Viatge salvatge al cor Maia

Un dels gèneres més controvertits i que genera més polèmica, és l’anomenat cinema històric. Aquell que es dedica a recrear certs passatges de la història de la humanitat. I dic polèmic, per tot el que envolta el fet de donar una visió personal sobre un esdeveniment històric. Tots coneixem ho em sentit a parlar que de la història se’n pot fer diverses interpretacions. I segons el personatge que decideix fer la seva pròpia versió d’uns fets històrics, doncs se’ns pot explicar aquella realitat d’una manera o altre. A priori si el personatge en qüestió s’anomena Mel Gibson, hi ha tot un seguit de premisses a tenir en compte. I més si es té en compte que de les quatre pel·lícules que ha dirigit, tres d’elles estan basades en fets històrics. “Braveheart” narrava la vida d’un líder de la independència escocesa al segle XIII. “La passió de Crist” explica els últims dies de Crist des del seu apressament fins a la seva crucificació. I finalment, en el seu darrer film “Apocalypto” decideix descriure la seva personal visió dels últims dies de la gran civilització Maia que regnà les planures americanes.
La veritat és que s’ha intentat vendre “Apocalypto” com un film que descobreix un dels secrets millors guardats de la història. El secret de la desaparició d’una civilització i d’una cultura com la Maia. Que després de més de 1000 anys dominant terres americanes, construint grans ciutats, erigint piràmides, forjant una societat enormement avançada, amb grans descobriments culturals i científics. S’esfumà sense ningú saber ben bé perquè. Allí quedaren aquelles ciutats i construccions ara amagades entre l’espessor de la jungla. Però el film de Mel Gibson en el fons no explica per què desaparegué. Podem endevinar quines possibles causes foren les causants, però ni es dóna una de concreta ni tampoc crec sincerament que fos l’objectiu del director d’origen australià. “Apocalypto” és essencialment un film d’aventures. Un film d’acció trepidant, amb un ritme frenètic sobretot a partir de la persecució del protagonista. Un film que pretén, probablement amb encert (caldria consultar a especialistes sobre la matèria) recrear la vida d’aquesta societat tant enigmàtica i poderosa.
El film s’inicia en una petita aldea on hi viuen pacíficament un grup de indígenes pertanyents , s’entén, a la cultura Maia. Poble caçador, viuen en perfecte harmonia amb el paisatge que els envolta. Aquesta pau es veu truncada quan un grup de guerrers ataca l’aldea i saqueja a sac i foc als seus habitants. Jaguar Paw i la resta de la població que no ha estat assassinada són fets presoners i duts cap a la gran ciutat, on uns seran venuts com esclaus i altres oferts en sacrifici als deus. Jaguar Paw, miraculosament se salva del sacrifici, però serà víctima d’un joc macabre. Un joc macabre que acaba per convertir-se en tota una caça a l’home tenint com escenari la immensitat de la jungla.

“Apocalypto” reprèn del film anterior de Gibson una violència extrema. Gibson no s’està per romanços, i les escenes del saqueig al poble, dels sacrificis humans i de les lluites cos a cos són d’un realisme i ferocitat que a molts pot esparverar, però sincerament són la crua realitat. Si hi ha una conclusió que em podem treure després de veure el film, és que com deix el filòsof “L’home és un llop per l’home”. Hauran passat milers d’anys, però avui en dia l’home continua matant-se uns als altres. Continua intentat imposar-se als altres per la força bruta de la violència. I l’home, no ens enganyem no ha estat mai un àngel de la caritat. Ha estat precisament aquest aspecte de la violència, la barbàrie i la brutalitat que feien gala els Maies , el centre de la polèmica. Ja que acusen a Gibson de només oferir la cara fosca dels Maies, la cara més rendible cinematogràficament parlant, la cara que més omple les sales de cinema, la cara de la saig i fetge. No la cara dels avanços, dels descobriments, de la cultura, això nos ens enganyem no ven. I Gibson ha estat coherent amb aquesta premissa. I realment se n’ha sortit airós.

Deixant de banda les escenes més espectaculars com poden ser la dels sacrificis humans, amb obertures d’estómacs i cors bategant, amb caps rodolant per les escales, i camps amb multitud de cossos amuntegats. Gibson ens narra la història d’un ésser anònim, d’un ésser que la vida el posa en una tessitura en la que haurà de prendre tot un seguit de decisions i accions, no ja per salvar la seva vida i la de la seva família, sinó per superar un dels seus gran traumes, la por. És l’home contra les circumstàncies, i en aquest cas no és l’home contra un element com la natura, sinó és l’home contra els seus congèneres. Com ja he comentat és en essència un film d’acció, d’aventures. Gibson això si, cuida molt bé els petits detalls. La fotografia és esplendorosa, i no és que en sigui un expert però diria que certs passatges del film està rodada en càmeres digitals. La jungla es converteix en un personatge més de l’acció. I per donar més versemblança i credibilitat al seu projecte els personatges parlen amb la llengua autòctona. Una cosa semblant a la que ja va apostar a “La passió de Crits” rodada en llatí, hebreu i arameu. Aposta en la quals pocs i creien i que vist el resultat final fou una de les seves grans atraccions. A diferència de la citada “Passió de Crist” on actors de renom copaven alguns dels personatges més rellevants. Aquí els actors del film són autèntics desconeguts. En l’aspecte musical, Gibson es posa en mans del que va ser compositor del seu film més premiat. James Horner crea una partitura fosca, amb temes cerimonials, amb un ús instrumental ètnic i veus greus. Precisament aquestes línees s’estan escrivint amb la música de la banda sonora de “Apocalypto” de fons.

Així doncs, cal desempallegar-se de tot tipus de prejudicis. Prejudicis contra la persona de Gibson, prejudicis per ser un film històric, prejudicis per ser un film merament violent, prejudicis per ser un film amb subtítols. Tot cal deixar-ho enrere, tal i com fa el protagonista, i anar a gaudir d’una bona sessió de cinema trepidant que us deixarà enganxats a la butaca durant les quasi dues hores i vint minuts, que es passaran volant. Ah, tot i que no és gaire correcte, atents al un dels detalls finals, i pista d’una de les causes de la desaparició de la cultura Maia.