La mirada de Kiarostami (III) L'amor

La trilogia de Koker es tancava el 1994, dos anys després de rodar el seu anterior film. Si en el cas de “I la vida continua” apuntàvem que una de les seves característiques era el fet de fer cine dins del cine. Al seu nou film fa un pas més enllà. Si a “I la vida continua” el protagonista era un director de cinema, que amb la companyia del seu fill, anava a les terres de la vall de koker a la recerca dels dos protagonistes del film “On és la casa del meu amic?”. En aquest nou film, un dels protagonistes torna a ser un director de cinema, i el seu equip de rodatge. Abbas Kiarostami, utilitzarà el procés de rodatge de “I la vida continua” per situar l’acció del seu nou projecte, “A través de les oliveres”,“Zir e darakthan e zeyton”.

El film s’inicia amb el director de la pel·lícula, altre cop un personatge que suplanta la presència del director iranià, fent el càsting a la recerca d’una de les protagonistes d’una escena del film. A la introducció explica que es troben a la vall de koker, buscant actrius pel seu film, actrius que surten entre les noies d’una població que ha estat víctimes del gran terratrèmol. Partint d’aquesta premissa el film gira entorn a la vida de dos dels protagonistes del film “I la vida continua”, sent la parella de joves que expliquen que es varen casar just el dia després del terratrèmol. Concretament, l’escena que centra l’acció és quan el director estant en un poble durant el seu viatge, s’atura en una casa i d’aquesta baixa el jove marit explicant-li el perquè a pesar de les morts en la seva família decideixen casar-se.

En aquest cas, Kiarostami aprofita el fet per mostrar-nos el dificultós art de realitzar un film. I encara més dificultós fer-ho en les circumstàncies en les que ha de rodar. És a dir, amb pocs mitjans, i amb actors no del tot professionals. Ho aprofita per relatar-nos la peculiar història d’amor entre el xicot que fa del marit, i la noia que al film encarna la seva jova esposa. El noi, és un jove de la zona que treballant tota la vida a la construcció decideix deixar-ho tot per dedicar-se a la interpretació al món del cine. Per contra la noia fou veïna del noi. Arrant del terratrèmol, mor gran part de la seva família i ara viu amb la seva àvia. El noi està enamorat de la noia, i pretén que aquesta es casi amb ell per crear una família. Però es toparà amb la negativa tant de l’àvia com de la pròpia jove. Tot i les constants negatives el noi insistirà en el seu empeny d’enamorar i convèncer la noia per què accepti la seva proposta marital.

“A través de les oliveres” és una altre exemple del cine marca Kiarostami. La segona escena del film, és un arriscat pla fix posant la càmera dins el vehicle de la productora del film que viatge amb l’actor que encarnà el professor a “On és la casa del meu amic?, i rodant en pla subjectiu el viatge pels tortuosos camins de terra de la zona rural del koker. En aquesta escena Kiarostami ens torna a regalar un dibuix esplèndid del país on viu. Zones rurals, terra de ramaders i pastors, escoles improvisades en carpes a causa del terratrèmol. Gent que se sent orgullosa de viure al camp, i que tot i el progrés prefereix viure al camp. Exemple d’això és l’escena quan el director decideix recollir un grup de dones que venen del camp, i conversant amb elles descobreix que un cop havent perdut tot en el terratrèmol, havien anat a viure a una dels cases que s’havien construït a prop de l’autopista ( representació del progrés). Però no s’hi van acostumar i decideixen , tot i no tenir casa, tornen al camp on han viscut sempre elles i els seus avantpassats.

A l’igual que en films anteriors, més que de personatges diria de persones i les seves circumstàncies. Persones d’abstracció social baixa, persones que moltes d’elles ho han perdut tot i han perdut éssers estimats. Però persones que intenten mirar el futur amb optimisme. Persones com el protagonista que tot i la negativa no para en el seu intent de forma una família. Dur és el relat del propi noi sobre una de les raons que el porten a escollir a la noia per què sigui la seva dóna. Ens explica que és analfabet, que ha treballat de molt jove. I vol casar-se amb una noia que tingui estudis, que sigui culta. Solament pel fet que quan tinguin fills, algú de la família ajudi els seus fills a fer els deures, a preparar els exàmens. No vol formar una família on els dos pares siguin analfabets, una situació que semblava molt freqüent a zones rurals d’Iran. Vol el millor pels seus fills i això inclou intentar donar-li una bona educació. I si els dos són analfabets això no en serà possible.

Kiarostami posa de nou el seu ull sobre una tremenda realitat social de zones del seu país. Es serveix del cine per descriure’ns una situació que va més enllà del país d’orient. Una situació que ens la trobaríem a molts llocs d’arreu del món, on la falta de recursos fa que els homes i dones intentin viure com poden.