Per l'amor del pare

El tema de la homosexualitat podríem afirmar que afortunadament ha sortit de l’armari en termes fílmics. Ja no és un assumpte tabú, ja no cal insinuar la tendència sexual d’alguns del seus protagonistes. Avui en dia, és una qüestió relativament normal, tot i que encara li queda molt de terreny per la seva completa acceptació social. En aquest aspecte el cinema ha aportat el seu petit granet de sorra. Moltes han estat les pel·lícules que han abordat el tema de la homosexualitat, ja sigui de forma directe o indirecta, o de forma clara o suggerida. En moltes d’aquestes ocasions el terme homosexual ha estat lligat al terme discriminació. Han centrat l’acció en el rebuig social que patia el protagonista solament pel fet de ser gay. I com aquest ha estat un recurs molt utilitzat, és difícil trobar-nos amb alguna cosa original, nova pel que fa a la temàtica gay.

Aquest no seria el cas, del darrer film del director francès Jean-Marc Vallée. Amb un títol tant contundent com evocador “C.R.A.Z.Y.” ens narra la història d’un jove que lluita per trobar-se a si mateix, per afrontar la seva sexualitat de forma oberta. Al mateix temps que intenta per tots els mitjans guanyar-se el respecte, i amor de la seva família, sobretot el del seu pare. El film ens descriu la vida del jove Zachary des del seu naixement al Nadal del 1960, fins a finals de la seva adolescència a mitjans del 80. Nascut en el si d’una família de classe treballadora, la seva existència serà una continua guerra interior. Ja des de petit tenia clar que era diferent als altres nois, i ho veia clar per què tot i l’esforç del seu pare, mai li regalaven per Nadal el que ell desitjava. A més, creix envoltat de germans, 4 més. Tots amb la seva particularitat, l’epollon, l’esportista, el rebel i el més petit que sembla estar al marge de tot. En un ambient familiar tant asfixiant el seu únic suport serà , com no, el de la seva mare. Que a més està convençuda que el seu petit Zach té el do de curar.

El que Jean-Marc Vallée ens mostra a C.R.A.Z.Y. és l’evolució del jove Zach enfrontat a ell mateix. Què és més fort ? Acceptar-se tal com és, acceptar la seva pròpia realitat sexual, o bé l’amor pel seu pare a qui de cap de les maneres voldria decebre? Aquest és el dilema Shakespearià al qual haurà d’afrontar en Zach. I la lluita serà dura. Amb mentires, enganys, autoenganys i fugides a l’estranger per comprovar si d’aquesta manera podia arribar al fons de la qüestió.
Un dels elements que diferencia el film de Jean-Marc Vallée d’altres referents a la mateixa temàtica és el fet d’aprofundir en la relació que manté el seu protagonista amb els altres membres del seu cercle familiar. La tendre, comprensiva i quasi mística relació amb la seva mare, d’aquí sembla unir-los un lligam que va més enllà del simple fet de ser mare i fill. El de la conflictiva relació amb els seus germans. Poc treballada, aprofundint molt poc en la majoria dels seus germans. Solament inserirà un xic més amb els lligams amb el seu germà gran Raymond. I per damunt de tots està la figura paterna. Veritablement és l’altre gran protagonista del film. Si dura és la lluita d’en Zach per acceptar-se a si mateix. Dura també en serà la del seu pare per mirar d’acceptar al seu fill. Un home, xapat a l’antiga com es diria, que ha tingut 5 fills mascles, és incapaç d’admetre que ni un dels seus fills sigui un home de veritat.

Un dels aspectes que millor resolt el director és el tema de l’ambientació. El film transcorre durant un període de 20 anys. Dels 60 als 80, anys convulsos en la societat americana. Doncs el realitzador francès utilitza la música com a vehicle perfecte per anar situant als seus personatges i ubicant a l’espectador. A més els constants canvis de look del protagonista també ens mostren de manera directa el pas del temps i els canvis de tendències en la joventut anglosaxona de principis dels 70 fins els 80. El rock, la música disco, el glam, i el punk són uns gèneres musicals que en un petit espai de temps van coincidir, marcant tots ells el seu propi estil i amb una estètica molt característica. D’això se n’aprofita el director, a més de fer una selecció musical del tot representativa de cada moment. Sent també un referent del moment vital en que es troba en Zach. Pink Floyd, David Bowie, Rolling Stones, Jefferson Airplane en són alguns exemples. Per contrast tenim la passió del seu pare per Charles Aznavour. I per damunt de tots està una de les claus que sustenta el film, la música de la Patsy Cline i com no podia ser d’una altre manera del seu títol Crazy.

“ Crazy, I'm crazy for feeling so lonely
I'm crazy, crazy for feeling so blue
I knew you'd love me as long as you wanted
and then someday you'd leave me for somebody new”

La lletra de la cançó és tota una revelació. És tota una sentència, és l’essència final del film. Com també ho és el títol , “C.R.A.Z.Y.”. Si voleu saber el per què de les sigles, jo m’esperaria al final dels títols de crèdit per descobrir-ho.