Torna la màgia

De tant en tant com per art de màgia succeeixen fets del tot inexplicables a la cartellera cinematogràfica. Hi ha temes o gèneres cinematogràfics que tenen el seu moment de glòria. I de cop i volta desapareixen en l’oblit de l’espectador. I tal com van desaparèixer tornen a copar les pantalles del cinema de mig món. Una cosa semblant està passant actualment amb el món de la màgia. Films sobre mags, il·lusionistes, prestidigitadors han existit sempre. No mags en el terme més ampli de la paraula, sinó mags en la concepció moderna del terme. És a dir, mags de saló, mags que utilitzen les seves caixes i trucs per fer desaparèixer gent o levitar-les davant l’estupor de l’espectador incrèdul. Doncs bé, si aquest tipus de personatges semblaven haver-se perdut, actualment hi ha diversos films que en recuperen la seva presència. Per un costat, el bo d’en Woody Allen recorre a la màgia per dibuixar a un dels seus personatges en la seva última comèdia Scoop. Curiosament, aquest personatge, un mag un xic peculiar el gran Splendini, és interpretat pel mateix Allen. A l’espera de la darrera obra de Chris Nolan “The Prestige” també centrat en el món dels mags. Tenim en cartellera un film suggerent i interessant. Neil Burger firma el film “The Illusionist”. A l’Àustria de principis de segle XX, irromp en els teatres vienesos l’espectacle del mag Eisenheim. Un espectacle centrat en la realització de trucs aparentment impossibles, com el fer brotar d’un test un taronger a partir d’una simple llavor. Però el talent d’Eisenheim sobrepassarà tot el conegut fins aleshores, fins el punt de poder comunicar-se amb el més enllà, fent aparèixer figures de gent morta. Aquest inquietant do, començarà a intranquil·litzar a les autoritats, fins i tot a la màxima autoritat, el príncep Leopold. Aquest ordenarà al cap de la policia de Viena, l’inspector Uhl, investigar i desemmascarar a Eisenheim, al que considera un mer farsant. I com succeeix en la majoria de vegades el detonant de la rivalitat entre mag i príncep se centra en la figura d’una noia. Sophie, vell amor d’infantesa del mag Eisenheim i que actualment és la promesa del príncep Leopold.

The Illusionist aconsegueix amb escreix el seu objectiu, que crec que no és cap altre que entretenir. Una màxima del cine és el fet d’aconseguir l’atenció de l’espectador. De vegades s’aconsegueix amb una parafernàlia d’efectes especials sense solta ni volta. No és el cas del film de Neil Burger. Amb l’hipnotisme que la màgia i la il·lusió aporten, teixeix un film sobre el poder de mostrar com a real, accions que no ho són. O al menys escapen a tota racionalitat possible. La vella lluita entre racionalitat i irracionalitat. Entre la suggestió de voler creure el que estem veient, i de veure el que en realitat és. Un dels encerts d’en Burger, és el fet d’embolcallar-ho amb un aura de misteri. El misteri propi de la màgia. Misteri que envolta la figura del mag Eisenheim, del qual es desconeix d’on prové i quin és l’origen de tant espectacular talent.

Altre dels encerts d’en Burger és el seu repartiment. En el paper de l’il·lusionista Eisenheim tenim a Edward Norton, actor talentós que borda la seva recreació del mag turmentat i segur se si mateix. Paul Giamatti encarna al persistent Inspector Uhl, encarregat de descobrir els trucs del mag. Giamatti ens torna a regalar una de les seves interpretacions. Un personatge incrèdul i descregut que té clar que tot és un truc, una il·lusió que tot en la vida té una explicació. Però que a mesura va coneixent al mag i s’endinsa en la seva personalitat, va creixent en ell el dubte. I finalment la figura femenina té el rostre de l’actriu Jessica Biel.

Com si d’una poció es tractés, Burger barreja amb artesania i habilitat multitud d’elements. Triangle amorós, màgica blanca, il·lusionisme, lluita de classes, acció detectivesca. Fins i tot ens té reservats un número final de traca i mocador, digne del més gran dels mags. Número que aquí no desvetllarem. Ja que com tothom sap, cap mag que s’apreciï revela el secrets dels seus trucs.