Viatge salvatge al cor Maia

Un dels gèneres més controvertits i que genera més polèmica, és l’anomenat cinema històric. Aquell que es dedica a recrear certs passatges de la història de la humanitat. I dic polèmic, per tot el que envolta el fet de donar una visió personal sobre un esdeveniment històric. Tots coneixem ho em sentit a parlar que de la història se’n pot fer diverses interpretacions. I segons el personatge que decideix fer la seva pròpia versió d’uns fets històrics, doncs se’ns pot explicar aquella realitat d’una manera o altre. A priori si el personatge en qüestió s’anomena Mel Gibson, hi ha tot un seguit de premisses a tenir en compte. I més si es té en compte que de les quatre pel·lícules que ha dirigit, tres d’elles estan basades en fets històrics. “Braveheart” narrava la vida d’un líder de la independència escocesa al segle XIII. “La passió de Crist” explica els últims dies de Crist des del seu apressament fins a la seva crucificació. I finalment, en el seu darrer film “Apocalypto” decideix descriure la seva personal visió dels últims dies de la gran civilització Maia que regnà les planures americanes.
La veritat és que s’ha intentat vendre “Apocalypto” com un film que descobreix un dels secrets millors guardats de la història. El secret de la desaparició d’una civilització i d’una cultura com la Maia. Que després de més de 1000 anys dominant terres americanes, construint grans ciutats, erigint piràmides, forjant una societat enormement avançada, amb grans descobriments culturals i científics. S’esfumà sense ningú saber ben bé perquè. Allí quedaren aquelles ciutats i construccions ara amagades entre l’espessor de la jungla. Però el film de Mel Gibson en el fons no explica per què desaparegué. Podem endevinar quines possibles causes foren les causants, però ni es dóna una de concreta ni tampoc crec sincerament que fos l’objectiu del director d’origen australià. “Apocalypto” és essencialment un film d’aventures. Un film d’acció trepidant, amb un ritme frenètic sobretot a partir de la persecució del protagonista. Un film que pretén, probablement amb encert (caldria consultar a especialistes sobre la matèria) recrear la vida d’aquesta societat tant enigmàtica i poderosa.
El film s’inicia en una petita aldea on hi viuen pacíficament un grup de indígenes pertanyents , s’entén, a la cultura Maia. Poble caçador, viuen en perfecte harmonia amb el paisatge que els envolta. Aquesta pau es veu truncada quan un grup de guerrers ataca l’aldea i saqueja a sac i foc als seus habitants. Jaguar Paw i la resta de la població que no ha estat assassinada són fets presoners i duts cap a la gran ciutat, on uns seran venuts com esclaus i altres oferts en sacrifici als deus. Jaguar Paw, miraculosament se salva del sacrifici, però serà víctima d’un joc macabre. Un joc macabre que acaba per convertir-se en tota una caça a l’home tenint com escenari la immensitat de la jungla.

“Apocalypto” reprèn del film anterior de Gibson una violència extrema. Gibson no s’està per romanços, i les escenes del saqueig al poble, dels sacrificis humans i de les lluites cos a cos són d’un realisme i ferocitat que a molts pot esparverar, però sincerament són la crua realitat. Si hi ha una conclusió que em podem treure després de veure el film, és que com deix el filòsof “L’home és un llop per l’home”. Hauran passat milers d’anys, però avui en dia l’home continua matant-se uns als altres. Continua intentat imposar-se als altres per la força bruta de la violència. I l’home, no ens enganyem no ha estat mai un àngel de la caritat. Ha estat precisament aquest aspecte de la violència, la barbàrie i la brutalitat que feien gala els Maies , el centre de la polèmica. Ja que acusen a Gibson de només oferir la cara fosca dels Maies, la cara més rendible cinematogràficament parlant, la cara que més omple les sales de cinema, la cara de la saig i fetge. No la cara dels avanços, dels descobriments, de la cultura, això nos ens enganyem no ven. I Gibson ha estat coherent amb aquesta premissa. I realment se n’ha sortit airós.

Deixant de banda les escenes més espectaculars com poden ser la dels sacrificis humans, amb obertures d’estómacs i cors bategant, amb caps rodolant per les escales, i camps amb multitud de cossos amuntegats. Gibson ens narra la història d’un ésser anònim, d’un ésser que la vida el posa en una tessitura en la que haurà de prendre tot un seguit de decisions i accions, no ja per salvar la seva vida i la de la seva família, sinó per superar un dels seus gran traumes, la por. És l’home contra les circumstàncies, i en aquest cas no és l’home contra un element com la natura, sinó és l’home contra els seus congèneres. Com ja he comentat és en essència un film d’acció, d’aventures. Gibson això si, cuida molt bé els petits detalls. La fotografia és esplendorosa, i no és que en sigui un expert però diria que certs passatges del film està rodada en càmeres digitals. La jungla es converteix en un personatge més de l’acció. I per donar més versemblança i credibilitat al seu projecte els personatges parlen amb la llengua autòctona. Una cosa semblant a la que ja va apostar a “La passió de Crits” rodada en llatí, hebreu i arameu. Aposta en la quals pocs i creien i que vist el resultat final fou una de les seves grans atraccions. A diferència de la citada “Passió de Crist” on actors de renom copaven alguns dels personatges més rellevants. Aquí els actors del film són autèntics desconeguts. En l’aspecte musical, Gibson es posa en mans del que va ser compositor del seu film més premiat. James Horner crea una partitura fosca, amb temes cerimonials, amb un ús instrumental ètnic i veus greus. Precisament aquestes línees s’estan escrivint amb la música de la banda sonora de “Apocalypto” de fons.

Així doncs, cal desempallegar-se de tot tipus de prejudicis. Prejudicis contra la persona de Gibson, prejudicis per ser un film històric, prejudicis per ser un film merament violent, prejudicis per ser un film amb subtítols. Tot cal deixar-ho enrere, tal i com fa el protagonista, i anar a gaudir d’una bona sessió de cinema trepidant que us deixarà enganxats a la butaca durant les quasi dues hores i vint minuts, que es passaran volant. Ah, tot i que no és gaire correcte, atents al un dels detalls finals, i pista d’una de les causes de la desaparició de la cultura Maia.

Abracadabra

Temps enrere en posts anteriors arran dels comentaris de films com El il·lusionista o Scoop afirmava que actualment hi havia una corrent cinematogràfica per recuperar la figura del mag i el món del il·lusionisme i de la màgia en general. Doncs després dels films de Woody Allen i Neil Burger, ens arriba la darrera peripècia fílmica de Christopher Nolan. Director anglès que es va donar a conèixer amb una de les propostes més rupturistes i originals dels últims anys com fou “Memento”. Ara s’endinsa en el misteriós món de la màgia per narrar-nos aquesta història de rivalitats, obsessions, tragèdies, i trucs . “The Prestige” o com s’ha traduït aquí “El Truc Final”.

En aquesta ocasió, Nolan ha partit de la novel·la homònima de Christopher Priest per abordar de nou un dels elements que ha estat present en gran part de la seva filmografia, com és el tema de l’obsessió. “The Prestige” ens situa a finals del XIX principis del XX, en una ciutat com a Londres on els espectacles de tota mena de prestidigitadors copen les sales i teatres de la ciutat. A falta de l’arribada del nou art nascut de la mà de germans francesos però concebut com a indústria a l’altre cantó de l’atlàntic, m’estic referint al cinema. La gent mundana trobava en els espectacles de màgia la distracció perfecte per ocupar el seu poc temps de lleure. En aquest ambient, els mags havien de cercar en cada espectacle el número més espectacular per aconseguir l’atenció del públic. Era allò del més difícil encara. D’aquest cercle apareixen els dos protagonistes, dos joves mags, en Robert Angier i l’Alfred Borden que inicien les seves carreres junts però que un tràgic succés acaba per separar-los i convertint-los en enemics i rivals irreconciliables. A partir d’aquell instant s’inicia una carrera no ja solament per aconseguir el millor truc i esdevenir el millor mag del món, sinó que pel camí es busca desprestigiar, ensorrar i eliminar l’adversari. Una cursa que marca l’esdevenir de totes dues vides i no ja solament d’ells mateixos sinó que afectarà de manera directa a tot aquella persona que els envolta. En mig de tanta rivalitat aniran apareixen personatges com el mentor, la dóna, l’amant, l’enginyer, i l’inventor. Tots ells aportant el seu gran de sorra en el trencaclosques que Nolan resolt en el seu particular Truc Final.
Si hi ha un fet que marcà la carrera de Nolan fou l’impacte de “Memento”, un film que jugà de manera impossible amb el muntatge i destroçà tota concepció que es tenia de la narració cinematogràfica fins aleshores. El temps present, passat i quasi futur es mesclaven de forma paral·lela anant molt més enllà del típic flashback. En aquest aspecte, i no de forma tant radical, “The Prestige” s’estructura de manera similar. Comença amb un judici que serveix de presentació, però que posteriorment ens envia cap els inicis de la trama. Una trama que ens serà explicada des de tres punts de vista diferents. La dels dos protagonistes, i la del mentor de tots dos, un veterà en el món de la faràndula i la màgia de nom Cutter. Totes tres versions es van entrellaçant, fent servir en els casos dels dos mags sengles diaris. De tal manera que ens permet a l’espectador anar veient l’evolució de cada un d’ells.

Al començament de tot espectacle de màgia, el mag de torn reclama a l’espectador que estigui atent a tot allò que està a punt de presenciar. Fent l’ullet Nolan inicia el film amb la frase “Esteu atents?”. Aleshores com a bon truc de màgia que és en essència el film, aquest té una posada en escena digne dels grans números. Segons el personatge d’en Cutter “Tot gran truc de màgia consisteix en tres actes. El primer rep el nom de La Presentació: on el mag mostra alguna cosa extraordinària, però com és d’esperar, segurament no ho sigui. El segon acte és el Gir. El mag fa que aquella cosa ordinària realitzi quelcom d’extraordinari. Ara bé encara que busquis el secret no el trobaràs. I finalment tenim el tercer acte, anomenat El Prestigi. És la part dels girs i canvis inesperats, i veus alguna cosa sorprenent que mai has vist abans.” . Aquesta explicació resumeix de forma magnífica el que és “The Prestige”, un gran espectacle de màgia. Però una màgia que no és gens blanca ni amable. Tot el contrari, ja que si hi ha una element que ha marcat i caracteritzat a tots els protagonistes dels films anteriors de Nolan és una aura de foscor, misteri basada en tot un conjunt d’obsessions. El protagonista de “Memento” estava obsessionat en esbrinar fos com fos l’assassí de la seva dóna. El de “insomni” era un policia obsessionat a atrapar el delinqüent, en una ciutat on mai es feia de nit. I el personatge de Bruce Wayne a “Batman begins” estava obsessionat en trobar i venjar-se dels assassins dels seus pares. Així doncs Nolan és coherent amb els seus treballs anteriors i torna a presentar-nos uns personatges que tenen com a fonament principal l’obsessió per ser millor que l’altre. Una obsessió que els ofusca de tal forma que ningú ni res és més important que ells i el seu truc.

