Després de rodar els tres films incloses en la trilogia de Koker, Kiarostami rodava el 1999 “El vent ens durà”, “Le vent nous empotrera”. Amb aquest film acaba el cicle de cinc films que la plataforma digital ha fet sobre el director iranià. I d’aquesta manera també acaba el meu recorregut en la introducció en la filmografia de kiarostami.
En aquesta ocasió el film gira al voltant de la visita de tres reporters a un poble perdut en mig de la muntanya d’una zona d’Iran. Un poble edificat a la roca d’una muntanya. Poble petit, amb cases fetes d’adob i de carrers petits, sinuosos i ben bé sembla un laberint. Els reporters apareixen al poble sense desvetllar el veritable propòsit de la seva visita. Tots els vilatans els confonen amb enginyers que venen a revisar el territori per fer algun tipus d’extracció geològica. Però en realitat, venen a realitzar un reportatge sobre el ritual funerari d’un membre de la comunitat. Allí hi ha una dona invàlida que està a punt de morir, però al llarg del metratge es va recuperant. I a mesura que millora l’estat de la dona, s’esvaeix la possibilitat de realitzar el reportatge.
En aquesta ocasió, el film es una mena de documental de la vida d’una comunitat rural d’aquest poble apartat de qualsevol tipus de civilització. Gent que viu del que conrea i cria. Lluny de l’estrès de la ciutat, lluny de les preocupacions de la ciutat, tot i que en té d’altres d’inquietuds. El contrapunt és la figura del que anomenen “enginyer”, home de ciutat que forma part del grup de reporters. Divertida són les escenes que protagonitza cada vegada que el truquen al telèfon mòbil. Com no hi ha cobertura, ha de dir-li al seu interlocutor que no pengi, ha d’anar a buscar el cotxe, i pujar el punt més alt de la planura per poder parlar.
Un dels elements que ens poden cridar més l’atenció del film, és el fet de que alguns dels personatges del film ni tant sols apareixen, només saben que existeixen perquè escoltem la seva veu. Passa amb els companys de l’”enginyer” que en cap moment del film apareixen. També tenim el cas del treballador que està cavant un túnel o trinxera. Només escoltem la seva veu, interessant la conversa que té sobre el fet de tenir o no tenir cap. I després tenim el cas de la noia que treballa munyint les vaques, que tot i a la seva probable bellesa, Kiarostami no ens deixa observar-la mantenint-la entre la penombra. A ella l’”enginyer” li recita el poema d’una escriptora iraniana que dóna títol al film.
És moment doncs de fer balanç. I el balanç cal dir que és positiu. A vegades tirar-se a la piscina i aventurar-se en noves formes de fer cinema és arriscat. De vegades encertes i d’altres la cagues. En aquest cas, personalment crec haver encertat. Si hagués de descriure el cinema de Kiarostami en una sola paraula, diria que arriscat. En un món cinematogràfic engolit per la maquinària de les majors americanes, de grans superproduccions i pressupostos multimilionaris i films sense substància. Un personatge que es dedica a fer films, petits, amb mínim mitjans. Uns films amb, de i sobre persones és del tot agraït. Un cine pausat, que no lent. Un plat que vas degustant de mica en mica, sense golafreria. Si s’hagués descriure el que s’anomena cinema d’autor, el cine d’Abbas Kiarostami en seria un bon exemple. Llegint el diari, trobo una frase que el director M. Night Shyamalan va dir en la seva presentació del seu film a Barcelona “el que has de fer és mantenir el teu punt de vista”. I a fe que Kiarostami ho fa en cada un de les seves pel.lícules.
No hay comentarios:
Publicar un comentario