Visió del retorn de dos superherois

A falta d’inspiració, al llarg dels anys la resta d’arts han estat vampiritzades pel món del cinema. La literatura, el teatre, l’assaig en foren les primeres víctimes. Posteriorment un art tant mundà i maltractat per a molts sectors pseudointelectuals, com és món del còmic fou, és i de ben segur seguirà sent font inesgotable de personatges pel cinema. I actualment sembla que el cinema ha posat l’ull de mira en el seu gran enemic, la televisió, adaptant multitud de sèries de TV de gran èxit a la gran pantalla. Pel que fa al còmic, del gran ventall de personatges que han fet el salt de les fulles al cinema, tres han estat els grans icones: Superman, Batman i Spiderman. Tots tres han generat sagues cinematogràfiques molt recordades. Per ordre cronològic Superman en fou la primera que aconseguí un èxit tronador. Això feu que al llarg dels anys s’anessin rodant més films tenint al justicier volador com a gran protagonista. Posteriorment fou el ratpenat qui amb la seva indumentària fosca com la nit va prendre el relleu de Superman a les pantalles de cinema de mig món. I finalment i avui en dia, qui sembla haver-se dut el gat a l’aigua és l’home aranya.
Actualment la indústria cinematogràfica, tenint com a màxim exponent el monstre hollywoodià, no passa ocasió per rendibilitzar èxits passats. En aquest aspecte en vull fer ressenya de dos exemples dispars d’aquest revival. Sent aquestes dates propícies per gaudir del cinema, he fet un exercici de comparació de dues maneres diferents d’afrontar el desafiament que suposa rodar films centrats en la figura de dos personatges arxiconeguts. Alhora que protagonistes de dues de les nissagues més famoses del cel·luloide. Com apuntava anteriorment les figures de Superman i Batman han estat dutes al cinema en multitud d’ocasions, algunes amb més fortuna que d’altres. Després d’un llarg parèntesi dos joves directors van decidir que era hora de tornar-los la glòria anteriorment aconseguida.

El primer d’ells fou el director anglès Christopher Nolan. Ell fou l’encarregat el 2005 de fer-se càrrec del retorn del defensor de la justícia nocturn a la ciutat de Gotham. No fou una continuació de les aventures de Batman. Sinó com el seu títol indica, el que va pretendre Nolan és remuntar-se als seus inicis, buscar les arrels del perquè Batman és Batman. O millor dit, perquè un nen ric com Bruce Wayne decideix convertir-se en Batman. “Batman begins” és el que en l’argot cinematogràfic es diria una precuela. Tots varem conèixer a Batman, ja com a Batman. Nolan furga més enllà del personatge creat per Bob Kane.
Diversos directors havien estat els encarregats de dur a Batman al cinema. En primer terme fou la mirada personal de Tim Burton qui dotà al personatge del misteri, foscor i ambigüitat que requeria. La seva posada en escena gòtica, amb una ciutat de Gotham tèrbola, i uns malvats com el Jocker, Pingüí o la Catwoman, varem aconseguir de fer del personatge i de les dues pel·lícules que va rodar Burton tot un èxit no només de taquilla sinó de crítica. Des del moment que Burton es desvinculà del projecte, Batman va anar de mal en pitjor. Tot el que havia aportat Burton a la figura de Batman es va diluir i va ser prostituït de manera barroera i salvatge pels productors de Hollywood. Joel Schumacher va ser el responsable de perpetrar les dues continuacions. I quan semblava que ja ningú seria capaç d’aportar res de nou a un personatge en aparença esgotat, aparegué Christopher Nolan amb el seu “Batman begins”. Un Nolan que havia deixat bocabadats al respectable amb un film que se saltava tota regle narrativa convencional. “Memento” era tot un trencaclosques fílmic, que rellançà la seva figura com a realitzador. Aleshores qui millor que un tipus jove, arriscat, per reprendre la nissaga batmaniana.

I l’aposta de Nolan no li podia haver sortit més bé. Nolan rescata la veritable essència de Batman, aquella que Burton tant bé va saber dibuixar. Un personatge turmentat pel seu passat i sobretot per la tràgica mort dels seus pares. Un personatge ple de pors interiors a les quals ha de fer front per desfer-se del noi poruc, mimat i ric, per esdevenir en un home dur, venjatiu, i intransigent amb les injustícies que l’envolten. Un personatge que a l’emparament de la foscor de la nit decideix impartir una justícia que les institucions locals no apliquen. I és que Batman és com el mitjà que l’envolta. Fosc, silenciós, obscur, opac, tenebrós, impenetrable. Un dels grans encerts de Nolan és a l’haver-se desfet dels focs d’artifici d’efectes especials impossibles que varen caracteritzar les dues anteriors entregues. I també de no presentar uns malvats més propis d’un carnaval que d’un film acord amb el seu protagonista. Només de pensar en la visió de Jim Carrey, Arnold Schwarzzeneger i Uma Thurman ( déu meu com va poder acceptar aquell paper !!! ) se’m posa la pell de gallina. Per sort Nolan té més criteri que tot això, i el seu film és serè, vibrant i amb les dosis d’acció puntuals que el personatge requereix.
Però si hi ha un element en el qual Nolan ha fet diana i que sincerament crec que és la base del gran èxit del film és el seu càsting. Michael Keaton, tot i les seves crítiques inicials per part d’alguns fans, va defensar amb dignitat al personatge. Val Kilmer i George Clooney el varen destroçar, tot i ser bons actors. En aquesta nova entrega el paper recaigué en un actor que ha sabut com pocs llaurar-se un bona carrera com actor i fer el pas de nen prodigi i gran actor. Chistian Bale està superb en la pell de Bruce Wayne/Batman. Té la planta i l’atractiu que reclama la figura de Bruce Wayne. Juntament amb la mirada venjadora, plena d’ira que caracteritza a Batman. Sense cap mena de dubte, veient el resultat final, ell és l’elegit. Però no només això, sinó que “Batman begins” compte amb un elenc d’extraordinaris actors que fan del film una delícia pel paladar. Només anomenar-los ja fa respecte : Michael Caine, Liam Neeson, Gary Oldman, Rutger Hauer i Morgan Freeman. I no solament és la seva presència, sinó que a més tots ells estan esplèndids. És la cirereta final d’un pastís ben cuinat. El resultat , doncs una allau de elogis del tot ben merescuts. I la previsió d’una continuació que provisionalment dur per títol “The Dark Knight” i que esperem que segueixi amb l’estela marcada per aquest prometedor i esperançador retorn de Batman.