Si es parteix d’una bona novel·la, seguida d’un bon guió i un director que sap interpretar i estructurar la història que es pretén explicar. La cirereta final perquè el resultat sigui d’allò més interessant és el seu repartiment. Nolan ha aconseguit de nou reunir un equip d’actor de primer ordre, i que a més s’ajusten i aporten la dosi idònia per fer creïble no ja la història en si, sinó a cada un dels personatges. Així doncs, ens els papers protagonistes tenim a un Christian Bale que repeteix amb Nolan després de la seva experiència a “Batman begins”. Aquí dóna vida al mag Alfred Borden, personatge que té molts punts en comú amb del Bruce Wayne. I és una nova constatació que aquest noi, a part de ser un bon actor, té bon ull a l’hora d’escollir els papers i els films on treballar. L’altre cara de la moneda és un altre actor que ha interpretat un altre superheroi del còmic. M’estic referint a Hugh Jackman, el Lobezno de X-men, que interpreta a Robert Angier. Contrapunt del personatge de Bale i que li dóna la rèplica de forma digne, mantenint aquesta rivalitat en el seu punt més àlgid. En mig tenim a un com sempre espectacular i sobri Michael Caine, en el paper de Cutter. El toc femení l’aporten per un cantó Rebecca Hall i la omnipresent Scarlett Johansson. I finalment en un petit paper però no menys important i cabdal per la trama, a un recuperat pel món del cine David Bowie. Encarnant a un personatge real com fou l’inventor Tesla. Qui feu la competència al mateix Edison en l’experimentació amb l’electricitat i les seves aplicacions.

En fi, un pas més en la carrera d’aquest interessant i innovador personatge que és Christopher Nolan. I que emulant als seus protagonistes dissenya el film com si d’un número de màgia es tractés. Mostrant a l’espectador solament allò que ell vol mostrar. Creant una atmosfera de misteri i intriga, per finalment deixar garrativats al personal amb la resolució del Truc Final.

Història d'una fotografia

Hi ha imatges que per bé o per mal formen part de la memòria històrica mundial. Una d’elles és la mítica foto en la que un grup de marines nord-americans alcen la bandera americana en un dels turons de la illa d’Iwo Jima. Iwo Jima és una illa del pacífic que per la seva situació estratègica fou un emplaçament militar de gran importància. Tanta que va ser escenari d’una de les batalles més cruentes de la Segona Guerra Mundial. El març del 1945, les forces americanes i japoneses s’enfrontaren pel control d’aquesta petita illa. El resultat, milers de morts d’ambdós bàndols. Una batalla que com moltes altres que es varen lliurar hagués passat desapercebuda als llibres d’història, si no hagués estat per la fotografia que Joe Rosenthal va realitzar. Una imatge que va servir per donar un tomb a la Guerra i de pas , per què no dir-ho a la història. Una imatge, una fotografia que amaga en si mateixa una extraordinària història que de la mà del no menys extraordinari director Clint Eastwood ens ha estat desvetllada. “Flags of our fathers” , “Banderas de nuestros padres” és la penúltima joia d’un Eastwood que com els bons vins millora amb el temps. I cada any que passa i a cada pel·lícula que roda es va superant a si mateix.

“Banderas de nuestros padres” ens narra per un cantó la sagnant batalla a l’illa d’Iwo Jima i la seva culminació amb l’aïrament de la bandera immortalitzada en la famosa fotografia. I per altre cantó la repercussió que va tenir aquella fotografia en la vida dels seus protagonistes. El film està basat en el best-seller de James Bradley, fill d’uns dels protagonistes directes, en John “Doc” Bradley. Per dur a terme tant magne empresa, Eastwood ha disposat de la col·laboració de Steven Spielberg que s’ha encarregat de la producció del film. A part del paper de Spielberg, Eastwood s’ha envoltat del membres del seu equip habitual com és el cas del guionista Paul Haggis, el director de fotografia Tom Stern, el dissenyador de producció Henry Bumstead i del muntatge Joel Cox. Tots ells han contribuït a posar el seu talent a les ordres de la mestria de Clint Eastwood que altre vegada firma una meravella. La qual cosa em reafirma en la idea que actualment i juntament amb Martin Scorsese són els dos millors directors vius americans. I de mica en mica, i film rere film, s’està guanyant un lloc de privilegi juntament amb altres monstres del cel·luloide com podrien ser John Ford, Orson Welles, Howard Hawks o Stanley Kubrick.

El film s’estructura en tres escenaris que es van entrellaçant al llarg del metratge. En el primer d’ells situa l’acció en el present, quan arran de l’atac de cor del seu pare, en James Bradley decideix indagar sobre quin paper va desenvolupar el seu pare durant la guerra i sobretot en l’afer de la fotografia de la bandera. Durant la seva recerca es va entrevistant amb personatges que van explicant les seves vivències i narrant-nos la veritable història de la fotografia. Un segon escenari són les platges de l’illa d’Iwo Jima. En elles se’ns narra la terrible batalla entre nord-americans i japonesos. I finalment, el tercer dels escenaris se situa en terres dels Estats Units on es descriu la gira que varen haver de dur a terme els tres supervivents de la fotografia. I el paper que varen haver d’interpretar en favor del govern i els seus plans recaptatoris i propagandístics.
A primer cop de vista, i sabent que la mà de Spielberg és allargada, el film podria donar la sensació de ser una mena de reedició del film “Salvad al Soldado Ryan”. En aquest aspecte les escenes del desembarcament a l’illa i les posteriors descrivint-nos la batalla recreen i recorden aquella extrema duresa que ja varen patir al film de Spielberg. Eastwood no vol edulcorar un tema tant cru com és una guerra. I si per fer-ho ha de recórrer a braços mutilats, budells espargits, i caps volant, doncs no té miraments. I és que la guerra és una cosa horrible i que no té res d’heroic.

Però on de debò es veu la mà d’Eastwood és en la seva visió del que va passar amb aquells soldats que sense voler-ho es varen convertir arran d’una fotografia en herois. En un moment delicat pel govern nord-americà, que veia com la guerra feia quasi bé quatre anys que s’allargava, i que això feia que el suport de la població minvés. Aquella fotografia, que simbolitzava la victòria final, va ser l’eina mediàtica necessària per tocar la fibra patriòtica al poble americà. Les instàncies més altes del govern es varen aprofitar d’aquella fotografia per llançar una tremenda campanya per recaptar bons per a la guerra. I en aquest paper propagandístic es varen veure immersos els tres soldats. Clint Eastwood posa el dit a la nafra, i furga en la hipocresia de la política que no té miraments en manipular a la opinió pública i fer servir l’engany en benefici propi. I en mig d’aquest engany es troben tres pobres soldats que irònicament, s’hi topen per pura casualitat. Ja que com es desvetlla en el film, els no foren els primers en col·locar la bandera. Però com diu la dita, van ser en el lloc adequat en el moment precís. A més del fet que al fer la fotografia a cap d’elles se’ls veia la cara, la qual cosa els sis soldats protagonistes de la fotografia podrien haver estat uns altres. Tot això, ajuda a Eastwood a reflexionar sobre el terme heroi. Eastwood ens llança la pregunta de si realment existeixen els herois, o solament són una invenció dels governs, o una creació dels mitjans per fer-nos creure que això de les guerres és una cosa útil. En un moment com el que estan vivint als Estats Units, submergits en una guerra de la qual sembla no tenir-ne sortida, el fet que algú es qüestioni termes com l’heroicisme o patriotisme, en un país com són els Estats Units. És d’una valentia extrema, i d’una agosarament sols a l’abast de personatges com Clint Eastwood. Però el seu agosarament no solament abasta aquesta visió crítica i cínica, sinó que ha tingut els “pebrots” de rodar l’altre cara de la moneda. És a dir, en tota guerra sempre hi ha dos bàndols. En aquest cas “Banderas de nuestros padres” ens dóna la visió del cantó nord-americà. Doncs Clint Eastwood vol descriure la visió de la mateixa batalla des de l’altre cantó de les trinxeres, la dels japonesos. El seu següent projecte, rodat al mateix temps que “Banderas de nuestros padres”, dur per títol “Cartes des d'Iwo Jima” i és la narració de la batalla d’Iwo Jima però vista pels ulls rasgats del japonesos. Rodada en japonès i sense l’ombra de Spielberg en la producció, fa tota l’olor de ser una altre obra mestre. Només ens cal esperar amb delit aquest nou regal del veterà genet pàl·lid anomenat Clint Eastwood.

Feliç Aniversari

Aquest primer post de l’any que acabem d’encetar el vull dedicar a celebrar el primer aniversari d’aquest humil blog. Ara fa just un any, vaig decidir compartir la meva gran passió que és el cinema, amb qualsevol persona que per casualitat o no entrés al blog.
Va començar sent un petit hobby per convertir-se en el meu petit racó en la immensitat d’Internet, on expressar de forma i manera sincera les sensacions, reflexions, pensaments que em produïen els films que al llarg d’aquest 2006 he anat veient.
Tothom al començar un nou any es planteja tota mena de nous reptes o propòsits. Doncs el meu cas tampoc en serà una excepció. En un intent d’ampliar horitzons, un dels canvis que vull aplicar versarà en l’aspecte dels continguts del blog. Uns continguts que continuaran centrant-se en les subjectives visions de les pel·lícules que vagi visualitzant. Però que a més ampliarà amb els comentaris d’altres aspectes relacionats amb el món del cinema. Per exemple, possiblement a l’igual que faci un post sobre l’última estrena a les grans pantalles. També comenti l’última banda sonora que hagi tingut el plaer d’escoltar. Perquè la música és una altre de la meves passions, i si a més és de cinema doncs com diria aquell , dos pel preu d’una. Sent així, no és d’estranyar que aparegui alguna ressenya d’alguna composició que m’hagi frapat i de la que tingui la irremeiable necessitat de compartir-la per a tot aquell que es passi per aquí.
Així doncs, i amb el vostre permís, apagaré l’espelma desitjant per molts anys no aquest blog. Sinó per molts anys a la passió que ens uneix a molts de nosaltres. Per molts anys al cinema.

