aquests dies per veure tot un seguit de pel·lícules que per falta de temps no he tingut el plaer de visionar. I d’entre aquestes pel·lícules estan un conjunt de cinc films del director iranià Abbas Kiarostami, englobats en un cicle que la plataforma Digital + està fent. Al llarg d’aquesta setmana anirem veient una a una els cincs films que composen el cicle. Apuntar abans que res, que el cinema d’Abbas Kiarostami és pràcticament desconegut per mi. Ha estat un cinema que no m’ha cridat mai l’atenció. Però el bonic de qualsevol art, és tastar coses noves, no sempre conformar-se amb el un coneix. I el fet de disfrutar, o no, d’un cinema nou per a mi com és l’iranià, i d’una cinema tant personal com el de Kiarostami, és tot un repte. A més assenyalar que per fer-ho més interessant, visionaré cada un dels films per ordre cronològic. De tal manera que podré valorar l’evolució del se cinema.
El primer dels films programats és del 1987, “Khane-ye doust kodjast?” traduït al català vindria a ser “On és la casa del meu amic?”. El film ens narra la història d’un noi d’uns vuit anys que per equivocació s’endu el quadern d’escola d’un company de classe. Aleshores, perquè no li caigui la bronca del professor per haver-se oblidat el quadern i el pitjor de tot, no haver fet els deures. Decideix anar a tornar-li el quadern a casa seva, amb la salvatat que no sap on viu, només coneix el seu nom. Aquest és doncs el punt de partida d’aquesta aventura d’un petit noi a la recerca de la casa del seu company de classe. En aquesta aventura toparà amb diversos personatges, representatius de la societat rural iraniana de finals dels vuitanta.

Hi ha diversos elements a destacar del film, i que tenint certes referències del cinema que realitza Kiarostami en seran una constant al llarg de la seva filmografia. En primer terme la descripció del medi rural. Pobles comunicats no per grans carreteres asfaltades, sinó per camins de terra, i situats en mig de grans planures desertes. Altre element que serà constant, serà la utilització en molts del seus films, d’actors no professionals. En aquest cas, és espectacular l’actuació del noi protagonista. La seva mirada de preocupació, de responsabilitat vers el seu company és d’una tendresa que sembla no estigui assajada sinó que sigui totalment improvisada, que emani d’ell de forma natural. Una mirada que em recorda a la d’altres nens actors com per exemple l’Ana Torrent de l’Espírutu de la Colmena o Cría Cuervos, o la del noi del Ladrón de bicicletas. Una mirada pura, neta, que transmet més que un milió de paraules.

Aquest paral·lelisme enllaça amb el fet que el cinema de Kiarostami que es presenta en aquest film és un cinema marcat pel que es va donar a conèixer als anys 40 i 50 a Itàlia com a neorealisme. Un cinema amb pocs mitjans, un cinema que recorria a actors no professionals i que basava bona part dels seus arguments a retratar la dura vida de postguerra. Cinema de gent normal, de gent corrent vivint situacions corrents, en entorns corrents. I “On és la casa del meu amic” no és més que això. Però la màgia d’aquest tipus de cinema és que l’espectador acaba sent partícip de l’aventura del pobre noi. Acaba patint igual que ell pel fet que no acaba de trobar la casa del seu company, sabent les conseqüències que això li reportarà. És un film que versa sobre el sentiment de responsabilitat, i sobretot i per damunt t de tot versa sobre l’amistat.
La mirada que Kiarostami presenta en aquest film no dista gaire d’altres mestres del setè art. Mestres com Rossellini, De Sica, Buñuel en la seva etapa mexicana, i més recentment mirades com les del xinés Zhang Yimou. Tots ells tenen en comú el fet d’utilitzar la càmera per mostrar una realitat que està allà i que moltes vegades el cinema no vol mostrar, per què no és comercial.