Alien

Aquesta setmana els cinemes Icaria celebren el seu 10è aniversari. I per celebrar-ho fan sessions gratuites de diverses pel·lícules. Així que aprofitant aquesta oferta, m’he decidit revisar un clàssic del terror de ciència-ficció. El 1979 el director Ridley Scott firmava el que possiblement sigui el film de terror espacial més mític de la història del cinema. I sens dubte des del dia de la seva estrena es va convertir en un clàssic, més enllà del cinema de ciència-ficció. Alien és per moltes raons una enorme pel·lícula i una de les obres bàsiques del seu creador.
Un es pot preguntar per què anar a veure un film que té més de 25 anys. Sobretot per dues raons primordials. La primera perquè no havia tingut l’oportunitat d’anar a veure-la al cinema. I un gran clàssic com aquest s’ha de veure’l en tot el seu esplendor a la gran pantalla. I la segona raó és poder-la disfrutar en V.O. cosa que avui en dia només és possible mitjançant el DVD. I cal dir que el resultat ha estat el que m’esperava. Una autèntica passada.

Quan un es qüestiona per què un film passa a ser de simple pel·lícula a convertir-se en clàssic, ha de tenir present unes quantes premisses. Crec que la més important és que a un clàssic el pas del temps sembla no afectar. Alien fou rodada exactament fa 27 anys, i en alguns passatges del film pot donar la sensació que estèticament o tècnicament no han aguantat gairebé el pas del temps. Simplement pel fet que fa 27 anys les limitacions tècniques eren les que eren. Però en essència el film de Ridley Scott encara manté la seva força, el seu magnetisme, la tensió, el misteri, el suspens, i de tant en tant un bon susto. I és que la història i el personatge que varen idear Dan O’Bannon i Ronald Shusett és avui en dia tot un referent en el món de la ciència-ficció. La història la coneix tothom, una nau comercial que retorna a la Terra , veu interromput el seu rumb per recepció d’una senyal desconeguda realitzada des d’una planeta desconegut. En la missió de reconeixement, un dels tripulants és atacat per un ésser estrany. Un ésser que es dedicarà a matar un per un a tots el membres de la tripulació.

Vista amb la perspectiva que dóna el pas del temps fer les següents consideracions. En primer terme dir que el film suposà el definitiu impuls d’una actriu de gran prestigi actualment. El 1979 Sigourney Weaver era una completa desconeguda. Però el paper de la mítica Tinent Ripley a Alien va mostrar una actriu tot terreny. Era el seu primer gran paper protagonista, i la gran repercussió del personatge, unida a les diverses seqüeles dels film feu que el personatge de Ripley el perseguís durant anys. En segon terme un dels grans encerts del film és la constant sensació claustrofòbica que viuen els personatges i que es transmet als espectadors. La sensació de no escapatòria. Un escenari fosc, tancat, tenebrós, de passadissos interminables, de canals laberíntics per on la bèstia es mou com vol i els pobres humans són com ratolinets esperant que el caçador els atrapi. La falta de grans efectes especials, es substitueix amb enorme talent per part de Scott. I és que sempre s’ha dit que la falta de mitjans aguditza l’enginy. Ridley Scott va utilitzar el mateix mètode que anys enrere va fer servir el gran Jacques Tourneur al seu film “La dona pantera”. On per augmentar el desassossec del personal va enviar en tot moment mostrar la bèstia. Va recórrer a les ombres, a la foscor per emfatitzar la sensació de terror dels seus personatges i de pas la del públic que anava a veure el film. Una cosa semblant va fer Ridley Scott, tot i que aquí si que acaba mostrant el monstre. Un recurs que fou imitat fins a la sacietat en posteriors films. I és que l’estètica d’Alien fou repetidament plagiada en films de terror ambientats a l’espai exterior, des d’aquell 1979 fins a dia d’avui.
Un tercer element és que al fet de considerar un film com a clàssic ha d’incloure una imatge, una escena que quedi en gravat en la memòria col·lectiva. I sense cap mena de dubte, l’escena de l’aparició de la bèstia sortint del pit de l’actor John Hurt és un hite dins del cine de ciència-ficció.

Un quart element és el transfons de crítica política que molt subtil conté el film. Avui en dia on paraules com guerra biològica o armes de destrucció massiva estan presents als mitjans de comunicació. És interessant i temible veure com ja a l’any 1979 aquesta idea estava present. I és que el fosc i enigmàtic personatge de Ash , interpretat de forma magnífica per Ian Holm, representa la conspiració governamental per fer-se amb la que probablement segui l’arma biològica més terrible i mortífera de la història.

Un cinquè element és la música que va composar el malauradament desaparegut Jerry Goldsmith. Goldsmith és probablement i juntament amb el seu col·lega John Williams, els dos grans revolucionaris dins de la música per a cinema. Jerry Goldsmith va canviar la perspectiva de la música sobretot en el gèneres de terror o la ciència-ficció. La partitura d’Alien va marcar un camí a seguir per a posteriors films.
En resum, i per tot plegat Alien és un extraordinari film. Poden haver passat 27 anys, però estic segur que passaran 27 més i aquesta bestiola que neix d’un gran ou, que surt del pit dels humans, que es dedica a menjar-se’ls, i que té àcid per sang seguirà provocant-nos crits d’espant.

Univers David Lynch

Avui en dia no hi ha al panorama cinematogràfic mundial un director tant extrem com David Lynch. Utilitzo el terme extrem per definir la postura que cap a la seva obra desperta entre crítics, productors, gent relacionada amb el món del cine o simplement espectadors mundans com jo. És d’aquells artistes l’obra de la qual o t’apassiona fervorosament o et repugna de manera visceral. Amb David Lynch no crec que hi hagi terme mig. És un director que a diferència de molts altres col·legues seus, ha mantingut una coherència tremenda reflexada en tots els seus films des dels seus inicis fins al dia d’avui. A l’espera de la seva última pel·lícula, Inland Empire , recentment estrenada al Festival de Venècia on se li ha tributat un homenatge a la seva carrera, trobo interessant furgar en els orígens i en les obres menys conegudes d’aquest director nascut a l’estat de Montana ara fa tot just 60 anys.

Moltes d’aquestes petites joies són completament desconegudes pel gran públic. Només gràcies a la globalització d’Internet és possible arribar a visualitzar-les. Al llarg d’aquestes línees intentarem, tot i que ho trobo un xic pretensiós i arriscat per la meva part, desgranar el contingut dels primers curts de David Lynch, i d’obres més recents realitzades per televisió. De tal manera que analitzarem per ordre cronològic les següents obres : Six figures Getting Sick, The Alphabet, The Grandmother, The Amputee, The cowboy and the Frenchman, Industrial Symphony No 1 : The Dream of the Broken Hearted, Hotel Room, segment del film Lumière et compagnie, Dumbland, Darkened Room.

Six figures Getting Sick (1966)

Primer curt de la carrera de David Lynch. És un film animat on es van repetint de manera consecutiva i fins a sis vegades la mateixa escena, una i altre vegada. Caps i figures que representen sis persones que acaben vomitant sang. Tot amb una música de sirena de fons. I és que la traducció del títol vindria a ser “Sis figures posant-se malaltes”. En aquesta primera incursió de Lynch en el cinema hi veiem una primera constant que serà recurrent al llarg de tota la seva carrera. La malaltia, la sang, el patiment, el dolor, són elements intrínsecs en l’ésser humà i que Lynch explorarà i explotarà una i altre vegada. La fosca ment de Lynch començava a posar-se a treballar i a plasmar les seves més internes obsessions a la pantalla.

The Alphabet (1968)

El segon projecte neix d’un malson de la neboda de la dona de David Lynch, Peggy Lynch. Com ell mateix explica, en un dels viatges a la casa dels pares de la seva dona. S'hi van trobar a la seva neboda que li explicà que hi havia una habitació fosca amb un llit on tenia un malson on estava ella recitant l’alfabet. Aquest és doncs el punt de partida de The Alphabet. El curt comença amb una introducció animada, en un estil semblant a l’utilitzat al seu anterior treball. Finalment apareix una nena cantant la típica sonata recitant l’alfabet. Si bé a Six figures Getting Sick plasmava aquesta obsessió per la malaltia i el dolor, a The Alphabet ens trobem amb una altre constant a la filmografia Lynchiana, el malson. El món dels somnis serà un recurs que Lynch utilitzarà de forma obsessiva. Uns somnis que li permetrà donar via lliure a la seva infinita imaginació. És el seu primer treball amb actors de carn i ossos. La qual cosa ens permet altre cop anotar una nova constant en films posteriors. La protagonista del curt, la nena ( interpretada per la seva dona Peggy) ens apareix amb el rostre totalment maquillat de clor blanc i ressaltant els llavis d’un color vermell intents. Aquest tipus d’imatge pàl·lida serà la representació de la mort, de la por, del terror. Pilars tots ells de la seva filmografia.

The Grandmother (1970)

Dos anys va trigar ha presentar el nou projecte, The Grandmother. Si ens els seus dos anteriors curts ja es deixava entreveure per a on anaven les obsessions de Lynch. The Grandmother és la confirmació i recull de tots els elements que conformaran la seva posterior filmografia. The Grandmother és la història d’un noi que és maltractat i no rep l’amor dels seus pares. Per compensar aquesta buidor decideix crear la figura de l’àvia. I ho fa plantant una llavor al llit d’on creix un arbre del qual brotarà l’àvia. Ella li donarà l’amor i comprensió que no rep dels pares.