Comunicació planetària

Al llarg de la història del cinema hi hagut tàndems director-guionista que han creat algunes de les obres cinematogràfiques més imports de tots els temps. Ara em venen a la ment les societats formades entre Billy Wilder i I.A.L. Diamond o la de Luis G. Berlanga i Rafael Azcona. Actualment hi ha una parella d’origen mexicà que acaben d’estrenar la seva última pel.lícula. Pel.lícula que segons el seu director tanca una trilogia iniciada ara fa sis anys. El director és Alejandro González Iñárritu, el guionista Guillermo Arriaga, i el film “Babel”.
Explica les sagrades escriptures que l’home en el seu afany per apropar-se a déu va començar la construcció d’un torre que pretenia arribar fins al cel. Déu aleshores per evitar que l’empresa tingués èxit va fer els homes comencessin a parlar en diferents llengües, provocant un greu problema de comunicació entre l’espècie humana. Partint de la faula, Iñárritu-Arriaga ens dibuixen en aquest llargmetratge la seva pròpia visió sobre la manca de comunicació que avui en dia afecta de forma terrible els membres d’una mateixa espècie, en aquest cas la dels homes. En un món hipermegaglobalitzat, on les distàncies, tant a l’hora de viatjar com en el tema de la informació són extremadament petites. Sembla que això no ha curat el gran problema, que no és altre la impossibilitat de mantenir un diàleg amb gent d’altres indrets del planeta, que tenen una llengua, cultura, o religió diferents. Tot i aquesta aparent proximitat, les diferències i la incapacitat d’eradicar-les és la gran assignatura pendent de l’home. Prenent doncs com a pilar aquesta premissa, el duet mexicà han rodat un drama com els que ha caracteritzat els seus dos anterior treballs , “Amores perros” i “21 gramos”. No solament això, sinó que l’estructura narrativa torna a ser com la dels seus films anteriors. Diverses històries, amb diversos protagonistes que d’una manera o altre acaben interconnectats per un fet o en és el cas de “Babel” per un instrument com és el d’un fusell. Utilitzant els salts en el temps, i l’espai, interrelacionant les situacions que se’ns descriuen. No arriba a la complexitat que aconseguí amb “21 gramos”, sinó que en aquest cas la narració és un xic més lineal.

“Babel” ens narra quatre històries en tres escenaris diferents i tant allunyats geogràficament com són el desert del Marroc, la frontera Mexicana i la jungla d’asfalt d’una ciutat del Japó. Un matrimoni nordamericà decideix realitzar un viatge al Marroc per solucionar els seus greus problemes de parella arran d’un fet tràgic. Al mateix instant una parella de germans d’una humil família de ramaders del Marroc, es troben en mig de la muntanya provant la fiabilitat del nou fusell que ha adquirit el seu pare amb l’objectiu de protegir el seu ramat d’ovelles dels llops. A la ciutat de San Diego, la mainadera mexicana dels fills del matrimoni de turistes nord-americans, davant la seva impossibilitat de deixar els nens amb algú que els cuidi. Decideix endur-se’ls més enllà de la frontera per anar a la celebració de la boda del fill d’ella. I finalment en l’epicentre d’una gran ciutat japonesa sense especificar, ens trobem a un pare incapaç de mantenir un lligam afectiu amb la seva filla. Una filla sordmuda que arran de la seva discapacitat no aconsegueix atraure sexualment als nois, la qual cosa que li genera un fort sentiment de rebuig i exclusió social.
Tres escenaris, quatre històries, deu personatges i tots ells marcats pel dolor. I és que Iñárritu-Arriaga tornen a aprofundir en el més dolorós de l’ànima humana. “Babel” és un film dur, directe, colpidor, realista, una experiència molt allunyada de la dolçor empallegosa que embafa a la societat aquests dies de Nadal. El món és un lloc que a diferència del que ens vulguin vendre, és ple d’injustícies, desequilibris, discriminacions que ben entrat el segle XXI hem estat incapaços de resoldre. Aquests elements són els que se’ns mostren en cada una dels fragments del film.

En la primera de les històries ens trobem a dos germans, en Yussef i en Ahmed. En una mena de representació del conflicte de Cain i Abel, la competitivitat entre ambdós és ferotge. Competitivitat per veure que dispara millor, i sobretot qui aconsegueix l’aprovació paterna. Una competitivitat que els durà a disparar sobre un autobús per comprovar que el fusell que acabava de comprar el seu pare era tant potent com el que el venedor les hi havia explicat. Una juguesca que els hi sortirà molt cara, ja que un dels trets ferirà greument a una passatgera. La qual cosa desencadenarà un tràgic desenllaç familiar.
A l’altre costat de la història situada al desert del Marroc, tenim en Richard i la Susan, un matrimoni que han decidit fugir del seu entorn, per mirar de resoldre els seus problemes de comunicació. La seva relació s’ha anat deteriorant arran d’un terrible succés passat que als ha marcat de forma profunda. Un succés que ha esquerdat el seu amor, i en Richard en un intent de tapar la ferida creu que el fet d’estar sols, tant lluny de casa pot arreglar-ho. Però durant el trajecte en bus, Susan és ferida de bala. Davant l’impediment de poder-la dur al centre mèdic més proper decideixen dur-la a l’aldea del guia marroquí. Allí serà atesa, tot esperant que l’ambaixada enviï algú per dur-la a l’hospital. Del fragment del Richard i la Susan hi ha varis elements a ressaltar. Per un costat, el fet que de la mateixa manera que una tragèdia pot allunyar a persones que s’estimen. Un altre fet tràgic pot aconseguir l’efecte invers. Això mateix els succeirà en Richard i la Susan. Un Richard i la Susan que estan interpretats per dos dels actors amb més solera dins del panorama actual. La cada vegada més madura i increïblement bona Cate Blanchett dóna vida a la ressentida Susan. I un incommensurable Brad Pitt que amb papers com aquests destroça l’etiqueta de sex símbol. Realment Pitt broda el seu paper de marit abnegat, que mou mars i muntanyes per salvar a la seva dona. Per altre cantó, la història d’en Richard i la Susan li serveix a Iñárritu per carregar de manera molt subtil sobre l’arrogància del que anomenem primer món. Revelador són les cares dels diversos turistes que acompanyen a la parella, quan arriben al poble del guia, i veuen la misèria amb la que viuen. Gent vivint en mig del no res, mancats de tota comoditat de la que ells gaudeixen. Però no per això són gent menys feliç que ells. Però el que de veritat colpeix és el fet de comprovar com aquella gent que aparentment està mancada de tot, rabosa hospitalitat. Contràriament a l’egoisme, i egocentrisme del que pateixen i fan gala aquests turistes més ben estants. Que no dubten ni un moment a deixar tirats a aquella parella, la dóna de la qual es debat entre la vida i la mort en mig d’un país com el Marroc.

En tercer terme, Iñárritu-Arriga com a mexicans que són no han volgut passar per alt el drama de la immigració. Amelia és una immigrant il·legal mexicana que treballa com a mainadera del Mike i la Debbie que són els fills d’en Richard i la Susan. Al no poder aconseguir que ningú es faci càrrec dels dos petits, en un dia tant assenyalat com és el de l’enllaç nupcial del seu fill, decideix endur-se’ls. En Santiago, el nebot de l’Amelia les dur a l’altre costat de la frontera de Mèxic on se celebrarà la cerimònia. El viatge de retorn a casa esdevindrà d’allò més accidentat. Acabant l’Amelia i els dos nens deambulant en mig del desert, mentre que Santiago haurà de fugir de la policia fronterera. Iñárritu-Arriaga posen en dit a la nafra a un dels greus problemes que actualment pateixen els ciutadans mexicans que volen creuar la frontera per mirar de guanyar-se la vida al veí ric. Un veí que posa totes les traves possibles, tant és així que actualment s’està construint un mur per evitar el traspàs d’immigrants il·legals. I és que el drama de la immigració, no és exclusiu de la pateres que arriben a les costes espanyoles. Sinó que a l’altre costat de l’atlàntic, milers de mexicans es juguen la vida cada dia per travessar per llaurar-se un futur millor del que l’espera al seu Mèxic natal. Un drama tant proper als autors del film, al qual no han volgut passar-hi per alt.
I finalment, una altre família marcada per un tràgic succés que provoca el seu distanciament. En aquest cas Iñárritu-Arriaga s’endinsen en les contradiccions de la que probablement sigui la societat més tecnològica del món, la societat japonesa. En el seu intent per a descriure la falta de comunicació, en el segment japonès van un mica més enllà ja que la seva protagonista pateix sordmudesa. En plena adolescència, i mancada de la referència materna, la vida de la Chieko és tot un caos. La seva discapacitat no enterboleix la relació amb les seves amigues. Altre cosa serà la seva relació amb el sexe oposat. De forma cruel Chieko s’adonarà que la seva sordmudesa és una barrera massa infranquejable. En una edat en la qual vol agradar als nois, es troba amb el seu constant rebuig. Un rebuig que provoca en ella un sentiment de culpa i de menyspreu cap a ella mateixa.
Amb tot, “Babel” més enllà del que pugui semblar, és un film que pretén exposar aquells elements que a pesar de les diferències que ens separen, són elements que tenim en comú tots i cadascun de nosaltres. Més enllà del fer que ens anomenem Yussef, Richard, Amelia o Chieko, i visquem a llocs tant dispars com Marroc, Mèxic o Japó.

I qui millor resumeix l’essència de la seva pròpia obra, és el seu director qui diu que “El millor de Babel va ser que la vaig començar a rodar una pel.lícula sobre les diferències que separen als éssers humans, les barreres físiques i de l’idioma, per en el camí em vaig adonar que estava fent una pel.lícula sobre el que ens uneix, l’amor i el dolor. És possible que el que faci feliç a un marroquí o a un japonès sigui molt diferent, però el que ens fa sentir malament és el mateix per a tots”.

