Les dues cares de Keira Knightley

Mentre alguns han aprofitat aquest megapont per anar a la muntanya a gaudir de la poca neu que el canvi climàtic ens ha deixat, un servidor s’ha dedicat a seure al sofà de casa i veure algunes pel·lícules. Dues d’elles són films d’estil, temàtica, ambientació i directors diametralment oposats. Però que tenen un sol punt en comú, la seva protagonista femenina. Si féssim una enquesta o revisem les portades de les més prestigioses i de retruc insulses revistes cinematogràfiques, en podrem extreure un clara conclusió. Actualment hi ha dues actrius joves que copen tota l’atenció del respectable. Una és nord-americana i rossa, i l’altre anglesa i morena. Totes dues són de la mateixa generació, la rossa del 1984 i la morena del 1985. Totes dues són guapes, atractives, i fins i tot i per què no dir-ho bones actrius. De la rossa ja n’he parlat en post anteriors, i com molt bé heu deduït em refereixo a la nova temptació anomenada Scarlett Johansson. Aleshores és de la morena anglesa de la que em vull fer ressò, després de visionar dos exemples del seu treball, “Orgullo y prejuicio” i “Domino”.
Keira Knightley s’ha anat fent un lloc de renom en el star-system hollywoodià a base de papers totalment diferents uns dels altres. Si bé molts la reconeixeran per ser la rèplica femenina als dos protagonistes de la trilogia dels Pirates del Carib, la seva carrera prové d’una mica més lluny. I és que pocs se’n recorden de la joveneta Keira, enfundada en camiseta i pantalon curt donant patades a una pilota de futbol perseguint el seu somni de convertir-se en Beckham. Després de la repercussió que va suposar per la seva carrera el fet de protagonitzar Pirates del Carib, no ha parat de treballar. Així el 2005 va estrenar ni més ni menys que 4 films i d’entre ells dos projectes tant dispars com els esmentats.

“Pride & Prejudice” és una més de les adaptacions d’una novel·la de l’escriptora Jane Austen. Centrada en la vida d’una família humil però benestant a l’Anglaterra del XVIII, ens narra les tribulacions que la mare fa per poder casar a totes i cada una de les seves 5 filles. Sobretot a les dues més grans, amb l’objectiu de col·locar-les i emparentant-les amb una família rica que asseguri la posició social tant d’elles com de la seva família. El film és una repetició dels temes que són recurrents en la literatura de la seva autora, a tenor d’altres adaptacions com “Sense and Sensibility” i “Emma”. Amors, desamors, amors no correspostos, classisme, ambició, mentides, veritats mal enteses, malentesos, i com no final feliç. Un cocktail amenitzat amb tocs d’humor i romanticisme de vegades massa dolç i de color de rosa. Tot i així és un film entretingut, a estones divertit amb una posada en escena impecable, deliciosa fotografia i correcta recreació de la classe alta a l’Anglaterra rural de finals del XVIII. Tot i això, un per moments té la sensació d’estar vivint i deja vu. És a dir, d’estar veient una repetició de “Sense and Senbility” ja que les semblances són massa evidents, tant pel que fa a la temàtica, l’ambientació i personatges. Cosa que no cal penalitzar al seu director sinó més aviat a l’autora de la novel·la.

Un dels papers protagonistes recaigué en aquesta anglesa de fina figura, mirada penetrant i somriure un xic peculiar. El seu paper és el de la noia rebel, inconformista, i com delata el títol orgullosa i prejuciosa. En aquest film Keira Knightley ens mostra la seva cara més edulcorada. Tot i interpretar a la rebel de la família, l’amor l’acaba per desfer el bloc de gel que sembla representar. Cal esmentar que el seu talent com actriu li permet aguantar amb dignitat el seu enfrontament actoral amb dos monstres de la interpretació. Per un cantó un bell rocker, curtit en mil batalles, que aquí dóna vida al pare silenciós, comprensiu i distant de los “tejes manejes” de la seva dona per casar a les seves filles. Donald Sutherland està precís i equilibrat en aquest paper de pare de família que tot i la seva aparent despreocupació, té clar quin és el camí que han de seguir les seves filles per aconseguir la seva felicitat. I per altre banda tenim a una primera dama de la interpretació i que omple la pantalla solament amb la seva presència. Judi Dench té un petit paper però té un parell d’escenes amb les que coincideix amb la Keira qui aconsegueix donar-li la rèplica sense que la gran actriu anglesa se la mengi.
Aquell mateix 2005 i encara tenint fresca la seva interpretació en un film d’època, Keira feia un gir de 180 graus i protagonitzava la darrera obra fins aleshores del director nord-americà Tony Scott. “Domino” pretenia ser un biòptic de la vida de Domino Harvey, paradigma de la desobediència per antonomàsia. Filla d’un actor de hollywood, va créixer tenint tot el que volia, va treballar com a model de grans firmes. Per després convertir-se en una caçarecompesses vivint al límit.

Keira donava vida a Domino Harvey, un personatge dur i violent. En aquesta ocasió Keira ens mostrava el seu costat més salvatge, sensual, eròtic, i provocador. Allunyadíssim del recatat del seu anterior film. Film d’acció desenfrenada que ens mostrava i demostrava que la jova Keira era capaç d’adaptar-se a qualsevol tipus de paper i aconseguir ser a primera impressió creïble. A ritme de videoclip Tony Scott realitza una pel·lícula d’acció no gaire diferent dels seus anterior treballs. Especialitzat en films d’aquest gènere, Scott abusa massa d’aquesta estètica videoclipera amb moviments de càmera frenètica, angles impossibles i fotografia amb colors molt intensos. El film pretén ser una crítica als realities show de televisió, tot i que es queda en res més que en pura intenció, sense aprofundir en el tema. A més i donant símptomes de filmografia esgotada Tony Scott recorre a escenes quasi ratllant el plagi d’anteriors treballs més aconseguits com el de l’escena final d’Amor a quemarropa on en una brutal seqüència final , policies i mafiosos es veuen immersos en una descontrolat tiroteig.

Com en el cas de “Pride & Prejudice” Keira comparteix cartell amb actors veterans com els casos del recuperat Mickey Rourke després de Sin City, Christopher Walken i Jacqueline Bisset que dóna vida a la mare de Domino Harvey. I com en el cas anterior aguanta el combat amb la força que dóna la joventut i el talent.
A tall de conclusió tant “Pride & Prejudice” com “Domino” són dos exemples de la versatilitat de Keira Knightley. Són dues cares de la mateixa moneda. Una bella cara que ha tingut l’ull de no encasellar-se en papers de nena mona sinó curiosament els ha combinat fent films d’acció i aventures, si considerem els films del Pirates del Carib dins del gènere. I com succeeix amb la seva companya de generació, qualsevol excusa és bona per fruir dels encants de la Keira Knightley.