Fosc, torbador, obsessiu, surrealista, enigmàtic, críptic, simbòlic, són els adjectius que millor el defineixen. A més de fons una música repetitiva que és el complement perfecte per descriure aquesta atmosfera. Torna a recorre al maquillatge pàl·lid, i a una animació inicial per presentar-nos l’acció. Juntament amb tot això, la primera seqüència del curt, amb el pare, la mare i el fill sorgint de la terra ens mostra d’una forma clarivident quins devien ser els referents de David Lynch. L’estètica i l’estil recorda de manera inevitable a les dues primeres obres del mestre del surrealisme cinematogràfic. M’estic referint a Luís Buñuel i al seu “El Perro Andaluz” i sobretot a “La edad de Oro”. Lynch és el digne successor del mestre aragonès. Ell com ningú ha dotat a totes i cadascuna de les seves obres d’un aire surrealista que li ha servit de vehicle per plasmar les seves obsessions més internes i profundes.

The Amputee (1974)

Poc abans de dirigir el seu primer llargmetratge The Eraserhead, David Lynch signa el seu següent curt. Un experiment rodat amb càmera de vídeo. The Amputee és un pla fix en el qual una dona amb les dues cames amputades, es troba asseguda i redactant una mena de carta on descriu les vivències i sensacions relacionades amb coneguts seus. I mentre ella reflexiona en veu alta i ho va escrivint en el seu quadren, apareix un infermer, curiosament interpretat pel mateix Lynch, que intenta primer rentar les ferides de les cames. Però al llarg de la seva intervenció veurà com la sang començarà a brotar de forma exagerada. Espantat, l’infermer marxa en busca d’ajuda, mentre la dona absorta en els seus pensaments i aliena a tot segueix redactant la carta.
Un dels elements a ressenyar del curt, és un humor negre del qual Lynch en farà gala en molts moments de les seves posterior obres. En un ambient, i situacions que no inviten al riure, Lynch insereix accions o escenes que serveix per deixar anar un petit somriure per desdramatitzar la realitat.

The cowboy and the Frenchman (1988)

Després de rodar The Amputee, Lynch aconseguia fer realitat el seu somni de dirigir un llargmetratge. El primer fou The Eraserhead el 1977, tota una declaració d’intensions del que seria la figura i obra de Lynch. Li seguirien The Elephant man del 1980, Dune del 1984, i Blue Velvet del 1986. L’èxit de Blue Velvet va ser la consagració de Lynch com a gran director, i un director amb un món molt personal. Entre film i film, li van proposar un capítol d’una sèrie que s’estava fent a la televisió sobre la relació entre els Estats Units i França. Quan li van presentar el projecte, va decidir rodar-ne un en el que posés de relleu els tòpics de la societat nord-americana, i els tòpics dels francesos. D’aquí neix el capítol The Cowboy and the Frenchman que forma part de la sèrie Les Français vus par.

Era la seva primera incursió en el medi televisiu. No sé si fou pel caràcter del projecte, o per fugir dels seus últims films, el segment fuig un xic dels elements Lynchianians. En contrapartida Lynch presenta un gran sentit de l’humor. Un humor hilarant per destripar la imatge dels americans dibuixant-los com a uns cowboys mig ignorants i desconfiats vers l’estranger. I per contra presenta el francès com un tipus refinat i bigotet amb una maleta plena de formatge, cargols i figures de la Torre Eiffel.

Industrial Symphony No1: The Dream of the Broken Hearted (1990)

Poc temps després de la realització d’una de les seves pel·lícules més recordades, Wild at Heart ( Corazón Salvaje) del 1990, Lynch i el compositor habitual Angelo Badalamenti van unir-se en la producció d’un nou experiment visual. Sempre obert a noves experiències, Lynch i Badalamenti crearen una mena de musical partint de la relació trencada entre els dos protagonistes de Wild at Heart. Tant és així que el musical comença amb la conversa entre Sailor Ripley i la seva promesa Lula Fortune. On ell decideix trencar la relació i dir-li adéu. Aleshores comença el somni del cor trencat. Traducció de l’obra : Industrial Symphony No1: The Dream of the Broken Hearted. L’obra es desenvolupa en un escenari que resulta ser una mena de fàbrica, on apareix la cantant Julee Cruise interpretant les cançons, les lletres de les quals són obra de Lynch i música de Badalamenti.
Aquesta era la tercera col·laboració entre Lynch i Badalamenti, després de treballar a Blue Velvet i Wild at Heart. Lynch i Badalamenti és una d’aquelles societats perfectes que de tant en tant es donen al món del cine. Si no concebem un Hitchcock sense un Herrmann, o un Spielberg sense un Williams o un Kitano sense un Hisaishi, tampoc concebem un Lynch sense un Badalamenti. Director i compositor conformen un tot complementaris en el qual el director ha sabut trobar en el talent del compositor la peça última de la seva maquinària imaginativa. Aquest món fosc, torbador, surrealista, d’insomni de Lynch requeria d’una música igual de fosca i torbadora. I la va aconseguir el dia que va conèixer a Angelo Badalamenti. La seva col·laboració va comença ara fa 20 anys, el 1986 amb la banda sonora de Blue Velvet i des d’aquell dia no han parat mai de treballar junts. No hi ha projecte que presenti Lynch on no aparegui Badalamenti. Lynch sap el que vol i Badalamenti sap donar-li exactament el que precisa. En el cas de Industrial Symphony Nº 1, la música i els temes que s’interpreten seran una clara antesala del que aquell mateix any 1990 posarà en escena en una de les sèries de televisió de culte més importants de la història, Twin Peaks.

Un altre element que apareix en aquest experiment musical de Lynch s’encarna en la figura d’un dels seus actors fetitxe i que es convertirà en marca de la casa. M’estic referint a l’actor Michael J. Anderson que per qui no el recordi és aquell actor nan que el trobarem en els somnis de l’Agent Especial Cooper a Twin Peaks fent de l’home d’una altre lloc.

Hotel Room (1993)

Twin Peaks suposà tota una revolució en el camp de les sèries de televisió. El seu impacte fou brutal convertint-se des del primer segon en una sèrie de culte. Paral·lelament al mitjà cinematogràfic Lynch ho ha compaginat amb el de la televisió. D’aquí parteixen diverses col·laboracions i entre elles és Hotel Room del 1993. També titulada David Lynch’s Hotel Room, és una mini sèrie que consta de tres episodis que transcorren en una mateixa habitació, d’un mateix hotel en tres èpoques diferents. Dels tres episodis, dos d’elles estan dirigits pel mateix Lynch, són els que duen per títol Tricks i Blackout. El tercer episodi el signa James Signorelli. Anotar que el guió dels dos episodis dirigits per Lynch estan escrits per Barry Gifford, el mateix que signarà els guions de Wild at Heart i Lost Highway, dos films de Lynch.
En aquest cas els dos segments que firma Lynch és una continuació de la descripció d’aquests ambients opressius i contradictoris que tant bé sap dibuixar. El primer “Trick” el situa a l’any 1969, un desconegut acompanya per una jova entren a l’habitació 603 de l’hotel. Poc després apareix un vell conegut del primer home, el qual comença a explicar cert passatge del passat d’aquest, relacionat amb la seva dona. Personatges estanys, amb un passat fosc, enigmàtic i que tenen un gran secret a amagar. Són premisses que Lynch explotarà en moltes de les seves obres. Tal és el cas del segment “Tricks”. Un dels punts destacats és el treball de per un costat un altre dels actors fetitxe de Lynch, en Harry Dean Staton el qual ha treballat en films com Wild at Heart, Twin Peaks: Fire walk with me, The Straight Story i la darrera Inland Empire . I Freddie Jones que va participar en films com The Elephant man, Wild at Heart o Dune.

El segon dels segments es titula “Blackout”. El centre a la mateixa habitació 603, i durant l’any 1936. Una parella comença a explicar-se les veritats en mig de l’apagada que sofreix l’hotel. Entre penombres i només a la llum de les espelmes, la dona intenta allunyar els seus fantasmes. Mentre ell, vol que la seva dona vegi un metge per mirar de curar-la ja que tot i el que li digui, creu que no hi toca gaire. Tornem a tenir un parell de personatges amb un passat no gaire clar, i en un ambient tant pertorbador com el d’una habitació d’un hotel a les foques.

Segment Lumière et compagnie (1995)

A raó del centenari aniversari del cinema com a art. Es va plantejar a 40 directors el desafiament de rodar en només 52 segons un curt, en la mateixes condicions que ho varen fer 100 anys enrere els germans Lumière els inventors d’aquest meravellós mitjà que és el cinema. Amb el mateix tipus de càmera i en les mateixes condicions tècniques aquests 40 directors havien de rodar un petit curt de 52 segons. Aquest experiment es va titular Lumière et compagnie. Un d’aquests 40 directors escollits fou David Lynch. Un director acostumbrat a rodar obres de quasi dues hores de durada, el fer un film de només 52 segons era tot un repte. El títol del segment fou Premonitions following an evil deed. I el resultat no pot ser més Lynchinià. Un mort, policia, tortures, homes estranys, i una sensació de desassossec per la premonició de la pèrdua d’una conegut són les pautes que plasma Lynch en menys d’un minut. I és que els grans mestres no els fa falta grans recursos tècnics per desplegar el seu enorme talent com a narradors d’històries i creadors d’atmosferes pròpies i personalíssimes. Que són un senyal d’identitat d’una manera d’entendre i fer cinema.

