Qui és qui

Acostumats a veure’l immers en films amb una gran dosi de consciència social, un se sorprèn al topar-se amb aquest canvi de registre. Spike Lee, un dels grans abanderats del cine independent nord-americà i figura indiscutible entre els directors afroamericans, ens presenta en la seva nova pel·lícula un exercici de com és capaç d’abordar amb increïble solvència i eficàcia un gènere tant diferent dels tractats fins aleshores com és el dels robatoris de bancs.

Plan Oculto ( Inside Man ) ens narra la història de l’anhela’t robatori perfecte. Seguint els cànons típics d’aquest tipus de gènere cinematogràfic tenim el lladre. Clive Owen interpreta al cervell de l’operació, Dalton Russell. Guapo, atractiu, intel·ligent, previsor, meticulós sense deixar res a l’atzar, ni a la improvisació. Denzel Washington dóna vida al poli, detectiu Keith Fraizer. Honest, decent, i un xic reticent al matrimoni i al compromís és l’encarregat d’evitar el robatori. La tercera en discòrdia és Jodie Foster encarnant a la misteriosa Madeline White. Vindria a ser una mena de “Senyor Lobo” en femení. Una agent, encarregada de solucionar problemes. Dura, forta, sense complexos, amb molts i molt importants contactes en les altes esferes , tant econòmiques com polítiques. La qual cosa li permet fer la seva feina de la manera més eficaç. L’amo del banc li dóna vida un dels grans actors veterans que ens queda, Christopher Plummer. Arthur Case vol evitar per tots els mitjans que li sigui robat certa informació referent al seu passat que prefereix mantenir en el més absolut dels secrets. Finalment en papers secundaris ens apareixen Willem Dafoe encarnant John Darius com a cap de l’escamot de la policia i en Chiwetel Ejiofor com a Detectiu Bill Mitchel company de fatigues del personatge de Denzel Washington.

Basat en un guió original del debutant Russell Gewirtz, la trama gira doncs al voltant de l’aparent robatori a un banc a la ciutat de New York. Dic aparent perquè el que fa de l'obra de Spike Lee diferent a la resta de pel·lícules de robatoris és que aquí, res és el que sembla ser. Tot i ser la seva primera incursió en aquest tipus de cinema Lee sap moure’s de manera majestuosa en aquest joc de veritats, mitges veritats, mentides, enganys, simulacions i aparences. Com a espectador un ha d’estar molt atent a cada un dels segons ja que el més mínim descuit pot ser fatal. Spike Lee sap mantenir la tensió, la intriga, ens obliga a mantenir-nos asseguts a la butaca fins els crèdits finals ja que en aquests tipus de films sempre hi ha una sorpresa final.
Sens dubte un dels grans encerts del film és el seu repartiment. Un film amb Denzel Washington, Jodie Foster, Willem Dafoe, Clive Owen i Christopher Plummer és tota una garantia. A més, si això li sumem la riquesa de matisos dels seus personatges fa de Plan Oculto una magnífica pel·lícula. Cap dels seus protagonistes revela realment qui és. Tots i cadascun d’ells amaga un secret. Clive Owen la seva identitat, ja que es passa pràcticament tot el film amb el rostre tapat. A més no revela realment les motivacions finals que el duen a perpetrar tant arriscat pla. El personatge de Denzel Washington està sent investigat per la pròpia policia per la desaparició d’una forta quantitat de diners en la resolució d’un cas de drogues. Christopher Plummer que interpreta l’amo del banc, és membre respectable de la societat benestant de la gran City. Però oculta un terrible passat del qual no ha pogut escapar i que ha volgut mantenir en secret en una caixa del seu propi banc. I el més admirable de tots ells és el que encarna Jodie Foster. En aparença és un personatge sense una feina clara. Es dedica simplement a resoldre problemes i situacions que com el seu personatge en aparença no tenen sortida possible. Acostumada a protagonitzar papers femenins amb una gran planta, aquí torna a demostrar que en un món d’homes , polis, lladres, amos de bancs, alcaldes,... ella és qui dur les regnes i qui realment posa allò que s’ha de posar sobre la taula sense miraments. És un film on no hi ha herois, ni antiherois, ni bons, ni dolents. O almenys cal esbrinar qui de veritat és bo i dolent segons les seves accions passades i presents.
A pesar que la cinta és probablement i en aparença la més comercial de la carrera del director novaiorkés, i pel fet de ser un encàrrec d’uns grans estudis, Lee és fidel a les seves arrels. Amb això vull dir que al llarg del film i si un ha seguit una mica la cinematografia del menut director i coneix la seva posició política descobrirà pinzellades del seu talent. Només uns apunts, la frase que un dels policies li etziba a un dels ostatges que surt del banc. Aquest dur un turbant i el poli crida “Atenció, és àrab, dur una bomba”. Cap el final del film, en el despatx de l’amo del banc observar amb atenció de qui té fotografies i s’enorgulleix de conèixer. Com amant que és de la ciutat de New York i fan del Knicks, no ha pogut evitar fer un petit homenatge a una de les llegendes vives d’aquest equip. El protagonista que dóna vida Denzel Washington dur de cognom Frazier. El mateix que Walt Frazier, estrella dels Knicks entre el 1967-1977 i membre de l’equip que a la dècada dels 70 va aconseguir els dos únics anells que té la franquícia. I per finalitzar deixar per la reflexió la frase que més i millor resumeix el film i que en un moment del film li comenta el personatge de la Jodie Foster al de Denzel Washington : “ Quan a la ciutat corra la sang, compra béns.”