Si en el cas de Batman el seu director es decidí per mirar en el orígens, l’altra cara de la moneda la trobem en la continuació de l’altra nissaga. M’estic referint al retorn de l’heroi vingut de l’espai i que enfundat amb un vestit blau i capa vermella és el fustigador dels malfactors a la ciutat de Metròpolis. Superman va tenir uns inicis de prestigi amb la visió d’un director tot terreny com era Richard Donner que va saber captar el seu esperit. La primera pel·lícula rodada allà pel 1978 és la millor de totes amb diferència, i a continuació es varen anar rodant seqüeles que no varen altre cosa que anar deteriorant la imatge del superheroi vingut del planeta Krypton. Mentre que Batman tingué varies cares, la de Superman no. Superman va tenir, té i crec que tindrà sempre el rostre del malaguanyat Christopher Reeve. Amb aquell posat espectacular va compaginar la figura del musculós i poderós Superman amb la del seu altre ego despistat i aparentment dèbil Clark Kent.

Com en el film de Batman, els productors varen pensar amb un director jove, amb talent qui fos l’encarregat de tirar endavant el projecte. Cal dir que com succeeix en aquestes ocasions, molts foren els noms que varen sonar. Fins i tot el que més força va tenir fou curiosament l’iniciador de la nissaga de Batman, Tim Burton. Finalment fou Bryan Singer que a l’igual que Christopher Nolan va tenir una presentació d’allò més sonada. Si Nolan ho aconseguí amb l’experiment de “Memento”, Singer ho feu amb un extraordinari thriller on res és el que sembla ser. “The Usual suspects”, “ Sospitosos habituals” fou la definitiva carta de presentació d’aquest atrevit novaiorkés a qui posteriorment se li encarregà l’adaptació d’un altre nissaga de còmic com són els X-Men. Singer diferent de Nolan, no posà la seva mirada en el passat. Sinó que com el títol del film defineix fa retornar el personatge. “Superman returns” recupera el personatge de Superman després de uns anys on l’heroi de la capa vermella es veu que va desaparèixer misteriosament. En aquest espai de temps, les coses han canviat. Sobretot en l’entorn del personatge, ja que la seva estimada Lois Lane cansada d’esperar-lo decideix refer la seva vida casant-se i tenint un nen. Qui no haurà canviat és l’arxienemic de Superman, el temible Lex Luthor qui preparà un nou pla per convertir-se en l’amo del món i de pas fer eliminar Superman de la faç de la terra. Res de nou no us sembla.
Essencialment “Superman returns” no aporta res d’original a la nissaga, és una continuació dels mateixos clixés anteriors. A pesar d’aquest aspecte Singer aconsegueix realitzar un film entretingut. Això si, la figura de Superman és una figura extremadament musculosa, sembla que l’hagin atiborrat d’anabolitzants , massa retocs digitals. Si Nolan posà la seva confiança en l’actor Christian Bale, actor conegut, Singer preferí recorre a un actor del tot desconegut. Brandon Routh tingué la responsabilitat de fer oblidar a Reeve, cosa quasi impossible. Tot i això, crec que surt airós, fins i tot hi ha moments on hi ha una gran semblança física entre ambdós. El paper femení recau sobre l’actriu californiana Kate Bosworth. Singer ens mostra una Lois que tot i haver en aparença refet la seva vida, encara en el fons del seu si està perdudament enamorada de Superman. Un amor que a l’igual que el seu partener saben que és impossible. On si que Singer encerta de ple, és l’elecció del malvat Luthor. Qui si que està a l’alçada del seu predecessor és Kevin Spacey que aguanta amb prou dignitat el seu duel amb l’anterior Lex, l’enorme Gene Hackman. I és que mentre Nolan sap trencar amb passades versions del film de Batman, creat un univers i una obra prou personal. Singer és incapaç de desempallegar-se de la llosa que representa el Superman del 1978. I un dels exemples més clars i que agraïm al mateix Singer és en el fet que la música inicial i dels títols de crèdits és l’original composada, pel mestre de mestres John Williams. No seria un Superman sense les notes de la fanfàrria sorgida de la ment privilegiada de Williams que de nou creà una sintonia per a la història com ho foren la de Star Wars o Indiana Jones, totes elles creades per ell.

En resum, en aquest duel fictici i artificial entre Nolan-Singer, o Batman- Superman en surt més ven parat en Batman-Nolan. Ell ha sabut crear el seu propi personatge, ha sabut crear el seu propi Batman. Singer no. Tot i els seus esforços no ha sabut dotar al personatge de Superman d’una visió que ja no coneguéssim, probablement perquè el personatge ja no donava més de si. Singer tot i seu talent no ha sabut transmetre allò que tant bé va aconseguir amb els mutants de X-men.