A falta de projectes atractius, alguns actors de renom, amb una carrera llarga i consolidada han decidit posar-se darrera de la càmera. Casos com els de Robert Redford o Clint Eastwood avui en dia ja no són tant extranys. Un dels últims exemples és el de l'actor Tommy Lee Jones que debuta com a director a la gran pantalla amb Los Tres Entierros de Melquiades Estrada. Film que venia precedit per la seva bona acollida al Festival de Cannes on va recollir els premis a millor actor pel mateix Tommy Lee Jones i millor guió per Guillermo Arriaga.
La cinta comença quan el cos de Melquiades Estrada és trobat en mig del desert on ha estat enterrat de forma precipitada després del seu assassinat. Les autoritats no fan gaire per trobar el culpable. Qui si decidirà fer justícia serà Pete Perkins, capatàs d'un ranxo i millor amic de Melquiades, investigant la seva mort i obligant al seu assassí a dur el cos del seu amic a la seva població natal per donar-li sepultura. 
Situada en un poble fronterer entre Estats Units i Mèxic el film és una mena de western modern, on s'hi barreja sentiments com el de l'amistat, la fidelitat, l'amor, la llibertat, la resignació i la redempció. Més enllà de l'acció, Los Tres Entierros de Melquiades Estrada és una pel.lícula de personatges. D'això en té gran part de culpa el seu guionista, Guillermos Arriaga. Escriptor mexicà , reconvertit a guionista es va donar a conèixer internacionalment primer pel guió de Amores Perros. Èxit que li va obrir les portes a Hollywood, on va signar el guió de 21 gramos. L'estructura de tots tres films és semblant, més en el cas de 21 gramos i Los Tres Entierros, ja que en la primera part del film convina els salts en el temps, mesclant passat i present. Constants flashbacks que ens van donant pistes i construint la personalitat de cadascun dels protagonistes del film. La segona part se centre en el viatge que Pete Perkins i Mike Norton faran , acompanyats pel cadàver de Melquiades Estrada , cap al poble natal de Melquiades per enterrar-lo. El títol del film fa referència als tres enterraments a que és objecte Melquiades. El primer en mig del desert, un cop és assassinat de forma involuntària per Mike Norton qui per amagar el seu greu error decideix amagar el cos. El segon quan les autoritats decideixen donar-li sepultura en el cementiri públic ja que per a ells és només un altre "espalda mojada". I el tercer és el que el seu amic Pete li ofereix, complint així la promesa que li fa a Melquiades. 
Com he comentat un dels elements que fa del film un excel.lent fresc de les virtuts i misèries de la raça humana són els seus personatges. Tommy Lee Jones ens dibuixa una visió de nosaltres mateixos amb petites pinzellades representades per cada un dels protagonistes. En Pete Perkins, en pròpies paraules de Tommy Lee Jones, aspira a les mateixes coses que aspira un àngel: que la pau reini al món, que la humanitat faci el bé. Impressionant l'actuació de Jones encarnant Perkins. Un tipus inexpressiu, amb una mirada plena de tristor, però d'una gran humanitat. És un personatge que parla més amb l'expressió del seu rostre que amb qualsevol paraula. Melquiades Estrada, a qui dóna vida Julio César Cedillo, és el testimoni de tants i tants mexicans que creuen com poden la frontera per aconseguir una vida millor. És simplement un bon home, honest, fidel, que l'únic a que aspira és viure bé amb ell i amb els que l'envolten. El tercer en discòrdia és Mike Norton, interpretat per Barry Pepper, l'assassí de Melquiades. Agent de la policia fronterera, jove, racista, brutal, irresponsable veu com tot allò amb el que cimenta les seves creences, accions i reaccions es va esfondrant i canviant a mesura que avança en el seu personal viatge redemptor. El Mike Norton que comença el film no tindrà res a veure amb el que l'acaba. Perkins el segresta i l'obliga a acompanyar-lo per enterrar a Melquiades a Mèxic. Durant el seu viatge entrarà en contacte amb la gent i cultura que tant desprecia. Cosa que el farà canviar radicalment. La part femenina del film són dos personatges que podrien ser dues cares d'una mateixa moneda. Per un cantó hi ha la madura, veterana, experimentada i resignada Rachel a qui dóna vida l'actriu Melissa Leo. I per l'altre està l'atractiva, abnegada i finalment valenta Lou Ann Norton, interpretada per January Jones. Lou Ann Norton i el seu matrimoni amb Mike Norton, és l'arquetip de típica parella d'un ciutat americana. Són la parella popular de l'institut, ella capitana de l'equip d'animadores, la noia guapa i ell el noi rebel, ben plantat. Enamorats de molt joves, ella decideix deixar-ho tot, de renunciar als seus somnis per seguir el seu marit. En un moment del film sembla que el destí de Lou Ann serà el mateix que el de Rachel. Atrapada en un matrimoni sense futur, sense passió, en un poble de mala mort, trista, sense vida, i aguantant en un matrimoni simplement pel fet que és el millor que ha conegut. Lou Ann sembla destinada a acabar igual, però per sort per ella pren consciència de la seva situació i agafa el camí valent.