Dumbland (2002)

Com a bon cul de mal asseure que és, Lynch torna a experimentar amb un nou mitjà. En aquest cas el del còmic i Internet. Si ja havia treballat en el tema de l’animació en els seus primers curts, ara s’atreveix amb la realització d’una mena de tira còmica animada. Dumbland és un recull de 8 episodis d’aproximadament 5 minuts cadascun on es descriuen les reaccions d’un pare de família un pel violent i repulsiu. Reaccions vers diverses situacions quotidianes i vers els éssers més pròxims, ja sigui la seva dona, el seu fill, el metge o el veí. Realitzada en blanc i negre i en paraules del seu propi creador, Dumbland és : “És una crua, estúpida, violenta i absurda sèrie. I si és graciosa, és graciosa perquè veiem l’absurditat de tot plegat.”

Veient-la ens pot semblar alguns dels episodis una sèrie totalment passada de voltes. Però en l’exageració està la descripció d’una cura realitat. Que persones com les que apareixen a Dumbland, tot i que ens sembli impossible, campen i viuen més a prop del que ens pensem.

Rabbits (2002)

Internet li ha ofert a Lynch una plataforma idònia per presentar alguns dels seus últims projectes. Ja fou el cas de Dumbland i ho torna a ser en el cas de Rabbits. Una mini sèrie d’uns 8 capítols centrada en el devenir d’una singular família. I dic singular per dir alguna cosa, ja que els tres protagonistes són un pare, una mare i la filla vestits amb una indumentària de conill. Una càmera fixa, una habitació de menjador, un ambient molt Lynchinià i la música repetitiva i torbadora de Badalamenti dóna el toc Lynch aquest nou experiment. Diàlegs críptics, per moments que semblen no tenir connexió. Silencis angoixants i somriures enllaunats com el de les sèries de televisió creen un ambient que només pot crear una ment tant retorçada com la de Lynch. Què ens vol transmetre?, què vol expressar?, què vol plasmar?... això sincerament només crec que ho sàpiga el propi Lynch. Una sensació que es repeteix cada vegada que veu una obra del director nord-americà.

Darkened Room (2002)

Aquest últim curt ve a ser un compendi del món de Lynch. Rodat i disponible solament a Internet, Lynch ens presenta aquest cop una noia tancada en una habitació, en una habitació fosca, Darkened Room. El curt comença amb una noia de faccions orientals dient que té una amiga. Una amiga que veurem en mig d’una habitació, plorant i amb un semblant d’estar aterrida. Per què ? doncs no ho sabem. De cop apareix una tercera dona que li va recriminant el fet de per què ella es troba en aquesta situació. Però com ve sent habitual en Lynch, no ens dóna cap pista, cap indici que ens aclareixi el per què. Solament ens quedem amb la imatge d’aquesta pobre noia, amb els ulls plorosos i cara de por.

Darkened Room és un extraordinari resum de món de Lynch. Un món on els seus protagonistes sense saber ben bé ni perquè ni com acaben endinsats en un univers fosc, misteriós, perillós, tenebrós i angoixant. Tal són els casos de Jeffrey Beaumont a Blue Velvet, Sailor Ripley i Lula Fortune a Wild at Heart, l’Agent Especial Cooper a Twin Peaks, Fred Madison i Renee Madison a Lots Highway, o Betty Elms i Rita a Mulholland Dr. Tots tenen en comú aquest viatge cap a lo desconegut, cap aquest món creat per la ment d’un visionari com és David Lynch. Un univers en el qual és difícil i complicat entrar-hi. Amb sinceritat he desistit de provar de comprendre’l. No és que no vulgui obrir la porta del seu ideari i gaudir del seu món. Però crec que hi ha tantes portes i tants camins que em dóna la sensació que la seva ment és una mena de laberint infinit on només ell sap el camí de sortida. I tot aquell que decideix endinsar-s’hi corra el perill de quedar-s’hi atrapat. D’aquí que un hagi decidit solament gaudir del seu art. Arran d’això sempre explico l’anècdota del dia que vaig anar a veure al cinema Lost Highway ( Carretera Partida). Un cop vaig haver sortit del cinema vaig tenir la sensació de no haver entès res de res del film. Però havent tingut la sensació al mateix temps d’haver vist una pel·lícula que era cinema en estat pur. I crec que al cap i a la fi David Lynch és això, cinema en estat pur.

Els nois de Clerks ataquen de nou

L’any 1994 un jove director de New Jersey acaparava premis arreu dels festivals de cine independent on anava. La seva opera prima fou tot una sorpresa. Un film fresc, divertit, irònic, amb diàlegs enginyosos, i amb un ventall de personatges d’allò més surrealistes. Aquell divertiment de joventut fou Clerks. Era la història de dos joves que treballaven, l’un en un petit supermercat i l’altre al videoclub del costat. I les seves relacions amb els diversos clients per allí passaven. Prenent-los el pèl ( com avui en dia fa el Dr. House ), i discutint amb ells de temes tant apassionants com si els treballadors de l’estrella de la mort de l’Imperi Contraataca eren o no autònoms.
Aquest film va donar a conèixer al seu director, Kevin Smith, que a partir d’aquell moment es convertia en referent dins la cinematografia independent nord-americana. Han passat 12 anys i Smith s’ha decidit a recuperar aquell grup de personatges. I el resultat és Clerks II. Com cada dia Dante va a treballar a la botiga, però aquell dia no serà el mateix, la botiga ha quedat totalment destruïda per un incendi. Això l’obligarà a ell i el seu amic inseparable Randal a buscar una nova feina. I no troben cap lloc millor que de dependents d’un restaurant de menjar ràpid. Així doncs tenim a Dante i a Randal despatxant a la fauna que passa cada dia per un típic fast food. Juntament amb ells , els acompanyen dos personatges secundaris, en Jay i Bob el silenciós. Secundaris que varen tenir el seu paper protagonista en un altre film anterior de Smith.

La base argumental d’aquest Clerks II en referència a l’anterior dista poc. Situacions, algunes d’elles totalment passades de voltes ( escena del regal d’acomiadament de Randal a Dante ) , cameos dels amics de Kevin Smith ( Ben Affleck, Jason Lee ), i elucubracions sobre pel·lícules d’actualitat ( genial el resum que fa Randal de la trilogia del Senyor dels Anells ). Tot conforma un cocktail que funciona, possiblement no tant bé com la primera part, però funciona.

En paraules del seu propi creador era una decisió arriscada recuperar a uns personatges que havien tingut un gran èxit. Però crec que el gran encert de Kevin Smith en aquesta segona entrega és situar aquests mateixos personatges doncs això, 12 anys més tard. 12 anys són molts i no és mateix tenir 21 anys que tenir-ne 33. Les aspiracions, els plans de futur, el que esperes de la vida, aquests tipus de plantejaments són d’una forma als 21 que als 33. La teoria diria que als 33 has de ser un tio madur, amb més seny, i que afrontes el dia a dia amb una altre visió de la vida. Aquesta teoria no casa amb el dibuix que fa Smith dels seus personatges. Segueixen sent tios que han trobat la fórmula màgica del treballar poc i disfrutar al màxim. Tot i sabent que es troben atrapats en una ciutat com New Jersey i amb una feina futur. Amb tot, Smith introdueix un element de conflicte ja que un d’ells, en Dante decideix deixar-ho tot i intentar començar una nova vida, casant-se amb una jove atractiva i anar-se’n a viure a Florida. Aquest fet, crearà un crisi profunda en l’amistat entre els dos protagonistes. Ja que tots dos s’adonen que l’edat adulta ja els ha arribat i això d’una manera o altre els espanta.

Unes pors que hauran d’afrontar junts, ja que un dels gran missatges finals del film és que per damunt de tot està l’amistat. I com molt bé resa la dita, qui té un amic té un tresor. I tenint això es pot anar fins a la fi del món. I això ho sap molt bé Kevin Smith, en Dante, en Randal i Jay i bob el silenciós.

Terror a la mar

Proposta interessant la que el director Hans Horn ens planteja en el seu darrer llargmetratge “A la deriva”, el títol original del qual és “Adfit”. Sis amics es reuneixen per celebrar l’aniversari d’uns d’elles en plena mar abord d’un gran iot. En plena travessia tots ells acaben llançant-se a l’aigua. El problema esclata quan s’adonen que no hi ha l’escala per pujar-hi. Aleshores comença una lluita contrarellotge per mirar de tornar a dalt el vaixell. I mentre dura la lluita per la supervivència, la tensió entre els sis components de l’aventura marina es fa cada cop més insuportable. Amb tràgic final inclòs.

És millor revelar gaire més del film, ja que és un film del tot auster. És a dir, sis personatges principals, un sol escenari, un iot i la immensitat de la mar. És l’home enfront l’adversitat. La tensió i el que fa del film interessant és veure com aquell grup de persones que han estat tant estúpides com per tirar-se a l’aigua des d’un iot sense tenir en compte com pujar després, poden resoldre aquest problema. També és interessant l’etern plantejament que s’ha fet en multitud de films i s’han escrit centenars de llibres al respecte, sobre l’instin de supervivència. En moments de crua adversitat l’home sempre tendeix a mostrar el pitjor d’ell mateix. I el film de Hans Horn n’és un bon exemple. Com una situació límit posa a prova la que sembla una amistat indestructible.