Com neix i es crea un mite

A Martin Scorsese se’l coneix essencialment per la seva llarga trajectòria cinematogràfica on abunden títols que formen part de la història recent del cinema, sent alguns d’ells autèntics clàssics com “Taxi Driver”, “Raging Bull” o “Goodfellas”. A Scorsese se l’associa indefectiblement amb films urbans, durs, violents, tot i de vegades ha tocat el drama i el misticisme de temes religiosos. Aquesta seria la seva cara més coneguda, però com a gran cineasta que és Scorsese també ha treballat altres estils cinematogràfics. No només ha dirigit pel·lícules, sinó que en la seva filmografia hi trobem diversos documentals. El Scorsese documentalista és tant o més bo que el Scorsese cineasta. Ja des dels seus inicis la vessant documental va estar molt present en els seus treballs. Participà en l’edició del documental sobre el concert de Woodstock l’any 1970. Més tard realitzà una llarga entrevista als seus pares en el documental Italianamerican on repassava la vida d’uns immigrants italians a la terra de les oportunitats, uns immigrants que no eren altres que la seva pròpia família. Posteriorment ha unit la seva passió pel cinema i el documental per realitzar diversos treballs de recuperació de la memòria històrica de filmografies com la Italiana al documental “Il Mio viaggo in Italia” o la nordamericana a “A personal Journey with Martin Scorsese Throught american Movies”. El bagatge de Scorsese com a documentalista és ampli i important. Un bagatge que s’ampliaria al ser l’escollit per dirigir-ne un sobre els primers anys de vida del que probablement sigui un dels autors més importants de la recent història contemporània de la música nordamericana. “No direction Home” és el documental definitiu sobre el període clau en la carrera de Robert Zimmerman, més conegut com a Bob Dylan.
“No Direction Home”, pren el títol de la lletra d’una de les cançons més famoses, i cabdals en la vida professional de Dylan, “Like a Rolling Stone”. El documental ens relata la trajectòria de Dylan des del seu naixement allà pel 1941 en petit poble anomenat Duluth perdut en l’estat de Minnesota fins el seu esclat com a icona d’una generació i autèntic ídol de masses l’any 1966. El film acaba precisament cap el 1966, on Dylan ofereix un concert a la ciutat de Londres, sent aquell any punt d’inflexió en la carrera de Dylan al fer el pas definitiu de la música folk, a la música rock. Un pas que li reportarà multitud de crítiques i fins i tot l’animadversió d’alguns dels seus fans més acèrrims.
El documental s’ha nodrit de material inèdit, de gravacions fins ara mai vistes dels concerts que Dylan va efectuar sobretot durant la seva gira europea a mitjans dels seixanta. També compte amb nombroses entrevistes de bona part de la gent que d’una manera o altre, o bé va influir en la seva música, o bé van formar part en un moment o altre de la vida professional de Dylan. Tot amanit amb les pròpies reflexions del mateix Bob Dylan, sorgides de la llarga conversa que va mantenir el cantautor amb el seu agent Jeff Rossen.

Scorsese doncs, agafà tot aquell monumental material i dirigí una no menys que monumental obra sobre un pedaç de vida, d’un monumental artista. El repte era gran, difícil i complicat, no ja per l’enorme quantitat de material del que disposava. Sinó pel fet de resumir quasi 25 anys d’una vida força agitada, intentant donar veu i mostrar de la manera més fidedigne possible qui era i que representava la figura de Bob Dylan. El film fa un recorregut d’aquell noi nascut en mig de la planura nordamericana que un dia va decidir dedicar-se això de la música. El documental ens dibuixa un Dylan interessat per tot allò que li queia entre les mans. I sobretot i en un primer moment per la música més autènticament i genuïnament americana como era el country o el folk. En el folk va trobar el vehicle idoni per transmetre tot el seu pensament com a membre actiu d’una societat, la nordamericana de principis del seixanta que estava vivint un dels moments més convulsos de la seva història. Haig de reconèixer que tot i no ser un gran aficionat a la música de Dylan, el film t’enganxa, t’atrapa. Scorsese té la virtut d’anar entrellaçant de forma magistral el conjunt de material gràfic, sonor, les actuacions, les entrevistes dels testimonis de la vida de Dylan i els propis comentaris del protagonista. En cap moment es fa pesat sinó ven al contrari, tot i que la seva durada sumi en conjunt 207 minuts de metratge.
Hi ha varis elements interessantíssims arran de tot el que envolta la figura i el personatge de Bob Dylan. Un Dylan que pateix la seva primera gran transformació a la ciutat de New York, on creix com a artista en el cercle d’actuacions en diversos locals. El seu segon gran salt és el moment que decideix escriure i compondre les seves pròpies cançons. És a partir d’aquell instant quan la gran figura en que s’ha convertit avui en dia Dylan comença a aflorar. La profunditat dels seus missatges, posant el dit a la nafra d’una societat malalta, d’una societat injusta, d’una societat on a la joventut no si donava ni veu ni vot. El seu talent per escriure cançons va fer-lo sobresortir per damunt d’altres autors contemporanis a ell. Tot allò el va convertir, crec que molt a pesar seu, en un símbol de la rebel·lia dels seixanta. Unit en un determinat moment a la cantant Joan Baez van formar un tàndem d’allò més dispar. Dispar, perquè va arribar un punt que la consciència extremadament política de Joan Baez va topar amb la consciència extremadament apolítica de Dylan. I és que un, llegint les lletres de les seves cançons, pot arribar a la conclusió que Dylan era un fort activista polític. Res més lluny de la realitat. Dylan era, i és simplement un artista. No volia ser altre cosa que un cantant que composava les seves pròpies obres i les traslladava al públic. Dylan fou víctima del personatge que l’entorn mediàtic va a anar forjant i creant, allunyat del veritable interès de Dylan. Testimoni d’això són els fragments de les rodes de premsa a la que es veia sotmès. Preguntat-li una i altre vegada sobre si es considerava un cantant protesta, o quin tipus de missatge tenien les seves cançons, o que representava per la joventut americana,etc... Tot aquesta mena de circ que es va anar muntant al voltant de la seva figura va anar fent de Dylan un personatge esquerp amb les mitjans, fins arribar a un punt com el d’avui en dia que és pràcticament inaccessible als mitjans , sent molt estrany que concedeixi qualsevol tipus d’entrevista. D’aquí també, el valor que suposa un film com aquest.

Altre element que és digne de reflexió sobre Dylan, és com de cruel va ser tractat pels seus propis seguidors en el moment que va decidir deixar la guitarra acústica, la figura de cantautor i l’estil folk, per aferrar-se a la música rock. Traïdor, judes, mentider, foren alguns dels improperis que haver de suportar durant la gira del 1966. Dylan va saber sobreposar-se a tot allò. Es podria dir que Dylan va guanya a Dylan. És a dir, el Dylan persona, el Dylan artista, el Dylan que volia experimentar altres camins, el Dylan que volia progressar, el Dylan en constant progressió, va vèncer al Dylan que la gent volia seguir veient. Dylan va saber superar la imatge que la gent havia creat d’ell mateix. Va saber trencar les cadenes de l’encasellament.
Finalment una de les reflexions que personalment em faig al veure aquest documental i ser testimoni d’un dels moments de més efervescència creativa musicalment parlant, no ja dels Estats Units, sinó de la cultura occidental en general. És si figures com les que apareixen al film, com les del propi Bob Dylan, Joan Baez, Pete Seeger, Liam Clancy, John Cohen o Woody Guthire avui en dia tindrien l’èxit i la repercussió que varen tenir en aquell temps. En un món, i em centro en el de la música, dominat per les grans empreses discogràfiques. On el que predomina és la creació artificial de productes. On el que mana és la imatge, l’aparença, l’embolcall. En un món com aquest, ¿ Hagués existit un Bob Dylan ?. Si em permeteu la gosadia de respondre, diré que no. Per això la última reflexió que em faig, és que Bob Dylan dins del seu gran talent va tenir la fortuna de ser l’artista concret, en el moment adequat.

La complicada vida de parella

De tant en tant a un, tot i que li pesi, se li escapa alguna perla cinematogràfica. La falta de temps, la falta de pressupost, la mandra, o ves a saber perquè no es pot veure tot el que un voldria veure al cinema. Però gràcies a la tecnologia, el dvd, o internet permeten omplir aquest buit existencial. Doncs bé, avui he omplert un buit existencial. Era un film que venia precedit de bones crítiques, de moltes nominacions i varis premis en diversos festivals i certàmens. A més era l’adaptació d’una obra teatral que també havia aconseguit gran èxit als escenaris londinencs. A més les peces de l’engranatge semblaven les idònies. Un director amb una llarga trajectòria i solvent, on abunden títols importants, alguns d’ells mítics com “El graduat” o “Qui tem a Virginia Wolf?”. Un escriptor que fou l’encarregat de l’adaptació pel cine de la seva pròpia obra teatral. I quatre actors, dues noies i dos nois que donen el millor de si en quatre personatges que tenen molt de suc. De vegades tot aquest conjunt d’ingredient no són garantia d’èxit, més aviat el contrari. Però en aquest cas es compleixen totes les expectatives.
“Closer” que així és com es titula l’obra de teatre en la qual es base el guió del film, és una pel·lícula de les que s’anomena de personatges. Són quatre persones que al llarg del temps es van trobant i van mantenint relacions amb tot el que això implica. L’amor, el desamor, les infidelitats, les mentires, els rancors, les reconciliacions, la conformitat, les traïcions, en essència tot allò que rodeja el sempre difícil món de les relacions humanes. Quatre persones les vides de les quals per aquells atzars de la vida es van entrecreuant conformant un vincle un xic estrany entre cada un d’ells.

El responsable d’aquesta petita joia és el veterà Mike Nichols. Intentant ser el més fidel possible a l’obra de teatre, l’estil del film és una translació el més fidedigne possible del text. La posada en escena de marcat caràcter teatral, marca aquesta tendència de traslladar l’obra teatral al cinema. Tant és així que en el film apareixen pràcticament i exclusivament els quatre protagonistes. No hi ha personatges secundaris, són ells quatre i ningú més. Si no fos pel fet que sabem que estem veient una pel·lícula pensaria que estic assegut en la butaca d’un teatre de Londres. Nichols es dedica a posar la càmera allà on estan els seus personatges. Només roda. El que importa són els seus gestos, les seves reaccions, les seves paraules , res més. Senzilla, directe, pura, amb aquest estil Nichols aconsegueix que l’espectador penetri en la vida dels seus protagonistes. No crea distraccions laterals amb moviments de càmera innecessaris, zooms vertiginosos o angles impossibles. L’estètica per sobre de la tècnica. I el fons per sobre de la forma.

