Hi ha vegades a la vida que decideixes arriscar-te. Agafes el diari, mires les estrenes de la setmana hi ha un film del qual ni has sentit a parlar, d’un director que no et sona de res i el crític de torn li posa quatre estrelles. Per no desvetllar del tot el tema i per què l’opinió final del crític no influeixi sobre el teu parer final, llegeixes per damunt l’argument del film. Aleshores decideixes per un impuls irrefrenable d’anar al cinema escollir l’opció arriscada.
I l’aposta fou un film francès, “De battre mon coeur s’est arrêté”, en castellà “De latir mi corazón se ha parado”. El director és un tal Jacques Audiard, del qual no en sabia res de res i no he vist res seu. Per mi fou una nova experiència. El film pren com a base argumental un film nordamericà del 1978 titulat “Fingers” de James Toback.
La pel·lícula ens narra la història de Tom, un jove que treballa en el sector immobiliari. La seva feina és pels mitjans que siguin, legals o il·legals, desallotjar edificis per poder-los vendre al millor postor. Un camí que ve heretat per via paternal, ja que el seu pare viu del mateix. Un dia, topa amb un vell professor de piano, el qual el convida a una audició per reprendre la carrera de pianista que va deixar feia 10 anys. I així seguir els passos de la seva mare que també fou pianista. Aleshores busca algú que l’ajudi a preparar l’audició i troba el suport d’una jova xinesa que no parla una sola frase en francès, que li farà de professora. A partir d’aquest moment la seva vida es debat entre dos móns absolutament oposat, el de la música o el de la corrupció immobiliària.
Sense cap mena de dubte el més ressenyable del film és l’actuació del seu protagonista, l’actor Roman Duris. Superb , en aquest paper de lluitar personal. Hi ha plans que fins i tot té una retirada a un jove Robert de Niro.
El rerefons del film no és cap altre que a la vida a tots se’ns presenta una segona oportunitat per mirar de canviar de rumb. Un dia , per les circumstàncies que foren vam decidir prendre un camí. Probablement no fou el més encertat, com el cas del protagonista del film. Vam deixar coses enrere, vam abandonar la nostra veritable vocació, el nostre veritable somni. Per què, un es pregunta, per por, per no voler afrontar el fracàs i la decepció que suposaria no haver-ho aconseguit, ves a saber. Tom decideix seguir el camí del seu pare, a la mort de la seva mare. Prefereix la violència, l’extorsió, el diner fàcil. Però vet aquí que la vida li dóna l’opció de canviar-ho tot, se li obra la porta per seguir el que veritablement estima, el que realment l’apassiona que és la música.
I és que de vida només en tenim una, i és una pena que moltes vegades la desaprofitem i no som prou valents per dir aquí estic i vull aconseguir el que realment m’omple, el que de veritat farà de mi una persona feliç. En Tom al final del film ho compren i aprofitarà aquesta segona oportunitat.
I l’aposta fou un film francès, “De battre mon coeur s’est arrêté”, en castellà “De latir mi corazón se ha parado”. El director és un tal Jacques Audiard, del qual no en sabia res de res i no he vist res seu. Per mi fou una nova experiència. El film pren com a base argumental un film nordamericà del 1978 titulat “Fingers” de James Toback.La pel·lícula ens narra la història de Tom, un jove que treballa en el sector immobiliari. La seva feina és pels mitjans que siguin, legals o il·legals, desallotjar edificis per poder-los vendre al millor postor. Un camí que ve heretat per via paternal, ja que el seu pare viu del mateix. Un dia, topa amb un vell professor de piano, el qual el convida a una audició per reprendre la carrera de pianista que va deixar feia 10 anys. I així seguir els passos de la seva mare que també fou pianista. Aleshores busca algú que l’ajudi a preparar l’audició i troba el suport d’una jova xinesa que no parla una sola frase en francès, que li farà de professora. A partir d’aquest moment la seva vida es debat entre dos móns absolutament oposat, el de la música o el de la corrupció immobiliària.
Sense cap mena de dubte el més ressenyable del film és l’actuació del seu protagonista, l’actor Roman Duris. Superb , en aquest paper de lluitar personal. Hi ha plans que fins i tot té una retirada a un jove Robert de Niro.El rerefons del film no és cap altre que a la vida a tots se’ns presenta una segona oportunitat per mirar de canviar de rumb. Un dia , per les circumstàncies que foren vam decidir prendre un camí. Probablement no fou el més encertat, com el cas del protagonista del film. Vam deixar coses enrere, vam abandonar la nostra veritable vocació, el nostre veritable somni. Per què, un es pregunta, per por, per no voler afrontar el fracàs i la decepció que suposaria no haver-ho aconseguit, ves a saber. Tom decideix seguir el camí del seu pare, a la mort de la seva mare. Prefereix la violència, l’extorsió, el diner fàcil. Però vet aquí que la vida li dóna l’opció de canviar-ho tot, se li obra la porta per seguir el que veritablement estima, el que realment l’apassiona que és la música.
I és que de vida només en tenim una, i és una pena que moltes vegades la desaprofitem i no som prou valents per dir aquí estic i vull aconseguir el que realment m’omple, el que de veritat farà de mi una persona feliç. En Tom al final del film ho compren i aprofitarà aquesta segona oportunitat. 
No hay comentarios:
Publicar un comentario