Al llarg del viatge al.legòric cap a la redempció que Perkins i Norton efectuen travessant la frontera, es van trobant tot un conjunt de personatges que són un reflex de la cultura d'una i altre banda del Rio Grande. D'entre tots ells, immens, meravellós, el del vell cec que viu sol en mig del no res, escoltant la ràdio mexicana sense entendre ni una sola paraula de castellà. Solament pel fet que li sona bé.
En aquest mateix camí, és interessant un comentari que fa un dels components del grup durant una discusió. En el que deixa anar que l'estat d'Israel s'ha gestat a base de sang, sang no solament d'israelinas sinò també d'àrabs en les successives guerres que l'estat israelià s'ha vist enfrontat amb els seus veïns. I que degut això, no s'extrenyessin de la virulenta resposta a la que la població israeliana es veia sotmesa per part dels seus enemics. Però l'espiral d'assessinats a les que es veuien immersos acaba passant factura. Arribant a un punt que els dubtes de si el que estan fent és justificable. En aquest aspecte, és significatiu el diàleg que mantenen l'especialista en bombes, i l'Avner. Li diu que si el que estant fent és de bon jueu. Que el que estaven fent, no era el que li havien ensenyat a l'hora de ser un bon jueu. Que allò era contrari al missatge de pau entre els èssers humans que predica la religió jueva. Tot i compendre la seva postura, en Avner no la comparteix, i no la comparteix perquè ha acabat engolit per aquesta bogeria de l'ull per l'ull , i d'aquest crecle viciós que sembla no tenir-ne fi. Per finalitzar Spielberg ens llança una reflexió final . Una reflexió subtil però poderosa. En el pla final del film ens queda la ciutat de Nova York al fons amb les torres bessones en primer pla. Amb aquest detall premeditat, Spielberg ens llança el repte de respondre'ns que si s'hagués intentat trobar una solució molt abans a tot aquest conflicte. Si s'hagués intentat esbrinar el per què de tant d'odi, si 'hagués intentat compendre les motivacions per aquesta barbàrie moltes vegades incomprensible. La de vides innocents que s'haguessin salvat, i sobre tot ens pregunta si aquelles dues torres encara estarien formant part del skyline de Nova York.
La pel·lícula se’ns descriu una de les etapes de la vida d’Ed Wood, etapa on va dirigir les que són considerades els seus films més emblemàtics. A més, etapa en la que va coincidir amb una vella glòria del cinema , recuperant-lo pel mateix. M’estic referint a Bela Lugosi que viuria els seus últims anys enganxat a les drogues, vell , desemparat amb l’única companyia amiga del també rebutjat Ed Wood. Ed Wood li oferirà a Lugosi els últims papers de la seva carrera cinematogràfica. Una de les marques del cinema de Tim Burton és la seva estima per personatges que són rebutjats per la societat pel sol fet de ser diferents. Eduardo Manostijeras, Jack de Pesadilla antes de navidad, i el mateix Ed Wood en són un exemple. Estava clar que ell mateix s’identificava amb aquests personatges. Ell mateix se sentia rebutjat, estrany, en un món que no l’entenia. Se sent un freak i els seus films tracten de la lluita per la integració d’aquests freaks. Tothom té el dret a ser un mateix , a reivindicar-se com a persona i a mostrar-se tal com és davant els altres. Si el que un és i el que un fa no agrada no és problema d’un mateix. És problema dels que l’envolten., i això ho té clar Tim Burton i ho tenia clar Ed Wood. Un Ed Wood al qual no l’importava qui sortís als seus films, no importava si la història tingués sentit o no, no importava si havia de substituir un personatge per un altre. No l’importava si en una escena apareixia un personatge de dia i al pla següent era de nit. No , res d’això l’amoïnava, el que ell desitjava per damunt de tot això era fer cinema. Volia fer una pel·lícula, volia dirigir, volia mostrar al món el seu particular talent. Per ell la resta era del tot secundari. La seva passió, el seu amor pel setè art era tant gran que fins i tot va acceptar convertir-se en baptista solament per aconseguir diners per poder acabar una de les seves pel·lícules. La finalitat justificava els mitjans. Res era més important que acabar la pel·lícula . Aquest és el missatge que Tim Burton ens vol transmetre al llarg del film. No importa si tens talent o no. No importa que comptis amb grans actors o no. El que de veritat importa és que tinguis passió pel que fas. Si realment t’agrada el que fas, si realment creus amb el que fas , si estimes el que fas, la resta queda en segon pla. En aquest sentit el film de Tim Burton és una meravella. És un cant al cinema, a la gent del cinema. A la gent que realment estima el cinema. És una reivindicació als Ed Woods que no tenen ni una línia en els llibres d’història però que pesi qui pesi en formen part d’ella.
