Alien

Aquesta setmana els cinemes Icaria celebren el seu 10è aniversari. I per celebrar-ho fan sessions gratuites de diverses pel·lícules. Així que aprofitant aquesta oferta, m’he decidit revisar un clàssic del terror de ciència-ficció. El 1979 el director Ridley Scott firmava el que possiblement sigui el film de terror espacial més mític de la història del cinema. I sens dubte des del dia de la seva estrena es va convertir en un clàssic, més enllà del cinema de ciència-ficció. Alien és per moltes raons una enorme pel·lícula i una de les obres bàsiques del seu creador.
Un es pot preguntar per què anar a veure un film que té més de 25 anys. Sobretot per dues raons primordials. La primera perquè no havia tingut l’oportunitat d’anar a veure-la al cinema. I un gran clàssic com aquest s’ha de veure’l en tot el seu esplendor a la gran pantalla. I la segona raó és poder-la disfrutar en V.O. cosa que avui en dia només és possible mitjançant el DVD. I cal dir que el resultat ha estat el que m’esperava. Una autèntica passada.

Quan un es qüestiona per què un film passa a ser de simple pel·lícula a convertir-se en clàssic, ha de tenir present unes quantes premisses. Crec que la més important és que a un clàssic el pas del temps sembla no afectar. Alien fou rodada exactament fa 27 anys, i en alguns passatges del film pot donar la sensació que estèticament o tècnicament no han aguantat gairebé el pas del temps. Simplement pel fet que fa 27 anys les limitacions tècniques eren les que eren. Però en essència el film de Ridley Scott encara manté la seva força, el seu magnetisme, la tensió, el misteri, el suspens, i de tant en tant un bon susto. I és que la història i el personatge que varen idear Dan O’Bannon i Ronald Shusett és avui en dia tot un referent en el món de la ciència-ficció. La història la coneix tothom, una nau comercial que retorna a la Terra , veu interromput el seu rumb per recepció d’una senyal desconeguda realitzada des d’una planeta desconegut. En la missió de reconeixement, un dels tripulants és atacat per un ésser estrany. Un ésser que es dedicarà a matar un per un a tots el membres de la tripulació.

Vista amb la perspectiva que dóna el pas del temps fer les següents consideracions. En primer terme dir que el film suposà el definitiu impuls d’una actriu de gran prestigi actualment. El 1979 Sigourney Weaver era una completa desconeguda. Però el paper de la mítica Tinent Ripley a Alien va mostrar una actriu tot terreny. Era el seu primer gran paper protagonista, i la gran repercussió del personatge, unida a les diverses seqüeles dels film feu que el personatge de Ripley el perseguís durant anys. En segon terme un dels grans encerts del film és la constant sensació claustrofòbica que viuen els personatges i que es transmet als espectadors. La sensació de no escapatòria. Un escenari fosc, tancat, tenebrós, de passadissos interminables, de canals laberíntics per on la bèstia es mou com vol i els pobres humans són com ratolinets esperant que el caçador els atrapi. La falta de grans efectes especials, es substitueix amb enorme talent per part de Scott. I és que sempre s’ha dit que la falta de mitjans aguditza l’enginy. Ridley Scott va utilitzar el mateix mètode que anys enrere va fer servir el gran Jacques Tourneur al seu film “La dona pantera”. On per augmentar el desassossec del personal va enviar en tot moment mostrar la bèstia. Va recórrer a les ombres, a la foscor per emfatitzar la sensació de terror dels seus personatges i de pas la del públic que anava a veure el film. Una cosa semblant va fer Ridley Scott, tot i que aquí si que acaba mostrant el monstre. Un recurs que fou imitat fins a la sacietat en posteriors films. I és que l’estètica d’Alien fou repetidament plagiada en films de terror ambientats a l’espai exterior, des d’aquell 1979 fins a dia d’avui.
Un tercer element és que al fet de considerar un film com a clàssic ha d’incloure una imatge, una escena que quedi en gravat en la memòria col·lectiva. I sense cap mena de dubte, l’escena de l’aparició de la bèstia sortint del pit de l’actor John Hurt és un hite dins del cine de ciència-ficció.

Un quart element és el transfons de crítica política que molt subtil conté el film. Avui en dia on paraules com guerra biològica o armes de destrucció massiva estan presents als mitjans de comunicació. És interessant i temible veure com ja a l’any 1979 aquesta idea estava present. I és que el fosc i enigmàtic personatge de Ash , interpretat de forma magnífica per Ian Holm, representa la conspiració governamental per fer-se amb la que probablement segui l’arma biològica més terrible i mortífera de la història.

Un cinquè element és la música que va composar el malauradament desaparegut Jerry Goldsmith. Goldsmith és probablement i juntament amb el seu col·lega John Williams, els dos grans revolucionaris dins de la música per a cinema. Jerry Goldsmith va canviar la perspectiva de la música sobretot en el gèneres de terror o la ciència-ficció. La partitura d’Alien va marcar un camí a seguir per a posteriors films.
En resum, i per tot plegat Alien és un extraordinari film. Poden haver passat 27 anys, però estic segur que passaran 27 més i aquesta bestiola que neix d’un gran ou, que surt del pit dels humans, que es dedica a menjar-se’ls, i que té àcid per sang seguirà provocant-nos crits d’espant.