Sessió doble d'acció

“Enfant Terrible” és un terme que en el món cinematogràfic s’aplica a aquells directors que fugen del sistema establert per les grans corporacions i de la mastodóntica i opressora indústria del cine i que es dediquen a fer el tipus de cinema que els hi agrada i que a més crea una munió de seguidors fidels. Un d’aquests Enfants Terribles és el director, guionista, productor i un munt de coses més Robert Rodriguez. Des del seu naixement cinematogràficament parlant, amb aquella meravella que es deia “El Mariachi” fins avui la carrera de Robert Rodriguez ha estat marcada sense cap mena de dubte pels projectes arriscats, per l’excés, la desmesura, l’espectacularitat i sobretot, sobretot per l’entreteniment. De la mà del seu “germà” Tarantino, l’altre gran enfant terrible, han ideat i perpetrat la seva darrera gamberrada. I és que tot i ser pensada i estrenada als Estats Units com a una única pel·lícula sota el títol de Grindhouse, aquí les hem de veure per separat, coses del marketing que hi farem. La primera de les parts que ens arriba és la dirigida per Robert Rodriguez i dur per títol “Planet Terror” sent la personalíssima visió i recreació de films sobre zombis.

La dupla Rodriguez-Tarantino són especialistes tan en innovar i crear una nova estètica i nou llenguatge cinematogràfic, com per recuperar gèneres que semblaven desterrats en l’oblit de la memòria col·lectiva, reinventant-los a la seva manera. El cas de Grindhouse i més concretament el de “Planet Terror” s’encamina més cap a la segona de les vessants. I és que Rodriguez ha volgut tributar el seu particular homenatge als films de sèrie B, quasi diria de sèrie Z, centrats en la figura dels zombis. I realment tant ell com Tarantino tenen un do especial. Tenen un sentit de l’espectacle, i de l’entreteniment aplicat al cinema que molt pocs directors tenen actualment. A un altre nivell i salvant molt però que molt les distàncies se’ls pugui comparar en aquest aspecte a personatges com els Spielberg i Lucas dels seus inicis als anys 70.

Aquesta nova proposta de Rodriguez recull tots els prototipus del gènere. Un poble allunyat de la civilització, una enigmàtica malaltia afecta als seus habitats a qui els comença a aparèixer unes sospitoses i asqueroses erupcions. Al mateix temps es converteixen el màquines àvides de sang, cruspint-se a tot aquell que es creua en el seu camí. Aleshores es van reunint un grup de personatges que lluitaran en la seva contra. Una metge que fuig del seu violent marit, també metge. Un misteriós conductor de grues que amaga un fosc passat. Un cuiner a la recerca de la recepta de carn perfecte. Un científic amb tèrboles relacions amb el govern. I una go-go a qui els zombis se li han menjat una cama. Tots conformen un escuadrò d’antiheoris molt típic no solament dels films de zombis, sinó de la filmografia de Robert Rodriguez. Que a més de lluitar contra l’amenaça dels zombis, hauran de fer front a l’escamot de soldats comandats per un militar de pinta seriosa i amb no gaires bones intencions.

Trobar un adjectiu per sintetitzar i descriure “Planet Terror” és una feina complicada. El que si tinc clar és que és un divertimento al més pur estil Rodriguez, i que ha gaudit tant realitzant-lo com n’he gaudit jo veient-lo. A pesar d’algunes escenes passades de voltes, i purament delirants ( menció espacial a la protagonitzada per Tarantino i el seu membre viril ) crec que tot forma part d’aquests jocs pirotècnics que és “Planet Terror”. L’acció és vigorosa, la tensió és perpètua, l’atmosfera és sinistre, no hi ha descans, no hi ha treva, és una muntanya russa on a l’espectador no li és permès distreure ni un segon la mirada de la pantalla. Rodriguez combina de forma magistral aquesta acció amb uns diàlegs àgils, escenes d’amor romàntiques, algunes altres pujades de to ( amb sorpresa per l’espectador ), i acudits col·locats en la seva justa mesura. Res sobra, i res falta. Tot quadre com un rellotge suïs, i és que com he comentat, Rodriguez a l’igual que el seu “germà” Tarantino té un do per realitzar aquest tipus de films.

Altre element que tenen en comú la dupla és el fet d’envoltar-se d’amics i fidels col·laboradors en els seus projectes. “Planet Terror” no n’ha estat una excepció, així tenim tipus com Bruce Willis, el mateix Tarantino o Marley Shelton. A més Rodriguez hi fica la família amb la presència del seu fill Rebel, i dues de les seves nebodes Elise i Electra Avellan interpretant un parell de psicòtiques cangurs. I a l’igual que Tarantino, també té bon ull per rellançar joves actors i en aquest cas curiosament tots tres provinents del món de la televisió. Navee Andews l’ex-soldat iraquià Sayid de “Perdidos”, Freddy Rodriguez de “A dos metros bajo tierra” i la Rose McGowan la seductora Paige de “Embrujadas”.

Anotar dos aspectes que em varen cridar l’atenció. En primer terme és l’entrada del film. Amb aquest esperit de recuperar aquells cinemes a l’aire lliure, “Planet Terror”, s’inicia amb el tràiler d’un film fictici, o no, titulat “Machete”. Pensem que pot ser un bon nou projecte idea per Rodriguez. I per altre, i és un punt que si algú me’l pogués resoldre n’estaria agraït. I és que no sé si era cosa del cinema, del rotllo que estava gastat, o era un efecte més volgut per Rodriguez però la cinta semblava treta del calaix dels records dels anys 70, ja que durant bona part del metratge només fan que sortir petites ratlles com de cinta desgastada pel pas del temps. Vull creure que és fet a propòsit. Tot i aquest misteri tècnic cal dir que és una de les propostes més refrescants d’aquest estiu. Que malauradament no podrem gaudir de forma completa fins que a finals d’agost s’estreni el segon segment, aquest “Death Proof” dirigit per Quentin Tarantino i que promet ser una nova volta de rosca d’aquests nens trapelles i entremaliats que tant ens fan gaudir i que ens demostren que encara hi ha gent amb gran talent a l’altre costat de l’oceà.