Abracadabra

Temps enrere en posts anteriors arran dels comentaris de films com El il·lusionista o Scoop afirmava que actualment hi havia una corrent cinematogràfica per recuperar la figura del mag i el món del il·lusionisme i de la màgia en general. Doncs després dels films de Woody Allen i Neil Burger, ens arriba la darrera peripècia fílmica de Christopher Nolan. Director anglès que es va donar a conèixer amb una de les propostes més rupturistes i originals dels últims anys com fou “Memento”. Ara s’endinsa en el misteriós món de la màgia per narrar-nos aquesta història de rivalitats, obsessions, tragèdies, i trucs . “The Prestige” o com s’ha traduït aquí “El Truc Final”.

En aquesta ocasió, Nolan ha partit de la novel·la homònima de Christopher Priest per abordar de nou un dels elements que ha estat present en gran part de la seva filmografia, com és el tema de l’obsessió. “The Prestige” ens situa a finals del XIX principis del XX, en una ciutat com a Londres on els espectacles de tota mena de prestidigitadors copen les sales i teatres de la ciutat. A falta de l’arribada del nou art nascut de la mà de germans francesos però concebut com a indústria a l’altre cantó de l’atlàntic, m’estic referint al cinema. La gent mundana trobava en els espectacles de màgia la distracció perfecte per ocupar el seu poc temps de lleure. En aquest ambient, els mags havien de cercar en cada espectacle el número més espectacular per aconseguir l’atenció del públic. Era allò del més difícil encara. D’aquest cercle apareixen els dos protagonistes, dos joves mags, en Robert Angier i l’Alfred Borden que inicien les seves carreres junts però que un tràgic succés acaba per separar-los i convertint-los en enemics i rivals irreconciliables. A partir d’aquell instant s’inicia una carrera no ja solament per aconseguir el millor truc i esdevenir el millor mag del món, sinó que pel camí es busca desprestigiar, ensorrar i eliminar l’adversari. Una cursa que marca l’esdevenir de totes dues vides i no ja solament d’ells mateixos sinó que afectarà de manera directa a tot aquella persona que els envolta. En mig de tanta rivalitat aniran apareixen personatges com el mentor, la dóna, l’amant, l’enginyer, i l’inventor. Tots ells aportant el seu gran de sorra en el trencaclosques que Nolan resolt en el seu particular Truc Final.
Si hi ha un fet que marcà la carrera de Nolan fou l’impacte de “Memento”, un film que jugà de manera impossible amb el muntatge i destroçà tota concepció que es tenia de la narració cinematogràfica fins aleshores. El temps present, passat i quasi futur es mesclaven de forma paral·lela anant molt més enllà del típic flashback. En aquest aspecte, i no de forma tant radical, “The Prestige” s’estructura de manera similar. Comença amb un judici que serveix de presentació, però que posteriorment ens envia cap els inicis de la trama. Una trama que ens serà explicada des de tres punts de vista diferents. La dels dos protagonistes, i la del mentor de tots dos, un veterà en el món de la faràndula i la màgia de nom Cutter. Totes tres versions es van entrellaçant, fent servir en els casos dels dos mags sengles diaris. De tal manera que ens permet a l’espectador anar veient l’evolució de cada un d’ells.

Al començament de tot espectacle de màgia, el mag de torn reclama a l’espectador que estigui atent a tot allò que està a punt de presenciar. Fent l’ullet Nolan inicia el film amb la frase “Esteu atents?”. Aleshores com a bon truc de màgia que és en essència el film, aquest té una posada en escena digne dels grans números. Segons el personatge d’en Cutter “Tot gran truc de màgia consisteix en tres actes. El primer rep el nom de La Presentació: on el mag mostra alguna cosa extraordinària, però com és d’esperar, segurament no ho sigui. El segon acte és el Gir. El mag fa que aquella cosa ordinària realitzi quelcom d’extraordinari. Ara bé encara que busquis el secret no el trobaràs. I finalment tenim el tercer acte, anomenat El Prestigi. És la part dels girs i canvis inesperats, i veus alguna cosa sorprenent que mai has vist abans.” . Aquesta explicació resumeix de forma magnífica el que és “The Prestige”, un gran espectacle de màgia. Però una màgia que no és gens blanca ni amable. Tot el contrari, ja que si hi ha una element que ha marcat i caracteritzat a tots els protagonistes dels films anteriors de Nolan és una aura de foscor, misteri basada en tot un conjunt d’obsessions. El protagonista de “Memento” estava obsessionat en esbrinar fos com fos l’assassí de la seva dóna. El de “insomni” era un policia obsessionat a atrapar el delinqüent, en una ciutat on mai es feia de nit. I el personatge de Bruce Wayne a “Batman begins” estava obsessionat en trobar i venjar-se dels assassins dels seus pares. Així doncs Nolan és coherent amb els seus treballs anteriors i torna a presentar-nos uns personatges que tenen com a fonament principal l’obsessió per ser millor que l’altre. Una obsessió que els ofusca de tal forma que ningú ni res és més important que ells i el seu truc.

Si es parteix d’una bona novel·la, seguida d’un bon guió i un director que sap interpretar i estructurar la història que es pretén explicar. La cirereta final perquè el resultat sigui d’allò més interessant és el seu repartiment. Nolan ha aconseguit de nou reunir un equip d’actor de primer ordre, i que a més s’ajusten i aporten la dosi idònia per fer creïble no ja la història en si, sinó a cada un dels personatges. Així doncs, ens els papers protagonistes tenim a un Christian Bale que repeteix amb Nolan després de la seva experiència a “Batman begins”. Aquí dóna vida al mag Alfred Borden, personatge que té molts punts en comú amb del Bruce Wayne. I és una nova constatació que aquest noi, a part de ser un bon actor, té bon ull a l’hora d’escollir els papers i els films on treballar. L’altre cara de la moneda és un altre actor que ha interpretat un altre superheroi del còmic. M’estic referint a Hugh Jackman, el Lobezno de X-men, que interpreta a Robert Angier. Contrapunt del personatge de Bale i que li dóna la rèplica de forma digne, mantenint aquesta rivalitat en el seu punt més àlgid. En mig tenim a un com sempre espectacular i sobri Michael Caine, en el paper de Cutter. El toc femení l’aporten per un cantó Rebecca Hall i la omnipresent Scarlett Johansson. I finalment en un petit paper però no menys important i cabdal per la trama, a un recuperat pel món del cine David Bowie. Encarnant a un personatge real com fou l’inventor Tesla. Qui feu la competència al mateix Edison en l’experimentació amb l’electricitat i les seves aplicacions.

En fi, un pas més en la carrera d’aquest interessant i innovador personatge que és Christopher Nolan. I que emulant als seus protagonistes dissenya el film com si d’un número de màgia es tractés. Mostrant a l’espectador solament allò que ell vol mostrar. Creant una atmosfera de misteri i intriga, per finalment deixar garrativats al personal amb la resolució del Truc Final.