Valenta i necessària

Steven Spielberg ens ha regalat aquest 2005 una de les seves millors obres. Possiblement sigui la pel.lícula més valenta de tota la seva carrera cinematogràfica. A més de ser, juntament amb la Lista de Schindler el seu film més compromés políticament parlant. Si a la valentia li sumem el moment en que ha sortit a la llum, crucial en la relació entre israelins i palestins i en el procés de pau al pròxim orient, no està de més dir que és un film necessari.

El punt de partida de Munich és el segrest d'onze atletes israelians per part d'un comando de la organització terrorista palestina Septembre Negre durant les olimpiades del 1972, celebrades en aquesta ciutat alemanya. A partir d'aquí se'ns narra la resposta del govern israelià a la mort de tots els ostatges. El servei secret, el Mossad, juntament amb la cúpula militar i la primera ministra decideixen eliminar , un per un, els responsables d'haver organitzat i planejat l'acció a la villa olímpica de Munich. Cinc seran els homes escollits per dur a terme aquesta missió que els durà a viatjar per mig món per fer efectiu la llista d'assesinats seleccius. Plantejada com un thriller, Spielberg ho aprofita per anar més enllà. No vol quedar-se en la mera descripció dels esdeveniments posteriors a l'atemptat. Guió basat en el llibre Vengeance de l'escriptor George Jonas, Spielberg vol aprofundir en les raons que van dur a l'atemptat de Munich, i en la resposta del govern israelià. I de si aquesta política jueva de l'ull per l'ull és el camí idoni per aconseguir la pau entre ambdos pobles.

Pel que fa a la descripció del que varen ser els dies i les hores d'angoixa del segrest i del seu terrible desenllaç Spielberg ho resolt en un prodigi de montatge. Amb gran mestria se'ns va explicant els diversos passatges del que haurien estat aquells instants en diversos flashbacks al llarg del film. Flashback muts, perquè només ens mostra imatges, en cap moment sentim els atletes, ni els terroristes. Ens ofereix les pinzalles del que va succeir. Des de la inoblidable imatge que va donar la volta al món del terrorista sortint amb passamuntanyes pel balcó. Com el trist i lamentable desenllaç final on després d'un pèssima decisió del govern i les forces de seguretat alemanyes van perdre la vida tots els atletes, cinc terroristes, dos pilots d'helicopter i un policia. El responsable és en Michael Kahn, que no per casualitat ha estat nominat als Oscars de l'edició del 2005, i habitual col.laborador de Spielberg des dels anys 70.

L'acció doncs la centra en la missió dels cinc homes escollits pel govern. Cinc homes amb perfils i habilitats molt diferents. Tenim un especialista en falsificacions de tota classe de documents, un experimentat conductor, un meticulós dissenyador de joguines reconvertit en creador de qualsevol tipus d'artefacte explosiu, l'encarregat de netejar l'escena del crim i finalment el cap del grup, un jove membre del Mossad i heroi de la guerra dels Sis dies qui haurà d'abandonar la seva dona embarassada. Però en realitat Spielberg utilitza la descripció dels aconteixements posteriors a Munich per expressar-nos el seu veritable missatge. Un missatge de pau i de concòrdia. D'intentar arribar a l'arrel del conflicte per trobar-hi una definitiva solució. De trobar l'explicació del per què?. Del per què els palestins actuen com actuen. Quines són les seves reivindicacions, per què aquesta violència contra el poble israelià. En aquest aspecte la postura de Spielberg és tremendament valenta , ja que sent un director d'origen jueu, provablement el més fàcil hagués estat pendre partit pel cantó israelià i justificar d'alguna manera la violenta resposta del govern Hebreu. Però el que se'ns dibuixa al llarg de les quasi tres hores de metratge són dos cares de la mateixa moneda. Ni justifica i ni demonitza cap de les dues postures, simplement no en pren part. Es dedica al que sap fer millor, narrar-nos els fets amb enorme art i talent.

El film és tècnicament perfecte, com ja ens té acostumats en els seus últims treballs. Envoltat del seu equip habitual, el montatge corra a càrrec del ja citat Michael Kahn, la fotografia és de Janusz Kaminski i capítol i menció apart per la banda sonora del mestre John Williams. El compositor novaiorqués firma una autèntica joia. Partint d'una peça amb cant en hebreu, sap conjugar les peces fosques per les escenes de tensió amb aquelles peces delicades. I és que quan John Williams s'hi posa, s'hi posa, i tampoc per casualitat aquesta composició està nominada pels Oscars del 2005. Curiosament aquest ha estat un any prólífic ja que un dels seus competidors serà ell mateix per una altre meravella com és la banda sonora de Memories d'un Geisha.

Varies són les escenes i diàlegs que destacaria però en vull seleccionar-ne cinc de representatius. En primer lloc el discurs que fa el personatge de la primera ministra Golda Meir per a justificar l'operació clandestina destinada a assessinar impunement, saltant-se tota legalitat internacional, als pressumptes responsables d'haver preparat l'atemptat. En segon terme, un diàleg que entaulen el protagonista Avner Kauffman, interpretat per l'actor australià Eric Bana, amb un membre d'una facció d'un grup terrorista palestí. Sense saber que Avner és un agent israelià conversen sobre perquè lluiten i de si aquesta lluita té justificació. El palestí li diu que lluiten per tenir una llar. Que no els importa que sigui una terra deserta en mig del no res. Els que ells volen és tenir una llar on poder-hi fer creixar la seva família. I fins que això no s'aconsegueixi no hi haurà pau, encara que hagin de lluitar durant cent anys. En aquest mateix camí, és interessant un comentari que fa un dels components del grup durant una discusió. En el que deixa anar que l'estat d'Israel s'ha gestat a base de sang, sang no solament d'israelinas sinò també d'àrabs en les successives guerres que l'estat israelià s'ha vist enfrontat amb els seus veïns. I que degut això, no s'extrenyessin de la virulenta resposta a la que la població israeliana es veia sotmesa per part dels seus enemics. Però l'espiral d'assessinats a les que es veuien immersos acaba passant factura. Arribant a un punt que els dubtes de si el que estan fent és justificable. En aquest aspecte, és significatiu el diàleg que mantenen l'especialista en bombes, i l'Avner. Li diu que si el que estant fent és de bon jueu. Que el que estaven fent, no era el que li havien ensenyat a l'hora de ser un bon jueu. Que allò era contrari al missatge de pau entre els èssers humans que predica la religió jueva. Tot i compendre la seva postura, en Avner no la comparteix, i no la comparteix perquè ha acabat engolit per aquesta bogeria de l'ull per l'ull , i d'aquest crecle viciós que sembla no tenir-ne fi. Per finalitzar Spielberg ens llança una reflexió final . Una reflexió subtil però poderosa. En el pla final del film ens queda la ciutat de Nova York al fons amb les torres bessones en primer pla. Amb aquest detall premeditat, Spielberg ens llança el repte de respondre'ns que si s'hagués intentat trobar una solució molt abans a tot aquest conflicte. Si s'hagués intentat esbrinar el per què de tant d'odi, si 'hagués intentat compendre les motivacions per aquesta barbàrie moltes vegades incomprensible. La de vides innocents que s'haguessin salvat, i sobre tot ens pregunta si aquelles dues torres encara estarien formant part del skyline de Nova York.