Hi havia una vegada...

Hi havia una vegada un director d’origen Indi i de nom impronunciable que va tocar el cel amb un film sobre un nen que veia morts. Vet aquí que aquest director que respon al nom de M. Night Shyamalan, va seguir fent pel·lícules. Totes elles molt personals i amb un estil molt característic. Ara ha estrenat la seva nova proposta, “Lady in the Water” traduïda com “La jove de l’aigua”.
En una comunitat d’apartaments de la ciutat de Filadelfia, apareix un ésser d’un altre món, una “narf”, una mena de nimfa que viu a les profunditats de la piscina. Arriba amb la finalitat de posar-se en contacte amb els humans. Però al sortir de l’aigua queda atrapada en el món dels humans, ja que hi ha una bèstia que vol matar-la i no vol que torni al seu regne aquàtic. El vigilant de la finca, decideix ajudar-la. I en el seu intent acabarà involucrant a membres de la comunitat. Tenint tots ells papers principals en la resolució de la missió de la nimfa, de nom Story.
Comenta el seu director, que el film el va anar gestant mentre els hi explicava aquest mateix comte als seus fills. I és precisament aquesta aura de comte infantil que fa de “La jove de l’aigua” un film especial, fantàstic, màgic. És un film que cal anar a veure’l sense premisses anteriors. És asseure’s, apagar-se la llum del cinema i gaudir de l’espectacle visual i al·legòric que teixeix Shyamalan. Amb un ritme pausat, com solen ser els comtes per a nens, sembla com si el propi Shyamalan ens l’estigués explicant a cau d’orella, a la llum de la tauleta de nit, i nosaltres els espectadors estiguéssim estirats al llit tapats amb els llençols. És pura fantasia, no li demaneu realisme, és un comte, i com a tal hi ha situacions irreals. Com a comte que és recull tots els seus arquetips, hi ha l’heroïna que es troba en perill i d’una bellesa quasi hipnòtica, una amenaça en forma de terrible animal, un heroi que decideix ajudar-la i un grup de bon samaritans que li donaran suport. Un del gran encert del film és el treball dels seus actors. Meravellosa la jove Bryce Dallas Howard, en el paper de la jove Story, la nimfa. La seva mirada ja ens va captivar a l’anterior film de Shyamalan “El bosc”. Impressionant i solvent Paul Giamatti donant vida el trist encarregat de la finca que veu canviada la seva vida amb l’aparició de la nimfa. I juntament amb els dos, un elenc de gran secundaris, entre ells Jeffrey Wright, Bob Balaban, Cindy Cheung, Freddy Rodriguez i el propi Shyamalan que es reserva un paper secundari amb una mica més de presència que els seus anteriors films.

Podria entrar ara a exaltar la part tècnica del film. Però per a mi això, en aquest cas és secundari. El que realment cal destacar és l’enorme valentia de Shyamalan. Un tio que ha sabut mantenir-se fidel a una idea, a la forma, a una manera, a un estil de fer cinema. En un món fílmic ple de seqüeles o preqüeles de superherois del còmic, estúpides comèdies d’adolescents universitaris, refregits de cine de pirates extrets d’una atracció de parc temàtic, i de remakes inútils i sense solta ni volta. Algú que plantegi un xic d’imaginació, un xic d’esperança, una obra que ens faci sentir nens per una breu estona. Un nen embadalit davant l’avia quan aquesta li explica un comte perquè s’adormi.

Dos apunts abans d’acabar. El primer, és que gran part de la crítica especialitzada no només americana, sinó en general, la d’aquí també, posen a parir la cinta. Arran d’això atenció al paper d’un dels personatges que resultar ser un crític de cinema. Segurament la imatge que Shyamalan dibuixa dels crítics és una dolça venjança, i això als crítics molts d’ells instal·lats en l’autosuficiència i creient-se deus tenint el poder de decidir que és bo i que és dolent, nos els hi haurà agradat gaire.
I el segon punt, voldria tornar a acabar la ressenya amb unes paraules del propi Shyamalan que va estar a Barcelona presentant aquest mateix film. I que crec que són molt reveladores del paper que ara mateix juga en el panorama del cinema americà. Són unes paraules que ja vaig utilitzar en una ressenya anterior a raó d’un film de Kiarostami. “El que has de fer és mantenir el teu punt de vista”.