Explica les sagrades escriptures que l’home en el seu afany per apropar-se a déu va començar la construcció d’un torre que pretenia arribar fins al cel. Déu aleshores per evitar que l’empresa tingués èxit va fer els homes comencessin a parlar en diferents llengües, provocant un greu problema de comunicació entre l’espècie humana. Partint de la faula, Iñárritu-Arriaga ens dibuixen en aquest llargmetratge la seva pròpia visió sobre la manca de comunicació que avui en dia afecta de forma terrible els membres d’una mateixa espècie, en aquest cas la dels homes. En un món hipermegaglobalitzat, on les distàncies, tant a l’hora de viatjar com en el tema de la informació són extremadament petites. Sembla que això no ha curat el gran problema, que no és altre la impossibilitat de mantenir un diàleg amb gent d’altres indrets del planeta, que tenen una llengua, cultura, o religió diferents. Tot i aquesta aparent proximitat, les diferències i la incapacitat d’eradicar-les és la gran assignatura pendent de l’home. Prenent doncs com a pilar aquesta premissa, el duet mexicà han rodat un drama com els que ha caracteritzat els seus dos anterior treballs , “Amores perros” i “21 gramos”. No solament això, sinó que l’estructura narrativa torna a ser com la dels seus films anteriors. Diverses històries, amb diversos protagonistes que d’una manera o altre acaben interconnectats per un fet o en és el cas de “Babel” per un instrument com és el d’un fusell. Utilitzant els salts en el temps, i l’espai, interrelacionant les situacions que se’ns descriuen. No arriba a la complexitat que aconseguí amb “21 gramos”, sinó que en aquest cas la narració és un xic més lineal.
“Babel” ens narra quatre històries en tres escenaris diferents i tant allunyats geogràficament com són el desert del Marroc, la frontera Mexicana i la jungla d’asfalt d’una ciutat del Japó. Un matrimoni nordamericà decideix realitzar un viatge al Marroc per solucionar els seus greus problemes de parella arran d’un fet tràgic. Al mateix instant una parella de germans d’una humil família de ramaders del Marroc, es troben en mig de la muntanya provant la fiabilitat del nou fusell que ha adquirit el seu pare amb l’objectiu de protegir el seu ramat d’ovelles dels llops. A la ciutat de San Diego, la mainadera mexicana dels fills del matrimoni de turistes nord-americans, davant la seva impossibilitat de deixar els nens amb algú que els cuidi. Decideix endur-se’ls més enllà de la frontera per anar a la celebració de la boda del fill d’ella. I finalment en l’epicentre d’una gran ciutat japonesa sense especificar, ens trobem a un pare incapaç de mantenir un lligam afectiu amb la seva filla. Una filla sordmuda que arran de la seva discapacitat no aconsegueix atraure sexualment als nois, la qual cosa que li genera un fort sentiment de rebuig i exclusió social.
Tres escenaris, quatre històries, deu personatges i tots ells marcats pel dolor. I és que Iñárritu-Arriaga tornen a aprofundir en el més dolorós de l’ànima humana. “Babel” és un film dur, directe, colpidor, realista, una experiència molt allunyada de la dolçor empallegosa que embafa a la societat aquests dies de Nadal. El món és un lloc que a diferència del que ens vulguin vendre, és ple d’injustícies, desequilibris, discriminacions que ben entrat el segle XXI hem estat incapaços de resoldre. Aquests elements són els que se’ns mostren en cada una dels fragments del film.
En la primera de les històries ens trobem a dos germans, en Yussef i en Ahmed. En una mena de representació del conflicte de Cain i Abel, la competitivitat entre ambdós és ferotge. Competitivitat per veure que dispara millor, i sobretot qui aconsegueix l’aprovació paterna. Una competitivitat que els durà a disparar sobre un autobús per comprovar que el fusell que acabava de comprar el seu pare era tant potent com el que el venedor les hi havia explicat. Una juguesca que els hi sortirà molt cara, ja que un dels trets ferirà greument a una passatgera. La qual cosa desencadenarà un tràgic desenllaç familiar.