Si Nichols és l’executor final, gran part del mèrit neix de la inspiració de Patrick Marber que escrigué l’obra de teatre. I que vist el gran èxit, se li encomanà la tasca d’adaptar-la al cinema.
De res serviria si al final el treball dels actors que donen vida a cada un dels personatges fos un nyap. Aleshores Mike Nichols decidir jugar sobre segur i envoltar-se de quatre grans actors. Ells dos anglesos, i elles dues una nordamericana i l’altre tot i haver nascut a Israel és americana d’adopció. Jude Law dóna vida a Dan, jove escriptor que es guanya la vida escrivint necrològiques i que el seu gran somni és ser escriptor. Somni que acaba aconseguint però que no resulta ser tant bonic com és es pensava. Clive Owen és en Larry, dermatòleg, addicte al cibersexe qui aconsegueix llaurar-se una carrera d’èxit que el dur a muntar la seva pròpia consulta. Directe i sincer sap exactament el que vol i com ho vol. Res de mitges tintes, res de dreceres directe al gra i qui no li agradi dues pedres. Julia Roberts és Anna, prestigiosa fotògrafa que la seva indefinició la durà a estar entre dues aigües. Entre el tendre escriptor fracassat, redactor de necrològiques i el madur i franc dermatòleg. Finalment està Natalie Portman que dóna vida a Alice la delicada nina qui no vol que l’amor la fereixi per això ella abandona abans de ser abandonada.

El treball de tots quatre és extraordinari, però sense desmerèixer uns per sobre d’altres els papers de la Portman i el d’Owen eclipsen el del seus companys de repartiment. És impossible no sentir-se captivat pel somriure innocent i melangiós de la Portman. És com aquell ocellet petit, i sensible que per no demostrar la seva feblesa es mostra dur. En un passatge del film se la descriu com una “desfermadora de gent”. I per altre banda Clive Owen referma de nou la meva afirmació que estem davant d’un actor amb un futur enorme. Ja ho apuntava en el post referent al film “Los Hijos de los hombres” on és protagonista. Aquí torna a mostrar-nos les seves armes dramàtiques. Mirada penetrant, aspecte d’home abatut i derrotat per poc temps després aparèixer com el triomfador final a l’aconseguir el que desitja que no és altre cosa que l’amor de la seva estimada Anna. En fi, una delícia, un plat gustós i delicat per aquells que no són gaire partidaris dels àpats abundosos, greixosos i pesats dels que abunden aquests dies nadalencs.

Visió del retorn de dos superherois

A falta d’inspiració, al llarg dels anys la resta d’arts han estat vampiritzades pel món del cinema. La literatura, el teatre, l’assaig en foren les primeres víctimes. Posteriorment un art tant mundà i maltractat per a molts sectors pseudointelectuals, com és món del còmic fou, és i de ben segur seguirà sent font inesgotable de personatges pel cinema. I actualment sembla que el cinema ha posat l’ull de mira en el seu gran enemic, la televisió, adaptant multitud de sèries de TV de gran èxit a la gran pantalla. Pel que fa al còmic, del gran ventall de personatges que han fet el salt de les fulles al cinema, tres han estat els grans icones: Superman, Batman i Spiderman. Tots tres han generat sagues cinematogràfiques molt recordades. Per ordre cronològic Superman en fou la primera que aconseguí un èxit tronador. Això feu que al llarg dels anys s’anessin rodant més films tenint al justicier volador com a gran protagonista. Posteriorment fou el ratpenat qui amb la seva indumentària fosca com la nit va prendre el relleu de Superman a les pantalles de cinema de mig món. I finalment i avui en dia, qui sembla haver-se dut el gat a l’aigua és l’home aranya.
Actualment la indústria cinematogràfica, tenint com a màxim exponent el monstre hollywoodià, no passa ocasió per rendibilitzar èxits passats. En aquest aspecte en vull fer ressenya de dos exemples dispars d’aquest revival. Sent aquestes dates propícies per gaudir del cinema, he fet un exercici de comparació de dues maneres diferents d’afrontar el desafiament que suposa rodar films centrats en la figura de dos personatges arxiconeguts. Alhora que protagonistes de dues de les nissagues més famoses del cel·luloide. Com apuntava anteriorment les figures de Superman i Batman han estat dutes al cinema en multitud d’ocasions, algunes amb més fortuna que d’altres. Després d’un llarg parèntesi dos joves directors van decidir que era hora de tornar-los la glòria anteriorment aconseguida.

El primer d’ells fou el director anglès Christopher Nolan. Ell fou l’encarregat el 2005 de fer-se càrrec del retorn del defensor de la justícia nocturn a la ciutat de Gotham. No fou una continuació de les aventures de Batman. Sinó com el seu títol indica, el que va pretendre Nolan és remuntar-se als seus inicis, buscar les arrels del perquè Batman és Batman. O millor dit, perquè un nen ric com Bruce Wayne decideix convertir-se en Batman. “Batman begins” és el que en l’argot cinematogràfic es diria una precuela. Tots varem conèixer a Batman, ja com a Batman. Nolan furga més enllà del personatge creat per Bob Kane.
Diversos directors havien estat els encarregats de dur a Batman al cinema. En primer terme fou la mirada personal de Tim Burton qui dotà al personatge del misteri, foscor i ambigüitat que requeria. La seva posada en escena gòtica, amb una ciutat de Gotham tèrbola, i uns malvats com el Jocker, Pingüí o la Catwoman, varem aconseguir de fer del personatge i de les dues pel·lícules que va rodar Burton tot un èxit no només de taquilla sinó de crítica. Des del moment que Burton es desvinculà del projecte, Batman va anar de mal en pitjor. Tot el que havia aportat Burton a la figura de Batman es va diluir i va ser prostituït de manera barroera i salvatge pels productors de Hollywood. Joel Schumacher va ser el responsable de perpetrar les dues continuacions. I quan semblava que ja ningú seria capaç d’aportar res de nou a un personatge en aparença esgotat, aparegué Christopher Nolan amb el seu “Batman begins”. Un Nolan que havia deixat bocabadats al respectable amb un film que se saltava tota regle narrativa convencional. “Memento” era tot un trencaclosques fílmic, que rellançà la seva figura com a realitzador. Aleshores qui millor que un tipus jove, arriscat, per reprendre la nissaga batmaniana.

I l’aposta de Nolan no li podia haver sortit més bé. Nolan rescata la veritable essència de Batman, aquella que Burton tant bé va saber dibuixar. Un personatge turmentat pel seu passat i sobretot per la tràgica mort dels seus pares. Un personatge ple de pors interiors a les quals ha de fer front per desfer-se del noi poruc, mimat i ric, per esdevenir en un home dur, venjatiu, i intransigent amb les injustícies que l’envolten. Un personatge que a l’emparament de la foscor de la nit decideix impartir una justícia que les institucions locals no apliquen. I és que Batman és com el mitjà que l’envolta. Fosc, silenciós, obscur, opac, tenebrós, impenetrable. Un dels grans encerts de Nolan és a l’haver-se desfet dels focs d’artifici d’efectes especials impossibles que varen caracteritzar les dues anteriors entregues. I també de no presentar uns malvats més propis d’un carnaval que d’un film acord amb el seu protagonista. Només de pensar en la visió de Jim Carrey, Arnold Schwarzzeneger i Uma Thurman ( déu meu com va poder acceptar aquell paper !!! ) se’m posa la pell de gallina. Per sort Nolan té més criteri que tot això, i el seu film és serè, vibrant i amb les dosis d’acció puntuals que el personatge requereix.
Però si hi ha un element en el qual Nolan ha fet diana i que sincerament crec que és la base del gran èxit del film és el seu càsting. Michael Keaton, tot i les seves crítiques inicials per part d’alguns fans, va defensar amb dignitat al personatge. Val Kilmer i George Clooney el varen destroçar, tot i ser bons actors. En aquesta nova entrega el paper recaigué en un actor que ha sabut com pocs llaurar-se un bona carrera com actor i fer el pas de nen prodigi i gran actor. Chistian Bale està superb en la pell de Bruce Wayne/Batman. Té la planta i l’atractiu que reclama la figura de Bruce Wayne. Juntament amb la mirada venjadora, plena d’ira que caracteritza a Batman. Sense cap mena de dubte, veient el resultat final, ell és l’elegit. Però no només això, sinó que “Batman begins” compte amb un elenc d’extraordinaris actors que fan del film una delícia pel paladar. Només anomenar-los ja fa respecte : Michael Caine, Liam Neeson, Gary Oldman, Rutger Hauer i Morgan Freeman. I no solament és la seva presència, sinó que a més tots ells estan esplèndids. És la cirereta final d’un pastís ben cuinat. El resultat , doncs una allau de elogis del tot ben merescuts. I la previsió d’una continuació que provisionalment dur per títol “The Dark Knight” i que esperem que segueixi amb l’estela marcada per aquest prometedor i esperançador retorn de Batman.

Si en el cas de Batman el seu director es decidí per mirar en el orígens, l’altra cara de la moneda la trobem en la continuació de l’altra nissaga. M’estic referint al retorn de l’heroi vingut de l’espai i que enfundat amb un vestit blau i capa vermella és el fustigador dels malfactors a la ciutat de Metròpolis. Superman va tenir uns inicis de prestigi amb la visió d’un director tot terreny com era Richard Donner que va saber captar el seu esperit. La primera pel·lícula rodada allà pel 1978 és la millor de totes amb diferència, i a continuació es varen anar rodant seqüeles que no varen altre cosa que anar deteriorant la imatge del superheroi vingut del planeta Krypton. Mentre que Batman tingué varies cares, la de Superman no. Superman va tenir, té i crec que tindrà sempre el rostre del malaguanyat Christopher Reeve. Amb aquell posat espectacular va compaginar la figura del musculós i poderós Superman amb la del seu altre ego despistat i aparentment dèbil Clark Kent.