En aquest tipus de films no és gaire bo desvetllar res ni de la trama, ni dels personatges, ni per suposat del desenllaç. Per aquest motiu, solament animar a aquells que no tingueu res més a fer a la tornada de vacances. A anar al cinema a reflexionar sobre el plantejament de “A la deriva”. Ja que com assenyala el cartell promocional “Fins quan podràs resistir?”. O més enllà “Creus de el sentiment d’amistat és més fort que el teu instint de supervivència?”

Recordant el 11S

D’aquí pocs dies es commemora el cinquè aniversari d’un dels fets més terribles de la història de la humanitat. El 11S del 2001, els Estats Units patien un dels pitjors atacs terroristes de la seva història. Quatre avions foren segrestats en ple vol. Dos varen estavellar-se contra les torres bessones del World Trade Center de New York, un tercer “suposadament” es va estimbar contra el Pentàgon, mentre que el tercer , l’objectiu del qual presumiblement era el Capitol o la Casa Blanca, es va estavellar-se a mig camí, en un descampat.
Han passat cinc anys i avui encara aquelles imatges encara fan posar la pell de gallina. Han passat cinc anys i tot i que la ferida a les ments dels nord-americans possiblement no s’hagi tancat del tot, alguns cineastes han considerat que és moment per rememorar aquella tragèdia. A l’espera del film del sempre polèmic Oliver Stone, ens arriba l’última obra del director anglès Paul Greengrass. “United 93” relata en temps real, la història dels passatgers i la tripulació del vol 93 de la United Airlines en aquell negre 11S. Uns passatgers que varen revelar-se contra els seus segrestadors i van fer que l’avió en que viatjaven no aconseguís el seu objectiu.

Amb un estil semidocumental, Paul Greengrass ens mostra com varen ser aquells fatídics 90 minuts des de que els passatgers del United 93 varen arribar a l’aeroport fins al seu tràgic desenllaç. Paral·lelament, i és una de les parts més interessants del film, se’ns descriu com varen ser aquells 90 minuts a les diferents torres de control aeri. Com la tensió, el descontrol, el pànic, la desesperació, la por, la falta clara de resposta a una situació mai vista i totalment imprevisible. Al llarg del film hi ha varis moments sobrecollidors. Un és la creixent tensió que es va apoderant de la gent de terra, controladors aeris, gent de la central de control aeri de tot el país, la gent de l’aeroport de New York, i en els militars. Observar com aquella gent veuen els avions canviar de rumb, i de sobte desaparèixer de les seves pantalles. Per després comprovar com s’estimben sobre les Torres Bessones, impressiona. Aquells moments, de total indefensió i descontrol és que més impacta.

D’altra banda, si bé tota la trama dels membres de terra es recrea amb la major exactitud possible. I per donar més realisme hi ha membres de les torres de control, i dos militars que apareixen al film s’interpreten a ells mateixos. L’altra part de la història és una recreació-ficció del director, ja que solament la gent, els 40 passatgers, membres de la tripulació i els segrestadors saben el que va succeir en aquell vol 93 de la United Airlines. L’únic real són els missatges d’acomiadament dels diferents passatgers que preveient el final truquen a les seves famílies. El que més colpeix és no ja l’acció, sinó és intentar posar-nos en la pell dels diferents familiars que estiguin veient el film. Deu ser molt fort, veure com varen morir els teus éssers estimats, marit, muller, pare, mare, germà, germana ... Per donar més credibilitat al fet, el propi director va demanar una per una a les famílies el permís per fer el film, i els va demanar la seva col·laboració. Fins i tot a la web hi havia un apartat per mantenir constantment el contacte amb els familiars.Per moments un pot pensar que està veient una altre pel·lícula de segrestos aeris. Però la enorme diferència és que aquí no hi ha l’heroi musculat de torn que salva a tot el passatge. Sinó que aquí, són un grapat de gent anònima que en breus minuts decideixen fer alguna cosa i no esperar. I encara més, la infinita distància és que en el cas de “United 93” la història malaurada i terriblement és real.

Hi havia una vegada...

Hi havia una vegada un director d’origen Indi i de nom impronunciable que va tocar el cel amb un film sobre un nen que veia morts. Vet aquí que aquest director que respon al nom de M. Night Shyamalan, va seguir fent pel·lícules. Totes elles molt personals i amb un estil molt característic. Ara ha estrenat la seva nova proposta, “Lady in the Water” traduïda com “La jove de l’aigua”.
En una comunitat d’apartaments de la ciutat de Filadelfia, apareix un ésser d’un altre món, una “narf”, una mena de nimfa que viu a les profunditats de la piscina. Arriba amb la finalitat de posar-se en contacte amb els humans. Però al sortir de l’aigua queda atrapada en el món dels humans, ja que hi ha una bèstia que vol matar-la i no vol que torni al seu regne aquàtic. El vigilant de la finca, decideix ajudar-la. I en el seu intent acabarà involucrant a membres de la comunitat. Tenint tots ells papers principals en la resolució de la missió de la nimfa, de nom Story.
Comenta el seu director, que el film el va anar gestant mentre els hi explicava aquest mateix comte als seus fills. I és precisament aquesta aura de comte infantil que fa de “La jove de l’aigua” un film especial, fantàstic, màgic. És un film que cal anar a veure’l sense premisses anteriors. És asseure’s, apagar-se la llum del cinema i gaudir de l’espectacle visual i al·legòric que teixeix Shyamalan. Amb un ritme pausat, com solen ser els comtes per a nens, sembla com si el propi Shyamalan ens l’estigués explicant a cau d’orella, a la llum de la tauleta de nit, i nosaltres els espectadors estiguéssim estirats al llit tapats amb els llençols. És pura fantasia, no li demaneu realisme, és un comte, i com a tal hi ha situacions irreals. Com a comte que és recull tots els seus arquetips, hi ha l’heroïna que es troba en perill i d’una bellesa quasi hipnòtica, una amenaça en forma de terrible animal, un heroi que decideix ajudar-la i un grup de bon samaritans que li donaran suport. Un del gran encert del film és el treball dels seus actors. Meravellosa la jove Bryce Dallas Howard, en el paper de la jove Story, la nimfa. La seva mirada ja ens va captivar a l’anterior film de Shyamalan “El bosc”. Impressionant i solvent Paul Giamatti donant vida el trist encarregat de la finca que veu canviada la seva vida amb l’aparició de la nimfa. I juntament amb els dos, un elenc de gran secundaris, entre ells Jeffrey Wright, Bob Balaban, Cindy Cheung, Freddy Rodriguez i el propi Shyamalan que es reserva un paper secundari amb una mica més de presència que els seus anteriors films.

Podria entrar ara a exaltar la part tècnica del film. Però per a mi això, en aquest cas és secundari. El que realment cal destacar és l’enorme valentia de Shyamalan. Un tio que ha sabut mantenir-se fidel a una idea, a la forma, a una manera, a un estil de fer cinema. En un món fílmic ple de seqüeles o preqüeles de superherois del còmic, estúpides comèdies d’adolescents universitaris, refregits de cine de pirates extrets d’una atracció de parc temàtic, i de remakes inútils i sense solta ni volta. Algú que plantegi un xic d’imaginació, un xic d’esperança, una obra que ens faci sentir nens per una breu estona. Un nen embadalit davant l’avia quan aquesta li explica un comte perquè s’adormi.

Dos apunts abans d’acabar. El primer, és que gran part de la crítica especialitzada no només americana, sinó en general, la d’aquí també, posen a parir la cinta. Arran d’això atenció al paper d’un dels personatges que resultar ser un crític de cinema. Segurament la imatge que Shyamalan dibuixa dels crítics és una dolça venjança, i això als crítics molts d’ells instal·lats en l’autosuficiència i creient-se deus tenint el poder de decidir que és bo i que és dolent, nos els hi haurà agradat gaire.
I el segon punt, voldria tornar a acabar la ressenya amb unes paraules del propi Shyamalan que va estar a Barcelona presentant aquest mateix film. I que crec que són molt reveladores del paper que ara mateix juga en el panorama del cinema americà. Són unes paraules que ja vaig utilitzar en una ressenya anterior a raó d’un film de Kiarostami. “El que has de fer és mantenir el teu punt de vista”.

La mirada de Kiarostami (V) Passió per la vida

Després de rodar els tres films incloses en la trilogia de Koker, Kiarostami rodava el 1999 “El vent ens durà”, “Le vent nous empotrera”. Amb aquest film acaba el cicle de cinc films que la plataforma digital ha fet sobre el director iranià. I d’aquesta manera també acaba el meu recorregut en la introducció en la filmografia de kiarostami.

En aquesta ocasió el film gira al voltant de la visita de tres reporters a un poble perdut en mig de la muntanya d’una zona d’Iran. Un poble edificat a la roca d’una muntanya. Poble petit, amb cases fetes d’adob i de carrers petits, sinuosos i ben bé sembla un laberint. Els reporters apareixen al poble sense desvetllar el veritable propòsit de la seva visita. Tots els vilatans els confonen amb enginyers que venen a revisar el territori per fer algun tipus d’extracció geològica. Però en realitat, venen a realitzar un reportatge sobre el ritual funerari d’un membre de la comunitat. Allí hi ha una dona invàlida que està a punt de morir, però al llarg del metratge es va recuperant. I a mesura que millora l’estat de la dona, s’esvaeix la possibilitat de realitzar el reportatge.

En aquesta ocasió, el film es una mena de documental de la vida d’una comunitat rural d’aquest poble apartat de qualsevol tipus de civilització. Gent que viu del que conrea i cria. Lluny de l’estrès de la ciutat, lluny de les preocupacions de la ciutat, tot i que en té d’altres d’inquietuds. El contrapunt és la figura del que anomenen “enginyer”, home de ciutat que forma part del grup de reporters. Divertida són les escenes que protagonitza cada vegada que el truquen al telèfon mòbil. Com no hi ha cobertura, ha de dir-li al seu interlocutor que no pengi, ha d’anar a buscar el cotxe, i pujar el punt més alt de la planura per poder parlar.

Un dels elements que ens poden cridar més l’atenció del film, és el fet de que alguns dels personatges del film ni tant sols apareixen, només saben que existeixen perquè escoltem la seva veu. Passa amb els companys de l’”enginyer” que en cap moment del film apareixen. També tenim el cas del treballador que està cavant un túnel o trinxera. Només escoltem la seva veu, interessant la conversa que té sobre el fet de tenir o no tenir cap. I després tenim el cas de la noia que treballa munyint les vaques, que tot i a la seva probable bellesa, Kiarostami no ens deixa observar-la mantenint-la entre la penombra. A ella l’”enginyer” li recita el poema d’una escriptora iraniana que dóna títol al film.

És moment doncs de fer balanç. I el balanç cal dir que és positiu. A vegades tirar-se a la piscina i aventurar-se en noves formes de fer cinema és arriscat. De vegades encertes i d’altres la cagues. En aquest cas, personalment crec haver encertat. Si hagués de descriure el cinema de Kiarostami en una sola paraula, diria que arriscat. En un món cinematogràfic engolit per la maquinària de les majors americanes, de grans superproduccions i pressupostos multimilionaris i films sense substància. Un personatge que es dedica a fer films, petits, amb mínim mitjans. Uns films amb, de i sobre persones és del tot agraït. Un cine pausat, que no lent. Un plat que vas degustant de mica en mica, sense golafreria. Si s’hagués descriure el que s’anomena cinema d’autor, el cine d’Abbas Kiarostami en seria un bon exemple. Llegint el diari, trobo una frase que el director M. Night Shyamalan va dir en la seva presentació del seu film a Barcelona “el que has de fer és mantenir el teu punt de vista”. I a fe que Kiarostami ho fa en cada un de les seves pel.lícules.

La mirada de Kiarostami (IV) El sabor de la vida

Un home seriós, recorre els carrers d’una ciutat iraniana a la recerca d’un bon samarità que l’ajudi en el seu empeny d’acabar amb la seva vida. Solament demana que a l’alba del dia següent, vagi a un punt assenyalat em mig de la muntanya on hi ha un sot al costat d’un arbre. Que el cridi un parell de vegades. Si respon, que l’ajudi a sortir del sot. Si no que l’enterri allí mateix.

Amb aquest plantejament tant senzill, Kiarostami teixeix el que fins ara és, al meu humil parer i de tots els films que he anat veient, la seva millor obra. Es diu en ocasions que els grans mestres del setè art roden una i altre vegada la mateix pel·lícula. I si no quantes vegades hem vist al fals culpable perseguit als films del gran Hitchcock, o qui no ha sentit a dir que Woody Allen sempre fa la mateixa pel·lícula, parlant sempre del mateix, que si la vida, la mort, l’amor, la religió, el sexe, la vida en parella , etc... El cas de Kiarostami, com a gran descobriment d’aquest estiu no dista gaire d’aquests grans noms. Analitzant detingudament els quatre films del cicle, tots ells tenen multitud de punts comuns. Un mateix escenari, les desèrtiques planures d’un país com Iran. De la mateixa manera que gran part dels films d’Allen els ubica a la ciutat de New York. I és que un sap descriure amb més precisió allò que més i millor coneix. I per Kiarostami, el que millor coneix és la seva terra. Això li permet mostrar-nos com si d’un llibre de viatges es tractés retratar-nos un país, una zona, uns personatges, en definitiva una societat marcada per la desgràcia del terratrèmol, per la pobresa, pel seu afany de superació i de seguir endavant tot i les clares adversitats. En totes elles, els protagonistes realitzen una mena de viatge. En el qual varen trobant-se una gran varietat de personatges que ens van dotant de pinzellades amb les quals anem creant un gran quadro. Amb el que Kiarostami dibuixa un poble i una gent com la iraniana, però la gran virtut del cinema és que podrien ser gent de qualsevol punt del món, per què tot i la distància l’ésser humà és universal. El noi a la recerca de la casa del seu amic, el director i el seu fill buscant els nois de l’anterior film, el noi a la recerca de l’amor de la noia, i l’home buscant qui l’ajudi a ser enterrat són tots l’excusa que posa Kiarostami per mostrar el que de debò ens vol mostrar. L’home en el seu estat pur. Situacions, sentiments, reaccions per despullar l’ànima de l’ésser humà. Responsabilitat, amistat, esperança, lluita, amor, tossuderia, solidaritat, solitud , en definitiva amor per la vida.

El “Sabor de les cireres”,“Ta'm e guilass” és com el resum, el compendi de tot l’exposa’t en els seus anteriors films. El protagonista podria ser l’home vençut per les circumstàncies que l’envolten. Després de tanta destrucció, li és impossible emprendre de nou el vol. Aleshores decideix prendre el camí més fàcil, el de la mort, el del suïcidi. Però per acabar la feina necessita algú que l’enterri si és prou valent, o que el reculli si és prou covard. En el seu peregrinatge topa amb tres personatges ven diferents. Un jove soldat, tímid, poruc que davant de la tasca decideix fugir per cames. Un estudiant religiós, afganès d’origen que es troba a Iran per estudiar al seminari. Per raons religioses decideix no ajudar-lo a morir. I finalment topa amb un vell taxidermista, la filosofia vital del qual sembla que pot canviar el seu parer. La història que li explica durant el viatge és la que dóna títol al film. No la voldria desvetllar, solament apuntar que és tot un cant a la vida.

Com s’assenyala en un paratge del film “La terra només dóna coses bones”. I una cosa bona és la vida. No hi ha res més bonic que la vida i ni res ni ningú pot arrabassar-nos aquest pensament. Simplement quan més negre ho veiem tot, quan més pessimista ens sentim, la solució és pensar en la coses boniques que probablement ens perdem si decidim fugir.

La mirada de Kiarostami (III) L'amor

La trilogia de Koker es tancava el 1994, dos anys després de rodar el seu anterior film. Si en el cas de “I la vida continua” apuntàvem que una de les seves característiques era el fet de fer cine dins del cine. Al seu nou film fa un pas més enllà. Si a “I la vida continua” el protagonista era un director de cinema, que amb la companyia del seu fill, anava a les terres de la vall de koker a la recerca dels dos protagonistes del film “On és la casa del meu amic?”. En aquest nou film, un dels protagonistes torna a ser un director de cinema, i el seu equip de rodatge. Abbas Kiarostami, utilitzarà el procés de rodatge de “I la vida continua” per situar l’acció del seu nou projecte, “A través de les oliveres”,“Zir e darakthan e zeyton”.

El film s’inicia amb el director de la pel·lícula, altre cop un personatge que suplanta la presència del director iranià, fent el càsting a la recerca d’una de les protagonistes d’una escena del film. A la introducció explica que es troben a la vall de koker, buscant actrius pel seu film, actrius que surten entre les noies d’una població que ha estat víctimes del gran terratrèmol. Partint d’aquesta premissa el film gira entorn a la vida de dos dels protagonistes del film “I la vida continua”, sent la parella de joves que expliquen que es varen casar just el dia després del terratrèmol. Concretament, l’escena que centra l’acció és quan el director estant en un poble durant el seu viatge, s’atura en una casa i d’aquesta baixa el jove marit explicant-li el perquè a pesar de les morts en la seva família decideixen casar-se.

En aquest cas, Kiarostami aprofita el fet per mostrar-nos el dificultós art de realitzar un film. I encara més dificultós fer-ho en les circumstàncies en les que ha de rodar. És a dir, amb pocs mitjans, i amb actors no del tot professionals. Ho aprofita per relatar-nos la peculiar història d’amor entre el xicot que fa del marit, i la noia que al film encarna la seva jova esposa. El noi, és un jove de la zona que treballant tota la vida a la construcció decideix deixar-ho tot per dedicar-se a la interpretació al món del cine. Per contra la noia fou veïna del noi. Arrant del terratrèmol, mor gran part de la seva família i ara viu amb la seva àvia. El noi està enamorat de la noia, i pretén que aquesta es casi amb ell per crear una família. Però es toparà amb la negativa tant de l’àvia com de la pròpia jove. Tot i les constants negatives el noi insistirà en el seu empeny d’enamorar i convèncer la noia per què accepti la seva proposta marital.

