Les dones de Medem

10

Han hagut de passar 4 anys per què puguem gaudir de nou del personal univers del director basc Julio Medem, després del seu polèmic, i malauradament polititzat ( no per ell sinó per altres instàncies polítiques ) documental “La pelota Vasca”. La repercussió i linxament mediàtic a que fou sotmès des d’alguns sectors “conservadors” per anomenar-los d’alguna manera, el va sumir en una profunda depressió de la que feliçment n’ha ressorgit com diu ell “amb més força”. El resultat, és aquesta nova mostra del seu món oníric, poètic, metafòric, femení, combatiu, crític, una mescla que alguns han definit precisament com el títol del film, caòtic.

9

“Caótica Ana” ens narra la història d’una jova que viu amb el seu pare, amb un talent per a la pintura. Aquest talent és captat per una misteriosa marxant i mecenes que es dedica a reunir a joves de tot arreu, intentant potenciar el seu do, reunint-los en una mena de comuna on cada un dels seus membres treballa per a millorar i explotar les seves qualitats artístiques. Però Ana posseeix un altre do amagat, un do que viu en el més profund del seu subconscient. Un do que la turmenta i que floreix en cada una de les seves pintures. I és que dins d’Ana hi conviuen els esperits de diverses dones. A partir d’aquí Ana emprendrà un apassionant viatge, no solament per a descobrir qui són les dones que l’acompanyen, sinó també cap el fons de la seva pròpia persona. Una travessia que estarà plena de tristesa, violència i tragèdia.

8

Julio Medem s’ha anat forjant amb cada una de les seves pel·lícules una etiqueta de director intel·lectual, incomprès, difícil, de culte, el que l’ha convertit molt a pesar seu en un director de minories. El seus films no són obres destinades per a la gran majoria del públic. El seu món interior és tant ric que plasmar-ho a la gran pantalla de vegades no ha estat senzill. El cine de Medem de vegades és tant hermètic, com el seu director. Una persona que quan el sens parlar, amb aquesta parsimònia, parc en paraules, sembla no voler mostrar-se en públic, tímid, tancat, solitari. Salvant molt, moltíssim les distàncies el compararia amb un altre director amb una personal mirada com és el cas de David Lynch. Tots dos comparteixen el fet de fer un cinema evocador dels seus fantasmes més interns, d’imatges suggerents, i ple de poesia visual.

7

Un dels primers elements que em varen cridar l’atenció del film és la curiosa línea de continuïtat que té “Caòtica Ana” amb el seu anterior film de ficció, “Lucia y el sexo”. La pel·lícula protagonitzada per Paz Vega finalitzava a les paradisíaques platges de l’illa d’Eivissa. I el seu nou projecte té els seus inicis precisament als carrers de la meravellosa illa. Un punt de partida el dels meravellosos paisatges de l’illa eivissenca que té la seva culminació en terres nord-americanes, des del desert d’Arizona fins a la capital del “món” com és New York. En mig, i aprofitant les diferents vides que conviuen a l’interior d’Ana Medem situa el seu film en escenaris tant diversos com Madrid, o el desert del Sàhara. Tot una travessia global, per un film que en essència tracte temes globals i universals.

6

Dins d’aquest caòtic viatge hi conviuen diferents aspectes i temes que Medem ha volgut tractar amb més o menys encert, o amb més o menys profunditat. La primera de les conclusions que un n’extreu és que “Caòtica Ana” és un cant, un crit, una advertència a una de les grans i greus lacres que viu actualment la societat no solament espanyola sinó universal. Penosament dia rere dia, hem de veure a les notícies de TV, llegir als diaris o escoltar per ràdio els anomenats casos de violència de gènere. Medem denuncia de manera poètica però contundentment aquesta espiral terrorífica. Però Medem ens mostra que el que avui ens compungeix, són uns fets que han existit des de temps immemorials. La violència contra les dones existeix des de que l’home és home. I això ho denuncia mitjançant el do amagat que comentaven de la seva protagonista Ana. Ana és la portadora dels esperits de la vida de diverses dones que varen tenir un tràgic final. Totes elles tenen en comú tres elements, que eren dones, que eren joves i que varen morir de forma prematura de forma tràgica i violenta. Bé víctimes de la intolerància religiosa, racial, política, o simplement de la intolerància del gènere oposat. Ana és la figura de la lluita de la dona per lliurar-se de la històrica discriminació a la que han estat sotmeses.

