El final del trencaclosques

En moltes ocasions termes com comercial i qualitat no van gaire lligats quan a cinema ens referim. Per qualitat entenem films basat amb un guió ben escrit, ben estructurat, amb una bona història, que atrapi a l’espectador, que el mantingui enganxat a la pantalla. Amb uns personatges rics, que no ens avorreixin, que no sapiguem el final als cinc primers minuts del film. Uns actors que siguin creïbles en el seu paper, i que aconsegueixin transmetre l’essència no solament del guió sinó del treball del director. Doncs bé, totes aquestes premisses que semblen de vegades una utopia en l’actual panorama cinematogràfic, s’han retrobat en la darrere entrega de la trilogia de l’agent Jason Bourne. “The Bourne Ultimatum” és el capítol final de l’aventura que s’iniciava el 2002, on un assassí professional amnèsic, intenta per tots els mitjans saber qui és realment i qui són els responsables de la seva situació.

Per a la realització d’aquesta entrega final, repeteix el director britànic Paul Greengrass. Responsable de la segona pel·lícula de la saga “ The Bourne supremacy”, es torna a posar rere les càmeres per signar el final d’una trilogia que tot i basar-se en els arquetips de la literatura i cinema d’espies, aporta molts elements de caire modern que la fan diferent a la resta de les seves contemporànies.
En aquesta ocasió, Paul Greengrass ens narra el viatge definitiu de Bourne en la seva obsessiva recerca per esbrinar qui és realment. En les dues anteriors entregues descobreix que havia treballat pel govern i que segurament el nom de Jason Bourne no és la seva veritable identitat. A més viu en la seva pròpia pell com diverses agències governamentals entre elles la CIA no tenen miraments en aniquilar-lo. En aquesta espiral persecutòria Bourne deixa enrere una llista de morts, entre elles la de la seva companya sentimental. D’aquí que juntament amb les ganes de saber la veritat el mou un fort sentiment de venjança vers les persones que l’han convertit en el que és i que ara el volen mort.
Nascut de la mà del novel·lista Robert Ludlum, el sempre difícil trasllat de les pàgines a la pantalla ha estat feina del triplet de guionistes Tony Gilroy, responsable també de les dues entregues anteriors, Scott Z. Burns i George Nolfi. Cal dir que tots tres han creat un dels guions dins del gènere més aconseguits dels últims anys. Si això l’unim al treball excel·lent de Greengrass el resultat és una de les pel·lícules d’acció més brillants que recordi. Cada una de les peces que composen el film està situada i funciona com un rellotge suïs i això es nota en el resultat final. Quasi dues hores de trepidant acció, d’un no respirar i d’una tensió asfixiant. Escenes memorables com la de la estació de Waterloo a Londres, la persecució i baralla per les taulades de Tanger, o la torrencial persecució en cotxe pels carrers de New York en són una petita mostra d’aquesta monumental homenatge als films d’espies. Molt se l’ha comparat a Bourne amb l’espia cinematogràfic per antonomàsia, l’immortal James Bond. És inevitable les comparacions, però en definitiva Bourne i el treball de Greengrass i tot el seu equip en surt extraordinàriament ben parat. I aquest resultat final té molt a veure el gran treball que en fan cada un dels actors. Un desconegut Matt Damon, desconegut pel fet que sembla haver trobat el tipus de papers que li funcionen. Tipus callats, seriosos, de poques paraules, ja varen aguaitar aquest talen al film de Robert de Niro “El buen pastor” on composa una personatge no tant actiu com Bourne però si el d’una agent en els inicis de la CIA, i que també és un tipus reservat. Si al fet que el protagonista dóna la talla, li sumen que està envoltat per uns excel·lents secundaris com la sempre efectiva i contundent Joan Allen, el veterà Scott Glenn i el solvent David Strathairn tot encaixa a la perfecció i el resultat és immillorable.

Paul Greengrass ha sabut dotar al film d’un ritme que en moltes de les pel·lícules del gènere en manca. Però solament això, sinó que ho ha fet sense haver de recórrer a pirotècnics i grandiloqüents efectes especials que en moltes ocasions enterboleixen el film. Res de grans explosions, res de floritures tècniques. Greengrass en té prou amb rodar les escenes més mogudes càmera en mà. El que ens dóna la sensació a l’espectador d’estar participant de l’acció que se’ns narra. Un exemple clarificador és la baralla entre Bourne i l’assassí contractat per la CIA per carregar-se’l a Tànger. Els constants moviments de càmera fan que l’espectador s’involucri de tal manera que al final de l’escena acabi tant exhaust com el propi protagonista.

Però no d’acció viu solament “The Bourne ultimatum” sinó que un dels altres al·licients és la seva complexa trama argumental. Una trama que desemmascara la vessant més fosca i terrible d’una de les agències més opaques del món , la CIA. La realitat és que a aquestes altures del partit tampoc ens hauria de sorprendre el paper de l’agència d’espionatge nord-americana i com els seus tentacles abasten tot el món. Tot i així, Greengrass torna a fer mostra d’aquest esperit crític vers els governs que ja va posar sobre la taula amb el seu film “The bloody Sunday”.

Abans de finalitzar un petit apunt per un dels aspectes que en moltes ocasions passen desapercebuts i que en determinades ocasions són determinant en la composició final d’un film. M’estic referint a la seva banda sonora. A l’igual que en les dues anterior pel·lícules la música corra a càrrec del compositor John Powell. El seu treball per aquesta darrera entrega és digne de menció. Un film d’acció en moltes ocasions depèn de l’acompanyament que té de la música. En aquesta cas Powell ha sabut adequar-se i emmotllar-se al ritme que marcava Greengrass. Contundent, potent, superba, colpidora, però mai la música està per sobre de l’acció, sinó que compleix amb escreix la seva missió d’acompanyament perfecte.
En definitiva una proposta recomanable al cent per cent. Si el que voleu és gaudir de bon cinema, i estar enganxats a la butaca no ho dubteu ni un segon i seguiu a Jason Bourne en la seva particular odissea a la recerca de la veritat.