“A través de les oliveres” és una altre exemple del cine marca Kiarostami. La segona escena del film, és un arriscat pla fix posant la càmera dins el vehicle de la productora del film que viatge amb l’actor que encarnà el professor a “On és la casa del meu amic?, i rodant en pla subjectiu el viatge pels tortuosos camins de terra de la zona rural del koker. En aquesta escena Kiarostami ens torna a regalar un dibuix esplèndid del país on viu. Zones rurals, terra de ramaders i pastors, escoles improvisades en carpes a causa del terratrèmol. Gent que se sent orgullosa de viure al camp, i que tot i el progrés prefereix viure al camp. Exemple d’això és l’escena quan el director decideix recollir un grup de dones que venen del camp, i conversant amb elles descobreix que un cop havent perdut tot en el terratrèmol, havien anat a viure a una dels cases que s’havien construït a prop de l’autopista ( representació del progrés). Però no s’hi van acostumar i decideixen , tot i no tenir casa, tornen al camp on han viscut sempre elles i els seus avantpassats.

A l’igual que en films anteriors, més que de personatges diria de persones i les seves circumstàncies. Persones d’abstracció social baixa, persones que moltes d’elles ho han perdut tot i han perdut éssers estimats. Però persones que intenten mirar el futur amb optimisme. Persones com el protagonista que tot i la negativa no para en el seu intent de forma una família. Dur és el relat del propi noi sobre una de les raons que el porten a escollir a la noia per què sigui la seva dóna. Ens explica que és analfabet, que ha treballat de molt jove. I vol casar-se amb una noia que tingui estudis, que sigui culta. Solament pel fet que quan tinguin fills, algú de la família ajudi els seus fills a fer els deures, a preparar els exàmens. No vol formar una família on els dos pares siguin analfabets, una situació que semblava molt freqüent a zones rurals d’Iran. Vol el millor pels seus fills i això inclou intentar donar-li una bona educació. I si els dos són analfabets això no en serà possible.

Kiarostami posa de nou el seu ull sobre una tremenda realitat social de zones del seu país. Es serveix del cine per descriure’ns una situació que va més enllà del país d’orient. Una situació que ens la trobaríem a molts llocs d’arreu del món, on la falta de recursos fa que els homes i dones intentin viure com poden.

La mirada de Kiarostami (II) L'esperança

El 1990 la vall de Koker, situada al nord d’Irán va sofrir un terrible terratrèmol. Aquest és el punt de partida del següent film d’Abbas Kiarostami. Dos anys més tard, el 1992 , Kiarostami roda el que es considera la segona part de l’anomenada Trilogia del Koker. El títol del film és tota una declaració d’intencions si es té en compte el que se’ns narra. A “Zendegi va digar hich” que en la seva traducció seria “I la vida continua”, Kiarostami ens torna embarcar a l’espectador en una mena d’aventura o viatge iniciàtic per les terres més afectades pel terrible sisme. En aquest cas, és un pare ( no per casualitat director de cinema de professió) i el seu fill que damunt del seu vehicle decideixen anar cap a la vall del Koker per esbrinar que s’ha fet de dos nois que havien estat protagonistes del seu anterior film “On és la cas del meu amic?”. D’aquesta manera tant subtil, Kiarostami utilitza el seu protagonista com el seu alter ego al film. Durant el viatge fins a Koker, para i fill mantindran un interessant conversa, sobre aspectes de la mort i de la vida. I com a bon film de viatges, durant al trajecte els dos protagonistes s’aniran trobant tota mena de personatges que ens donaran no solament a ells , sinó a l’espectador tota una lliçó d’esperança vers l’adversitat.

El film reuneix totes les pautes que caracteritzen els films de Kiarostami. Pausa, ritme vital de les coses, plànols del paisatge, ens col·loca la càmera amb la intenció de semblar que no hi sigui. En aquest aspecte és genial, com en una escena, en mig d’un gran embussament en una carretera anant cap a Koker. La càmera es posiciona en el punt de vista subjectiu del conductor per la finestra del seu vehicle. És a dir, obliga a l’espectador a veure el mateix que està veient el conductor des del cotxe. Altre pauta que caracteritzarà els seus següents films és el fet de posar el cine dins el cine. Enllaça el seu anterior film, amb aquest fent que l’objectiu del protagonista sigui el trobar dos nois que varen participar en el seu anterior film. Fins i tot apareix un personatge fent d'ell mateix i relatant com va ser la seva presència al film "On és la casa del meu amic?" encarnant a un dels vells que hi surten.

Alguns crítics defineixen aquest film com una gran entrevista. Pel fet que el guió es a base de preguntes i respostes entre els seus protagonistes. Entre pare i fill, entre el personatge del pare i els diferents habitants que varen trobant-se pel camí, i fins i tot entre el nen i una dóna al poble de koker. Tot amb la finalitat de mostrar-nos com de sorprenent i meravellós pot arribar a ser en ocasions l’home. Fins i tot davant la més terrible de les adversitats, treu forces per seguir endavant. Si “ On és la casa del meu amic” era un film que versava sobre la responsabilitat i sobretot sobre l’amistat. “ I la vida continua” és un film que versa sobre la solidaritat, sobre la resignació, sobre l’esperança. És un cant a la vida, entre tant misèria, mort i destrucció, la gent pren la decisió de tirar endavant. Fins i tot hi ha exemples sorprenents com el del noi i la seva promesa que tot i perdre mitja família, tiets, cosins, decideixen casar-se i emprendre l’aventura d’una vida en parella. O impacten el fet de la fredor i naturalitat amb la que alguns dels personatges relaten la mort de familiars molt pròxims com pares, mares, o germans. Per ells la mort sembla una cosa natural. O més aviat és la idea que ja no s’hi pot fer res. I el que cal ara és mirar endavant, ja que a pesar de la tragèdia que els hi ha tocat viure, la vida continua per a tots.

La mirada de Kiarostami (I) L'amistat

Ara que estem en ple estiu, i en teoria tindrem temps lliure. Hi ha gent que es dedica a llegir, altres a viatjar i d’altres a no fer res de res . Doncs bé, un servidor aprofitarà aquests dies per veure tot un seguit de pel·lícules que per falta de temps no he tingut el plaer de visionar. I d’entre aquestes pel·lícules estan un conjunt de cinc films del director iranià Abbas Kiarostami, englobats en un cicle que la plataforma Digital + està fent. Al llarg d’aquesta setmana anirem veient una a una els cincs films que composen el cicle. Apuntar abans que res, que el cinema d’Abbas Kiarostami és pràcticament desconegut per mi. Ha estat un cinema que no m’ha cridat mai l’atenció. Però el bonic de qualsevol art, és tastar coses noves, no sempre conformar-se amb el un coneix. I el fet de disfrutar, o no, d’un cinema nou per a mi com és l’iranià, i d’una cinema tant personal com el de Kiarostami, és tot un repte. A més assenyalar que per fer-ho més interessant, visionaré cada un dels films per ordre cronològic. De tal manera que podré valorar l’evolució del se cinema.
El primer dels films programats és del 1987, “Khane-ye doust kodjast?” traduït al català vindria a ser “On és la casa del meu amic?”. El film ens narra la història d’un noi d’uns vuit anys que per equivocació s’endu el quadern d’escola d’un company de classe. Aleshores, perquè no li caigui la bronca del professor per haver-se oblidat el quadern i el pitjor de tot, no haver fet els deures. Decideix anar a tornar-li el quadern a casa seva, amb la salvatat que no sap on viu, només coneix el seu nom. Aquest és doncs el punt de partida d’aquesta aventura d’un petit noi a la recerca de la casa del seu company de classe. En aquesta aventura toparà amb diversos personatges, representatius de la societat rural iraniana de finals dels vuitanta.

Hi ha diversos elements a destacar del film, i que tenint certes referències del cinema que realitza Kiarostami en seran una constant al llarg de la seva filmografia. En primer terme la descripció del medi rural. Pobles comunicats no per grans carreteres asfaltades, sinó per camins de terra, i situats en mig de grans planures desertes. Altre element que serà constant, serà la utilització en molts del seus films, d’actors no professionals. En aquest cas, és espectacular l’actuació del noi protagonista. La seva mirada de preocupació, de responsabilitat vers el seu company és d’una tendresa que sembla no estigui assajada sinó que sigui totalment improvisada, que emani d’ell de forma natural. Una mirada que em recorda a la d’altres nens actors com per exemple l’Ana Torrent de l’Espírutu de la Colmena o Cría Cuervos, o la del noi del Ladrón de bicicletas. Una mirada pura, neta, que transmet més que un milió de paraules.

Aquest paral·lelisme enllaça amb el fet que el cinema de Kiarostami que es presenta en aquest film és un cinema marcat pel que es va donar a conèixer als anys 40 i 50 a Itàlia com a neorealisme. Un cinema amb pocs mitjans, un cinema que recorria a actors no professionals i que basava bona part dels seus arguments a retratar la dura vida de postguerra. Cinema de gent normal, de gent corrent vivint situacions corrents, en entorns corrents. I “On és la casa del meu amic” no és més que això. Però la màgia d’aquest tipus de cinema és que l’espectador acaba sent partícip de l’aventura del pobre noi. Acaba patint igual que ell pel fet que no acaba de trobar la casa del seu company, sabent les conseqüències que això li reportarà. És un film que versa sobre el sentiment de responsabilitat, i sobretot i per damunt t de tot versa sobre l’amistat.
La mirada que Kiarostami presenta en aquest film no dista gaire d’altres mestres del setè art. Mestres com Rossellini, De Sica, Buñuel en la seva etapa mexicana, i més recentment mirades com les del xinés Zhang Yimou. Tots ells tenen en comú el fet d’utilitzar la càmera per mostrar una realitat que està allà i que moltes vegades el cinema no vol mostrar, per què no és comercial.