A l’altre costat de la història situada al desert del Marroc, tenim en Richard i la Susan, un matrimoni que han decidit fugir del seu entorn, per mirar de resoldre els seus problemes de comunicació. La seva relació s’ha anat deteriorant arran d’un terrible succés passat que als ha marcat de forma profunda. Un succés que ha esquerdat el seu amor, i en Richard en un intent de tapar la ferida creu que el fet d’estar sols, tant lluny de casa pot arreglar-ho. Però durant el trajecte en bus, Susan és ferida de bala. Davant l’impediment de poder-la dur al centre mèdic més proper decideixen dur-la a l’aldea del guia marroquí. Allí serà atesa, tot esperant que l’ambaixada enviï algú per dur-la a l’hospital. Del fragment del Richard i la Susan hi ha varis elements a ressaltar. Per un costat, el fet que de la mateixa manera que una tragèdia pot allunyar a persones que s’estimen. Un altre fet tràgic pot aconseguir l’efecte invers. Això mateix els succeirà en Richard i la Susan. Un Richard i la Susan que estan interpretats per dos dels actors amb més solera dins del panorama actual. La cada vegada més madura i increïblement bona Cate Blanchett dóna vida a la ressentida Susan. I un incommensurable Brad Pitt que amb papers com aquests destroça l’etiqueta de sex símbol. Realment Pitt broda el seu paper de marit abnegat, que mou mars i muntanyes per salvar a la seva dona. Per altre cantó, la història d’en Richard i la Susan li serveix a Iñárritu per carregar de manera molt subtil sobre l’arrogància del que anomenem primer món. Revelador són les cares dels diversos turistes que acompanyen a la parella, quan arriben al poble del guia, i veuen la misèria amb la que viuen. Gent vivint en mig del no res, mancats de tota comoditat de la que ells gaudeixen. Però no per això són gent menys feliç que ells. Però el que de veritat colpeix és el fet de comprovar com aquella gent que aparentment està mancada de tot, rabosa hospitalitat. Contràriament a l’egoisme, i egocentrisme del que pateixen i fan gala aquests turistes més ben estants. Que no dubten ni un moment a deixar tirats a aquella parella, la dóna de la qual es debat entre la vida i la mort en mig d’un país com el Marroc.
En tercer terme, Iñárritu-Arriga com a mexicans que són no han volgut passar per alt el drama de la immigració. Amelia és una immigrant il·legal mexicana que treballa com a mainadera del Mike i la Debbie que són els fills d’en Richard i la Susan. Al no poder aconseguir que ningú es faci càrrec dels dos petits, en un dia tant assenyalat com és el de l’enllaç nupcial del seu fill, decideix endur-se’ls. En Santiago, el nebot de l’Amelia les dur a l’altre costat de la frontera de Mèxic on se celebrarà la cerimònia. El viatge de retorn a casa esdevindrà d’allò més accidentat. Acabant l’Amelia i els dos nens deambulant en mig del desert, mentre que Santiago haurà de fugir de la policia fronterera. Iñárritu-Arriaga posen en dit a la nafra a un dels greus problemes que actualment pateixen els ciutadans mexicans que volen creuar la frontera per mirar de guanyar-se la vida al veí ric. Un veí que posa totes les traves possibles, tant és així que actualment s’està construint un mur per evitar el traspàs d’immigrants il·legals. I és que el drama de la immigració, no és exclusiu de la pateres que arriben a les costes espanyoles. Sinó que a l’altre costat de l’atlàntic, milers de mexicans es juguen la vida cada dia per travessar per llaurar-se un futur millor del que l’espera al seu Mèxic natal. Un drama tant proper als autors del film, al qual no han volgut passar-hi per alt.
I finalment, una altre família marcada per un tràgic succés que provoca el seu distanciament. En aquest cas Iñárritu-Arriaga s’endinsen en les contradiccions de la que probablement sigui la societat més tecnològica del món, la societat japonesa. En el seu intent per a descriure la falta de comunicació, en el segment japonès van un mica més enllà ja que la seva protagonista pateix sordmudesa. En plena adolescència, i mancada de la referència materna, la vida de la Chieko és tot un caos. La seva discapacitat no enterboleix la relació amb les seves amigues. Altre cosa serà la seva relació amb el sexe oposat. De forma cruel Chieko s’adonarà que la seva sordmudesa és una barrera massa infranquejable. En una edat en la qual vol agradar als nois, es troba amb el seu constant rebuig. Un rebuig que provoca en ella un sentiment de culpa i de menyspreu cap a ella mateixa.
Amb tot, “Babel” més enllà del que pugui semblar, és un film que pretén exposar aquells elements que a pesar de les diferències que ens separen, són elements que tenim en comú tots i cadascun de nosaltres. Més enllà del fer que ens anomenem Yussef, Richard, Amelia o Chieko, i visquem a llocs tant dispars com Marroc, Mèxic o Japó. 
I qui millor resumeix l’essència de la seva pròpia obra, és el seu director qui diu que “El millor de Babel va ser que la vaig començar a rodar una pel.lícula sobre les diferències que separen als éssers humans, les barreres físiques i de l’idioma, per en el camí em vaig adonar que estava fent una pel.lícula sobre el que ens uneix, l’amor i el dolor. És possible que el que faci feliç a un marroquí o a un japonès sigui molt diferent, però el que ens fa sentir malament és el mateix per a tots”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario