La complicada vida de parella

De tant en tant a un, tot i que li pesi, se li escapa alguna perla cinematogràfica. La falta de temps, la falta de pressupost, la mandra, o ves a saber perquè no es pot veure tot el que un voldria veure al cinema. Però gràcies a la tecnologia, el dvd, o internet permeten omplir aquest buit existencial. Doncs bé, avui he omplert un buit existencial. Era un film que venia precedit de bones crítiques, de moltes nominacions i varis premis en diversos festivals i certàmens. A més era l’adaptació d’una obra teatral que també havia aconseguit gran èxit als escenaris londinencs. A més les peces de l’engranatge semblaven les idònies. Un director amb una llarga trajectòria i solvent, on abunden títols importants, alguns d’ells mítics com “El graduat” o “Qui tem a Virginia Wolf?”. Un escriptor que fou l’encarregat de l’adaptació pel cine de la seva pròpia obra teatral. I quatre actors, dues noies i dos nois que donen el millor de si en quatre personatges que tenen molt de suc. De vegades tot aquest conjunt d’ingredient no són garantia d’èxit, més aviat el contrari. Però en aquest cas es compleixen totes les expectatives.
“Closer” que així és com es titula l’obra de teatre en la qual es base el guió del film, és una pel·lícula de les que s’anomena de personatges. Són quatre persones que al llarg del temps es van trobant i van mantenint relacions amb tot el que això implica. L’amor, el desamor, les infidelitats, les mentires, els rancors, les reconciliacions, la conformitat, les traïcions, en essència tot allò que rodeja el sempre difícil món de les relacions humanes. Quatre persones les vides de les quals per aquells atzars de la vida es van entrecreuant conformant un vincle un xic estrany entre cada un d’ells.

El responsable d’aquesta petita joia és el veterà Mike Nichols. Intentant ser el més fidel possible a l’obra de teatre, l’estil del film és una translació el més fidedigne possible del text. La posada en escena de marcat caràcter teatral, marca aquesta tendència de traslladar l’obra teatral al cinema. Tant és així que en el film apareixen pràcticament i exclusivament els quatre protagonistes. No hi ha personatges secundaris, són ells quatre i ningú més. Si no fos pel fet que sabem que estem veient una pel·lícula pensaria que estic assegut en la butaca d’un teatre de Londres. Nichols es dedica a posar la càmera allà on estan els seus personatges. Només roda. El que importa són els seus gestos, les seves reaccions, les seves paraules , res més. Senzilla, directe, pura, amb aquest estil Nichols aconsegueix que l’espectador penetri en la vida dels seus protagonistes. No crea distraccions laterals amb moviments de càmera innecessaris, zooms vertiginosos o angles impossibles. L’estètica per sobre de la tècnica. I el fons per sobre de la forma.

Si Nichols és l’executor final, gran part del mèrit neix de la inspiració de Patrick Marber que escrigué l’obra de teatre. I que vist el gran èxit, se li encomanà la tasca d’adaptar-la al cinema.
De res serviria si al final el treball dels actors que donen vida a cada un dels personatges fos un nyap. Aleshores Mike Nichols decidir jugar sobre segur i envoltar-se de quatre grans actors. Ells dos anglesos, i elles dues una nordamericana i l’altre tot i haver nascut a Israel és americana d’adopció. Jude Law dóna vida a Dan, jove escriptor que es guanya la vida escrivint necrològiques i que el seu gran somni és ser escriptor. Somni que acaba aconseguint però que no resulta ser tant bonic com és es pensava. Clive Owen és en Larry, dermatòleg, addicte al cibersexe qui aconsegueix llaurar-se una carrera d’èxit que el dur a muntar la seva pròpia consulta. Directe i sincer sap exactament el que vol i com ho vol. Res de mitges tintes, res de dreceres directe al gra i qui no li agradi dues pedres. Julia Roberts és Anna, prestigiosa fotògrafa que la seva indefinició la durà a estar entre dues aigües. Entre el tendre escriptor fracassat, redactor de necrològiques i el madur i franc dermatòleg. Finalment està Natalie Portman que dóna vida a Alice la delicada nina qui no vol que l’amor la fereixi per això ella abandona abans de ser abandonada.

El treball de tots quatre és extraordinari, però sense desmerèixer uns per sobre d’altres els papers de la Portman i el d’Owen eclipsen el del seus companys de repartiment. És impossible no sentir-se captivat pel somriure innocent i melangiós de la Portman. És com aquell ocellet petit, i sensible que per no demostrar la seva feblesa es mostra dur. En un passatge del film se la descriu com una “desfermadora de gent”. I per altre banda Clive Owen referma de nou la meva afirmació que estem davant d’un actor amb un futur enorme. Ja ho apuntava en el post referent al film “Los Hijos de los hombres” on és protagonista. Aquí torna a mostrar-nos les seves armes dramàtiques. Mirada penetrant, aspecte d’home abatut i derrotat per poc temps després aparèixer com el triomfador final a l’aconseguir el que desitja que no és altre cosa que l’amor de la seva estimada Anna. En fi, una delícia, un plat gustós i delicat per aquells que no són gaire partidaris dels àpats abundosos, greixosos i pesats dels que abunden aquests dies nadalencs.