Olimpia

A l’estiu l’oferta cinematogràfica no es que sigui molt suggerent. Per això no està de més passar una estona mirant les ofertes en DVD que hi ha actualment al mercat. De la multitud que hi ha, m’he fet amb una de molt interessant. M’estic referint al pack que ha sortit en el que s’inclouen les dues grans obres mestres de la que és possiblement una de les millors directores de la història del cinema. I probablement la millor directora de documentals i la que va marcar el camí, per la realització d’events amb grans masses de gent i d’events esportius.
La protagonista no és cap altre que la directora alemanya Leni Riefenstahl. Personatge polèmic, controvertit, i se’ns dubte marcat per la realització dels seus dos films documentals més famosos. Per un costat està “El Triomf de la voluntat”, obra realitzada el 1935 en la que es descriu el congrés del partit Nacionalsocialista (NSDAP) , els nazis, a la ciutat de Nuremberg. Tot un al·legat a la ideologia Nazi i per a més glòria del seu màxim exponent, Adolf Hitler. I per altre està la seva obra monumental sobre els jocs olímpics del 1936 disputats a Berlín. Olimpia és una obra de referència per a tots aquells que volen dedicar-se a la realització d’esdeveniments esportius. I veient el resultat final, està clar que moltes de les produccions esportives d’avui en dia encara beuen de la inspiració i talent de la Leni Riefenstahl.

Cal dir que si bé les olimpíades foren el 1936, Leni Riefenstahl va trigar quasi dos anys llargs a editar el film. Dos anys de revisió, selecció, edició i muntatge. Olimpia, es divideix en dues parts: La primera part rebre el títol de “Olympia - Fest der Völker” , La festa de les Nacions. Mentre que la segona part es titulà “Olympia - Fest der Schönheit”, O festival de la bellesa. El film és una descripció de les competicions esportives que es dugueren a terme durant les olimpíades, ressaltant el paper dels atletes més destacats en cada disciplina. La primera de les parts, està dedicada integrament a les competicions dutes a terme al recinte de l’estadi olímpic, és a dir, tot el conjunt de competicions d’atletisme. D’entre totes, destacar la que fa referència a la gran figura dels jocs de Berlín. Si hi ha un nom que va indissolublement associat als jocs de la capital alemanya, a part del d’Adolf Hitler, és el del corredor nord-americà Jesse Owens. No només per la seva gesta de guanyar 4 medalles d’or. Sinó pel simbolisme que representà una atleta de color erigit com a gran figura, i guanyant a la seu del règim nazi, racista de Hitler. Tirant per terra tota la ideologia de la supremacia de la raça ària. I aconseguint els seus èxits davant l’atenta i furiosa mirada del Fürer. Per altre banda la segona de les parts, està dedicada a la resta de disciplines esportives com la hípica, futbol, hoquei sobre herba, gimnàstica, les disciplines de vela, piragüisme, salts de trampolí i les proves del decatló entre d’altres.

Esmentar que ambdues parts s’inicien amb una mena de pròleg. En la primera de les parts, fa una sentit homenatge a l’origen dels jocs. Des de la capital grega Atenes , fa el recorregut de la flama olímpica fins a l’arribada a l’estadi Olímpic de Berlín. Aquest pròleg, és una exaltació de la figura humana. En ella apareixen homes fornits, dones esveltes, tots ells nus. És la puresa i bellesa de la natura de l’home en la seva màxima expressió. Atletes corrent, llançant el disc o la javelina, tots com la natura els va dur al món. Els detractors diran que és una clara declaració d’intencions de glorificar la raça ària, fent el joc i justificant una de les bases del nazisme. I és que la sospita, sobretot de la realització del Triomf de la voluntat, la va perseguir tota la seva vida. Però més enllà dels probables missatges ideològics, el film té moltes altre qualitats. Sobretot a nivell tècnic. És un prodigi de realització tècnica. I a l’igual que li succeí durant la gravació del congrés de Nuremberg. Leni Riefenstahl va disposar de tots els mitjans tècnics i humans per captar fins el mínim detall durant els transcurs dels jocs.
Magnífica és la seva utilització de la càmera lenta en proves com la de triple salt de longitud que li donen un caire espectacular en cada un dels salts dels participants. Aquesta utilització de la càmera lenta, ajuda a emfatitzar l’esforç enorme que els diferents atletes fan per intentar no ja superar al contrincant sinó superar-se a ells mateixos per aconseguir la millor marca. En aquest objectiu per captar l’esforç i l’èpica que forma part de l’esperit olímpic, se’ns dubte que la Leni Riefenstahl va posar les bases del cinema documental modern. Indicar que a part dels esportistes, l’ull de la càmera de la Leni també intentà enregistrar la reacció dels espectadors. Curiós es veure a un Hitler exultant amb les victòries dels esportistes alemanys. I Curiós també és no veure’l amb les victòries dels contraris, sobretot amb les de Jesse Owens.
I finalment i seguint amb les curiositats, al ser un film del 1936 el seu valor històric com a dibuix d’un moment i una època clau en la història de l’europa moderna és incalculable. Veure com a evolucionat l’esport en aquests 70 anys, té la seva relativa gràcia. Sobretot en la disciplina del salt d’alçada. I comprovar que certes disciplines estan reservades per una elit, com en cas de la prova del pentatló, on solament hi participen oficials dels diferents exèrcits dels països participants. I és que el pentatló hi figuraven proves com les curses de cavall, tir amb pistola, natació o curses camp a través.
I no voldria acabar la ressenya sense fer esment a un fet que pot passar desapercebut per la majoria de la gent que vegi el film, però que malauradament és molt revelador de l’època en que transcorren els fets i molt descriptiu dels esdeveniments que tres anys més tard varen esclatar. En primer lloc observar que no hi ha ni un esportista de la llavors Unió Soviètica.

I després veure com durant la desfilada de les diferents delegacions durant l’acte inaugural dels jocs, deixant de banda que pràcticament tots marxen com si d’un acte militar es tractés. Més enllà d’aquest fet, es revelador observar com diversos països, al passar per la recta presidencial, fan la salutació feixista alçant el braç. Juntament amb tot el públic present, països com Itàlia, Canada i fins i tot França mostren amb orgull la seva connivència amb les idees feixistes d’un règim que organitzà uns jocs per a més glòria del partit, i d’una ideologia que va dur al món sencer a la més gran de les destruccions de la que ha estat testimoni la raça humana.

Dura realitat familiar

Davant de tant mediocritat actual al cinema és difícil trobar una oferta per anar al cine. Però si un sap on buscar, sap trobar. I aquest ha estat el cas de la petita joia que he tingut el plaer d’anar a veure. Quan un es para a revisar el panorama ple de cine sense substància, és d’un gratificant indescriptible el poder gaudir d’un cine de suggeriments, un cine que vol comunicar-te, un cine de personatges, un cine de matisos, un cine de veritats, un resum un cine de qualitat.
Amb l’amenaça de desaparèixer de la cartellera sense pena ni glòria, sense cap mena de dubte, i en la meva humil opinió és una de les millors pel·lícules de l’any. “Una història de Brooklyn” és aquella petita perla, aquella petita meravella que de tant en tant se’ns regala als amants del setè art. De la mà del director Noah Baumbach que també fa les funcions de guionista se’ns relata la història de la descomposició d’una aparent família idíl·lica quan els pares decideixen separar-se i aplicar la custodia compartida dels seus dos fills.

És un film petit en la forma però enorme en el fons. Film de curta durada, no arriba a l’hora i mitja de metratge, però d’una intensitat ferotge. Davant l’aparenta passivitat en el transcurs de l’acció, aquesta està plena de detalls que no han de ser passats per alt per l’espectador. Tot funciona com un rellotge suïs, tot encaixa a la perfecció. Des d’un guió poderós, cru, sense concessions, sense maniqueisme. Passant per una elecció i un treballant més que excel·lent dels protagonistes, en especial del dos que interpreten els fills de la parella. En aquest aspecte tenim a un solvent Jeff Daniels encarnant al pare, Bernard Berkman. Professor universitari, escriptor de renom en temps passat, intel·lectual que veu com el seu món es va desfent quan les seves novel·les no són publicades i ja no capten d’interès de cap editorial. I per contra ha de suportar com la carrera literària de la seva dona comença a despagar. La rèplica la rep d’una actriu que particularment m’encanta, és d’aquelles actrius que possiblement no es prodiga gaire, però paper que interpreta, paper que borda. Laura Linney està de nou esplèndida en la pell de la Joan Berkman. Mare i dona que davant l’èxit del seu marit i davant l’aventura de ser mare abandona la seva passió per l’escriptura. La qual recupera un cop veu que el seu matrimoni no va enlloc. Al llarg del film se’ns la presenta com una dona promíscua que ha tingut més d’una aventura. Però una dona que l’únic que busca és sentir-se estimada, sentir-se reconeguda, i ha d’anar a buscar aquest reconeixement fora de l’àmbit marital. Però els grans protagonistes són els personatges dels dos fills. Jesse Eisenberg dóna vida a Walt Berkman el fill gran de la família, i la gran sorpresa i el que en certes seqüències es menja literalment la pantalla és en Owen Kline com el fill petit Frank Berkman. No en va és fill d’un gran actor com és Kevin Kline. En papers secundaris ens trobem a un dels germans Baldwin, en concret William Baldwin que en aquesta ocasió interpreta al professo de tenis que acaba sent la parella de la Joan Berkman. I també apareix com a secundària de luxe l’Anna Paquin fent el paper de la Lili, jove alumna de Bernard Berkman i en pla de femme fatal. Un paper que recorda al que Juliette Lewis va interpretar al film de Woody allen “Marits i mullers”.

