Història d'una fotografia

Hi ha imatges que per bé o per mal formen part de la memòria històrica mundial. Una d’elles és la mítica foto en la que un grup de marines nord-americans alcen la bandera americana en un dels turons de la illa d’Iwo Jima. Iwo Jima és una illa del pacífic que per la seva situació estratègica fou un emplaçament militar de gran importància. Tanta que va ser escenari d’una de les batalles més cruentes de la Segona Guerra Mundial. El març del 1945, les forces americanes i japoneses s’enfrontaren pel control d’aquesta petita illa. El resultat, milers de morts d’ambdós bàndols. Una batalla que com moltes altres que es varen lliurar hagués passat desapercebuda als llibres d’història, si no hagués estat per la fotografia que Joe Rosenthal va realitzar. Una imatge que va servir per donar un tomb a la Guerra i de pas , per què no dir-ho a la història. Una imatge, una fotografia que amaga en si mateixa una extraordinària història que de la mà del no menys extraordinari director Clint Eastwood ens ha estat desvetllada. “Flags of our fathers” , “Banderas de nuestros padres” és la penúltima joia d’un Eastwood que com els bons vins millora amb el temps. I cada any que passa i a cada pel·lícula que roda es va superant a si mateix.

“Banderas de nuestros padres” ens narra per un cantó la sagnant batalla a l’illa d’Iwo Jima i la seva culminació amb l’aïrament de la bandera immortalitzada en la famosa fotografia. I per altre cantó la repercussió que va tenir aquella fotografia en la vida dels seus protagonistes. El film està basat en el best-seller de James Bradley, fill d’uns dels protagonistes directes, en John “Doc” Bradley. Per dur a terme tant magne empresa, Eastwood ha disposat de la col·laboració de Steven Spielberg que s’ha encarregat de la producció del film. A part del paper de Spielberg, Eastwood s’ha envoltat del membres del seu equip habitual com és el cas del guionista Paul Haggis, el director de fotografia Tom Stern, el dissenyador de producció Henry Bumstead i del muntatge Joel Cox. Tots ells han contribuït a posar el seu talent a les ordres de la mestria de Clint Eastwood que altre vegada firma una meravella. La qual cosa em reafirma en la idea que actualment i juntament amb Martin Scorsese són els dos millors directors vius americans. I de mica en mica, i film rere film, s’està guanyant un lloc de privilegi juntament amb altres monstres del cel·luloide com podrien ser John Ford, Orson Welles, Howard Hawks o Stanley Kubrick.

El film s’estructura en tres escenaris que es van entrellaçant al llarg del metratge. En el primer d’ells situa l’acció en el present, quan arran de l’atac de cor del seu pare, en James Bradley decideix indagar sobre quin paper va desenvolupar el seu pare durant la guerra i sobretot en l’afer de la fotografia de la bandera. Durant la seva recerca es va entrevistant amb personatges que van explicant les seves vivències i narrant-nos la veritable història de la fotografia. Un segon escenari són les platges de l’illa d’Iwo Jima. En elles se’ns narra la terrible batalla entre nord-americans i japonesos. I finalment, el tercer dels escenaris se situa en terres dels Estats Units on es descriu la gira que varen haver de dur a terme els tres supervivents de la fotografia. I el paper que varen haver d’interpretar en favor del govern i els seus plans recaptatoris i propagandístics.
A primer cop de vista, i sabent que la mà de Spielberg és allargada, el film podria donar la sensació de ser una mena de reedició del film “Salvad al Soldado Ryan”. En aquest aspecte les escenes del desembarcament a l’illa i les posteriors descrivint-nos la batalla recreen i recorden aquella extrema duresa que ja varen patir al film de Spielberg. Eastwood no vol edulcorar un tema tant cru com és una guerra. I si per fer-ho ha de recórrer a braços mutilats, budells espargits, i caps volant, doncs no té miraments. I és que la guerra és una cosa horrible i que no té res d’heroic.

Però on de debò es veu la mà d’Eastwood és en la seva visió del que va passar amb aquells soldats que sense voler-ho es varen convertir arran d’una fotografia en herois. En un moment delicat pel govern nord-americà, que veia com la guerra feia quasi bé quatre anys que s’allargava, i que això feia que el suport de la població minvés. Aquella fotografia, que simbolitzava la victòria final, va ser l’eina mediàtica necessària per tocar la fibra patriòtica al poble americà. Les instàncies més altes del govern es varen aprofitar d’aquella fotografia per llançar una tremenda campanya per recaptar bons per a la guerra. I en aquest paper propagandístic es varen veure immersos els tres soldats. Clint Eastwood posa el dit a la nafra, i furga en la hipocresia de la política que no té miraments en manipular a la opinió pública i fer servir l’engany en benefici propi. I en mig d’aquest engany es troben tres pobres soldats que irònicament, s’hi topen per pura casualitat. Ja que com es desvetlla en el film, els no foren els primers en col·locar la bandera. Però com diu la dita, van ser en el lloc adequat en el moment precís. A més del fet que al fer la fotografia a cap d’elles se’ls veia la cara, la qual cosa els sis soldats protagonistes de la fotografia podrien haver estat uns altres. Tot això, ajuda a Eastwood a reflexionar sobre el terme heroi. Eastwood ens llança la pregunta de si realment existeixen els herois, o solament són una invenció dels governs, o una creació dels mitjans per fer-nos creure que això de les guerres és una cosa útil. En un moment com el que estan vivint als Estats Units, submergits en una guerra de la qual sembla no tenir-ne sortida, el fet que algú es qüestioni termes com l’heroicisme o patriotisme, en un país com són els Estats Units. És d’una valentia extrema, i d’una agosarament sols a l’abast de personatges com Clint Eastwood. Però el seu agosarament no solament abasta aquesta visió crítica i cínica, sinó que ha tingut els “pebrots” de rodar l’altre cara de la moneda. És a dir, en tota guerra sempre hi ha dos bàndols. En aquest cas “Banderas de nuestros padres” ens dóna la visió del cantó nord-americà. Doncs Clint Eastwood vol descriure la visió de la mateixa batalla des de l’altre cantó de les trinxeres, la dels japonesos. El seu següent projecte, rodat al mateix temps que “Banderas de nuestros padres”, dur per títol “Cartes des d'Iwo Jima” i és la narració de la batalla d’Iwo Jima però vista pels ulls rasgats del japonesos. Rodada en japonès i sense l’ombra de Spielberg en la producció, fa tota l’olor de ser una altre obra mestre. Només ens cal esperar amb delit aquest nou regal del veterà genet pàl·lid anomenat Clint Eastwood.