Com en el film de Batman, els productors varen pensar amb un director jove, amb talent qui fos l’encarregat de tirar endavant el projecte. Cal dir que com succeeix en aquestes ocasions, molts foren els noms que varen sonar. Fins i tot el que més força va tenir fou curiosament l’iniciador de la nissaga de Batman, Tim Burton. Finalment fou Bryan Singer que a l’igual que Christopher Nolan va tenir una presentació d’allò més sonada. Si Nolan ho aconseguí amb l’experiment de “Memento”, Singer ho feu amb un extraordinari thriller on res és el que sembla ser. “The Usual suspects”, “ Sospitosos habituals” fou la definitiva carta de presentació d’aquest atrevit novaiorkés a qui posteriorment se li encarregà l’adaptació d’un altre nissaga de còmic com són els X-Men. Singer diferent de Nolan, no posà la seva mirada en el passat. Sinó que com el títol del film defineix fa retornar el personatge. “Superman returns” recupera el personatge de Superman després de uns anys on l’heroi de la capa vermella es veu que va desaparèixer misteriosament. En aquest espai de temps, les coses han canviat. Sobretot en l’entorn del personatge, ja que la seva estimada Lois Lane cansada d’esperar-lo decideix refer la seva vida casant-se i tenint un nen. Qui no haurà canviat és l’arxienemic de Superman, el temible Lex Luthor qui preparà un nou pla per convertir-se en l’amo del món i de pas fer eliminar Superman de la faç de la terra. Res de nou no us sembla.
Essencialment “Superman returns” no aporta res d’original a la nissaga, és una continuació dels mateixos clixés anteriors. A pesar d’aquest aspecte Singer aconsegueix realitzar un film entretingut. Això si, la figura de Superman és una figura extremadament musculosa, sembla que l’hagin atiborrat d’anabolitzants , massa retocs digitals. Si Nolan posà la seva confiança en l’actor Christian Bale, actor conegut, Singer preferí recorre a un actor del tot desconegut. Brandon Routh tingué la responsabilitat de fer oblidar a Reeve, cosa quasi impossible. Tot i això, crec que surt airós, fins i tot hi ha moments on hi ha una gran semblança física entre ambdós. El paper femení recau sobre l’actriu californiana Kate Bosworth. Singer ens mostra una Lois que tot i haver en aparença refet la seva vida, encara en el fons del seu si està perdudament enamorada de Superman. Un amor que a l’igual que el seu partener saben que és impossible. On si que Singer encerta de ple, és l’elecció del malvat Luthor. Qui si que està a l’alçada del seu predecessor és Kevin Spacey que aguanta amb prou dignitat el seu duel amb l’anterior Lex, l’enorme Gene Hackman. I és que mentre Nolan sap trencar amb passades versions del film de Batman, creat un univers i una obra prou personal. Singer és incapaç de desempallegar-se de la llosa que representa el Superman del 1978. I un dels exemples més clars i que agraïm al mateix Singer és en el fet que la música inicial i dels títols de crèdits és l’original composada, pel mestre de mestres John Williams. No seria un Superman sense les notes de la fanfàrria sorgida de la ment privilegiada de Williams que de nou creà una sintonia per a la història com ho foren la de Star Wars o Indiana Jones, totes elles creades per ell.

En resum, en aquest duel fictici i artificial entre Nolan-Singer, o Batman- Superman en surt més ven parat en Batman-Nolan. Ell ha sabut crear el seu propi personatge, ha sabut crear el seu propi Batman. Singer no. Tot i els seus esforços no ha sabut dotar al personatge de Superman d’una visió que ja no coneguéssim, probablement perquè el personatge ja no donava més de si. Singer tot i seu talent no ha sabut transmetre allò que tant bé va aconseguir amb els mutants de X-men.

Amor amb el pas del temps

En la majoria de films hi ha finals que són del tot oberts. Que ens retraten un bocí de vida dels protagonistes. Sobretot és un element molt comú en films del gènere romàtic. Dos estranys que es troben, s’enamoren i se separen. I a l’espectador li que la sensació de voler saber-ne més d’ells, de voler saber com acaba en realitat la història, de voler saber que els hi depara el futur als personatges del film. Doncs bé, hi hagut directors que atenent a l’èxit, o no, de la pel·lícula decideixen recuperar la vida dels seus personatges anys després. Així ho feu el gran Ingmar Bergman amb la parella protagonista de “Secrets d’un matrimoni”. A qui els tornà ajuntar 30 anys més tard a la que de moment és la seva darrera obra “Saraband”. També fou el cas del director canadenc Denys Arcand que reuní al grup d’amics del “Declivi de l’imperi americà” 17 anys més tard a “Les invasions bàrbares”. I més recentment ha estat Kevin Smith qui recuperà les esbojarrades aventures dels protagonistes de Clerks amb 12 anys de diferència.

Tot això bé a raó del curiós exercici cinèfil que he realitzat. A mitjans dels 90 el director Richard Linklater va realitzar un film petit, que molt aviat es convertí en film de culte per un sector de la parròquia. Era un film sobre una parella, americà ell, francesa ella que durant un viatge per Europa topen en un vagó de tren i comencen a entaular una fluida conversa. Aleshores decideixen passar un dia a la ciutat de Viena. D’aquest espontani encontre neix una forta atracció que esdevé enamorament. Però les seves vides malauradament han de separar-se. I tot i que decideixen trobar-se a la mateixa estació de tren vienesa 6 mesos més tard. S’acomiaden sense saber si aquest retrobament es produirà. Aquest era l’argument de “Before Sunrise” , traduït com “Antes del amanecer”, film del 1995 i que comptava amb Ethan Hawke i Julie Delpy com a protagonistes. Doncs el seu director 9 anys després es decidí a rodar el retrobament de la parella i analitzar que ha estat de les seves vides en aquest període de temps. El resultat fou “Before Sunset”, “Antes del atardecer”. I he començat dient que he realitzat un curiós experiment, ja que d’una sola tacada m’he empassat les dues pel·lícules seguides, una darrera de l’altre.

En primer terme haig de confessar que la primera d’elles , “Before sunrise” em va captivar de mala manera. La vaig veure per televisió i tot i que a primera vista pot semblar el típic conyàs romàtic, té un no sé què que enganxa. El gran encert i on realment basa el seu èxit és en els àgils, fluids i intel·ligents diàlegs entre ambdós protagonistes. Són quasi hora i mitja de conversa entre dues persones desconegudes, de dues cultures diferents, i amb els meravellosos carrers de la ciutat de Viena de teló de fons de les seves passejades interminables. Temes com la vida, la mort, l’origen i destí de les ànimes, la relació amb els pares, la parella, l’amor, el desamor, el futur. Era un film que desmuntava per complert, i crec que aquí radica bona part del seu èxit, la imatge de la joventut que per aquells anys es va denominar de la generació X. Joves sense aparent consciència de res, joves que front la desesperança d’un futur incert i fosc passaven absolutament de tot. Joves en aparença sense una conversa interessant, d’aquí la seva absoluta indefinició, penjant-los la creu, i mai millor dit de la X. Era una mena de versió moderna del film de David Lean “Breu encontre”. El seu final ens deixava la porta oberta a tot un conjunt de conjetures sobre el futur del seu amor. ¿ Es tornaran a reunir tots dos ? ¿ Realment estaven enamorats i decidiran tornar-se a trobar ? ¿ Fou només un amor d’estiu o fou alguna cosa més ?. El seu director es guarà la resposta durant 9 anys ben llargs.

Em pensava que el pas del temps i la idealització que n’havia fet d’ella des del dia que la vaig veure podia fer que al tornar-la a visionar em donés de cap contra la paret, al pensar que durant un temps aquella pel·lícula m’havia arribat a agradar. Doncs res més lluny de la realitat. Tot i el pas dels anys, no ha perdut gens de la frescor que li recordava. La química entre els seus protagonistes continua vigent i el dibuix del procés d’enamorament entre ells segueix sent tant bell com aleshores.

El veritable desafiament vindria a l’afrontar el visionat de la seva continuació, “Before Sunset”. Han passat 9 anys, ell s’ha convertit en un reputat escriptor d’èxit que es desplaça a París a presentar el seu darrer llibre. Curiosament és un llibre en el que relata la història d’amor viscuda per dos joves que es troben en un tren a la ciutat de Viena. I és en aquesta presentació en una petita llibreria parisenca, on es produeix el desitjat retrobament. És un retrobament seré, sense retrets ja que del primer que ens n’assabentem és que aquell encontre pactat a l’estació de Viena no es produí. La qual cosa hagués pogut suposar una ferida tant profunda que hagués apagat de forma definitiva la flama del record d’aquella vetllada estiuenca. A partir d’aquell instant, el film continua amb els mateixos paràmetres que la seva antecessora. És a dir, dos persones, ara ja adultes, conversant sobre el que els hi ha deparat la vida en aquests 9 anys. Dels seus èxits, dels seus fracassos, i canviant els carrers de Viena pels de París. Del que un té la sensació és que aquests 9 anys han estat un breu parèntesi. I que tot i la distància geogràfica i que dóna el temps, encara hi ha alguna cosa que els uneix i que els ha impedit d’una manera o altre oblidar-se un de l’altre. Un altre dels aspectes que revela el film, és que de bé ha “envellit” Julie Delpy que segueix tant dolça com abans. I que malament en aparença ha tractat el temps a Ethan Hawke que està molt més prim. Tot i així els dos continuen estant esplèndids, transmetent-nos que a pesar de tot i de tothom estan fets l’un per l’altre. Cosa que de la mateixa manera que ens deixà en l’aire Linklater, ens ho torna a fer aquí. Deixant els nostres protagonistes prenent un té en un cèntric apartament de la ciutat de les llums. Ell assegut al sofà i ella imitant a Nina Simone.

