Amb l’excusa de l’estrena als cines del film “Capote”, he aconseguit recuperar la pel·lícula “A sangre Fría” basada en la novel·la “In cold Blood” de Truman Capote. “Capote”, dirigida per Bennett Miller ens narra el procés de creació d’un dels llibres més influents del segle XX. Sobretot perquè la seva aparició suposà la inauguració del que més tard es va conèixer com la novel·la de no ficció. A més de revolucionar el món del periodisme. “In cold Blood” fou la culminació de l’excèntric escriptor Truman Capote. El film “Capote” ens descriu com aconseguí recopilar la informació que li va servir d’inspiració per escriure aquesta obra mestra de la literatura contemporània. El fet de veure “Capote”, va obrir en mi la necessitat de tornar a visionar “A sangre fría” (1967) del director Richard Brooks que basada en la novel·la ens explica els terribles fets que es relaten al llibre. Ni més ni menys que l’assassinat dels quatre membres d’una respectable família, d’una població del centre dels Estats Units.
Tots dos films són complementaris, ja que un és conseqüència de l’altre, o si es vol veure d’altre manera un és el resultat de l’altre. Els més puritans em dirien que el més adient fora agafar el llibre i llegir-se’l i sobretot després d’un dia tant assenyalat com Sant Jordi. Però com sóc una mica mandrós vaig preferir veure el film més que res per recordar els punts bàsics de la novel·la. Punts que queden palès no solament el film de Richard Brooks sinó també el de Bennett Miller.
El que havia de ser un simple article sobre l’horrible matança de quatre membres d’una mateixa família en un poble, Holcomb, perdut entre les grans pastures de Kansas. A mesura que aprofundeix en la idiosincràsia de la gent de la contrada. Dels propis Clutter, la família assassinada, i finalment de la parella d’assassins, en Perry Smith i en Dick Hickock, el propi Capote se n’adona que està davant de la seva gran creació. “A vegades, quan penso en lo bo que serà, em falta l’aire” Li digué el propi Capote a una amiga seva. Aquesta ambició desmesurada per escriure i descriure punt per punt, detall a detall, no ja solament el que va passar aquella nit a casa del Clutter sinó sobretot que va dur a aquella parella de joves a cometre tal atrocitat. Fa que el personatge de Truman Capote faci tot el possible per poder seguir amb la seva història. I quan dic tot el possible em refereixo a fer-se íntim de l’agent de la llei del poble de Holcomb per poder així seguir les incidències de la investigació de primera mà. I un cop són detinguts els dos assassins, el mateix Capote s’encarrega de proporcionar-los advocats per evitar que siguin executats. La seva veritable finalitat no era salvar-los de la forca, els volia mantenir en vida solament pel fet que li continuessin explicant qui eren, d’on venien, com havia estat la seva infància, i sobretot no volia deixar-los morir abans que li expliquessin que succeí la nit a casa dels Clutter. Realment la figura de Capote no queda gaire afavorida en aquest aspecte. Ens mostra una persona amb una enorme falta d’escrúpols. No li fa res fingir ser amic i confident de Perry Smith per què aquest li vagi omplint de contingut per la seva obra. Fins i tot li arriba a amagar el títol del llibre “ A sangre Fría”. I quan ho descobreix en Perry, Capote no té el mínim remordiment en dir que és un títol provisional que han posat els editors. La mateixa sang freda que els assassins mostren a l'hora de perpetrar els seus horribles actes, se li pot atribuir també a Truman Capote, quan alimenta l'esperança dels dos reus. Solament per un profit purament egoista. Al veure i reflexionar sobre aquesta actitud un es pot arribar a preguntar la premissa del príncep Maquiavel on “la finalitat sempre justifica els mitjans”. A més, aquesta postura de total crueltat vers la seva font, la base a partir de la qual està construint el llibre que li reportarà fama immortal, em porta a mirar certs paral·lelismes amb altres genis d’altres camps artístics. Es diu que Picasso era cruel amb tot aquell qui l’envoltava, dones, fills. També és sabuda la crueltat amb la que Hitchcock podia arribar a tractar a les seves actrius, només cal recordar a la tortura a la que va sotmetre a Tippi Hedren a “The Birds”. A la vista dels exemples la meva pregunta és cal ser cruel per arribar a la genialitat, o són les genis uns éssers cruels.
En un moment del film el personatge de Capote, magistralment interpretat per Philip Seymour Hoffman, assenyala el quid de la qüestió i transfons de la novel·la. El xoc de les dues amèriques , la conservadora i tradicional representada pels Clutter. I l’amèrica desarranjada i violenta que donen vida els joves Perry i Dick. Si bé al film “Capote” no queda palès aquest enfrontament, si que es ressalta en el de Richard Brooks. El muntatge del film de Brooks va mesclant no ja solament els flashbacks per saltar en el tems, sinó també va entrellaçant la vida i viatge dels dos assassins i el dia a dia dels Clutter. Dos maneres d’afrontar la vida. Juntament amb aquest fet, tant la novel·la com el film també incideixen en les motivacions. Unes motivacions que el cas d’en Perry provenen d’una persona inestable, una persona tremendament violenta. Probablement per haver viscut en un entorn violent, amb una mare alcohòlica, un pare que maltractava a la seva dóna. La qual cosa va fer créixer un sentiment de profund odi vers el seu pare. Una relació pare-fill difícil, amb una manca de transmissió de valors, pot donar com a resultat aquesta altre Amèrica. L’Amèrica fosca, violenta, l’altre vessant del somni americà.