5

I és que Medem té una sensibilitat molt particular vers el gènere femení. Si es repassa la seva filmografia ens adonarem que en totes les seves anterior pel·lícules el personatge femení té un paper cabdal. Cristina a “Vacas”, Lisa a “La ardilla roja”, Ángela y Mari a “Tierra”, Ana a “Los amantes del círculo polar”, Lucía a “Lucía y el sexo” y finalment de nou una Ana a “Caótica Ana”. El seu univers femení té la seva culminació aquí. Ana vindria ser un compendi de totes elles. Probablement les diverses anes que acompanyen a la protagonista siguin un pedaç de les heroïnes anteriors de Medem. Tendres, llestes, belles, seductores, sexys, angelicals, temptadores, matriarcals, turmentades, desorientades. Juntament a tot això el film és un sentit homenatge que Medem no solament fa a la dona, sinó que té la seva gènesi en la figura de la seva germana morta, Ana. D’ella pren el nom de la seva protagonista, i totes i cada una de les pintures que apareixen al film són obra de la seva germana desapareguda.

4

Altre del temes que Medem insereix en el seu film és la seva denúncia sobre la situació que viuen certes comunitats oprimides. En aquest cas posa el dit a la nafra sobre la situació que viuen els refugiats al Sàhara. On des de fa més de trenta anys viuen en camps de refugiats i desposseïts de tots drets pel govern Marroquí, qui els denega el dret a un referèndum. La situació de marginalitat i la violència a la que s’han vist sotmesos pel govern del Marroc és descrit a través del personatge Said. I també per una de les dones que viuen dins de l’Ana. Però la seva denúncia no s’atura en el tema dels refugiats del Sàhara, sinó que té temps per fer de nou en crit ven fort al “NO A LA GUERRA” que encara pateixen els ciutadans del Irak. Una denúncia que té la seva expressió en la meravellosa metàfora del colom i el falcó de l’inici del film i la seva recreació en una de les escenes finals de la pel·lícula.

3

Si una cosa ha caracteritzat a Medem, a part de fer obres amb un cuidat tractament tècnic predominant el seu joc i importància que dóna als colors, i la fotografia. També cal reconèixer-li el seu do per al descobriment de nous talents. Medem com ve sent una constant en els grans directors, a part de ser un extraordinari narrador d’històries, és un excepcional director d’actors. A ell li devem el fet de mostrar-nos en els que possiblement siguin els seus millors papers a l’angelical Emma Suarez, a la provocadora Silke, a la misteriosa Najwa Nimri i a la sensual Paz Vega. En el cas de “Caótica Ana” hem d’aplaudir la seva troballa en la figura de la jove Manuela Vellés. Aquesta jove estudiant afrontava el seu primer film, i a més de protagonista i suportant tot el pes d’un film de Medem. Sense cap mena de dubte és un dels al·licients del film. No solament pel seu gran treball, que personalment es mereix sense discussió el Goya a actriu revelació. Sinó per la seva càndida bellesa, i uns ulls que enamoren no solament la càmera sinó que traspassen la pantalla per captivar-nos de forma i manera irresistible. Juntament amb ella tenim a una veterana com Charlotte Rampling, i a una Bebe que de nou ens demostra que no només sap composar i cantar, sinó que té fusta d’actriu.

2

Dins d’aquest aparent caos que pugui semblar l’obra de Medem, aquest l’ha estructurat en 10 petits capítols. Capítols representants per un número, simbolitzant cada un d’ells una compte enrere. La compte enrere a la que es veu sotmesa Ana cada vegada que és hipnotitzada en l’afany per descobrir que és la que la turmenta de forma tant extrema. El fet de recórrer a la hipnosi és l’aspecte que més xirria del film. La importància que se li dóna trenca l’harmonia i coherència general del film, per mi això sobra. Podria haver buscat un altre recurs.

1

En síntesi els que som apassionats de l’univers Medem estem d’enhorabona pel seu exitós retorn. Segurament hi ha opinions per a tots els gustos, hi ha qui la destriparà, hi ha que la venerarà. El que no es pot negar és que Medem continua sent Medem. El seu cinema dur la firma d’un dels grans valors del carent de talent cinema espanyol. Solament certs personatges, entre ells Medem, a pesar de les crítiques que puguin ploure sobre ell, mantenen cert prestigi davant l’enorme mediocritat que regne. I després perquè diguin que el cinema espanyol està en crisi. Que la gent no vagi veure cine espanyol, no és per tema de quotes de pantalla, és per una terrorífica manca de qualitat. Cosa que no succeeix amb Julio Medem. Des d’aquí espero que com resa la cançó. “ no cambies nunca”, les que et seguim t’ho agrairem, i el cinema també.