Les dues cares de Keira Knightley

Mentre alguns han aprofitat aquest megapont per anar a la muntanya a gaudir de la poca neu que el canvi climàtic ens ha deixat, un servidor s’ha dedicat a seure al sofà de casa i veure algunes pel·lícules. Dues d’elles són films d’estil, temàtica, ambientació i directors diametralment oposats. Però que tenen un sol punt en comú, la seva protagonista femenina. Si féssim una enquesta o revisem les portades de les més prestigioses i de retruc insulses revistes cinematogràfiques, en podrem extreure un clara conclusió. Actualment hi ha dues actrius joves que copen tota l’atenció del respectable. Una és nord-americana i rossa, i l’altre anglesa i morena. Totes dues són de la mateixa generació, la rossa del 1984 i la morena del 1985. Totes dues són guapes, atractives, i fins i tot i per què no dir-ho bones actrius. De la rossa ja n’he parlat en post anteriors, i com molt bé heu deduït em refereixo a la nova temptació anomenada Scarlett Johansson. Aleshores és de la morena anglesa de la que em vull fer ressò, després de visionar dos exemples del seu treball, “Orgullo y prejuicio” i “Domino”.
Keira Knightley s’ha anat fent un lloc de renom en el star-system hollywoodià a base de papers totalment diferents uns dels altres. Si bé molts la reconeixeran per ser la rèplica femenina als dos protagonistes de la trilogia dels Pirates del Carib, la seva carrera prové d’una mica més lluny. I és que pocs se’n recorden de la joveneta Keira, enfundada en camiseta i pantalon curt donant patades a una pilota de futbol perseguint el seu somni de convertir-se en Beckham. Després de la repercussió que va suposar per la seva carrera el fet de protagonitzar Pirates del Carib, no ha parat de treballar. Així el 2005 va estrenar ni més ni menys que 4 films i d’entre ells dos projectes tant dispars com els esmentats.

“Pride & Prejudice” és una més de les adaptacions d’una novel·la de l’escriptora Jane Austen. Centrada en la vida d’una família humil però benestant a l’Anglaterra del XVIII, ens narra les tribulacions que la mare fa per poder casar a totes i cada una de les seves 5 filles. Sobretot a les dues més grans, amb l’objectiu de col·locar-les i emparentant-les amb una família rica que asseguri la posició social tant d’elles com de la seva família. El film és una repetició dels temes que són recurrents en la literatura de la seva autora, a tenor d’altres adaptacions com “Sense and Sensibility” i “Emma”. Amors, desamors, amors no correspostos, classisme, ambició, mentides, veritats mal enteses, malentesos, i com no final feliç. Un cocktail amenitzat amb tocs d’humor i romanticisme de vegades massa dolç i de color de rosa. Tot i així és un film entretingut, a estones divertit amb una posada en escena impecable, deliciosa fotografia i correcta recreació de la classe alta a l’Anglaterra rural de finals del XVIII. Tot i això, un per moments té la sensació d’estar vivint i deja vu. És a dir, d’estar veient una repetició de “Sense and Senbility” ja que les semblances són massa evidents, tant pel que fa a la temàtica, l’ambientació i personatges. Cosa que no cal penalitzar al seu director sinó més aviat a l’autora de la novel·la.

Un dels papers protagonistes recaigué en aquesta anglesa de fina figura, mirada penetrant i somriure un xic peculiar. El seu paper és el de la noia rebel, inconformista, i com delata el títol orgullosa i prejuciosa. En aquest film Keira Knightley ens mostra la seva cara més edulcorada. Tot i interpretar a la rebel de la família, l’amor l’acaba per desfer el bloc de gel que sembla representar. Cal esmentar que el seu talent com actriu li permet aguantar amb dignitat el seu enfrontament actoral amb dos monstres de la interpretació. Per un cantó un bell rocker, curtit en mil batalles, que aquí dóna vida al pare silenciós, comprensiu i distant de los “tejes manejes” de la seva dona per casar a les seves filles. Donald Sutherland està precís i equilibrat en aquest paper de pare de família que tot i la seva aparent despreocupació, té clar quin és el camí que han de seguir les seves filles per aconseguir la seva felicitat. I per altre banda tenim a una primera dama de la interpretació i que omple la pantalla solament amb la seva presència. Judi Dench té un petit paper però té un parell d’escenes amb les que coincideix amb la Keira qui aconsegueix donar-li la rèplica sense que la gran actriu anglesa se la mengi.
Aquell mateix 2005 i encara tenint fresca la seva interpretació en un film d’època, Keira feia un gir de 180 graus i protagonitzava la darrera obra fins aleshores del director nord-americà Tony Scott. “Domino” pretenia ser un biòptic de la vida de Domino Harvey, paradigma de la desobediència per antonomàsia. Filla d’un actor de hollywood, va créixer tenint tot el que volia, va treballar com a model de grans firmes. Per després convertir-se en una caçarecompesses vivint al límit.

Keira donava vida a Domino Harvey, un personatge dur i violent. En aquesta ocasió Keira ens mostrava el seu costat més salvatge, sensual, eròtic, i provocador. Allunyadíssim del recatat del seu anterior film. Film d’acció desenfrenada que ens mostrava i demostrava que la jova Keira era capaç d’adaptar-se a qualsevol tipus de paper i aconseguir ser a primera impressió creïble. A ritme de videoclip Tony Scott realitza una pel·lícula d’acció no gaire diferent dels seus anterior treballs. Especialitzat en films d’aquest gènere, Scott abusa massa d’aquesta estètica videoclipera amb moviments de càmera frenètica, angles impossibles i fotografia amb colors molt intensos. El film pretén ser una crítica als realities show de televisió, tot i que es queda en res més que en pura intenció, sense aprofundir en el tema. A més i donant símptomes de filmografia esgotada Tony Scott recorre a escenes quasi ratllant el plagi d’anteriors treballs més aconseguits com el de l’escena final d’Amor a quemarropa on en una brutal seqüència final , policies i mafiosos es veuen immersos en una descontrolat tiroteig.

Com en el cas de “Pride & Prejudice” Keira comparteix cartell amb actors veterans com els casos del recuperat Mickey Rourke després de Sin City, Christopher Walken i Jacqueline Bisset que dóna vida a la mare de Domino Harvey. I com en el cas anterior aguanta el combat amb la força que dóna la joventut i el talent.
A tall de conclusió tant “Pride & Prejudice” com “Domino” són dos exemples de la versatilitat de Keira Knightley. Són dues cares de la mateixa moneda. Una bella cara que ha tingut l’ull de no encasellar-se en papers de nena mona sinó curiosament els ha combinat fent films d’acció i aventures, si considerem els films del Pirates del Carib dins del gènere. I com succeeix amb la seva companya de generació, qualsevol excusa és bona per fruir dels encants de la Keira Knightley.

L'aroma de l'obsessió

L’altre dia llegia que actualment alguns escriptors escriuen i estructuren les seves obres pensant en el fet que en un futur puguin ser adaptades a la gran pantalla. Sense cap mena de dubte que la literatura ha estat ja des dels inicis del cinema font d’inspiració de molts dels llargmetratges que s’han realitzat. I més encara quan una obra arriba a convertir-se en un best seller i en tot un fenomen literari. Casos recents com el del Codi da Vinci, o com el del Nom de la Rosa són exemples que poden corroborar aquesta afirmació. Així doncs, l’obra de Patrick Süskind “El Perfum” publicada el 1985 era carn de cinema des del mateix moment en que var arribar a vendre més de 12 milions d’exemplars i fos traduït a 42 idiomes. Per què doncs aquest retard de quasi vint anys, doncs per la simple raó que el seu autor em va trigar 16 anys a vendre els drets per la seva adaptació cinematogràfica. Des d’aquell mateix instant “El Perfum” ha estat un projecte que ha passat per multitud de mans, algunes de tant de prestigi com les del gran Stanley Kubrick. Finalment la responsabilitat de filmar l’obra de l’autor alemany ha recaigut en un compatriota seu, el director Tom Tykwer.

El títol original és “Das parfum, die geschichte eines mörders” traduït com “ El perfum, història d’una assassí”, ens narra la història del jove Jean-Baptiste Grenouille i la seva obsessió per aconseguir el perfum dels perfums, el perfum que reculli l’essència mateixa de l’amor. Ubicada en el temps de la França del segle XVIII pre-revolucionària, ja de molt petit en Jean-Baptiste descobreix que té un sorprenent do per reconèixer qualsevol tipus d’olor. En el seu afany per saber-ne més i més el dur a contactar amb un reputat perfumista, qui el començarà a instruir en l’art de creació dels perfums. Però la seva obsessió per a condensar en una sola fragància la bellesa, el porta a la ciutat de Grass on seguirà el seu aprenentatge per extreure dels éssers vius la seva olor corporal. Aquí serà on començarà la seva desenfrenada carrera patològica per satisfer el seu desig més profund. En aquest viatge no dubtarà a assassinar a tota jove que se li posi per davant, no abans d’haver-se apoderat del seu olor.

Un dels gran reptes al que s’enfronta un director en l’adaptació de qualsevol obra literària és plasmar en imatges l’imaginari original del text. I en aquest aspecte en Tom Tykwer se n’ensurt prou bé. Sense cap mena de dubte que la seva recreació dels carrers de la França del XVIII, és esplèndida. Carrers putrefactes, menjats per la brutícia i la pobresa. Escenari ideal per a situar el personatge d’un assassí en sèrie, carrers foscos, ambient lúgubre, on el perill i el terror es respira en cada cantonada. Un dels grans encerts del seu director és que defuig el morbo que pot suposar per l’espectador la visió sàdica dels assassinats que el protagonista comet. Centrant-se més en la seva malaltissa obsessió olfactiva, descrivint-nos l’evolució psicològica del protagonista. El fàcil hagués estat el mostrar la crueltat amb que l’assassí matava a les seves víctimes innocents. En canvi, per Tykwer és encara més cruel observar com la passió del protagonista per les olors el porta pel camí de la completa psicosi assassina. En aquest aspecte és interessant la reflexió que se’ns planteja. Ja que l’origen de l’extrema maldat del personatge creat per Süskind neix del seu desig per crear la cosa més bella del món, per poder d’aquesta manera ser reconegut i en el fons ser estimat.

Per a que el film resisteixi la inevitable comparació amb el llibre i surti indemne, el director ha hagut de treballar com un veritable artesà del perfum. És a dir, ha hagut de convinar tot un conjunt d'elements fent servir els millors ingredients dels que diposava per obtenir la fórmula final. D'entre aquests ingredients destacarem en primer terme a tot l'equip tècnic del departament de direcció artística i vestuari per la seva acurada recreació dels carrers de la França del XVIII. Esmentar en aquest aspecte que gran part de les escenes foren rodades pels carrers de Girona i Barcelona. Concretament una de les escenes culminants del film com és la de la magna orgia final fou rodada al poble espanyol de Barcelona, coreografiada per la Fura del Baus. Per altre part, un altre dels ingredients ha estat la figura dels encarregats de traslladar el text de Süskind al format cinematogràfic. En la difícil tasca d’escriure el guió apareixen l' Andrew Birkin que participà en l’adaptació d’un altre monumental best seller com el Nom de la Rosa, i en Bern Eichinger autor del guió de “El hundimiento”. La banda sonora creada per Reinhold Heil, Johnny Klimek i el mateix Tykwer serveix de perfecte embolcall per descriure l’atmosfera terrorífica i el turment del protagonista de la novel·la. Pel que fa el repartiment, Tykwer decideix amb encert donar el paper protagonista a un desconegut actor, Ben Whishaw que està creïble en el paper d’en Jean-Baptiste. I al ser una coproducció i el fet d’haver-la de rendibilitzar, dos dels papers secundaris recauen en dos actors de renom com Dustin Hoffman i Alan Rickman. Tot unit i barrejat en la seva dosi exacte aconsegueix un resultat final més que digne.