Tots dos films són complementaris, ja que un és conseqüència de l’altre, o si es vol veure d’altre manera un és el resultat de l’altre. Els més puritans em dirien que el més adient fora agafar el llibre i llegir-se’l i sobretot després d’un dia tant assenyalat com Sant Jordi. Però com sóc una mica mandrós vaig preferir veure el film més que res per recordar els punts bàsics de la novel·la. Punts que queden palès no solament el film de Richard Brooks sinó també el de Bennett Miller.
El que havia de ser un simple article sobre l’horrible matança de quatre membres d’una mateixa família en un poble, Holcomb, perdut entre les grans pastures de Kansas. A mesura que aprofundeix en la idiosincràsia de la gent de la contrada. Dels propis Clutter, la família assassinada, i finalment de la parella d’assassins, en Perry Smith i en Dick Hickock, el propi Capote se n’adona que està davant de la seva gran creació. “A vegades, quan penso en lo bo que serà, em falta l’aire” Li digué el propi Capote a una amiga seva. Aquesta ambició desmesurada per escriure i descriure punt per punt, detall a detall, no ja solament el que va passar aquella nit a casa del Clutter sinó sobretot que va dur a aquella parella de joves a cometre tal atrocitat. Fa que el personatge de Truman Capote faci tot el possible per poder seguir amb la seva història. I quan dic tot el possible em refereixo a fer-se íntim de l’agent de la llei del poble de Holcomb per poder així seguir les incidències de la investigació de primera mà. I un cop són detinguts els dos assassins, el mateix Capote s’encarrega de proporcionar-los advocats per evitar que siguin executats. La seva veritable finalitat no era salvar-los de la forca, els volia mantenir en vida solament pel fet que li continuessin explicant qui eren, d’on venien, com havia estat la seva infància, i sobretot no volia deixar-los morir abans que li expliquessin que succeí la nit a casa dels Clutter. Realment la figura de Capote no queda gaire afavorida en aquest aspecte. Ens mostra una persona amb una enorme falta d’escrúpols. No li fa res fingir ser amic i confident de Perry Smith per què aquest li vagi omplint de contingut per la seva obra. Fins i tot li arriba a amagar el títol del llibre “ A sangre Fría”. I quan ho descobreix en Perry, Capote no té el mínim remordiment en dir que és un títol provisional que han posat els editors. La mateixa sang freda que els assassins mostren a l'hora de perpetrar els seus horribles actes, se li pot atribuir també a Truman Capote, quan alimenta l'esperança dels dos reus. Solament per un profit purament egoista. Al veure i reflexionar sobre aquesta actitud un es pot arribar a preguntar la premissa del príncep Maquiavel on “la finalitat sempre justifica els mitjans”. A més, aquesta postura de total crueltat vers la seva font, la base a partir de la qual està construint el llibre que li reportarà fama immortal, em porta a mirar certs paral·lelismes amb altres genis d’altres camps artístics. Es diu que Picasso era cruel amb tot aquell qui l’envoltava, dones, fills. També és sabuda la crueltat amb la que Hitchcock podia arribar a tractar a les seves actrius, només cal recordar a la tortura a la que va sotmetre a Tippi Hedren a “The Birds”. A la vista dels exemples la meva pregunta és cal ser cruel per arribar a la genialitat, o són les genis uns éssers cruels.
En un moment del film el personatge de Capote, magistralment interpretat per Philip Seymour Hoffman, assenyala el quid de la qüestió i transfons de la novel·la. El xoc de les dues amèriques , la conservadora i tradicional representada pels Clutter. I l’amèrica desarranjada i violenta que donen vida els joves Perry i Dick. Si bé al film “Capote” no queda palès aquest enfrontament, si que es ressalta en el de Richard Brooks. El muntatge del film de Brooks va mesclant no ja solament els flashbacks per saltar en el tems, sinó també va entrellaçant la vida i viatge dels dos assassins i el dia a dia dels Clutter. Dos maneres d’afrontar la vida. Juntament amb aquest fet, tant la novel·la com el film també incideixen en les motivacions. Unes motivacions que el cas d’en Perry provenen d’una persona inestable, una persona tremendament violenta. Probablement per haver viscut en un entorn violent, amb una mare alcohòlica, un pare que maltractava a la seva dóna. La qual cosa va fer créixer un sentiment de profund odi vers el seu pare. Una relació pare-fill difícil, amb una manca de transmissió de valors, pot donar com a resultat aquesta altre Amèrica. L’Amèrica fosca, violenta, l’altre vessant del somni americà.
1 comentario:
A mi em va fer molta gràcia que el títol original fos Capote però aquí ens la "traduissin" com Truman Capote, suposo que pq no ens confonguessim amb cap dels seus germans.
:)
Publicar un comentario