Viatge a un món màgic

Supèrbia, majestuosa, inspiracional, indispensable, màgica, emocionant, meravellosa, enlluernadora, brillant, excel·lent. Aquest són alguns dels adjectius que la premsa especialitzada fa servir per descriure la última meravella visual del director japonès Hayao Miyazaki , El castell Ambulant (Hauru no ugoku shiro). Per començar dir que subscric tots i cadascun dels elogis. I és que el que aquest japonès, mestre absolut actualment de l’animació, aconsegueix film rea film és una cosa única. La prodigiosa mescla de realitat amb un món de fantasia, només pot haver sorgit de la enorme imaginació d’un visionari com és el cas de Miyazaki.
El castell Ambulant ens narra la història de la jove Sophie que durant un dels seus comptats passeig per la ciutat topa amb el mag Howl. Aquest episodi farà que es guanyi l’enemistat de la Bruixa dels ermassos qui li sotmet a un encanteri que la farà envellir fins al punt de prendre l’aparença d’una velleta de 90 anys. És a partir d’aquí que Sophie es veu immersa en una gran aventura per superar la maledicció. La qual cosa la durà a entrar en contacte en un món de bruixes, mags bons i dolents i un ventall de personatges típics de la mitologia de Miyazaki.
Sincerament és difícil descriure amb paraules un film com aquest. El millor que es pot dir d’ell és que la gent vagi a gaudir del seu visionat. És el millor exemple de la dita que resa que una imatge val més que mil paraules. La bellesa de cada un del seus dibuixos supera tota imaginació. Realment Miyazaki té un do. Més enllà del do de traslladar el seu imaginari en imatges de dibuixos animats, el gran do de Miyazaki és fer que l’espectador sigui partícip d’aquest món tant personal. És capaç de fer que l’espectador s’oblidi durant les dues hores que dura el film de l’edat que té, per convertir-lo i fer aflorar en aquest petit espai de temps en el nen que tots portem dins. I és que Miyazaki és un nen atrapat en el cos d’una home de 65 anys. I això li dóna aquesta admirable vitalitat que es traspua en cada un dels seus films. Tots ells són un cant a la vida, a la lluita pel bé, per la justícia enfront de les atrocitats que moltes vegades els propis humans en som responsables.

Centrant-nos en la pel.lícula cal dir que té molts punts en comú i està en sintonia amb projectes anteriors. Si bé aquí és la mateixa protagonista qui és víctima de l’encanteri, en el seu anterior film, la premiada El viatge de Chihiro, són els pares de la protagonista que cauen víctimes d’un encanteri la qual cosa fa que la jove Chihiro s’endinsi en el seu particular viatge pel món fantàstic de Miyazaki. I en un anterior film, Porco Rosso, és el protagonista , qui degut a un encanteri perd la fisonomia d’ésser humà per adaptar la d’un porc. El món dels mags i les bruixes també són presents en el Viatge de Chihiro i la princesa Mononoke. Són aquests aspectes recurrents en la filmografia del mestre nipó que marquen un estil que alguns el titllen de barroc en el seu intent complimentar els elements d’una bellesa extrema amb els dels més terribles malsons.
Un altre punt en comú al llarg de la seva filmografia és el fet que l’heroïna de la major part dels seus films sigui una noia. Sophie, Chihiro, Mononoke, Kiki, Naushika, i la més coneguda de totes Heidi. Totes elles tenen en comú que són joves, fortes de caràcter, independents, que han perdut algun dels seus pares, i que a pesar de la seva curta edat han pogut sobreposar-se a totes les penalitats per enfrontar-se amb elles. Curiós que en un món com l’asiàtic on la dóna sempre ha tingut un paper secundari, Miyazaki prefereixi que sigui la dóna la protagonista dels seus films. En aquest aspecte es podria emparentar amb un dels grans directors de cinema japonès, Kenji Mizoguchi que en molts dels seus films també la dóna prenia un paper principal.
Altre element comú a tots aquests films és la seva banda sonora. Per parlar de la música d’aquest i dels films anteriors de Miyazaki cal fer un punt i a part. Si Fellini se l’associa a Nino Rota, Sergio Leone a Ennio Morricone, Hitchcock a Bernard Herrmann i a Spielberg amb John Williams. A Miyazaki cal associar-lo a Joe Hisaishi. Compositor de pràcticament tots els films de Miyazaki torna a superar-se a El Castell Ambulant. És una partitura extraordinària, partint d’un tema central que li serveix de leiv motive crea una obra que combina els temes pausats amb els de grandiloqüència per descriure’ns les escenes de més acció.
En fi, és una cinta que cal no perdre-se-la. És una ocasió única per entrar a la sala de cinema, deixar-se anar i pujar al núvol imaginari que ens mostra Miyazaki per retornar a la nostra infantesa.