Acceptable adaptació d’una enorme novel·la. Una novel·la sobre el món de les fragàncies, i com d’un sentiment tant bonic com l’amor en pot sorgir un ésser amb unes motivacions tant horribles. Ja que l’únic que el Jean-Baptiste Grenouille desitjava per damunt de tot, per damunt de noves olors, per damunt d’aconseguir el perfum perfecte, per damunt de trobar la tretzena essència, per damunt del tot això el que més desitjava era ser estimat.

Per l'amor del pare

El tema de la homosexualitat podríem afirmar que afortunadament ha sortit de l’armari en termes fílmics. Ja no és un assumpte tabú, ja no cal insinuar la tendència sexual d’alguns del seus protagonistes. Avui en dia, és una qüestió relativament normal, tot i que encara li queda molt de terreny per la seva completa acceptació social. En aquest aspecte el cinema ha aportat el seu petit granet de sorra. Moltes han estat les pel·lícules que han abordat el tema de la homosexualitat, ja sigui de forma directe o indirecta, o de forma clara o suggerida. En moltes d’aquestes ocasions el terme homosexual ha estat lligat al terme discriminació. Han centrat l’acció en el rebuig social que patia el protagonista solament pel fet de ser gay. I com aquest ha estat un recurs molt utilitzat, és difícil trobar-nos amb alguna cosa original, nova pel que fa a la temàtica gay.

Aquest no seria el cas, del darrer film del director francès Jean-Marc Vallée. Amb un títol tant contundent com evocador “C.R.A.Z.Y.” ens narra la història d’un jove que lluita per trobar-se a si mateix, per afrontar la seva sexualitat de forma oberta. Al mateix temps que intenta per tots els mitjans guanyar-se el respecte, i amor de la seva família, sobretot el del seu pare. El film ens descriu la vida del jove Zachary des del seu naixement al Nadal del 1960, fins a finals de la seva adolescència a mitjans del 80. Nascut en el si d’una família de classe treballadora, la seva existència serà una continua guerra interior. Ja des de petit tenia clar que era diferent als altres nois, i ho veia clar per què tot i l’esforç del seu pare, mai li regalaven per Nadal el que ell desitjava. A més, creix envoltat de germans, 4 més. Tots amb la seva particularitat, l’epollon, l’esportista, el rebel i el més petit que sembla estar al marge de tot. En un ambient familiar tant asfixiant el seu únic suport serà , com no, el de la seva mare. Que a més està convençuda que el seu petit Zach té el do de curar.

El que Jean-Marc Vallée ens mostra a C.R.A.Z.Y. és l’evolució del jove Zach enfrontat a ell mateix. Què és més fort ? Acceptar-se tal com és, acceptar la seva pròpia realitat sexual, o bé l’amor pel seu pare a qui de cap de les maneres voldria decebre? Aquest és el dilema Shakespearià al qual haurà d’afrontar en Zach. I la lluita serà dura. Amb mentires, enganys, autoenganys i fugides a l’estranger per comprovar si d’aquesta manera podia arribar al fons de la qüestió.
Un dels elements que diferencia el film de Jean-Marc Vallée d’altres referents a la mateixa temàtica és el fet d’aprofundir en la relació que manté el seu protagonista amb els altres membres del seu cercle familiar. La tendre, comprensiva i quasi mística relació amb la seva mare, d’aquí sembla unir-los un lligam que va més enllà del simple fet de ser mare i fill. El de la conflictiva relació amb els seus germans. Poc treballada, aprofundint molt poc en la majoria dels seus germans. Solament inserirà un xic més amb els lligams amb el seu germà gran Raymond. I per damunt de tots està la figura paterna. Veritablement és l’altre gran protagonista del film. Si dura és la lluita d’en Zach per acceptar-se a si mateix. Dura també en serà la del seu pare per mirar d’acceptar al seu fill. Un home, xapat a l’antiga com es diria, que ha tingut 5 fills mascles, és incapaç d’admetre que ni un dels seus fills sigui un home de veritat.

Un dels aspectes que millor resolt el director és el tema de l’ambientació. El film transcorre durant un període de 20 anys. Dels 60 als 80, anys convulsos en la societat americana. Doncs el realitzador francès utilitza la música com a vehicle perfecte per anar situant als seus personatges i ubicant a l’espectador. A més els constants canvis de look del protagonista també ens mostren de manera directa el pas del temps i els canvis de tendències en la joventut anglosaxona de principis dels 70 fins els 80. El rock, la música disco, el glam, i el punk són uns gèneres musicals que en un petit espai de temps van coincidir, marcant tots ells el seu propi estil i amb una estètica molt característica. D’això se n’aprofita el director, a més de fer una selecció musical del tot representativa de cada moment. Sent també un referent del moment vital en que es troba en Zach. Pink Floyd, David Bowie, Rolling Stones, Jefferson Airplane en són alguns exemples. Per contrast tenim la passió del seu pare per Charles Aznavour. I per damunt de tots està una de les claus que sustenta el film, la música de la Patsy Cline i com no podia ser d’una altre manera del seu títol Crazy.

“ Crazy, I'm crazy for feeling so lonely
I'm crazy, crazy for feeling so blue
I knew you'd love me as long as you wanted
and then someday you'd leave me for somebody new”

La lletra de la cançó és tota una revelació. És tota una sentència, és l’essència final del film. Com també ho és el títol , “C.R.A.Z.Y.”. Si voleu saber el per què de les sigles, jo m’esperaria al final dels títols de crèdit per descobrir-ho.

Torna la màgia

De tant en tant com per art de màgia succeeixen fets del tot inexplicables a la cartellera cinematogràfica. Hi ha temes o gèneres cinematogràfics que tenen el seu moment de glòria. I de cop i volta desapareixen en l’oblit de l’espectador. I tal com van desaparèixer tornen a copar les pantalles del cinema de mig món. Una cosa semblant està passant actualment amb el món de la màgia. Films sobre mags, il·lusionistes, prestidigitadors han existit sempre. No mags en el terme més ampli de la paraula, sinó mags en la concepció moderna del terme. És a dir, mags de saló, mags que utilitzen les seves caixes i trucs per fer desaparèixer gent o levitar-les davant l’estupor de l’espectador incrèdul. Doncs bé, si aquest tipus de personatges semblaven haver-se perdut, actualment hi ha diversos films que en recuperen la seva presència. Per un costat, el bo d’en Woody Allen recorre a la màgia per dibuixar a un dels seus personatges en la seva última comèdia Scoop. Curiosament, aquest personatge, un mag un xic peculiar el gran Splendini, és interpretat pel mateix Allen. A l’espera de la darrera obra de Chris Nolan “The Prestige” també centrat en el món dels mags. Tenim en cartellera un film suggerent i interessant. Neil Burger firma el film “The Illusionist”. A l’Àustria de principis de segle XX, irromp en els teatres vienesos l’espectacle del mag Eisenheim. Un espectacle centrat en la realització de trucs aparentment impossibles, com el fer brotar d’un test un taronger a partir d’una simple llavor. Però el talent d’Eisenheim sobrepassarà tot el conegut fins aleshores, fins el punt de poder comunicar-se amb el més enllà, fent aparèixer figures de gent morta. Aquest inquietant do, començarà a intranquil·litzar a les autoritats, fins i tot a la màxima autoritat, el príncep Leopold. Aquest ordenarà al cap de la policia de Viena, l’inspector Uhl, investigar i desemmascarar a Eisenheim, al que considera un mer farsant. I com succeeix en la majoria de vegades el detonant de la rivalitat entre mag i príncep se centra en la figura d’una noia. Sophie, vell amor d’infantesa del mag Eisenheim i que actualment és la promesa del príncep Leopold.

The Illusionist aconsegueix amb escreix el seu objectiu, que crec que no és cap altre que entretenir. Una màxima del cine és el fet d’aconseguir l’atenció de l’espectador. De vegades s’aconsegueix amb una parafernàlia d’efectes especials sense solta ni volta. No és el cas del film de Neil Burger. Amb l’hipnotisme que la màgia i la il·lusió aporten, teixeix un film sobre el poder de mostrar com a real, accions que no ho són. O al menys escapen a tota racionalitat possible. La vella lluita entre racionalitat i irracionalitat. Entre la suggestió de voler creure el que estem veient, i de veure el que en realitat és. Un dels encerts d’en Burger, és el fet d’embolcallar-ho amb un aura de misteri. El misteri propi de la màgia. Misteri que envolta la figura del mag Eisenheim, del qual es desconeix d’on prové i quin és l’origen de tant espectacular talent.

Altre dels encerts d’en Burger és el seu repartiment. En el paper de l’il·lusionista Eisenheim tenim a Edward Norton, actor talentós que borda la seva recreació del mag turmentat i segur se si mateix. Paul Giamatti encarna al persistent Inspector Uhl, encarregat de descobrir els trucs del mag. Giamatti ens torna a regalar una de les seves interpretacions. Un personatge incrèdul i descregut que té clar que tot és un truc, una il·lusió que tot en la vida té una explicació. Però que a mesura va coneixent al mag i s’endinsa en la seva personalitat, va creixent en ell el dubte. I finalment la figura femenina té el rostre de l’actriu Jessica Biel.

Com si d’una poció es tractés, Burger barreja amb artesania i habilitat multitud d’elements. Triangle amorós, màgica blanca, il·lusionisme, lluita de classes, acció detectivesca. Fins i tot ens té reservats un número final de traca i mocador, digne del més gran dels mags. Número que aquí no desvetllarem. Ja que com tothom sap, cap mag que s’apreciï revela el secrets dels seus trucs.