La mirada de Kiarostami (IV) El sabor de la vida

Un home seriós, recorre els carrers d’una ciutat iraniana a la recerca d’un bon samarità que l’ajudi en el seu empeny d’acabar amb la seva vida. Solament demana que a l’alba del dia següent, vagi a un punt assenyalat em mig de la muntanya on hi ha un sot al costat d’un arbre. Que el cridi un parell de vegades. Si respon, que l’ajudi a sortir del sot. Si no que l’enterri allí mateix.

Amb aquest plantejament tant senzill, Kiarostami teixeix el que fins ara és, al meu humil parer i de tots els films que he anat veient, la seva millor obra. Es diu en ocasions que els grans mestres del setè art roden una i altre vegada la mateix pel·lícula. I si no quantes vegades hem vist al fals culpable perseguit als films del gran Hitchcock, o qui no ha sentit a dir que Woody Allen sempre fa la mateixa pel·lícula, parlant sempre del mateix, que si la vida, la mort, l’amor, la religió, el sexe, la vida en parella , etc... El cas de Kiarostami, com a gran descobriment d’aquest estiu no dista gaire d’aquests grans noms. Analitzant detingudament els quatre films del cicle, tots ells tenen multitud de punts comuns. Un mateix escenari, les desèrtiques planures d’un país com Iran. De la mateixa manera que gran part dels films d’Allen els ubica a la ciutat de New York. I és que un sap descriure amb més precisió allò que més i millor coneix. I per Kiarostami, el que millor coneix és la seva terra. Això li permet mostrar-nos com si d’un llibre de viatges es tractés retratar-nos un país, una zona, uns personatges, en definitiva una societat marcada per la desgràcia del terratrèmol, per la pobresa, pel seu afany de superació i de seguir endavant tot i les clares adversitats. En totes elles, els protagonistes realitzen una mena de viatge. En el qual varen trobant-se una gran varietat de personatges que ens van dotant de pinzellades amb les quals anem creant un gran quadro. Amb el que Kiarostami dibuixa un poble i una gent com la iraniana, però la gran virtut del cinema és que podrien ser gent de qualsevol punt del món, per què tot i la distància l’ésser humà és universal. El noi a la recerca de la casa del seu amic, el director i el seu fill buscant els nois de l’anterior film, el noi a la recerca de l’amor de la noia, i l’home buscant qui l’ajudi a ser enterrat són tots l’excusa que posa Kiarostami per mostrar el que de debò ens vol mostrar. L’home en el seu estat pur. Situacions, sentiments, reaccions per despullar l’ànima de l’ésser humà. Responsabilitat, amistat, esperança, lluita, amor, tossuderia, solidaritat, solitud , en definitiva amor per la vida.

El “Sabor de les cireres”,“Ta'm e guilass” és com el resum, el compendi de tot l’exposa’t en els seus anteriors films. El protagonista podria ser l’home vençut per les circumstàncies que l’envolten. Després de tanta destrucció, li és impossible emprendre de nou el vol. Aleshores decideix prendre el camí més fàcil, el de la mort, el del suïcidi. Però per acabar la feina necessita algú que l’enterri si és prou valent, o que el reculli si és prou covard. En el seu peregrinatge topa amb tres personatges ven diferents. Un jove soldat, tímid, poruc que davant de la tasca decideix fugir per cames. Un estudiant religiós, afganès d’origen que es troba a Iran per estudiar al seminari. Per raons religioses decideix no ajudar-lo a morir. I finalment topa amb un vell taxidermista, la filosofia vital del qual sembla que pot canviar el seu parer. La història que li explica durant el viatge és la que dóna títol al film. No la voldria desvetllar, solament apuntar que és tot un cant a la vida.

Com s’assenyala en un paratge del film “La terra només dóna coses bones”. I una cosa bona és la vida. No hi ha res més bonic que la vida i ni res ni ningú pot arrabassar-nos aquest pensament. Simplement quan més negre ho veiem tot, quan més pessimista ens sentim, la solució és pensar en la coses boniques que probablement ens perdem si decidim fugir.