Amb l’amenaça de desaparèixer de la cartellera sense pena ni glòria, sense cap mena de dubte, i en la meva humil opinió és una de les millors pel·lícules de l’any. “Una història de Brooklyn” és aquella petita perla, aquella petita meravella que de tant en tant se’ns regala als amants del setè art. De la mà del director Noah Baumbach que també fa les funcions de guionista se’ns relata la història de la descomposició d’una aparent família idíl·lica quan els pares decideixen separar-se i aplicar la custodia compartida dels seus dos fills.
És un film petit en la forma però enorme en el fons. Film de curta durada, no arriba a l’hora i mitja de metratge, però d’una intensitat ferotge. Davant l’aparenta passivitat en el transcurs de l’acció, aquesta està plena de detalls que no han de ser passats per alt per l’espectador. Tot funciona com un rellotge suïs, tot encaixa a la perfecció. Des d’un guió poderós, cru, sense concessions, sense maniqueisme. Passant per una elecció i un treballant més que excel·lent dels protagonistes, en especial del dos que interpreten els fills de la parella. En aquest aspecte tenim a un solvent Jeff Daniels encarnant al pare, Bernard Berkman. Professor universitari, escriptor de renom en temps passat, intel·lectual que veu com el seu món es va desfent quan les seves novel·les no són publicades i ja no capten d’interès de cap editorial. I per contra ha de suportar com la carrera literària de la seva dona comença a despagar. La rèplica la rep d’una actriu que particularment m’encanta, és d’aquelles actrius que possiblement no es prodiga gaire, però paper que interpreta, paper que borda. Laura Linney està de nou esplèndida en la pell de la Joan Berkman. Mare i dona que davant l’èxit del seu marit i davant l’aventura de ser mare abandona la seva passió per l’escriptura. La qual recupera un cop veu que el seu matrimoni no va enlloc. Al llarg del film se’ns la presenta com una dona promíscua que ha tingut més d’una aventura. Però una dona que l’únic que busca és sentir-se estimada, sentir-se reconeguda, i ha d’anar a buscar aquest reconeixement fora de l’àmbit marital. Però els grans protagonistes són els personatges dels dos fills. Jesse Eisenberg dóna vida a Walt Berkman el fill gran de la família, i la gran sorpresa i el que en certes seqüències es menja literalment la pantalla és en Owen Kline com el fill petit Frank Berkman. No en va és fill d’un gran actor com és Kevin Kline. En papers secundaris ens trobem a un dels germans Baldwin, en concret William Baldwin que en aquesta ocasió interpreta al professo de tenis que acaba sent la parella de la Joan Berkman. I també apareix com a secundària de luxe l’Anna Paquin fent el paper de la Lili, jove alumna de Bernard Berkman i en pla de femme fatal. Un paper que recorda al que Juliette Lewis va interpretar al film de Woody allen “Marits i mullers”.
Noah Baumbach s’inspirà en la seva pròpia experiència durant el procés de divorci dels seus pares per realitzar el guió i la realització d’aquest film. En ell mostra com de dur és no ja per la parella, sinó sobretot pels fills que es veuen abocats a escollir entre els seus progenitors. Aquest trauma afecta de forma evident als dos fills, i de manera sagnant i realment tremenda al fill menor. L’escena on els pares comuniquen els fills que es divorcien i el personatge d’en Owen Kline no pot reprimir les llàgrimes quan se n’adona que el seu món es trenca definitivament. Però el pitjor està per venir. Els progenitors decideixen que la millor solució és la custòdia compartida, és a dir, el repartir-se els dies de la setmana. Això provocarà una inestabilitat que farà el petit Frank Berkman prengui un perillós camí cap a l’autodestrucció. Sense una figura paterna clara, i sense un referent d’autoritat i disciplina el noi comença un anar per una via perillosa. Primer passant-se per alt la figura del pare a qui ja no respecta. Això farà créixer en ell un sentiment de rebel·lió i de falta d’atenció. Però aquesta situació no solament afectarà al fill petit, ja que la nova situació també tocarà de prop al fill gran. En el procés de desmembració de la família, la situació més dura a la que s’enfrontaran els fills és l’haver d’escollir entre un i l’altre. I en aquest dilema, en un principi el petit pren part per la mare i el fill gran pel pare.
Un aspecte també a remarcar sobretot en el personatge del pare, el Bernard Berkman és el fet com la seva supèrbia intel·lectual li impedeix veure les coses tal com són. Aquest snobisme intel·lectual del qual en fa gala al llarg del film no li serveix de res a l’hora de mantenir unida una família i de fer feliç a la seva parella. Tan és així que no compren com la seva dona acabar amb un simple professor de tenir. I menys encara no pot entendre que el seu fill petit, en qui té dipositades moltes esperances, vulgui dedicar-se a una cosa tan vulgar com al tenis professional.
Amb tot és un film que no fa concessions a la galeria. És un drama amb tots els ets i uts. Cru com la vida mateixa. Un film sobre la família, sobre la vida en parella, sobre el divorci, i com pot arribar a ser de traumàtic pels fills. Film d’obligada visió per a tots aquells que viuen en parella. I sobretot per aquells que havent viscut en parella poden trobar-se en una situació semblant a la dels protagonistes. És a dir, en tràmits de separació i amb criatures pel mig.
Filament, una última reflexió. El títol original del film és “The Squid and the Whale” , Una cosa així com el calamar i la balena. El títol prové d’un record d’infantesa que el fill gran evoca a un dels psiquiatres de l’escola. Recorda com de petit anava amb la seva mare al museu d’història natural i allí hi havia una gran recreació de la lluita ferotge entre una balena i un calamar gegant. I és precisament aquesta imatge la última escena del film. Evocadora metàfora la de la lluita entre un calamar ( mascle ) i una balena (femella). Possiblement per la custodia dels seus fills ?
No hay comentarios:
Publicar un comentario