La veritat contra el poder

Buenas noches y buena suerte. Amb aquesta frase es despedia el periodista Edward R. Murrow del seu programa de denúncia "See it Now". El segon film com a director de George Clooney és un alegat en favor de la llibertat d'expressió i de l'obligació dels mitjans de comunicació, en aquest cas els periodistes, a no deixar-se intimidar pel poder polític.

La història gira al voltant de la croada que el periodista Edward R. Murrow i els seus companys del programa "See it Now" que s'emetia a la cadena CBS durant els anys 50, van dur a terme en contra del senador Joseph McCarthy i el seu comité d'activitats antiamericanes. Fins aleshores els mitjans i sobretot un d'incipient com era la televisió no s'havien atrevit a fer front al poder establert. En una època fosca on la por a l'enemic i a tot allò que sonava a comunista, pocs varen ser els valents que van qüestionar els mètodes que McCarthy i el seu comitè duien a terme per perseguir el perill roig. En plena caça de bruixes Murrow va voler dir prou i va obrir un camí on el compromís, l'integritat, la dignitat i per sobre de tot la veritat eran valors a defensar, costés el que costés. En una societat com l'americana en plens anys 50, el terretrèmol que va suposar aquest episodi va generar una nova forma de fer periodisme.

Clooney per tirar endevant aquest projecte arriscat, s'ha envoltat d'un grapat de grans actors que estant tots ells esplèndits. D'entre tots cal destacar David Strathaim que dóna vida a Murrow. Seriós, sec, aparentment inexpressiu, Strathaim està inconmensurable en el paper de Murrow. Un home treballador, sense péls a la llengua, capaç de pagar-se de la seva butxaca els diners que els patrocinadors no volen pagar per poder fer el seu programa. No és casualitat que sigui un dels cinc escollits en les nominacions a millor actor als Oscars del 2005. Juntament a David Strathaim, George Clooney es reserva el paper de Fred Friendly, la mà dreta, gran amic i company de Murrow. Jeff Daniels, Patricia Clarkson, Robert Downey Tr. i Frank Langella completen el repartiment. Amb gran criteri Clooney ha rodat el film en un impecable blanc i negre. Hi ha pel.lícules que no pots imaginar-te-les d'una altre forma, i aquesta és un bon exemple. Completant el cercle virtuós està la banda sonora a càrrec de la cantant Dianne Reeves que té un petit paper al film, ja que apareix com la cantant que està gravant els temes a l'estudi de la cadena. A ritme de jazz és una marevellosa banda sonora per una no menys que maravellosa pel.lícula.

El film s'inicia en l'homenatge que els colegues de professió li fan a Murrow. Aquest comença el seu discurs carregant contra tots aquells que s'han engreixat i que prefereixin mantenir el seu cul ben assegut a la poltrona. En comptes de moure's, de buscar la notícia, de qüestionar, de no conformar-se amb la versió oficial, de trobar l'altre punt de vista, d'escoltar totes les versions dels fets, de donar veu a aquells que normalment no la tenen. A partir d'aquí ens narra els fets que van dur a Murrow i al seu equip de colaboradors a enfrontar-se al senador McCarthy. El film ens mostra les pressions no solament de l'estament militar, del polític, sinò de la pròpia cadena i dels patrocinadors. D'entre totes les seqüències del film em quedo amb una on preparant el programa es veu en Murrow escrivint sol en la seva màquina d'escriure. Poc a poc, la càmara va enritirant-se per d'un primer pla de Murrow, ens va mostrant l'oficina on Murrow està completament sól, solament amb la companyia de Friendly. És la viva imatge de l'home contra el sistema. La lluita de l'individu , un individu que es troba sol enfront del momstre. Malauradament i a pesar que Murrow surt victoriós de la batalla amb McCarthy, perdrà la guerra. Fabulosa l'escena en la que el director de la cadena CBS interpretat per Frank Langella convoca a Murrow i Friendly al seu despatx per dir-li que li deixa fer cinc programes però que li canvia el seu dia i hora d'emissió. Del dimarts al vespre, en horari que avui en dia es diria prime-time, li passen als diumenges a la tarda. Coincidint amb el programa d'Ed Sullivan cosa que significava com marcar la data de denfunció del programa. El propi Murrow li diu al president que per què no el despedeix directament. A tot no té desperdici la part final que coincideix amb la part final del discurs de Murrow. En ella diu sense embuts que al contrari dels que els directius creuen la televisió no està només per entretenir. La televisió està per informar, per informar veraçment, per mostar als ciutadants la vida tal com és, per no deixar als que governen poder fer el que els hi dongui la gana, a evitar la manipulació amb crear ciutadants amb criteri. Si la televisió solament es dedica a entretenir acabarà sent el que és, una simple caixa plena de cables.

Aquesta reflexió final ens hauria de fer pensar en el que avui en dia és el món televisiu. Molts han vist en aquest film un parel.lisme entre la situació d'aquella amèrica dels 50 obsesionada per la por al roig, amb l'actual on el el govern ha aprofitat la por al terrorisme arran del 11-S per saltar-se un munt de llibertats. Però la reflexió crec que va més enllà del paper dels mitjans de comunicació i el poder. És més sobre el paper que ha de jugar la televisió avui en dia. Sent el mitjà més poderòs i de més repercusió mediàtica no solament ha de servir per entretenir. Aquesta concepció ha dut a qualificar-la com la caixa tonta, i no sense raó. Si a la Roma imperial els Cèsars donaven pa i circ al poble, i Marx qualificava la religió com l'opi del poble. La televisió d'avui en dia és una mescla de totes dues coses. En la nostra mà està el fet de que això no sigui així. No deixem que els que manen, els de dalt ens manipulin. Com deia la mare Joad a Els raïms de la ira de John Ford " Estem vius i seguim caminant, no poden acabar amb nosaltres ni aixafar-nos . Sortirem sempre endavant per què som la gent".