Noah Baumbach s’inspirà en la seva pròpia experiència durant el procés de divorci dels seus pares per realitzar el guió i la realització d’aquest film. En ell mostra com de dur és no ja per la parella, sinó sobretot pels fills que es veuen abocats a escollir entre els seus progenitors. Aquest trauma afecta de forma evident als dos fills, i de manera sagnant i realment tremenda al fill menor. L’escena on els pares comuniquen els fills que es divorcien i el personatge d’en Owen Kline no pot reprimir les llàgrimes quan se n’adona que el seu món es trenca definitivament. Però el pitjor està per venir. Els progenitors decideixen que la millor solució és la custòdia compartida, és a dir, el repartir-se els dies de la setmana. Això provocarà una inestabilitat que farà el petit Frank Berkman prengui un perillós camí cap a l’autodestrucció. Sense una figura paterna clara, i sense un referent d’autoritat i disciplina el noi comença un anar per una via perillosa. Primer passant-se per alt la figura del pare a qui ja no respecta. Això farà créixer en ell un sentiment de rebel·lió i de falta d’atenció. Però aquesta situació no solament afectarà al fill petit, ja que la nova situació també tocarà de prop al fill gran. En el procés de desmembració de la família, la situació més dura a la que s’enfrontaran els fills és l’haver d’escollir entre un i l’altre. I en aquest dilema, en un principi el petit pren part per la mare i el fill gran pel pare.

Un aspecte també a remarcar sobretot en el personatge del pare, el Bernard Berkman és el fet com la seva supèrbia intel·lectual li impedeix veure les coses tal com són. Aquest snobisme intel·lectual del qual en fa gala al llarg del film no li serveix de res a l’hora de mantenir unida una família i de fer feliç a la seva parella. Tan és així que no compren com la seva dona acabar amb un simple professor de tenir. I menys encara no pot entendre que el seu fill petit, en qui té dipositades moltes esperances, vulgui dedicar-se a una cosa tan vulgar com al tenis professional.
Amb tot és un film que no fa concessions a la galeria. És un drama amb tots els ets i uts. Cru com la vida mateixa. Un film sobre la família, sobre la vida en parella, sobre el divorci, i com pot arribar a ser de traumàtic pels fills. Film d’obligada visió per a tots aquells que viuen en parella. I sobretot per aquells que havent viscut en parella poden trobar-se en una situació semblant a la dels protagonistes. És a dir, en tràmits de separació i amb criatures pel mig.
Filament, una última reflexió. El títol original del film és “The Squid and the Whale” , Una cosa així com el calamar i la balena. El títol prové d’un record d’infantesa que el fill gran evoca a un dels psiquiatres de l’escola. Recorda com de petit anava amb la seva mare al museu d’història natural i allí hi havia una gran recreació de la lluita ferotge entre una balena i un calamar gegant. I és precisament aquesta imatge la última escena del film. Evocadora metàfora la de la lluita entre un calamar ( mascle ) i una balena (femella). Possiblement per la custodia dels seus fills ?

Set reflexions sobre el temps

Set directors de reconegut prestigi posen el seu talent en la realització d’aquest experiment fílmic. “Ten minutes older: The Trumpet” és el projecte cinematogràfic en el qual 7 dels directors de cinema més personals del panorama actual plasmen en solament 10 minuts, la seva visió del temps, la vida, la mort, l’amor, la història.
Set petits films, set petites històries, set petites joies, set petites mostres del enorme talent de set genis del setè art. Aki Kaurismäki, Víctor Erice, Werner Herzong, Jim Jarmusch, Wim Wenders, Spike Lee i Chen Kaige són els artífex de cada un dels segments d’aquest “Ten minutes older”.Cadascun amb el seu inconfusible estil evoca la seva particular reflexió sobre la natura humana.
El primer segment és el de Aki Kaurismäki, “dogs have no hell”, és una mostra més del cinema del director finés. Un home surt de la presó i decideix iniciar una nova vida a les plantes petrolieres de sibèria. Com és incapaç de marxar sol, d’enfrontar-se per si mateix aquest nou repte, vol que la seva núvia l’acompanyi. I per fer-ho li haurà de prometre amb ella que s’hi casarà. Cinema sobri, amb un punt de surrealisme senya del cinema de Kaurismäki.

El segon segment correspon a Víctor Erice, “LifeLine” és una nova oportunitat per disfrutar del cinema d’un dels grans directors espanyols de tots els temps, tot i la seva curta filmografia, els seus tres llargmetratges són tres obres mestres. Els seus 10 minuts són una al·legoria sobre la vida i el pas del temps . El silenci d’una petita casa en mig del camp es veu interrompuda pels crits d’una nadó. Sembla com si els crits del nadó no alteressin la tranquil·litat i la pausa quotidiana dels membres de la família. De sobte una taca vermella traspua sobre els llençols del llit del petit. La mare dorm, la mainadera segueix rentant la roba i un nen juga a dibuixar-se un rellotge imaginari al seu canell intentant dominar el temps. Finalment, els crits són atesos i el nen és curat. El film acaba amb una cançó de bressol asturiana on es diu que encara no és l’hora de nadó de marxa. Que encara no li toca. Tot amb una imatge de fons d’un diari de data del 28 de juny de 1940.

El tercer segment és del director alemany Werner Herzong. “Ten thousand years older, en un format més documental Herzong ens narra la història de la última tribu que havia viscut nòmada i sense tenir cap contacte amb la civilització moderna a l’allunyada selva tropical del Brasil. La topada entre aquesta tribu i el món modern va fer que es els membres de la tribu fessin en pocs anys un salt en el temps de quasi 10.000 anys. De passar a anar per la selva amb armes de pedra, a veure la televisió i viatjar per les grans ciutats. Molts varen morir per malalties com la varicel·la. I els seus descendents s’avergonyeixen de tenir antepassats “salvatges”, reneguen dels seus orígens i prefereixen parlar el portuguès.

El quart segment és obra de Jim Jarmusch. “Int.Trailer.night” ens narra els deu minuts que passa una actriu en el seu trailer durant la pausa d’un rodatge. Inclassificable, arriscat, independent. Sense cap mena de dubte és un resum del cine d’aquest outsider de la indústria cinematogràfica americana. Fora de tot circuit dels grans estudis, li dóna aquesta enorme llibertat creativa que fa de la seva filmografia una de les més interessants del panorama americà.

El cinquè segment el signa Wim Wenders. “Twelve miles to trona” és la història d’un home per salvar la seva vida. En mig del desert, del no res comença a notar els efectes de la droga que presumiblement s’ha pres. És una carrera cap a la vida, cap a l’hospital més pròxim. En la seva desesperada lluita contra el rellotge té la sort de topar-se amb una noia qui li salvarà la vida.

El sisè segment correspon a Spike Lee. “We wuz robbed” és la crònica, explicada pels seus protagonistes directes, dels deus minuts que varen marcar les eleccions a la presidència nord-americana en les quals va sortir guanyador George W. Bush en la seva ajustada victòria enfront Al Gore. El relat se centre en l’escàndol del recompte de vots que es va efectuar a l’estat de Florida, on el governador era el germà de Bush. Filmada amb un ritme trepidant és la crònica d’un robatori anunciat. De com, el poder d’uns pocs pot marcar el destí de la nació més poderosa del món.

Finalment està el segment de Chen Kaige, “100 flowers hidden deep” ens explica la història d’un vell que demana a uns membres d’una empresa de mudances que l’ajudin a traslladar les seves coses de la casa que té a les afores de la ciutat a la seva nova casa. El tema està en que quan arriben al lloc de destí, no hi ha res, solament un arbre. A mig camí entre la realitat i la bogeria els treballadors de la mudança fingeixen dur els mobles a la seva furgoneta. Però durant el viatge descobriran que les coses de vegades no són com un es pensa.

Cada un dels fragments és la mostra com en 10 minuts es poden dir, expressar i evocar moltes més emocions que el films que duren més de dues hores. Aquí radica realment el talent d’aquests set mestres. Condensar en 10 minuts, una idea, una visió, és la mostra més plausible del seu gran talent. De tots els films em quedo amb del Spike Lee. Sobretot pel fet de relatar una de les pàgines més fosques de la història recent dels Estats Units. Les eleccions de la denominada democràcia més gran del món, les va haver de dictar no el vot del poble sobirà, sino un tribunal. La sentència va donar com a guanyador el cowboy Bush. I tots sabem com ha anat la història des de llavors.